El temps, que normalment fa madurar les figues, ens ha jugat una mala passada amb la nostra llengua. Deu ser que les coses de llengua són figues d'un altre paner, perquè ara veurem que en més de seixanta anys no ha canviat poc ni mica la situació del parlar eivissenc, i si s'ha mogut, ha sét endarrera, com els crancs.

Per octubre de 1906 tres eivissencs eren a Barcelona, i assistien al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que tenia lloc. Varen ser en Lluís Borràs i dos capellans: Josep Riera i Vicent Serra Orvay. Aquest darrer, canonge i rector del Seminari, home de cultura àmplia i aficionat a l'astronomia, no només va presenciar els actes, sinó que va llegir en aquell Congrés una comunicació: Apreci en què és tinguda a Eivisa la llengua pròpia [^1]. És un discurs sobre l'estat de la llengua a Eivissa, especialment de la seua consideració social, i que pot servir-nos molt bé de meditació. Especialment pels que encara ens ofenem si ens diuen que no som eivissencs de cap a peus, i que creim que estimar Eivissa no vol dir només menjar figues flors. Diu mn. Serra:

«És cert que un viatger amant de sa Llengua Catalana, que arribi a Eivissa desitjós d'estudiar ses varietats des nostro dialecte, rebrà penosa impressió quan vegi que a dins sa ciutat, a on viuen ses persones més ilustrades de s'illa, ses que en ses seues conversacions voldran passar per més interessades en se progrés i més amants de la Patria, ha sofrit tal canvi de fesomia sa nostra Llengua, que sa mare, si la ves, tot just la coneixeria. Moltíssimes són ses paraules de pura descendència catalana (que sens dubte les usaven es conquistadors que vengueren a lliurar Eivissa de s'esclavitud des moros i plantaren a lo més alt de sa nostra ciutat sa creu de Cristo a s'ombra de sa bandera catalana) que no es poden dir davant es ciutadans eivissencs sense exposar-se es qui les diga a ser motiu de burla, o al menos, a passar per pagès en so tracto i d'escassa cultura intellectual.»

Llegint això em queia la cara de vergonya, o si no més, la galta esquerra, perquè recordava escenes com aquesta: un home del camp parlant amb gent de Vila, i usant paraules tan ben dites com xocolata i fins o finsus, i la gent de Vila, amb un concepte molt especial de cultura, estufint a riure estúpidament i corregint-lo perquè també ho digués malament, amb paraules cent per cent castellanes, com chocolate i hasta. Els equivocats corregeixen els que tenen raó: on és la cultura?

«Començant pes noms propis, dins Vila (...) casi no hi ha Joans ni Peps, ni Peres, enc que siguen molts es que celebren sa seua festa es dia des sant Precursor de Cristo, de s'humil espòs de Maria o des Príncep des Apòstols. Regularment tots se diuen Juan (cast.) Fulano, Pepe Sutano, Pedro o Perico Mengano. Si es tracta de senyoretes, ah!, no trobaríeu qui les volgués, si es diguessin Maria, Francisca, Carme.»

Aquesta és, efectivament, una altra de les demostracions de superioritat cultural. Uns noms tan nostres com Jordi, Toni, Margalida o Eulària pareix que estan prohibits, i enmig d'una conversa eivissenca surten de repent un Jorge (amb dos jotas que fan aborronar), un Antonio, una Margarita, o una Laly. És un mal molt estès, i la persona que no el pateix és ben rara.

«I en quant an es noms comuns, són també molts es que s'usen o del tot castellans, o castellanisats. Es nostros ciutadans no es fixen amb un asunto o un objecte, sinó que s'hi fijan; no tracten d'una questió, sinó que tratan d'una cuestió; no combreguen, sinó que comulgan; (...) criden es sastre per fer-se prendre, no mida, sinó medida d'un traje; i si totambu (ah, aqueixa paraula, lo mateix que tantot, sí que no poden sofrir-la ses oreies ciutadanes d'Eivissa!) si totambu li escapa a un davant ells dir després o despuixes, encara que exteriorment no mostrin desagrado per no faltar a sa bona criança, interiorment pensaran: que pagès és aquest senyor! i fins pot ser que darrera hi facen broma en ses converses d'ells amb ells.»

Així és que ja sabem a qui hem d'agrair que s'hagi perdut una paraula correctíssima, després, substituïda per un castellanisme horripilant com después, ja usual en la nostra manera de parlar. Gràcies. La impressió que fa tot això a aquell eivissenc de mil nou-cents s'assembla molt a la nostra:

«...sa llengua eivissenca dins sa ciutat la tenc acomparada a una jove abans agraciada i ben acolorida, però que li és venguda sa maleïda pigota i, omplint de taques sa seua tendra cara, ha destruït aquella fresca hermosura.»

El mal és que aquesta opinió es basava en la llengua de Vila, i fa seixanta anys els pagesos encara usaven «un llenguatge pur i net, d'antiga descendència catalana». Avui, ni a ciutat ni a fora, no hi ha ningú que parli correctament l'eivissenc, i una cosa encara pitjor: fa més vergonya parlar-lo bé que malament. Així hem pogut veure, els darrers anys, com tothom ha començat a dir basura i zanahoria (per posar algun cas), deixant arraconades les paraules eivissenques fems i bastenaga, sense cap motiu, si no és el gust de fer-ho tot malament. El final d'aquest procés pot ser semblant a l'actual asturià: una llengua desapareix per convertir-se en un accent especial de pronunciar el castellà. Una llengua desapareix, es buida paraula per paraula, però això no importa a ningú, i tothom se n'espolsa la responsabilitat. Potser creuen que fins que una cultura estigui ben morta del tot, com la cartaginesa, no té importància (llevat, això sí, del folklore). Eivissencs, que Déu vos do molts anys de vida.