El 4 de juliol de 1715, dos dies després d'haver desembarcat a Mallorca, van arribar a Eivissa les tropes borbòniques, donant-se per finalitzada així la guerra de Successió a la Corona d'Espanya amb el triomf de Felip V i la derrota del pretendent Carles, des de 1711 emperador d'Àustria.

El primer governador borbònic d'Eivissa fou Daniel Sulivanc Bear, que ben aviat es va enfrontar amb la població eivissenca. Fou acusat d'aprofitar-se econòmicament del seu càrrec, la qual cosa va provocar, probablement, la seva ràpida destitució. No obstant això, el principal problema amb què s'enfrontava Eivissa en aquells moments era el de les salines. Ja el 1709, el llavors governador José Ponce de León i un aventurer italià anomenat Juan Bautista Visconti van aconseguir mitjançant enganys l'arrendament de les salines a aquest últim per la Universitat i el posterior beneplàcit regi. Amb això l'Illa va perdre la quasi totalitat de les seves fonts d'ingrés, que van quedar limitades a una petita quantitat que s'havia compromès a pagar Visconti. Malgrat tot, el gran temor general era el de l'expropiació total de les salines per la Corona, de la qual ja es parlava des del segle anterior. Existia a més el precedent de la confiscació per Felip V de totes les salines d'Aragó el 1709, quan aquest Regne fou ocupat.

Una vegada finalitzada la guerra, Visconti va seguir en un principi amb l'administració de les salines, però ben aviat va arribar la tan temuda notícia de l'expropiació per dret de conquesta de les salines d'Eivissa pel primer Borbó d'Espanya. Immediatament se'n va fer càrrec de l'administració José de Elizalde, el qual va exigir a Tomás Pisarello, lloctinent de Visconti, els comptes del temps en què els estanys havien estat administrats per ambdós. Aquests van tenir greus problemes en la seva presentació.¹

L'expropiació de les salines per l'administració reial significava la desaparició total de les fonts d'ingrés de la Universitat i l'enfonsament de la petita burgesia comercial dedicada a l'exportació de la sal. En desaparèixer els ingressos de la Universitat, van desaparèixer també els de les congregacions religioses i de la burocràcia dependents d'aquella. El principal problema que va plantejar la mesura a les classes populars fou la impossibilitat de poder comprar aliments de l'exterior en els anys de sequera o en èpoques de forta pressió senyorial.

Per tant, totes les activitats de la Universitat, en aquests primers temps de la dominació borbònica, es van centrar en la realització de les degudes gestions davant l'administració de Felip V per recuperar el domini de les salines, o, almenys, els 5.231 pesos que es rebien en els temps de Visconti. La primera tàctica utilitzada per la Universitat per recuperar les salines fou l'afalac; d'una banda s'assenyalava que molts eivissencs durant la guerra s'havien mantingut fidels a Felip V i havien sofert presó per això, i d'altra banda es van pagar solemnes funerals per l'ànima de Lluís XIV de França, avi del rei d'Espanya.²

Per demanar la recuperació de les salines, van ser enviats comissionats a Mallorca i a Madrid. L'únic que es va aconseguir fou una concessió reial, el setembre de 1716, de dues fanecades anuals de sal a cada família eivissenca. Tal «esplèndida donació» no devia satisfer ningú, i fins i tot devia contribuir a encendre més els ànims contra el que es considerava que no era més que un robatori a la legítima propietat.

Es trobava igualment a Madrid, des de març de 1716 fins a gener almenys de 1717, Pau Abadal, procurador de l'ardiaca de Sant Fructuós Ramon de Arenys, defensant també els drets dels consenyors eclesiàstics sobre les salines d'Eivissa.³

Les classes populars, tant urbanes com foranes, es van veure francament perjudicades per la dominació borbònica. A la ciutat, amb l'arribada de la nova guarnició, el Governador va ordenar que la població civil els proveís de tot el necessari per a les casernes, i molts soldats van passar a viure en cases particulars, la qual cosa va provocar no pocs problemes. Aviat van sorgir els primers enfrontaments entre els soldats de la guarnició i la població, i un tal Vicent Ferrer, que posteriorment seria detingut, va arribar a dir públicament al costat de la carnisseria que «fins que menjàs els lloms crusos d'un castellà, no havia d'estar content».⁴

D'altra banda, al camp, les tropes borbòniques tampoc eren massa populars, entre altres coses per les seves corredisses pels voltants de la ciutat robant fruites. Existeix un episodi molt significatiu que pot donar-nos idea de la situació al camp i de l'estat d'ànim dels seus habitants: en els últims mesos de 1716 va passar davant les costes de Santa Eulària una esquadra portuguesa, i molts habitants d'aquesta localitat van mostrar gran content perquè creien que era l'esquadra anglesa «que venia a alliberar-los».⁵

