Com en els versos del poeta, podria dir-se que el vell Vicent, de Formentera, tornava cada dia a casa seva, a la seva barraca de pedres i llenya, «raigant mar». A partir d'un dia el mar s'havia convertit per a ell en un món poderós submergit, un món que albergava a les seves entranyes –acaronat per la música meravellosa del seu silenci impressionant– el tresor més gran que ell podia desitjar. Sota la claredat de les seves aigües, entre els multicolors peixos d'ulls sortints, a les fondes goles de les seves roques i coves misterioses, allà hi era, dormint un son de segles, la seva extraordinària «aventura maris». Per això cada dia, amb la seva infinita paciència i la seva renovada esperança, el vell es feia a la mar en una petita barca i prosseguia amb la seva recerca incessant, amb aquella seva bogeria, que els altres homes de l'illa no arribaven a comprendre. De les tres gràcies que, segons diuen, estan guardades per als vells –els quals només en poden escollir una– i que són el mar (per adormir-se amb la seva cançó), les estrelles (per conservar la mesura de les il·lusions) i el sol (per veure daurat el si de la terra fecunda), el vell Vicent, de Formentera, s'havia quedat amb el mar.

Era un home alt i sec, arrugat i macilent. Havia corregut món, provant tots els oficis imaginables, i amb el pes dels seus anys i els seus somnis vençuts va acabar a Barcelona, de bastaix al port. Un dia s'havia carregat el paquet a l'esquena i es va ficar entre la gent per guanyar l'escalerilla del vaixell. Tots empenyien i ell va tenir la desgràcia d'ensopegar amb una corda i la càrrega que portava va anar a parar a terra. I en aquell mateix instant, dos mil anys d'història es van estavellar amb un soroll terrós i es van convertir en pols. L'americà ric havia pagat cinc-cents dòlars per aquella obra d'art antiga, una àmfora fenícia autèntica, i no va tenir més remei que acceptar, entre condolt i resignat, la seva pèrdua. Quina altra cosa podia fer! Aquell pobre bastaix no faria el miracle de tornar-se-la i, d'altra banda, en tota la seva vida podria disposar de cinc-cents dòlars per reemborsar-se-la. Però el vell Vicent, de Formentera, era un home d'honor, i no podia permetre que les coses quedessin així. De manera que va insistir perquè l'americà li donés el seu nom i adreça i li va prometre que ell repararia a la seva manera el dany que li havia causat.

Tota una teoria del mar com a camí de tantes coses. Es camina sobre el mar o es cavalca el cavall de la seva escuma o es rasca a les seves entranyes fins a arrancar-li la saviesa, la sagaç intel·ligència, l'honor i la llibertat. I també la pau. El vell Vicent, de Formentera, va caminar primer sobre el mar per tornar a la seva illa, i va començar allí la seva gran aventura. Es pot arribar a ser feliç amb la recerca d'alguna cosa que als altres els sembla una bogeria i ell havia acabat per ser-ho.

Dies, setmanes, mesos, anys, respirant amb els ulls i els porus, buscant a les profunditats del mar l'àmfora que havia de tornar-li la pau. Fins aquell dia que es va aixecar el vent africà i les onades van anar a estavellar-se furioses contra les roques, i els homes de l'illa van escodrinyar amb angoixa l'horitzó. I a trenc d'alba del nou dia, una petita barca, sense ningú a bord, va aparèixer llançada pel temporal a la platja. De manera que ja ningú va tornar a saber res del vell Vicent, de Formentera. Però amarrada fortament amb algues marines, dins de l'embarcació, els homes de l'illa van descobrir una autèntica àmfora fenícia destinada a Abraham Lincoln Smith, de Milwaukee, Estats Units.

Eva-Lis Wuorio, de Finlàndia, és l'autora d'«El silenci harmònic» ¹, aquest conte ple de tendresa i d'esperança. Ella mateixa ens diu que va escriure a l'adreça que l'americà havia donat al vell Vicent, de Formentera, però va resultar que allí no el coneixia ningú. Enfadat per haver-li espatllat el seu «souvenir», l'americà s'havia inventat un nom i un lloc per desempallegar-se d'ell. Tal vegada, no obstant això, sí que residia a Milwaukee. Però això mai no es va arribar a saber. Tampoc –pensem nosaltres– potser fos això realment el més important.

Hem d'agrair a l'escriptora finlandesa la manera com ha sabut –a través del seu relat– escurçar distàncies entre cors senzills i nobles. I que el símbol, l'heroi –encara que sigui un heroi de ficció– l'encarnés precisament un home de Formentera, la nostra illa germana. D'aquí la dedicació que ens ha merescut en aquest comentari.