Juan Ramón de la Cruz és un jove periodista, que pel seu llarg període d'observació fa diversos anys que habita a Formentera i la seva experiència sobre temes de sociologia —va escriure profundament sobre la revolució de César Chávez i el moviment xicà dels EUA, estant de corresponsal en aquell país— és la persona més idònia per analitzar el «cas» social de l'illa germana, on els fenòmens es presenten més purs i reduïts, cosa que contribueix a estereotipar les situacions i els tipus. Juan Ramón de la Cruz és col·laborador assidu de l'agència Efe i de publicacions de la categoria de «Triunfo» i diverses revistes hispanoamericanes. En aquest lúcid article sobre un fàcil esquema estructural ens dibuixa perfectament la problemàtica d'una societat en evolució: Eivissa o Formentera, que per al cas és el mateix.

La illa de Formentera s'ha convertit en l'última dècada en un terreny adobat per a un sociòleg interessat en casos extrems, típics. No obstant això, resulta curiós que molt pocs siguin els professionals de la sociologia que s'hagin molestat a efectuar un estudi profund de la petita i heterogènia societat formenterera. Una notable excepció, l'única en realitat que ens ve en aquests moments a la memòria, és Carlos Gil Muñoz, que ha dedicat dos volums separats a l'estudi de dos segments d'aquesta societat: els «hippies» i els formenterers, la població original.

Sense remuntar-nos a històries antigues, recordem que la població de Formentera, en començar la dècada dels 50, reunia ja per si mateixa unes característiques originals: una població exclusivament autòctona —descendent majoritàriament d'immigrants eivissencs—, la precària economia de la qual depenia principalment de l'agricultura, la pesca i la ramaderia. Cap d'aquestes tres activitats era particularment remuneradora. La terra de Formentera és molt més àrida que la de la seva germana pitiüsa major, el bestiar boví pràcticament absent, escàs l'oví i el cavallí, la pesca rudimentària.

Totes aquestes circumstàncies, unides al natural aïllament geogràfic, a l'oblit total de l'administració i a altres factors, feien de Formentera un petit nucli de temps remots, oblidat dels homes, on gairebé no existia el diner, on no hi havia terratinents ja que no hi havia terra, on existia una espècie de democràcia igualitària a la base: tothom era pobre.

Així les coses, a la segona meitat de la dècada dels 50, van arribar a Formentera els primers membres, les avantguardes, del que amb els anys constituiria el segon segment en importància de la població local: els marginats. Atraguats pel caràcter bucòlic, pastorívol, genuïnament rousseaunià de la petita illa mediterrània, pintors francesos, herois fatigats i seminvàlids de la segona guerra mundial, refugiats del mccarthisme nord-americà, llops solitaris de tota mena atrets per les excel·lències del lloc, tan aliè als problemes que angoixaven el món occidental dels anys de la Guerra Freda, van començar a arribar a Formentera, aleshores encara molt mal comunicada amb Eivissa. Els pocs dòlars, francs suïssos o francesos que portaven es convertiren a Formentera en la llàntia d'Aladí. Els pagesos entraren així en contacte amb el món exterior, llogant als seus desheretats, als seus «misfits», les belles cases familiars, venent-los els seus terrenys per un irrisori grapat de bitllets, cedint-los els seus productes per un grapat de monedes. L'economia moderna havia arribat a Formentera.

Ja entrats els 60, a meitat de la dècada van començar a aparèixer a Formentera els descendents socials d'alguns d'aquells «beatniks» que havien arribat a l'illa deu anys abans: els «hippies». Per a molts és encara un misteri per què aquells grenyuts californians o novaiorquesos de la primera hora «hippy» escollissin Formentera com a etapa dels seus viatges a, o de retorn d', aquell llunyà Orient al qual tants van anar a buscar una resposta que no podien trobar en els profetes i santons locals. Resulta evident que Formentera no és una etapa de cap trajecte. Per si mateixa, Formentera és l'última etapa d'un viatge determinat. Per sortir de Formentera, cal refer el camí fet. I, no obstant això, en petits grupets aïllats al principi, en bandes nombroses i contínues després, van anar arribant a Formentera els «misfits» de l'Era Espacial. I amb ells va venir una transformació com no n'havia experimentat l'illa amb els primers estrangers que la visitaren, ferotges individualistes més donats a l'aïllament que a la comunicació social. Sacs de dormir, sitars i flautes, instruments de percussió que van recórrer mig món abans d'arribar a l'illa, vestimentes índies i àrabs, algunes d'elles més transparents i reveladores del que la imaginació local, per no mencionar la moral, hagués pogut suposar. I amb tot això, la Droga, el suprem catalitzador de la nostra època.

Aquesta preferència «hippy» per la minúscula illa mediterrània va ser objecte als últims 60 de l'atenció de la premsa internacional. Atraguats per aquesta propaganda van arribar els primers turistes, ja entrat el «boom» turístic espanyol i, amb ells, un altre canvi fonamental en la primitiva estructura de l'illa. Els primers estrangers dels anys 50, els residents veterans, habiten a les cases pageses que han llogat o comprat. Els «hippies» fan el mateix, o desemboliquen el seu sac de dormir sota una savina. Tots ells, en resum, es confonen amb el paisatge, amb el medi ambient tradicional, sense alterar-lo. Les seves úniques necessitats estan cobertes pels serveis que abasteixen l'indígena, la botiga, el bar, el comerç de teixits. Els turistes, en canvi, necessiten una infraestructura hotelera, inexistent, que cal improvisar a tota pressa. Sorgeixen les primeres pensions, monstres arquitectònics, primeres profanacions d'un paisatge que havia estat respectat en el curs dels segles, per vint civilitzacions diferents. Molts turistes, atrets pel clima i la baratura de la vida, decideixen passar les vacances regularment a Formentera i contracten la construcció de petits xalets, tan ultratjants per a l'estètica com els edificis hotelers. Tot aquest esforç de construcció ultrapassa les possibilitats numèriques i especialitzades de la mà d'obra local. És necessari, doncs, importar paletes, treballadors peninsulars. I ja tenim el cinquè segment.

Recapitulem: formenterers, estrangers marginats, «hippies», turistes i treballadors peninsulars. Cinc capes estanques, paral·leles, incomunicades, que arriben a sumar un total de més de deu mil persones en plena temporada, a partir dels 3.000 habitants aborígens, en una extensió menor de 100 km². Es pot dir, deixant de banda les escasses excepcions, que els únics contactes entre aquests cinc grups són els creats inevitablement pel sector serveis: jo et compro, tu em vens; jo t'encarrego, tu em construeixes; jo et demano, tu em dónes. Punt. El formenterer manté alguns lleugers contactes amb els residents estrangers, els marginats que viuen a l'illa des de fa anys. Però es tanca com una ostra a tot contacte con el «pelut», no va gaire més enllà pel que fa als turistes, i manifesta una decidida hostilitat, o almenys una fredor hermètica, vis-a-vis del peninsular. La barrera idiomàtica, per descomptat, contribueix a aquesta incomunicació. Per a molts formenterers resulta més fàcil comunicar-se amb un estranger que amb un castellà.

Per desenvolupar aquest tema caldria un llibre. I, naturalment, algú que l'escrigués, condicions ambdues que ultrapassen les capacitats d'aquest espai i de qui el signa. Però el terreny està obert.