Traduït del castellà

Sembla que els molins de vent van ser inventats a Pèrsia, allà pel segle VII, assolint ràpida difusió pels països del Mediterrani oriental; i a l'Edat Mitjana els bizantins es van encarregar d'estendre'ls pel Nord i els àrabs pel Sud.¹

Deixant de banda la qüestió de si els nostres molins de vent procedeixen o no dels àrabs, ens proposem estudiar documentalment la seva existència en aquestes illes. I vagi per endavant que el present estudi no pretén ser una «biografia» de tots i cadascun d'ells –cosa que algun dia podrà fer-se investigant als arxius d'aquí i de fora–, sinó només una ressenya, simple i escarida, de les dades que posseeixo referents, sobretot, als de major antiguitat.

Per motius purament cronològics figuren en primer lloc els d'Eivissa, tots ells per cert, excepte un, al Quartó de ses Salines; i després els de Formentera, pertanyents al s. XVIII, el de la repoblació massiva d'aquesta illa.

Any 1396. Molí d'en Pau Forn. – Un tal Toni Palau, teixidor d'ofici, tenia un solar adquirit el 1383, prop de sa Portella d'en Bru, que limitava amb el camí públic pel qual se pujava a dit molí.² El 1433 pertanyia a Nicolau Costa, i se'ns aclareix que estava emplaçat al turó més oriental del Puig d'es Molins³, anomenat ara es Soto, i en aquella època indistintament denominat El Patíbul, ses Forques, o es Molins de Llevant. Noti's que a partir del s. XV es fa corrent la distinció entre Molins de Llevant i Molins de Ponent. En el pla de les muralles àrabs d'Eivissa, aixecat a mitjans del s. XVI, figuren quatre molins a cada part.⁴

1397. Molí d'en Joan Guerau. – Aquest era el seu propietari el 1433, i l'havia comprat a Joan Bonapart el 1426; però consta que existia ja en la primera data citada de finals del s. XIV.⁵ Limitava amb el molí anterior, per tant es trobava igualment a es Molins de Llevant.

Sobre els altres dos no trobo notícies anteriors a l'esmentat pla de mitjans del s. XVI. Quan van desaparèixer aquests quatre Molins de Llevant? El 1577 existien encara, i eren els seus propietaris Anton de Navarrete, que l'havia adquirit dels hereus de Joan Tur «Esquerrer», Francesc Palerm, Joan Colomar i Isabet Llobet, vídua de Sunyer. A l'Arxiu Històric de Mallorca es troben abundants notícies sobre la seva situació, etc.⁶ Una d'elles ens aclareix que la punta més meridional d'es Soto era la de Joan Tur «Esquerrer» i que a la part Oest d'aquell turó es trobava un cementiri dels moros, «lo fossar dels sarrayns», segurament en el petit pla que ocupa ara la Clínica militar, i on anys després, el 1652, es va habilitar un dels diversos cementiris que van ser necessaris per enterrar els morts de la pesta que va assolar la nostra illa⁷. M'asseguren que anys enrere van ser trobats allà nombrosos restes humans.

En un pla de mitjans del segle passat, sobre el turó d'es Molins de Llevant apareix ja la llegenda «molinos arruinados».⁸

Com a únic vestigi dels mateixos han quedat allí dues moles en avançat període de construcció, que sens dubte van ser abandonades quan van deixar de moldre els molins a què anaven destinades. Per anomenar-les d'alguna manera, les anomenarem ses Moles d'es Soto.

Quina va ser la causa que va motivar la desaparició d'aquests molins? Fins ara no he trobat cap document sobre el particular, que de passada també serviria per fixar la data en què van desaparèixer. És possible que fossin derruïts o greument danyats en algun bombardeig de naus enemigues, tenint en compte la seva proximitat al castell al qual, naturalment, solien anar destinats els trets. O potser per estar emplaçats en lloc tan perillós van ser abandonats pels seus amos. Podem recordar, a aquest respecte, el bombardeig d'una galera que disparava a mansalva, escudada sota de «la penya del molí d'en Tur "Escarrer", que de la terra no li podien tirar...», ocorregut l'agost de 1536.⁹

No crec probable que fos ordenada la seva demolició per considerar les seves torres perilloses per a la seguretat del castell, una vegada construïdes les noves muralles, ja que a l'Arxiu de la Corona d'Aragó s'hi troba constància de nombroses peticions d'indemnització a propietaris de cases derruïdes per construir les muralles; tinc les fotocòpies a la vista, i no n'hi ha cap que es refereixi a molins.¹⁰

Es Molins de Ponent sembla que corresponien als de Fèlix, de Toni Joan, de Pep Joan i de s'Escala. Les torres dels tres primers romanen en peu, encara que desarborades; la de l'últim està en ruïnes.