El dia 1 de gener de 1717 van ser detinguts a la ciutat Francesc Llobet, Nicolau Martí, Jaume Colomar Hareu i Vicent Ferrer. Igualment el dia 22 del mateix mes van ser detinguts Francesc Tur Damián, del quartó de Les Salines, Pere Hiern, del quartó de Santa Eulària, i Bartomeu Ribas de Jaume, «Cap de Puig», del quartó de Portmany. Tots ells van ser acusats de conspirar per sublevar l'Illa i entregar-la a Carles III.

Els quatre detinguts de la ciutat havien estat soldats austriacistes. Destacava entre ells Francesc Llobet, militar de professió, que durant la guerra de Successió havia estat a Eivissa, a Mallorca, on va ser ascendit a capità, al setge del castell de Maó, en la defensa d'Alacant i Barcelona fins a la seva evacuació per les tropes de Carles III, a Milà, i a Eivissa de nou, on va ocupar el càrrec de Sergent Major de la Plaça fins a l'arribada dels borbònics. Dels altres tres, Nicolau Martí i Jaume Colomar havien estat, a més de soldats, mariners. Els tres detinguts del camp eren, naturalment, agricultors, i d'ells, Francesc Tur Damián també havia estat soldat austriacista.

Per tant, la conspiració, teòricament, estava dirigida per ex soldats i agricultors. El fet de la participació en el moviment de soldats que van servir amb l'Arxiduc i que ara es trobaven sense feina, fou recalcat per la declaració d'un tal Joan Moranta, del quartó de Balansat, dient que «creu que els acusats estaven descontents per haver estat desposseïts dels seus emplecs i abandonats».⁶

No hi ha dubte que aquest raonament era correcte des del punt de vista de l'organització de la conspiració; però donat l'estat en què es trobaven en aquells moments les gestions per recuperar les salines, no seria d'estranyar una participació en ella de la petita burgesia comercial, la qual, potser, no seria massa activa, però el suport a la qual als conspiradors havia de ser absolut.

En els últims mesos de 1716, dos dels posteriorment detinguts, Francesc Llobet i Nicolau Martí, van realitzar un viatge en una embarcació francesa a la recerca de notícies i instruccions. El seu itinerari fou el següent: Vilafranca de Niça; Gènova, on van trobar els eivissencs Marià Prats i mossèn Vicent Clapés, i l'ex governador austriacista de l'Illa Domingo Canal; Menorca (ocupada des de la guerra per Anglaterra), on van visitar Andreu Sans, ex sergent major de la ciutat de Mallorca, i Miquel Jerónimo Ruby, i van dinar un dia a casa del coronel anglès de l'Illa; finalment, van fer escala a Mallorca, on Francesc Llobet ja havia realitzat dos viatges des del final de la guerra.

En tornar a Eivissa, Francesc Llobet i Nicolau Martí es van dedicar, força inconscientment, a declarar entre la població que els «assumptes» de Carles III anaven bé, i que «prest es restituiria aquesta illa al Sr. Arxiduc, nomenant-se Carles III el més tard el mes d'abril pròxim, i que només esperaven una notícia de Mallorca o d'altra part per aixecar aquesta plaça» ⁷. Igualment, demanaven informació sobre els magatzems de pólvora i la guarnició, i animaven la gent a la sublevació.

El 22 de febrer, els set acusats van ser traslladats a Mallorca i empresonats a la Torre de l'Àngel de la ciutat de Palma. Des d'allí va ser enviada la causa a Madrid, on devia inquietar bastant la Cort, a causa de les notícies gens explícites que s'havien aconseguit dels acusats, i al fet que en aquells moments s'estava preparant l'expedició a Sardenya.

Sembla ser que quan els conspiradors van ser detinguts, ja tenien completament madurat el pla de sublevació de l'Illa. L'armament i tota la resta de material estava amagat, pel que sembla, en una cova de Les Salines. Els tres caps dels quartons havien d'acudir a la ciutat amb cent homes cadascun (tres-cents en total), i, en una nit fosca, escalarien les muralles per la part del convent de Sant Domingo; des d'allí, havien de prendre els magatzems de pólvora, capturar el Governador, coronel Diego Prudencio Andrés, i atacar i reduir la guarnició borbònica. Posteriorment, possiblement degut al fet que es considerava massa exposat el pla anterior, es va decidir entrar a poc a poc les armes dins de la ciutat i dipositar-les en cases de confiança, i que la sublevació es realitzés des de l'interior. Un cop aconseguida la victòria, Francesc Llobet seria nomenat governador, Nicolau Martí sergent major de la Plaça, i els altres capitans.

