Traduït del castellà

En el conveni subscrit per Guillem de Montgrí, Pere, Infant de Portugal, i Nuno Sanç per a la conquesta d'Eivissa i Formentera, no s'esmenten els molins en ordre a un equitatiu repartiment, però era lògic que, si n'hi havia, es repartissin de forma similar a tota la resta, tractant-se d'uns béns de primera necessitat que oferien considerables rendes.

El «Memoriale divisionis de Ibiza», per la seva banda, ens ha deixat constància de quinze molins existents en aquesta illa al temps de la reconquesta. Nou d'ells estaven situats al quartó de Benizamid i sis al de Xarc. Portumany i Algarb mancaven de molins dins els seus termes¹, dada curiosa aquesta i en part inexplicable. Pel que fa a Alhaueth, podem deduir que no en tenia a les porcions que foren agregades a Portumany i a Algarb, i ens quedem sense saber si en tenia o no a les que foren assignades a Xarc i a Benizamid, per desconèixer-se els punts exactes en què es trobaven emplaçats els molins esmentats.

Els àrabs de la Península Ibèrica, segons afirma Dubler², usaren tres classes de molins: els de tracció animal, o sigui els de sang, que foren els més emprats, els d'aigua i els de vent.

Hem de suposar que los àrabs de les illes empraren idèntics molins que els de la Península, i per això podem preguntar-nos també de quina classe serien els d'Eivissa i Formentera.

XARC (Quartó de Santa Eulària o del Rei)

A aquest quartó li foren assignats tres molins, naturalment, dels sis que posseïa al seu territori. Un havia pertangut a un tal Zaffo durant la dominació àrab, i els altres dos a Benloax.

Tenint en compte que Xarc és pròdig en deus relativament cabaloses, no sembla aventurat afirmar que els molins que hi existien eren d'aigua. Recordem el llarg torrent que baixa des de Labritja, que en ajuntar-se amb el d'en Llàtzer, tram d'un altre gran torrent que ve des de Benizamid, forma el riu de Santa Eulària pròpiament dit. El punt d'unió d'ambdós torrents és molt a prop del lloc denominat es Pas o Pont de sa Llosa.

Del 1302 tenim notícies d'un molí pertanyent a Algarb i enclavat a Xarc, davall de Santa Eulària, en un hort d'es Molins. En aquest molí s'havia comès un crim, no s'especifica quin, que tenia consternada tota l'illa, i els lloctinents del rei i de l'arquebisbe de Tarragona es disputaven la jurisdicció per castigar els delinqüents³. De fet, el molí pertanyia a l'arquebisbe.

Finalment podem recordar algunes, entre moltes, de les deus de renom que posseeix aquest quartó de Xarc: sa Font de sa Figuera, sa Font d'Atzaró, sa Fontassa de Morna, sa Font de Peralta, sa Font Grossa, etc.

BENIZAMID (Quartó de Balansat)

Com s'ha dit, tenia nou molins a la seva demarcació, i d'ells li'n foren cedits quatre: un que havia estat de Benyaide, dos d'Iniyaf Acabuz i l'altre de Debiensala.

El torrent els trams del qual es van anomenant successivament de Ca's Ramons, de Cutella, de sa Font de sa Pedra i de s'Escanyaca, amb les deus d'idèntics noms, corre pels termes de Benizamid fins a arribar a Beniformiga i Can Llàtzer, ja al quartó de Xarc, segons s'ha dit.

Un altre considerable torrent de Benizamid és el que comença a s'Assut i corre cap a es Port de Balansat, augmentant les seves aigües a sa Font d'es Tur. A finals del s. XIV, tenia aquest torrent dos molins d'aigua, un pertanyia a la Alqueria d'es Verger i l'altre a la de Balansat, i es trobaven aproximadament al punt per on creua actualment el camí que va de Sant Miquel a Sant Joan Baptista⁴.

