Personatge i artista. «Doncs sapi Vossa Mercè, que tinc 55 anys, sóc ceramista i m'agraden els animals». Ceramista i cuiner, «en un lloc de la Mola del racó del qual no vull recordar-me, Gabrielet cuina els millors guisats per a ell, i tot aquell que no tingui un pam de terra on caure mort». Fumador empedreït i personatge discutit: «Sant goig prencipal, / que és nat fill de Déu». Domador comunicatiu amb els animals, i qualsevol altra cosa que sigui necessari ser.

-Potser el que més em va costar domesticar va ser un porc. «Nito», però quan ens vam fer amics, em seguia per tot arreu. Venia a nedar amb mi a es Pujols i li queia molt bé a la gent. Però la gent és bastant tonta en general, i gairebé sempre una persona tonta és una persona dolenta o utilitza mals mètodes per defensar uns principis inexistents. Aquest porc va arribar a pesar molt, i tinc diverses anècdotes que et podria contar. Al final el vaig matar que ja tenia quatre anys. Van ser unes matances tristes. Ho vaig sentir molt però no vaig tenir més remei.

Gabrielet sembla escèptic, dur, insensible a tot i es riu fins i tot de la seva pròpia ombra. Cal conviure diversos dies amb ell per destruir aquesta falsa imatge i descobrir una forta sensibilitat sota aquesta faceta, sota aquesta màscara. És una imatge que ell s'ha cuidat molt bé de crear i no m'explico encara el perquè. És aquesta mateixa postura davant les coses que el fa semblar un excèntric, un marginat i per a molts un rei. El rei de la Mola: personalment crec que està identificat amb la vida que porta i amb el paisatge que l'envolta.

-També em vaig fer molt amic de «na Pura». Durant l'hivern em feia companyia, a la cuina s'asseia davant de la xemeneia i fins que li deies: «Au, a dormir», no es movia del seu lloc.

Potser semblarà increïble, però Pura és una burra, que ara ha venut «perquè em causava massa feina». Jo no m'imagino gaire bé Gabrielet rostint sobrassada i oferint-li un rosegó a Pura.

La casa de Toni Gabrielet està a l'últim amagatall de la Mola, patint uns sincrònics raigs lumínics del far de la fi del món. Un far que és «el» darrer d'Espanya: després ja ve Àfrica. La llum arriba cada tres segons, simulant la furtiva presència d'un fantasmal espectre nocturn, que obre un fèrtil camí a la imaginació desfermada hores abans per una sagnant posta de sol. Una imaginació que no pararà fins a entrar en un Olimp de déus locals, segons em va xiuxiuejar una parra acaparadora, íntegra amb tots els seus raïms de dol, o una cabra que a la tarda es rascava la panxa en un rugós tronc recarregat de velles històries de pirates víkings.

«Mare esperital, / qui em vol oir?»

-Toni, hem de parlar dels turistes, oi? -No, no, a mi no em barregis amb aquest «bestiar». Jajeajeaje.

«Jajeajeaje» és la transcripció inexacta d'un estrany so gutural que vol néixer rialla i surt rugit. Gabrielet sempre ho fa quan deixa anar alguna pirueta enginyosa, per autoconfirmar-se la força dels seus arguments. D'aquí que «l'amic dels animals» no parli, sinó que sentenciï, almenys davant de la gent que escolta embadalida les seves originals teories sobre la concepció de les coses. A la nit, amb aquell propici silenci li vaig fer una confessió i va ser quan vaig descobrir el veritable home, l'amic, el pare. El vaig veure sense cap crosta, igual de senzill que els seus «tres gossos, sis gats i les corresponents puces», com va dir minuts abans al bar del poble.

-La millor filosofia? Viure com se senti un a gust. I usar la intel·ligència per viure, el que no ho faci així està apanyat, mai no tindrà prou amb res. Utilitzar bé el poc que tinguis, i per a això cal usar sovint, i bé, la intel·ligència.

Si li dic que em parli dels seus guisats o de la televisió s'enfada amb mi, adopta una actitud paternalista i em diu: «Cal fer les coses bé, o no fer-les. D'això no cal parlar, perquè l'entrevista no et quedaria bé»...

-La dona no té res a veure amb l'home. I el que no s'ho cregui va ben apanyat. És un ésser diferent. És que sembla mentida la gran diferència que hi ha...

Riu. Riu. Pren entre les seves mans en Felipe, un gall gran, bonic i vell, posat sobre la taula, i el treu perquè dormi fora. «Els animals sempre volen estar a la casa».

-Que si el mataré? No home, aquests animals són per fer bonic. Els galls són preciosos quan envelleixen.

GABRIELET, ARTISTA CERAMISTA I PINTOR

I és aquesta mateixa sensibilitat la que el revela com un artista de demostrada categoria. Ceramista i pintor. Aquarel·les i pintura al fresc, mètode difícil d'aplicar. Gabrielet no ven gaire, només el que vol. Solament els encàrrecs que li van fent i que li permeten viure més que bé.

-Jo mai no busco una feina. El que cal buscar és la manera de viure bé sense treballar massa. Jajeajeaje. Si volgués treballar en això un es faria ric de seguida, no veus que a Eivissa hi ha molts diners i la gent no sap com gastar-los?

Em parla del seu últim encàrrec: 9x2 metres. És un treball que, segons diu, li permetrà viure un any sense fer-ne un altre. «Aquest em portarà molta feina, és difícil. Ja porto un mes rumiant els motius que hi representaré». A poc a poc i amb ciment armat, va muntant uns murals amb motius formenterencs gairebé sempre, banyes de moltó, sols, pageses amb un gerro sota el braç, etc. Ha venut recentment dos treballs colossals a l'Hotel Tropical de Sant Antoni.

Segons diu, sempre ha preferit Formentera a Eivissa. Segurament per això ja porta onze o dotze anys habitant a l'illa.

-Crec que aquí la gent és molt més llesta que a Eivissa. Busca i veuràs com no trobes ni una vella de seixanta o setanta anys que no sàpiga llegir i escriure. Això no passa a Eivissa, i és degut al fet que els formenterencs tenien desitjos de comunicar-se amb els seus familiars emigrats, que al seu torn coneixien noves cultures i formes de vida.

Surto de la casa i sense voler trepitjo una mica la petita tortuga «que em va portar Pau Riba des de Barcelona».

-És bonica, veritat?

Sí, és bonica la tortuga; Pura, Felipe, els gossos, els gats. Companys d'un home solitari que mai no està sol.

En braços lo té Maria: anem tots a adorar-lo.