En l'obra costumista d'Isidor Macabich i Llobet, com també en la històrica (sense que ara ens referim a les zones de coincidència), primer va ser, sovent, l'article, publicat al Diario de Ibiza o en algun altre periòdic. O bé la sèrie d'articles sobre un tema. I així mateix l'opuscle o el llibret apareguts amb independència. Després tots aquests treballs s'agrupaven, s'organitzaven en el llibre gran. Al final de la vida del nostre escriptor apareix el volum amb el Costumbrismo definitiu, el IV de la Historia de Ibiza de l'editorial Daedalus, edició patrocinada per l'Ajuntament d'Eivissa. Per arribar en aquesta obra, però, els estudis costumistes de Macabich, iniciats ben aviat, hagueren de passar per un seguit d'etapes. Recordem, publicats en la nostra llengua, el llibret Mots de bona cristiandat, aparegut el 1918, i aquell altre, Romancer tradicional eivissenc, del 1954. Recordem també els nombrosos articles sobre el cançoner eivissenc, que sortiren a Nuestra hoja, a la primera època de la revista Ibiza o al diari del qual Macabich va ser redactor cap; o, en aquest mateix diari, els diferents capítols de la sèrie sobre barruguets, follets, familiars, bruixes, aparicions i altres velles creences. Algunes vegades la ploma de Macabich era moguda pel desig de precisar o refutar conceptes sobre els nostres costums, en ocasió d'exageracions, desfiguracions o simplement errors d'escriptors forasters. Aparegueren, així, els treballs polèmics del canonge eivissenc, on ataca certes afirmacions; ho va fer eruditament, amb excelent informació i bons arguments, i algun moment fins amb sarcasme o indignació. Foren objecte d'aquestes rèpliques, en el camp costumista, Víctor Navarro, Blasco Ibáñez, Casas Gaspar, Caro Baroja, etc. D'altres vegades són aspectes dels costums antics els que atragueren l'atenció de Macabich, els quals originaren estudis com els titulats Bautizos en el siglo XVI, Relaciones de Ibiza con Italia en los siglos xiv al XVIII, Sobre moros cautivos, Nuestra antigua fiesta de San Juan, Sobre conversos ibicencos, etc. Tot això, juntament amb treballs sobre jocs d'infants, vestits, danses, rondalles, tradicions carnavalesques i altres qüestions, anà formant el cos robust, primer del llibre Costumbrismo, de 1960; després del Costumbrismo, II, de 1966, que calgué afegir a l'anterior (ambdós publicats per l'Institut d'Estudis Eivissencs), i, finalment, de l'esmentat Costumbrismo de l'editorial Daedalus (1967), que aplega els dos llibres anteriors.

Macabich s'adonà que ell sol no podia dur a terme un estudi complet i metòdic de tots els aspectes del costumisme eivissenc. La seua tasca bàsica era la d'historiador, en general; d'altra banda, per a l'estudi imaginat calia la colaboració d'altres investigadors. Per aquestes raons, va acabar la introducció de Costumbrismo amb aquestes paraules, que traduïm: «Seria possible un estudi detallat i sistemàtic de tot el nostre folklore, mitjançant un treball d'equip (segons expressió actual), en què he somiat més d'una volta... Pot bastar això d'ara, però, com a visió de conjunt i a títol de complement històric. Aspectes als quals se cenyeix aquest llibre». Així, doncs, el costumisme pot entrar dins la història, com un altre «batec de vida recollit a través dels temps»; tanmateix, molts dels aspectes del costumisme eivissenc, com els que exigien una especialització, no podien ser investigats directament pel nostre escriptor.

