El treball que oferesc al lector no pretén de cap manera meravellar-lo ni estufar-li les plomes. Si les circumstàncies ho permetessin, la meua feina no seria necessària. Diré, però, en bona hora, que el panorama literari eivissenc no minva i que cada dia més, la joventut obre els ulls davant la porta empesa de la nostra llengua i de la nostra cultura, entès això en el sentit més ampli. Aquest fet no significa tampoc l'èxit definitiu que tots hauríem de desitjar.

El foment d'una cultura més nostra, lligada sempre a la summa consideració de la nostra llengua, no és feina massa ben vista i sovint no commou l'escepticisme de molta gent. D'uns anys ençà, els cursos de català a l'Institut d'Ensenyança Mitjana, dels quals he estat promotor, collaborador i alumne en definitiva, han acollit un centenar llarg de persones, la majoria jóvens, que en certa manera han creat un ambient d'interès per les nostres coses, encara poc arrelat. Tant a Marià Villangómez — que és el mestre indispensable d'aquests cursos— com als altres colaboradors, no ens ha mancat mai l'entusiasme, però més d'una vegada ens hem trobat sols.

Posat això per davant, que per a mi no deixa de constituir un orgull personal que no vull amagar, passaré al motiu principal de l'article: els nostres poetes jóvens.

Ja Villangómez, quan l'any 68 va publicar l'aplec Poetes eivissencs, concedí una major amplitud als poemes d'autors més jóvens, i volgué mostrar, a través d'alguns noms, el fet d'una poesia —a part de la popular— en la nostra llengua i en aquesta illa, cultivada sobretot en el segle actual, amb més o menys intensitat, no precisament disminuïda en aquests darrers anys. Avui, sortosament, podem augmentar aquella relació de noms jóvens amb els de: Marià Serra Planells, Antoni Marí Muñoz, Daniel Ferre Planells, Jaume Juan Castelló i Anna Torres Tur. El meu desig era, abans de desplegar les pàgines d'aquesta jove promoció, on ningú no ha complit els trenta anys, fer un poc d'història de la nostra poesia, però la manca d'espai no m'ho ha permès. Cal assenyalar que aquesta sèrie de poetes, en la qual jo m'incloc, no ha funcionat mai com a grup i que, per tant, els contactes personals entre ells han estat escassos. Podríem dir que només es coneixen de vista. D'altra banda, la paraula poeta podria ser un poc comprometedora. Se suposa que el poeta és una persona dedicada amb certa constància a la seua tasca. En el cas que ens ocupa, la poesia és també esporàdica. Les notes que encapçalen els diversos poemes han de ser considerades sempre a escala d'una poesia que tot just neix.

Marià Serra Planells

Nascut a la Ciutat d'Eivissa l'any 1943. És Mestre Nacional i Professor de Segona Ensenyança. En els seus versos flota el sentiment humà i solidari. A vegades el poema adopta un aire popular.

SORT

Hi ha una multitud d'hòmens
que no són membres del compost
de sort d'aquest món.
El seu signe és el treball dur,
la fam, l'angoixa, el cíngol...
La sort que afavoreix els uns
arronsa les esperances dels altres;
la faç del món, que a cops ens riu,
flagel·la l'esforç d'altri.
Sort partida a trossos i mal repartida!

JOVENS

A l'esquerra del camí,
a l'esquerra dels hòmens bons,
a l'esquerra de tot...

Sèver del bon tros,
sèver del bon menjar,
sèver de la dolçor...

Assot dels disfressats,
assot dels millors,
assot dels rics i plens...

Sedàs per a tot el gra,
sedàs per a les bones obres,
sedàs per ben triar.

A tot això estiguem i siguem,
jóvens.

Antoni Marí Muñoz

Va néixer a la Ciutat d'Eivissa l'any 1944, quan —com diu ell amb sarcasme— a Hiroshima celebraven la Pasqua amb focs artificials i "mistos de tro". Té estudis de Magisteri i de Filosofia i Lletres. La seua poesia és un complicat exercici literari, de lèxic barroc, per on es dilueixen lleus sentiments nostàlgics. En alguns poemes, elimina la puntuació i el lector se submergeix en una ambigüitat susceptible de nova creació.

MNEMESYNE

Lleugera fou la persecució de les imatges Ardues
les topades al silenci Neguitosos els enigmes de sant
[Joan de la Creu
Estèrils els desficis al vestíbul Infranquejables els
[somnis
Després la mengia vora els llibres la reiteració que
[es torna pluja
la lletra que esdevé interiorment naufragi i recompondre
en el record altre cop els equilibris
Fou llavors cantava Leo Ferré les cançons de Verlaine
que fugírem als balcons i retallàvem els mots i els
[llançàvem
al carrer com papallones
i com papallones s'encenien perquè feia molt vent
i sonava recordes? un piano erudit i americà
Fou llavors també a redòs del tedi dels companys
[que em parlares
de la festa als espais de la mar del cadernell de
[Nicos Poulantzàs
dels teus somnis Amb els cabells trenaves els records
El vent com un cercle de memòria s'emportà el teu
[rostre
s'emportà també el teu llenguatge
l'artifici del somriure i de la por.

