1. — «RES DE NOU SOTA EL SOL» D'EIVISSA

Professor de Grec, envoltat per múltiples sensacions hel·lèniques en el marc de la meva tasca diària, lector de molt diversos escrits, comentaris, teoritzacions, vanes xerrameques oportunistes sobre el món hippy, testimoni de les seves externes aventures, no aconsegueixo escabullir-me de la temptació d'una comparació «odiosa» que em brinda la història d'un remot passat. Rodamón de vocació pels camins més polsegosos de la Castella oberta i per altres més llargs i centrífugs que irradien als infinits punts cardinals d'Espanya, he rebut mil preguntes i se m'han manifestat desitjos sincers d'informació sobre els hippies. A Espanya es parla del hippy gairebé tantes vegades com de futbol. L'ebullició d'aquest adveniment social resulta palpable. Suscita curiositat, atrau, interessa, estranya, preocupa, inquieta. M'atreviria a confessar que el moviment hippy resulta estrany, revolucionari en la segona meitat del nostre segle perquè els occidentals hem oblidat moltes profundes lliçons de la nostra Història. També afegiria que per tenir-les oblidades precisament, ha renascut als ravals de la nostra cultura una actitud vital d'inhibició que ja altres marginats socials van adoptar allà en una profunditat històrica de vint-i-tres segles.

2.— PARAL·LELISME HISTÒRIC

Avançaven les primeres dècades del s. IV a.C. Esparta i Atenes dessagnades, lacerades política i econòmicament, cultural i moralment pels avatars de la guerra interhel·lènica del Peloponès —trenta anys d'hostilitats— s'esforçaven per engendrar un nou miracle. Però la seva Història i la seva decadència es van revelar irreversibles. Es va efectuar una revisió racionalista i severa dels puntals que sostenien la democràcia atenesa. Ni les ciències ni la política ni la religió ni les formes de vida es van escapar al bisturí de la crítica. Sòcrates, apurant la cicuta i l'aroma del seu nou sentit de la virtut, trencava en bretxa irreparable la muralla d'un vell món de consciències antiquades. En aquell panorama de runes morals i físiques, perduda la fe en els supòsits d'una societat secular, s'assagen actituds renovadores davant la vida. Esmentarem aquí la de l'Escola Cínica, no per revaloritzar-la ni per desestimar-la, sinó en qualitat de mer fet històric i social comparatiu. L'Escola dels filòsofs cínics va tenir un teoritzador en aquell Antístenes d'Atenes, ciutadà espuri, fill d'atenès i esclava, i va tenir els seus prosèlits pràctics en Diògenes de Sínop i Crates de Tebes, autèntics hippies contemporanis d'Alexandre el Gran. Corrien les dècades de la segona meitat del s. XX. Japó i Alemanya dessagnades, brutalment lacerades pels avatars de la segona guerra mundial, s'afanyaven per engendrar els seus presents miracles. En aquestes circumstàncies va esdevenir irreversible el trauma universal que va brotar de la consciència d'incapacitat d'unes potències vencedores i d'una cultura de vint segles abocada al desequilibri social i anihilament atòmic. El pensament occidental es veu forçat a revisar els supòsits de la seva pròpia cultura que no surt gaire ben parada. En aquest paral·lelisme històric al processament de Sòcrates, que va commoure les consciències antigues, li correspon el judici de Nuremberg, sense cicuta. Sorgeixen hodierns Antístenes, predicadors de la contracultura, i comencen a prendre posicions els cínics del nostre temps. Diògenes, en el seu voluntari marginament social, va optar per habitar un tonel abandonat als ravals de Corint, prop del turó de Cranió. Un bon dia, conquerida la ciutat per Alexandre de Macedònia, va rebre una visita personal del gran potentat. —Demana'm el que necessitis. El meu poder i el meu favor estan de part teva. I Diògenes, en qui s'endevina el seu lleu gest d'indolent graciós, li va respondre assegut a la boca del seu tonel: —Per favor, tingues la delicadesa d'apartar-te, que m'estàs tapant el sol. El cínic i el hippy tracten d'integrar-se en la Natura. I la Natura és per a ells el màxim favor.

3.— PRINCIPIS TEÒRICS DE LA FILOSOFIA CÍNICA

Un dels atacs més freqüents a l'actitud hippy sol ser l'opinió que viuen ideològicament a salt de mata, sense esquema de principis que doni sentit al seu comportament. Potser falta una teorització sistemàtica de cara al públic, però no és menys cert que l'essència del seu marginament és una praxi per a la qual un esquema especulatiu previ és innecessari. Potser les articulacions de la seva conducta puguem apreciar-les en la formulació de principis que Antístenes va fixar per a l'Escola Cínica.