Sobre aquests molins es troba escassa documentació; de tant en tant només se citen en ocórrer la mort d'algun dels seus moliners.

Any 1681. Molí de sa Torre. – Tot just acabat de construir, Francesc Laudes el ven a Joan Ferragut, moliner, natural de Santa Margalida (Mallorca) i veí d'Eivissa. Els Ferragut posseïen altres molins a es Molins de Ponent. Els límits d'aquest molí eren: per l'E. el baluard de la Torre de mar; per SE., S. i SO. el mar i sa Penya, i pel N. el port.¹¹

Examinant el lloc on devia trobar-se, no es troben vestigis visibles, ni ningú no ho recorda. No obstant això, en un gravat del segle passat apareix una torre en ruïnes, que amb tota seguretat correspon a la d'aquest molí.¹²

1760. Molí d'en Teuet (Sant Ferran. Formentera). – Continua sent propietat dels descendents de la família que el va construir en la data indicada¹³. És considerat com el més antic dels set que es conserven a Formentera, i l'únic en aquestes illes que continua en perfecte estat i a punt de posar-se en marxa en el moment que es vulgui. S'explica que una vegada hi va anar a moldre una «quartera» de blat un tal «Jeroni». El vent era favorable i en el temps de fumar-se ell una pipa de «pota» li havien acabat la mòlta, per la qual li van cobrar tres «canets». Va pensar que això de moldre era un negoci rodó, i pocs dies després començava a edificar el seu propi molí. També segueix en peu, però sense aspes.

1761. Molí Vei de la Mola de Formentera. – En aquest any Bartomeu Mayans «Moliner» el va comprar a Francesc Serra i Josep Costa. La seva construcció data de 1778, segons consta en una de les seves peces.¹⁴ Per aquelles dates es discutia entre dos grups de veïns sobre el punt on havien d'edificar l'església de la Mola. Uns eren partidaris d'aixecar-la al lloc on està, i els altres sobre el tossal on es troba el molí. Al final, van acordar edificar-la al lloc on l'endemà, diumenge, s'hagués col·locat la primera pedra. Un dels partidaris de fer-la on avui està, va portar la pedra durant la nit i va esperar assegut sobre ella el matí del diumenge. Quan l'endemà un dels oponents hi va anar a portar la seva perquè s'edifiqués al lloc on està el molí, es va adonar que havien perdut la partida. No obstant això, ja que la Mola necessitava un molí, amigablement van convenir a edificar-lo allà. I d'aquesta manera, tothom content. Dit molí continua sent propietat de la família de Ca's Moliner, que el va comprar l'any esmentat i el conserva amb tota cura.

1762. Molí de ses Roques (Sant Ferran. Formentera). – Només queda la torre truncada. En la data indicada ja el tenia edificat Bartomeu Torres «Bet». Va passar després a propietat de la família «Teuet».

Tinc a la vista documents referents a altres molins de vent, però crec que el que s'ha exposat és suficient per tenir una idea bastant completa sobre la seva presència a les nostres illes.

No obstant això, per acabar, he de fer constar l'estranyesa que em va causar conèixer l'afirmació de l'alemany Walter Spelbrinck que «els molins de vent no van ser introduïts a Eivissa fins a mitjans del segle XIX».¹⁵ Molt més tenint en compte que en la seva detallada descripció d'Eivissa i Formentera afirma haver tractat amb persones que l'haurien pogut informar de manera més objectiva.

En un proper estudi d'aquest mateix tema es podran conèixer noves dades, i quedaran assenyalats sobre un mapa els punts exactes on encara queden torres en peu o almenys ruïnes i vestigis de molins de vent.

Notes