Eu hai vist temps que no em placia res; ara em content de ço qui em fai tristura, e los grillons lleugers ara prou més que en lo passat la bella brodadura.

Jordi de Sant Jordi

No vull recordar-me'n però vinc amb la por sota l'aixella, al mateix lloc on duia els llibres de l'escola i dels poetes. No vull recordar-me'n però arribo sense pressa i ningú als carrers tothom arrera els finestrons amb l'esguard vora l'esquerda. No voldria recordar-me'n però aquella olor, aquell dolor de mar a dintre. Aquell anar-se'n a poc a poc al llatzaret de l'encongida paraula i el [segell als meus llavis i arribar al jorn de tancar els ulls i [d'oblidar-me i de distreure'm amb el quadern dels retrats del que no fórem... Ahora es cuando puedes empezarte a morir. Passa una noia amb una capa roja pel carrer.

Josep Marí Marí

Nat a la Ciutat d'Eivissa l'any 1948. Estudià Belles Arts a Barcelona. Els dos poemes reproduïts formen part de dos aplecs titulats «Poemes blaus» i «El temps».[^16]

SONET

Ah, si jo fos vaixell quin goig tindria
de romandre amarrat al port tranquil
als matinets que el sol, mai tan gentil,
encara ens regalés més fantasia.

I amb quina ilusió rebria el dia
deixant caure al mirall el meu perfil.
I alhora les gavines, amb estil,
passejarien l'àmbit d'alegria.

Jo alçaria, fugaç, al ventijol
banderes de colors, fins que la llum
no en sabés inventar d'altres més bells.

Rompria, neguitós, l'amarra al vol,
desentès de patrons i de costum,
i al port pendrien vol trenta vaixells.

(POEMES BLAUS)

PREC AL SOL

Incendia'm, sol, car em disposo
a la teva alta nafra sangonosa.
Des de la tarda lenta que declina,
ressuscita el meu foc sobre l'arena.
Vet aquí que el meu cos tremola davant l'ona.
perquè la meva carn és un desig de flama.
Incendia'm de ple; humana brasa
que mai no s'extingeixi. No vull pluja,
sinó eixuta ventada que m'estengui
per mons de soledat, i el temps arribi
amb ardorosa flama de blavor
i m'enceti i m'injecti domini majestàtic,
amb què un ceptre deturi la vida que s'apressa.

(EL TEMPS)

Isidor Marí Mayans

No és feina meua parlar-ne com a cantant, però sí com a poeta. Sense menysprear anteriors poemes seus, dels quals el lector pot trobar unes mostres al recull Poetes eivissencs i on la creativitat és rica en recursos i els mots hi són ben mesurats, vull remarcar la transcendència d'aquestes dotze estrofes, escrites expressament per a una revista eivissenca, per bé que el to sigui fins i tot jogasser. Notem-hi, però, les experiències vitals del poeta i el seu pensament, com una crida a la reflexió personal.

I

Nascut a l'any coranta-nou,
no he fet cap ou,
però tampoc vull fer-me es gall
en aquest ball,
perquè no tenc més esperons
que ses cançons.

II

Perquè em fugís es fum d'es cap,
vaig treure es tap
a sa botella on he viscut
des de menut,
i ja es sap que qui va a Liorna ja no torna,
i a Liorna em vaig quedar.

III

Vaig veure clar
que no es podia parlar clar
del món com va,
perquè el que el du no ho troba bé.
Què s'ha de fer?

IV

He estat dos anys a Salamanca,
fent de cranca,
i tres anys més a Barcelona,
fent de mona,
i quan acabi vendré a Eivissa,
a fer de llissa.

V

Ja no voldria res més
si tothom ves,
per fi, que tot és de tothom,
i no sé com
poder fer veure que es petits
però eixerits
tenen a voltes més raó
que Salomó.

VI

No crec que tot sigui dolent,
ni que excelent;
senzillament, que hem de triar
d'aquí i d'allà,
i anar molt vius, que es que no hi veu
no pot ser hereu.

VII

Si no voleu caure en es pou,
sigueu com sou,
i no digueu que s'eivissenc
és pagesenc,
que de pagesos n'hi ha pertot,
i ningú pot
dir quin llenguatge és es més fi.

VIII

Perquè, per mi,
és ase aquell que brama bé,
i ho és també
per més que brami foraster.

IX

Sí, sí, ja ho sé:
costa molt més anar endavant
que reculant,
i fer un esforç per ser més llest
és tan molest!