La Sèquia Llevanera desemboca al port d'Eivissa després d'un llarg recorregut per terres de Benizamid, ja que neix a sa Mateta, vénda de Ca's Serres, a Santa Gertrudis.

Tampoc no deixa de tenir la seva importància es Torrent de Fruitera, que té el seu origen a la deu de sa Fontassa, cerca d'es Pou d'en Gatzara, i mor a sa Sèquia Llevanera.

Segurament, doncs, los molins de Benizamid eran també d'aigua.

PORTUMANY (Quartó de Portmany)

Els quatre molins que s'assignaren a aquest quartó estaven al de Benizamid. Un havia estat de Muzalcabuz, un altre d'Azmet Abinzayt, un altre de Lemongaya i l'altre d'Abnatal.

Tot i suposant que no hi hagués a Eivissa altres molins que els d'aigua, com és possible que no en tingués Portumany a la seva demarcació, per on corren considerables torrents?

Si donem fe als documents, la resposta a la pregunta anterior ja sabem que és negativa, no en tenia, a pesar dels pesars.

Aviat començaren a construir-se. En 1268, Guillem Blanch, lloctinent de Montgrí amb amplis poders en aquestes illes, autoritza a Guillem Delm (?) per construir un molí d'aigua al torrent de P. Artés, més avall dels que aquest ja tenia⁵.

L'any següent, el mateix lloctinent concedeix autorització a Guillem Castelló per edificar un altre molí d'aigua al torrent que ara anomena de Guillem Delm (?) i més avall del que aquest tenia en construcció⁶.

En 1300 el Capítol de Tarragona, successor ja de Montgrí en Portumany i altres possessions que havien estat de Nuno Sanç, accedeix que Pere Raust, de Beniroy, pugui aixecar dos molins d'aigua més al torrent dels molins de Beniroy⁷.

Quin era el torrent els trams del qual s'anomenen de P. Artés, de Guillem Delm (?), de Guillem Castelló i de Beniroy? Certament que era a Portumany, i amb molta probabilitat es tracta del torrent de Buscastell.

És sabut que aquest cabalós torrent recorre les possessions del quartó de Portumany, i, sens dubte, algun dels molins que al principi li foren assignats en el repartiment estaria a prop d'es Broll de Buscastell, que quedava al costat de Benizamid, però a tocar de la divisòria con Portumany, segons una línia recta que va des de sa Fita Reial d'es Puig d'en Francolí fins a es Puig d'Aucalà.

A finals del s. XIV consta de diversos molins d'aigua que estaven al terme de Portumany i a Buscastell⁸, on queden encara diversos molins d'aquest tipus que estigueren en ús fins als nostres dies.

A finals del s. XIII hi havia també tres molins a es Vedrà, els propietaris dels quals eran B. Costa, Bernat de Sotol y G. de Montpalau⁹. Recordem que es Vedrà no era llavors només l'illot, sinó que abastava els termes de les actuals parròquies de Sant Agustí, Sant Josep (excepte Benimussa) i es Cubells.

El molí de G. de Montpalau era en un rafal o alqueria de la seva propietat. El torrent que neix a sa Canaleta d'en Vinya, a es Puig Negre, al sud de sa Talaia de sant Josep, conegut generalment com es Torrent de s'Aigua, s'anomena també de Montpalau, i en el seu descens va sumant nombroses, encara que petites, deus, entre les quals es poden destacar sa Font d'es Clot Captiu i sa Font de sa Canaleta o de s'Alqueria. Uns cent metres més avall d'aquesta, foren descoberts, sota terra, set grans anells de pedra superposats, que sens dubte pertanyien al dipòsit que portava l'aigua a les pales del molí de G. de Montpalau, ara en terrenys de Can Xic d'es Cubells. Tres d'aquests anells es conserven esquarterats, a casa del propietari, i els altres estan sencers a sa Païssa (un), Can Pujolet de sa Sínia (un) i sa Païssa de Can Toni Xic (dos). Totes aquestes cases pertanyen a es Cubells.

