(Notes literàries)

Traduït del castellà

De sobte va sorgir entre la boira el que semblava la mola immensa d'un vaixell fantasma. Allò era l'illa. El petit vaixell navegava a poc a poc cap a ella, obrint solcs indolents a l'aigua, deixants d'escuma blanca que s'esvaïen sobre el blau del mar tranquil. Apareixia a poc a poc l'illa, nua i entregada, amb la boca del seu port sospirant abraçades. Deu ser tanta la soledat d'aquesta terra —vaig pensar—, que ha de sentir el desig de cenyir amb els seus braços, d'empresonar amb els seus braços els qui arriben. I de no deixar-los partir mai. Va ser aquesta sensació de soledat la que em va fer mirar enrere, esperant veure tancar-se aquells braços rocosos anunciant-me que des d'aquell instant el meu destí quedava unit al seu. Navegarem junts des d'ara —semblaven dir-me—, i la teva soledat serà també la meva.

Acabava d'arribar i ja era un presoner de l'illa. Sentia com si em miressin només a mi les muntanyes nues, les cases solitàries, el Castell, sentinella dalt de tot. I sentia que em miraven com a una presa entregada i vençuda. Quin misteriós i profund secret embolicaven aquelles mirades!

Inesperadament un vent suau va començar a bufar sobre el mar. Més tard les onades van acabar encrespant-se i van anar a estavellar-se furioses contra les roques. Vaig sentir, un instant, com un fred aterridor dins de l'ànima. Era com si fins a mi acabés d'arribar algun missatge ocult. Algun missatge estrany i misteriós que m'enviés l'illa abans que jo desembarqués.

La primera nit a l'illa va ser una nit sense lluna. Les muntanyes semblaven monstres fabulosos que reposaven sobre el mar. El vell Castell ruïnós s'assemblava a una enorme taca negra sobre un fons cobert d'estrelles. El soroll del mar portava una cançó monòtona, sempre la mateixa, inacabada i indesxifrable. I a la llunyania, traient el cap darrere les muntanyes, la tènue llum d'un far esquinçava inútilment els núvols negres que passaven.

A prop es veien les siluetes d'unes barques varades al port i d'altres alineades al costat dels molls. De tant en tant algun pescador encenia un cigarret o una llum es reflectia dins de la barca. Les petites cases dels pescadors insinuaven la seva dèbil blancor a través de la foscor i dormien silencioses i immutables. Fora de la cançó ininterrompuda del mar, que ara ja havia calmat els seus ímpetus, el silenci ho omplia tot, era aclaparador, com deu ser el pur no-res. Que lluny, Déu meu, semblava haver-se quedat tot! La pàl·lida resplendor d'una estrella coneguda va voler acompanyar uns instants la meva nua soledat. En ella hi havia l'únic refugi que podia concedir-se al meu esperit. Era el sobresalt de gairebé no veure i callar en aquesta nit sense lluna, com si el món i jo mateix ens haguéssim quedat, de sobte, cecs, amb l'ànima estremida i el cor aturat, morts fins a la nova albada.

L'endemà va clarejar esplendorós. S'hauria dit que el sol anava a incendiar la terra. Vagues ombres furtives jugaven a muntanyes russes, arrossegant-se lentes, pesades, sobre un paisatge nu i solitari. El mar, dins del port —verds, blaus, grisos—, era com un llac tranquil, d'una serenitat majestuosa. El Castell —el vell Castell desolat, com nascut de les mateixes roques— obria al cel claredats groguenques, abandonades nostàlgies d'altres temps heroics. I les petites cases blanques dels pescadors, agrupades al port, somiaven alhora, com cada dia, en la mudable sort dels seus cops de mar. Quan arribés l'hora de partir, els pescadors anirien abans a la cantina del port a fer un trago, a brindar rudament per totes les llunyanies que podien emparar-los, i es llançarien després mar endins, a la recerca de la seva amagada fortuna.

En un replà hi havia l'Ermita. Uns pins donzells semblaven muntar una guàrdia airosa al costat de la porta. No hi havia ermità ni monjo a l'Ermita. El guardamolls i la seva dona eren els encarregats de la seva custòdia. El guardamolls —sempre somrient, sempre la pipa a la boca— era el tipus nerviüt d'home de mar, fet a totes les crueses. En els ulls, en la veu, en la resignació cansada de la seva dona hi havia la fortalesa dels llargs anys de soledat i d'espera.

Al capvespre, mentre la dona mirava impassible com jugaven els nens al pati i l'home se n'anava a les seves feines al port, el sol ponent banyava com una dolça carícia aquell racó afable i oblidat, on estava concentrada, tanmateix, tota la força espiritual que podia moure l'illa.

Després, tot s'anava omplint d'ombres, de silenci, de soledat. Una barca entrava al port i el paleig dels seus rems feia tremolar peresosament l'aigua. Belaven, lluny, unes ovelles. «Jordi», la gavina domèstica de l'illa, ferida en una de les potes, batia inútilment les ales, i allargant el coll prorrompia en uns grinyols estranys, desentonats, agres.