X

Però si vols que l'any tres mil,
es mes d'abril,
a Eivissa hi visquin eivissencs
i no flamencs
(encara que siguin molt fins),
que quedin pins,
i que es hotels no ho tapin tot,
has de fer un bot.

XI

No estiguis més temps assegut
fent es vermut
i mou-te un poc, que més riurem
quan més serem.

XII

I si de cas no m'has entès,
no hi puc fer res.

Daniel Ferre Planells

Neix a la Ciutat d'Eivissa l'any 1951. Ara estudia Filosofia i Lletres a Barcelona. Crec que la Filosofia és la ciència suprema i busc la veritat i la justícia, ens diu. Vet aquí una mostra de la seua activitat poètica:

PLOU

Ara hi plou,
dins l'ànima.
Cada gota és una idea,
una preocupació, un escrúpol,
un problema,
un excés d'imaginació.
I així i tot,
intensa com mai en surt
una força que dins no hi cap;
massa gran és ja,
se n'ha d'escapar.
I és per això mateix
que res més no hi pot entrar,
i menys encara
aqueixa força igual,
que d'una altra ànima ve
i que li diuen amor.

Jaume Juan Castelló

Nascut al barri mariner de sa Penya l'any 1953. Un al·lot dotat de bona vocació literària i de no menys talent. Això se'ns revela en la primera lectura dels seus versos: fluïdesa sense destorbs, alegre i desimbolta, original i vària. Els poemes de Jaume Juan Castelló aconsegueixen bells resultats estètics. El joveníssim poeta estudia clàssiques a la Universitat de Barcelona. Vull assenyalar la seua ascendència formenterera.[^17]

SI, OMAR, PERO...

Oh, Kheyyam, pots sentir-me?
És que és motiu de goig
l'umbracle de la vida?
És que hem d'alçar les coses
quan per llevant arriba
la llum de l'existència?
Oblidem aquest món,
sí,
però si se'ns acaba
el vi o se'ns fa llarg
el camí, què farem?
Oh, sí, Natura és dona,
i el temps no ens ha arribat
encara que ens estimi;
però, ho és ella tot?
Pot estimar qui vol?
Esperem, sí, però
passaran nits i dies
i mesos, i llavors
caurà l'aigua tranquila
damunt nosaltres sempre
xopant-nos.....

TRADUCCIÓ LLIURE DE L'ODA A TALIARC, D'HORACI

No veus com s'alça blanc entre la neu
el cimerol del puig,
i els arbres d'aquest bosc
no aguanten el blanc pes
de la neu,
i els rius s'aturen amb el gel?
Allunya el fred cremant en abundància
llenya,
i treu de la garrafa amb alegria
aquell vinet que tens
ja fa quatre anys guardat
dins l'àmfora sabina,
Deixa pels déus la resta,
no busquis el demà,
no despreciïs l'amor
i accepta la mà trèmula
que, fingint resistir-se,
l'al·lota t'oferix.

Anna Torres Tur

Va néixer Dalt Vila l'any 1954. És la més jove d'aquesta incipient generació lírica d'Eivissa. Veim com la seva poesia evoluciona cap a un llenguatge més directe, amb una emoció més severa i amb un to de diàleg tan apassionat com expressiu i vibrant. D'altra banda, hem de fer un franc elogi de la seua traducció del cèlebre Carpe diem d'Horaci.[^18]

Mai.
No podré arribar-hi.
Tu em mires,
em parles,
m'escoltes...
Tu?

No, no podré.
A vegades
sento la distància,
tant,
que la podria tocar.
Em desespero.
Vull sortir de mi,
oblidar-me de com som,
de com penso.
Vull fugir. Obrir-me
un camí
per entre l'invisible
que ens separa.
Travessar el no-res.
Arribar a tu,
entrar dins tu.
No, ja sé que no podré.
Tu saps escoltar,
no parles.
Tu tens els ulls freds.
Darrera ells,
mai puc saber què hi ha.
Rius.
Però... Tu saps riure?
Beu.
En què penses?
Perdona. Ja sé
que no m'ho diràs.
És igual.
Beguem,
sí, beguem més encara.
Quina joia!
Mai
arribaré fins a tu.
Impossible.
Però ho desitjaré
sempre.

A LEUCONOE

No preguntis (que saber-ho és ilícit)
quina fi ens daran els déus a tu i a mi, Leuconoe,
ni sondegis els números babilònics.
Quant millor suportar qualsevol cosa que véngui!
Ja et concedeixi Júpiter molts d'hiverns,
ja el darrer sigui aquest, que ataca el mar Tirrè
en els seus penya-segats, conserva l'equilibri,
beu vi, i retalla una llarga esperança
en un espai breu. Mentre parlam,
el temps, envejós, haurà fugit: Viu el dia,
i confia en el futur al menys possible.

El nostre ideal ens obliga a confiar plenament en el futur, perquè com va dir una veu jove:

Quan la nostra veu no talli, la tornarem a esmolar.