És sospitós el fet que els sublevats volguessin escalar les muralles per la part del convent de Sant Domingo, ja que, com veurem posteriorment, els dominics van jugar un paper molt important en la següent conspiració de 1719. Ja durant els interrogatoris de 1717 es va demanar informació sobre si s'havia vist els acusats junts al Convent, o parlant amb frares d'allí.

Igualment, tenint en compte el bon nombre de preveres implicats en la conspiració de 1719, s'ha de considerar com a possible la seva actuació en la de 1716. A més, el novembre d'aquest últim any, els preveres de l'Església Parroquial van nomenar Vicari General, per absència del titular Josep Gelabert, Antoni Almarge, Comissari de la Inquisició a l'Illa i antic comerciant de sal. Com que tals nomenaments havien d'arribar de Tarragona, va sobrevenir el consegüent conflicte amb l'Arquebisbe; els d'Eivissa van al·legar que tals nomenaments per absència o mort del Vicari titular eren costum immemorial ⁸. És molt possible que aquest nomenament del Comissari de la Inquisició fos perquè servís de «pantalla protectora» a la Comunitat en el desenvolupament dels esdeveniments. El 1709, durant la guerra de Successió, Antoni Almarge ja va realitzar un paper semblant, i el 1720, després d'haver-se descobert la segona conspiració, va tornar a ser Vicari General per un any.

Després d'haver transcorregut el mes d'abril sense que s'hagués produït la sublevació, el 15 de maig van ser posats en llibertat sota fiança els tres acusats dels quartons, i a l'octubre fou registrada la suposada cova de les Salines on estaven amagades les armes, sense que, naturalment, s'hi trobés ja res.

Mentrestant, es van desenvolupar a Eivissa uns esdeveniments relacionats amb el cas, que demostren la solidaritat existent a tota l'Illa amb els acusats. Es va decidir que les despeses processals havien de ser pagades pels familiars dels detinguts, a la qual cosa aquests es van negar. Pere Llobet, germà de Francesc, perseguit per no voler pagar, es va refugiar al convent de Sant Domingo, i Antoni Martí, pare de Nicolau, fou empresonat, a més de ser-li embargat un hort que posseïa als afores de la ciutat. Aquest hort fou posat a la venda en pública subhasta, i en no voler ningú comprar-lo, es va decidir que havia de fer-ho la persona més acabalada de l'Illa. Segons testimonis, va resultar ser Bartomeu Riera Tur, del quartó de Portmany, el qual també es va negar a comprar-lo malgrat ser posat igualment a la presó.

Finalment, l'1 d'abril de 1718, van ser posats en llibertat els quatre acusats per «falta de proves evidents».

Entre 1717 i 1718 es van dictar una sèrie de reformes per a la nova organització de la Universitat, que ara canviaria el seu nom pel d'Ajuntament, en benefici del nou centralisme borbònic de caire francès i en detriment de l'antic règim autònom de l'Illa.

Pel que fa a l'aspecte econòmic, ja hem dit que la pèrdua de les salines fou un esdeveniment nefast per a tota l'Illa. Les activitats econòmiques s'havien vist reduïdes a l'agricultura, molt poc puixant a causa de la forta pressió senyorial, i al corsarisme. La pobresa era general en tots els sectors: el 1719 els preveres de l'Església Parroquial notificaven a l'Arquebisbe de Tarragona la seva penúria econòmica, i li plantejaven la dràstica solució de reduir el nombre de residents perquè els que quedessin poguessin mantenir-se.⁹

Davant aquesta situació, i malgrat el fracàs anterior, no és d'estranyar que l'esperit de conspiració seguís viu a Eivissa. I així, del més o menys utòpic intent neoaustriacista de 1716-17 es va passar a la idea més radical d'entregar l'Illa als anglesos el 1719.

La situació de l'Illa havia variat poc des de 1716; el problema dels allotjaments dels soldats borbònics a les cases particulars seguia sense resoldre's, i l'actuació dels que van investigar la causa de 1717, sobretot els incidents que es van produir quan es va intentar que els familiars dels detinguts paguessin les despeses de les investigacions, degueren ser molt antipopulars.