3.1.— Epistemologia

Pel que fa a la teoria del coneixement els cínics professaven el pur «nominalisme». Sobre els elements components de les coses físiques i espirituals no tenim els homes cap mena de coneixement; ens limitem a anomenar-los pels seus noms, entenent que anomenar no exigeix coneixement ni qualifica les coses i els éssers. Els marginats hippies potser professen un cert «nominalisme» científic, en tant que aprecien que els estaments socials tracten de ser impulsats a base de la utilització d'un cert nominalisme pragmàtic i buit. Atès que a una dialèctica vana formulada a base de democràcies, igualtats, justícies, unions, rendes per càpita... no li correspon una praxi coherent amb tals definicions. Sembla poder deduir-se que el hippy atribueix un caràcter nominalista als principis cognoscitius de la nostra cultura. I sembla corroborar-se per la seva actitud d'indiferència i abandó de les universitats, lliurant-se al primitivisme de les experiències naturals.

3.2. — Ètica

El concepte de virtut socràtica és per als cínics una mera «aptitud ètica». Ve a ser un estat d'ànim que descansa en una recta intel·ligència i en un prudent control de la voluntat. Segons Antístenes, la virtut és quelcom que es pot aprendre, quelcom harmònic i inalterable com un do imperible. Tot el que no sigui virtut manca, per als homes, de valor, mentre que ella és el fonament de la felicitat. S'adverteix que la felicitat no consisteix per a la filosofia cínica en la fidelitat a uns principis morals suprems, sinó en certa actitud virtuosa, individualista i autàrquica.

3.3. — Autarquia

Aquesta teoria autàrquica de la virtut va unida al seu ideal d'absència de necessitats. En conseqüència, la doctrina cínica sobre els béns entaula una violenta oposició davant la valoració convencional que els grecs tenien de les coses. Vellesa, mort, pobresa, destí, classe social, fracàs no constitueixen cap mal, com tampoc els seus contraris són béns, ja que no poden ser font de felicitat, prerrogativa exclusiva de l'«aptitud ètica».

4. - DIÒGENES; EL «GOS»

El desenvolupament pràctic de les teories cíniques fou protagonitzat per Diògenes, anomenat «el gos» per la seva manera de vestir, pels seus modals externs, el seu comportament desvergonyit i la seva forma de viure «contestatària». Busca una desvalorització dels principis vigents tractant de minar els fonaments de la Polis grega. La cultura humana és per a ell un cúmul de pernicioses equivocacions en total bel·ligerància amb la vida natural.

Absurdes per a ell la moral convencional i l'ètica social, intenta amb el seu exemple arrossegar els homes cap a la mare naturalesa. I basant-se en la «puresa» d'allò natural va incórrer en desvergonyiments exagerats, fins i tot de naturalesa sexual. Escàndols premeditats que pretenien ferir el sentiment de decència i el pudor de l'home civilitzat. En aquesta línia de retorn a la naturalesa va promoure Diògenes la idea de l'«amor lliure».

Al concepte de virtut antistènica hi afegeix Diògenes dos detalls: amb relació al seu individualisme estableix l'«apatia», immunització d'afectes i passions; i davant el seu contorn exagera la seva «autarquia», absència de necessitats materials –habitatge, vestit, alimentació–. El seu gaudi es redueix a l'assimilació dels instants presents.

Per aconseguir aquesta apatia i autarquia proposa una lluita constant contra el «ponos», la fatiga de l'esforç que després requereix un descans. En definitiva, trencades les lligadures socials –matrimoni, família, Estat– és partidari d'aquella vida indolent a la caloreta del sol i al recer del tonel.

Un deixeble de Diògenes, Crates de Tebes, va cedir als seus conciutadans una considerable fortuna material per dedicar la seva vida a la pràctica de l'ideal cínic. I és curiós, va trobar una fanàtica companya en Hiparquia, filla d'una rica família de Meronea, ciutat de Tràcia.

Tal és en simple esquema la filosofia cínica, la consistència de la qual no es tracta de defensar, sinó de recordar com a font probable per a la comprensió de molts matisos en l'ideal i en les actituds hippies. Dedueixi el lector comparacions que eludim per innecessàries.

5.- UNA ANÈCDOTA D'ACTUALITAT

En córrer el rumor per Corint que Alexandre el Gran preparava l'assalt de la ciutat, els corintis van abandonar les seves tasques diàries per dedicar-se a fortificar-la. Uns –explica Llucià de Samòsata– transportaven pedres, altres reparaven la muralla, i cadascú es dedicava amb afany al que fos pertinent.

Diògenes, testimoni de tan diligent tràfec, es va dedicar a pujar el seu tonel pels pendents del Cranió i deixar-lo rodar una vegada i una altra.

Alguns dels seus íntims se li van acostar creient-lo guillat. –Però, què fas, Diògenes?. –Ja ho veieu. Em dedico a aquestes feines per no donar la impressió de ser l'únic que no treballa a la ciutat.

Avui la moda no indueix a rodar tonels pendent avall, sinó a passejar motxilles camins endavant, a la troballa de futurs paradisos.