Es Torrent de s'Aigua o de Montpalau segueix després fins a desembocar a la mar a sa Punta de sa Caixota, tot just traspassada la divisòria entre Portumany i Algarb.

Al marge del tema que ens ocupa, podem comprovar que G. de Montpalau tenia diverses possessions a la vila d'Eivissa i a més una de les illes Conieres i s'illot d'es Coloms, davant de Cala Salada¹⁰.

Un tal Martí de Portmany, per aquestes mateixes dates, afirmava tenir dret sobre una font per al seu molí i alqueria a Portumany, però no es diu a quin lloc d'aquest quartó¹¹.

A Portumany, i concretament a es Vedrà, hi ha altres torrents, com el que va des de sa Talaia hasta Cala Molí, i el de ses Fonts, que neix a l'Est de sa Talaia a sa Font de sa Murta i va rebent les aigües de sa Font d'es Verger, d'es Pouet de Ca's Serres i de sa Font Gelaberta, i desemboca a l'ampli Torrent d'es Jondal, ja a Algarb.

ALGARB (Cuartó de ses Salines)

Poques deus i d'escassa importància té aquest quartó, encara que no es pot descartar la possibilitat que alguna fos suficient per moure molins.

Sa Font Gelaberta, com s'ha dit abans, neix a Portumany però corre cap a ses Salines, Torrent de ses Fonts.

Fa uns anys, en preparar uns terrenys per a hort a Ca's Noi d'es Jondal, foren també descobertes restes antiquíssimes d'un molí d'aigua al citat Torrent de ses Fonts, a la part d'Algarb, entre sa Font Gelaberta i es Torrent del Rosari.

Als voltants d'es Puig Gros o d'es Cirer estan sa Font d'es Taronger, que neix a Portumany, però de seguida entra a Algarb, sa Font Paredada, sa Font d'en Ballet, sa Font d'es Cirer, etc. Totes elles, a la fi, segueixen pel mateix torrent i desemboquen a la platja d'es Codolar.

No obstant això, Algarb mancava de molins a la seva demarcació i dels quatre que li foren adjudicats, tres eren a Xarc i un a Benizamid. Dels tres primers, un havia pertangut a Dalmonya i dos a Caíz, i a Muzalcabuz el que es trobava a Benizamid.

A finals del s. XIV Algarb tenia, almenys, dos molins de vent, a es Puig d'es Molins, prop del lloc que ocupava el patíbul o ses Forques¹² però d'ells ens ocuparem, D.m., en un proper estudi dedicat a aquest tipus de molins.

FORMENTERA

Hi havia molins a Formentera els dies de la reconquesta? El «Memoriale divisionis de Formentera», que degué existir, ha desaparegut sense deixar cap vestigi. I el «Memoriale divisionis de Ibiza» es limita a esmentar aquesta illa per dir que «es deixa per a ésser dividida»¹³, és a dir, que no fou dividida al mateix temps que Eivissa.

Onze anys després de la reconquesta, Guillem de Montgrí, senyor ja de les parts d'Eivissa i Formentera que havien correspost a Nuno Sanç, infeudà els seus tres quartons de Formentera, amb certes limitacions, a Berenguer Renart, i en la corresponent escriptura de donació sí que s'esmenten ja els molins¹⁴, encara que sense dir quants són ni on són. Únicament podem saber, doncs, que n'hi havia i que es trobaven en algun dels quartons de Montgrí. Res no sabem sobre els que indubtablement hi havia també al quartó de Pere de Portugal, quartó que, com se sap, pertangué després al rei, igual que el de Xarc, a Eivissa.

Atesa la constitució geològica de Formentera, és molt difícil suposar que en segles passats hagi pogut tenir deus capaces de moure molins. Per tant, sembla el més probable que els molins de Formentera al s. XIII fossin de vent o de sang.