Macabich, per una banda, inclou el costumisme dins la història d'Eivissa; per l'altra, supleix en certa manera el treball d'equip per la incorporació a la seua obra de treballs publicats per altres autors sobre matèries que ell no havia estudiat o que havia tocat sols de passada. Vegem quins són aquests treballs i el nom dels autors: sobre dret foral, «El estatge» i «Camino de ir a misa», per José Sáez Martínez, i «Derecho foral ibicenco», amb algun article, per Josep Costa Ramon; sobre filologia, «La lengua hablada en las islas de Ibiza y Formentera», el primer dels articles (1944) que jo vaig publicar sobre el tema; sobre la casa eivissenca, l'estudi Ibiza, d'Alfred Baeschlin, a Cuadernos de arquitectura popular; sobre el folklore musical, uns treballs de García Matos, com el titulat Las xeremies de la isla de Ibiza; també es recullen tres articles sobre costums de la pagesia del mallorquí Mn. Josep Rullan (La xacota, La fiesta de las comadres i El niño), un refranyer, etc. Macabich, a més, va fer entrar en el seu gran recull una extensa sèrie de notes «sobre la nostra llengua eivissenca», que al llarg de bastants d'anys va anar publicant al «Diario de Ibiza». Es tracta d'indagacions i comentaris a propòsit de mots i d'expressions que de vegades són completament eivissencs i d'altres s'estenen també per diferents indrets de l'àrea lingüística. Citarem, com a exemple, els primers mots de què s'ocupà el nostre escriptor: nòstron i vòstron, estribanco, cixabuc, marmessor, pavés. Difícilment podríem considerar com a costumistes aquests nombrosos treballs, però no hi ha dubte que ben sovent precisen, ensenyen o interessen.

Podríem afirmar de Costumbrismo allò que de la Historia de Ibiza en general escrivírem a Lluc (març de 1968): que és una obra on l'autor «va ampliar, refondre, completar, posar al dia i organitzar tot un conjunt de treballs anteriors». I continuavem: «És una obra estructurada, en certa manera; però és també un aplec. Altrament dit, es percep l'aplec dels materials sota l'estructuració de l'erudita, important, monumental construcció». Afegirem ara que l'ordre i l'organització es manifesten, a Costumbrismo, més dins cada un dels assaigs, articles o notes, presos individualment, que no en la suma d'estudis que formen el llibre. S'hi troben, per exemple, estudis sobre els romanços i les cançons a diferents parts, no sempre seguides: «Glosa al romancero», «Del cancionero ibicenco», «Nuestras caramelles», «Nuevas notas sobre el cancionero ibicenco», «Cantadors i glosadors». Això origina alguna repetició i certes dificultats a l'hora d'informar-se sobre el tema. Així mateix, en aquest sentit, hem de tenir en compte que hi ha escrits costumistes de Macabich fora del volum que principalment ens ocupa, el IV de la Historia de Ibiza. No manquen notables pàgines costumistes als altres volums, com les del II, «Siglo XIX», sobre les fuites, costum bastant estès, i sobre la covada, l'existència a Eivissa de la qual nega Macabich amb arguments convincents, contra les suposicions d'alguns tractadistes.

En el Macabich poeta hi ha, al costat de records històrics, diverses influències folklòriques i un evident afecte al nostre dialecte català en què el folklore eivissenc es manifesta. A bastants poemes de l'autor de Dialectals apareixen àmfores, Roma, moros, corsaris, etc., és a dir, evocacions de la història insular; però també sorgeixen ací i allà adagis («Per Sant Jordi, garbes d'ordi; Març marçot, que es vei s'enduu a's clot, i es jove si pot»), dites («Cireretes bones, alotes ballau; Si em donau salut i vida, jo us promet que tornaré»), al·lusions a rondalles (les topades i amors del fill de rei i na Catalineta, de «S'aufabeguera»), descripcions indumentàries (les de «S'aufabeguera» i del poema X de «Vesprals»), costums de la pagesia i de vila (a «S'aufabeguera», a «Miratges», a «Dissabte de Sant Joan», etc.). Pel que fa a l'instrument verbal, té tanta força o més en Macabich, sobretot a la seua primera època, la llengua camperola de les cançons que la menys localista dels documents eivissencs que estudia com a historiador.

Macabich guardava munts de cançons i de romanços del poble, escrits de pròpia i d'aliena mà. Procedien de tots els pobles, tramesos per diverses classes de persones, amb lletres a vegades difícils i amb les ortografies més pintoresques. Jo vaig poder llegir aquest vast repertori, i fins el vaig manejar i hi vaig treballar una mica, per encàrrec de Macabich; alguna volta el vaig aprofitar, com en escriure el Llibre d'Eivissa. Macabich només va publicar una part d'aquest material.