La idea entre la població que els anglesos eren els que havien d'arribar per «alliberar-los», ja era antiga. El 1716 ja corrien rumors sobre l'arribada de l'esquadra anglesa, i recordem l'alegria que es va produir a Santa Eulàlia en passar davant les seves costes l'esquadra portuguesa i creure els habitants d'aquesta localitat que era la britànica. Recordem també que en el viatge que van realitzar Francesc Llobet i Nicolau Martí abans de ser detinguts, van fer escala a Maó i Ciutadella i van dinar un dia a casa del coronel anglès de Menorca.

En el descobriment de la conspiració de 1719, va jugar un paper molt important, pel que fa a l'espionatge i delació dels implicats, un sabater anomenat Pere Martínez, el qual fins i tot fou convidat a participar en el moviment. Segons aquest Martínez, els caps i còmplices de la conspiració eren els següents:

• Nicolau Martí: detingut ja el 1717.
• Sebastià Martí: oncle de Nicolau; mariner.
• Nicolau Martí: fill de Sebastià.
• Pere Riusech: mariner.
• Antoni Tur Rey.
• Pere Montero: prevere.
• Domingo Costa: prevere.
• Francesc Bofí: prevere.
• Catalina Garcia.
• Pere Llobet: germà de Francesc, el detingut de 1717.
• Francesc Vileta: nebot de Francesc Llobet; el 1717 fou acusat de complicitat en la primera conspiració i va estar a punt de ser també detingut.
• Pere Bestino Palermo.
• Francesc Gordi.
• Fra Bernat Marí Viñas: subprior del convent de Sant Domingo.
• Francesc Morera: desterrat de Catalunya per «mal vasallo del Rey».
• Jacinto Peláez Valdivia: retret al convent de Sant Domingo.
• Doctor Francesc Martí.
• Doctor Francesc Abadia de la Guardia.
• Fra Antoni Palau: dominic.
• Antoni Ferrer: prevere.
• Bartomeu Escandell: prevere.
• Joan Tur Boto.
• Bartomeu Roselló: mariner.

Sabem a més que Francesc Llobet, detingut el 1717, es trobava en aquests moments desterrat d'Eivissa no sé per quins motius, i Antoni Martí, pres també el 1717 per no voler pagar les despeses de la causa contra el seu fill Nicolau, es trobava en aquests moments a Menorca, la qual cosa és força significativa.

Com podem veure, la coincidència de noms el 1717 i el 1719 és bastant gran, la qual cosa ens indica la continuïtat entre les dues conspiracions.

Segons Martínez, el cap de tota la conxorxa era Sebastià Martí, encara que el governador Diego Prudencio Andrés, o sigui el mateix de 1717, s'inclinava pel prevere Pere Montero, el nom del qual havia sonat molt ja durant les investigacions de l'anterior conspiració. De totes maneres, la participació de com a mínim part dels preveres de l'Església Parroquial sembla suficientment provada: Martínez assenyala el nom de cinc d'ells, i és també significatiu que l'any següent tornés a ser nomenat Vicari General el Comissari de la Inquisició Antoni Almarge.

D'igual manera van intervenir en la conspiració els frares dominics, els quals, com vam veure, probablement també ja havien pres part en la de 1717. Pere Martínez va declarar:

«...i desitjant jo complir amb la meva obligació, vaig anar, per ser com sóc home ignorant, a aconsellar-me de fra Bernat Marí Viñas, subprior del convent de Sant Domingo, i li vaig contar tot (el que havia descobert de la conspiració) perquè em digués com m'havia de governar i perquè ho digués al senyor Governador; el qual dit fra Marí no només no va voler dir-ho a sa S.ª, ans bé em va procurar dissuadir que no parlés paraula de tal cosa, perquè si el Sr. Governador ho arribava a entendre, donaria garrot a un i altre i segons com ho prendria a mi el primer, per la qual raó ho vaig suspendre».¹⁰

A més, la majoria de les reunions dels conspiradors es van realitzar al Convent de Sant Domingo.

El pla de sublevació era el següent: les armes per a l'aixecament estaven amagades a casa del prevere Bartomeu Escandell al quartó de les Salines (recordem que en la conspiració de 1717 s'havia dit que les armes estaven amagades en una cova de les Salines). Per a aquesta ocasió, es comptava amb la col·laboració de tres corsaris de Cartagena que es trobaven refugiats a Maó, i en les naus dels quals s'havien de transportar les tropes de reforç de Menorca; s'esperava que poguessin arribar d'aquella Illa uns cent soldats anglesos, o espanyols dels allí refugiats, els quals havien de desembarcar a la Penya, i per sota de la Punta del Diamant de Santa Llúcia havien de penetrar a la Marina, on se'ls unirien els conjurats eivissencs. Tots units havien d'entrar a la Ciutat Alta escalant les muralles del Portal Nou, i un cop a l'interior, sotmetre la guarnició borbònica i capturar el Governador. Com veiem, a part de la novetat de l'arribada de tropes de l'exterior, el pla de sublevació no era massa diferent del de 1717. Un cop conquerida la ciutat, l'Illa havia de ser entregada als anglesos. A aquest respecte, Martínez va declarar:

«...i vaig sentir després que vaig arribar a la finestra que els dits cartaginesos estaven tractant amb els altres la manera i la forma amb què s'havien de fer amos de la Plaça, i entregar-la als anglesos, ja que a això sol havien vingut...».¹¹

Sembla que un altre dels objectius dels conjurats era el de detenir immediatament Jacinto, Onofre i Joan Riambau, i si es resistien, matar-los. Hem d'assenyalar que el 1701 un Onofre Riambau fou nomenat Síndic Extraordinari de la Universitat perquè anés a Mallorca a prestar homenatge a Felip V, i el 1713 un Joan Riambau era el cap del moviment proborbònic a l'Illa.

A mitjans de 1719, van voler passar a Maó, segurament per concretar detalls amb els corsaris, i potser amb les autoritats angleses, Sebastià Martí, el seu fill Nicolau i Pere Llobet, amb un llaüt de l'altre Nicolau Martí; però sorpresos per l'inefable Pere Martínez, van haver d'ajornar el viatge.

Al mes d'agost, van tornar a intentar la travessia Sebastià Martí, Francesc Morera, Pere Llobet i Francesc Vileta. Havien de sortir del port amb el llaüt de Nicolau Martí, patronejat per Francesc Gordi, fins a Santa Eulàlia, on els esperava el pinque de Bartomeu Roselló, amb el qual havien de fer la resta del viatge. Però en dirigir-se al port Francesc Morera, que com sabem estava desterrat a Eivissa, disfressat de dominic i acompanyat de fra Antoni Palau, fou reconegut per un oficial borbònic, i posteriorment detingut després d'haver-se refugiat a casa del prevere Antoni Ferrer. Més tard van anar realitzant-se més detencions i la conspiració fou desfeta.

El maig de 1720, l'assessor Francesc Abadia, Jacinto Peláez, Francesc Martí (altre fill de Sebastià) i Antoni Laudes, que durant la guerra de Successió havia estat fervent borbònic, van acusar el governador Diego Prudencio Andrés de tenir tiranitzada l'Illa i d'aprofitar-se econòmicament del seu govern ¹². No hi ha dubte que tals acusacions eren un instintiu moviment de defensa contra les investigacions que el Governador seguia realitzant per descobrir nous implicats en la conspiració. Efectivament, l'agost de 1720 seguien demanant-se declaracions a gent relacionada amb el moviment, malgrat que Pere Martínez havia variat sensiblement la seva declaració, sens dubte sota la pressió dels conspiradors que es trobaven encara en llibertat.

D'altra banda, en un document reial de 1723, es parla de les «últimes turbacions» que s'havien produït a l'Illa, sense que es pugui posar en clar si es refereix als incidents de 1719 o a altres posteriors.¹³

La Nova Planta, mitjançant la qual es perdia l'autonomia política, fou aplicada amb tot rigor a Eivissa entre els anys 1723 i 1724; en aquestes dates escrivia a tal efecte el Rei:

«Decidim que el decret de Nova Planta expedit el 28 de novembre de 1715 es posi també en execució i observança pel que fa a la referida illa d'Eivissa, nomenant i elegint cada any jurats d'aquella Universitat segons és costum en els altres llocs d'aquest nostre regne».¹⁴

Posteriorment, es demanava a Madrid si el decret de Nova Planta incloïa també per a Eivissa l'anul·lació de la participació de prohoms en les causes civils i criminals.¹⁵

Aquests són a grans trets els successos ocorreguts a Eivissa en la postguerra de Successió, els quals poden resumir-se en el reagrupament de quasi totes les classes socials de l'Illa i la superació del dualisme que havia sorgit a finals del segle anterior entre el camp i la ciutat, per oposar-se al centralisme administratiu borbònic i a l'expropiació de les salines. Tot això es va plasmar primer en un ressorgiment de l'austriacisme, i després en el més radical intent d'entregar l'Illa als anglesos.

Amb l'expropiació de les salines, l'economia eivissenca va quedar reduïda per molt de temps a una pobra agricultura d'autoconsum, i a les activitats de cors, floreixents des dels últims anys del segle anterior. Així doncs, podem dir que l'aplicació del decret de Nova Planta a Eivissa no fou més que l'adequació política a la situació econòmica provocada per l'expropiació de les salines.