Ja veim, doncs, la importància que el nostre escriptor concedia al costumisme eivissenc. Macabich sentia profundament aquests costums distintius de la nostra illa; els tractava amb afecte i, al mateix temps, els estudiava bé. S'informava conscienciosament, com, per exemple, amb incansables preguntes als vells. Potser les manifestacions orals del nostre folklore, expressades en la parla eivissenca, atragueren, per ser les que tenen una relació més gran amb la literatura, l'atenció de Macabich amb una intensitat particular. En aquest aspecte de l'obra del canonge, literatura popular i llengua van íntimament unides. La paraula en el nostre cas la paraula popularment insular- és un mitjà expressiu important de l'ànima colectiva. He dit darrerament a Lluc, a l'article «En la mort de Mn. Isidor Macabich» (maig de 1973): «Dins una obra escrita generalment en castellà tenim (...) tot un ric tresor de manifestacions en la nostra llengua (cançons, rondalles, refranys, «mots de bona cristiandat» i mots de tota mena), així com, en la part més pròpiament històrica, tenim la transcripció de tants i tants textos antics en català».

Quan va aparèixer Costumbrismo, jo vaig escriure també a Lluc (abril de 1968): «Macabich va començar a estudiar el costumisme eivissenc quan encara eren vius molts dels usos, pràctiques, expressions, etc., de què s'ocupa: i aplega els materials, reunits al cap de llargs anys de treball, quan ja han evolucionat, profundament i ràpida, aquells costums formats amb la lenta acció d'uns segles menys precipitats que el nostre. Aquest costumisme es refereix sobretot a la pagesia, tan predominant a Eivissa i tan reclosa en el seu petit món de difícil penetració. Des de la darreria del s. XVII i, encara més, durant el XVIII i el XIX, s'espesseix aquesta gent camperola, al voltant d'una vila ben reduïda. Les famílies pageses completaven el seu aïllament dins les seues cases disperses, amb costoses comunicacions. Només l'emigració descongestionava la població que s'arrapava a tota una illa pobra, de molt escasses pluges, transformant els camps i adaptant-se'ls, estenent els conreus a terrenys més ingrats i assolanant els pujols, completant els magres ingressos amb la llenya i la sitja del bosc. El pagès sortia a vegades d'aquest cercle, però res, pràcticament, no hi arribava.

Només l'església hi duia la seua doctrina i la seua influència, i entre les necessitats i les tradicions, algunes remotíssimes, hi brillava l'espurna cristiana. També les imprescindibles, mal que fossin molt limitades, exigències del comerç, certes activitats polítiques i les relacions que suposa el contracte tan corrent de parceria agrícola, mig obrien alguna escletxa per a l'airejament d'aquesta societat ben arrelada al seu medi, tendent, per necessitat, a valer-se en tot per ella mateixa. La fraseologia religiosa impregnava moltes de les manifestacions d'una fonda cultura popular, transmesa de paraula, però que, arribada l'hora, algú ací, principalmente, el canonge Macabich, amb la seua autoritat i les seues recerques (...)- intenta fixar per l'escriptura. Veim, així, un poble agricultor, amb costums que van de la rudesa a una mena de refinament rococó pagesívol, de la ignorància i la superstició d'on ningú no intentava treure'l- a un sentit de l'adaptació i a algunes solucions ben notables, d'actituds que tenen quelcom de fatalisme, a vegades d'estoïcisme, a certs capteniments de greu dignitat. Tot això presidit, com a la pagesia de pertot arreu, per la força considerable de la tradició, per una tendència a la immobilitat.

La llengua catalana, que també s'aïlla i s'atura o bé evoluciona amb alguns particularismes, és la dels proverbis i de les cançons de la terra, del dret consuetudinari i de les rondalles, i, per usar els títols de dos llibres de Macabich recollits en el volum, dels «mots de bona cristiandat» i del «romancer tradicional».

Acabaré aquestes consideracions amb les paraules finals d'aquella crònica que vaig dedicar al Costumbrismo de l'escriptor que avui recordam: «El llibre ès un gran dipòsit de la més autèntica cultura eivissenca. D'ara endavant haurem de substituir aquesta cultura popular per una altra de més científica. ¿Per què no també en la mateixa llengua, amb les aportacions que calguin en totes les altres? Llengua, la nostra, apta per a qualsevol manifestació literària, científica, religiosa. Amb la base a totes les regions de parla catalana, conjunt on es dóna la densitat i la continuïtat que només molt tenuement, quant a la llengua escrita, es troba a les Pitiüses».