Traduït del castellà

De ANTIGUEDAT:

Com a raó que existeixin tants hipogeus en el Puig des Molins, amb altres enterraments en tota l'illa, s'ha donat la hipòtesi que eren conduïts aquí cadàvers de fora per donar-los sepultura, per considerar Eivissa terra sagrada. Sense cap text o descobriment en què això es fonamenti, ni necessitat que ho aboni.

Considereu que degué ser nombrosa la població de la ciutat, habitada per tota mena de gent, segons la descriu Timeu, durant el domini de Cartago. I és probable que sense disminució després, cosa que es pot deduir de la llibertat aconseguida aquí de Roma pels cartaginesos i de l'alt nivell de vida que assenyalen els records de l'època romana. Com seria considerable la població rural. Ho indiquen, amb algun text històric (l'assalt d'Escipió en la segona guerra púnica), les troballes arqueològiques dels nostres dies.

Tingueu en compte, sobretot, que no es donaven en aquesta necròpolis les modes dels cementiris moderns. La remoció de les restes a les tombes era contrària, en particular, al concepte que tenien els fenicis de les relacions entre el cos i l'ànima després de la mort. D'aquí la cura amb què ocultaven els enterraments, i aquella maledicció epitáfica del rei Tabnit, a la seva tomba de Sidó.

Es feia precís, per tant, un major nombre de sepultures. I la utilització d'aquesta necròpolis es pogué mantenir fins a la invasió dels bàrbars.

S'ha donat com a prova que els antics consideraven Eivissa terra sagrada l'Insula Augusta de les nostres monedes bilingües. I, certament, aquest és el significat d'augusta; però no fou donada tal designació en aquest sentit a la nostra illa, sinó en honor dels emperadors romans, com moltes ciutats d'Europa. A Espanya, per exemple, Augusta Asturica, Astorga; Augusta Cesarea, Saragossa; Augusta Valeria, València; Augusta Emerita, Mèrida; Augusta Julia Gaditana, Cadis; Augusta Firma, Écija; Augusta Nova, Timoneda...

És, es dirà, que existia ja anteriorment. La llegenda romana de les monedes ibèriques bilingües ve a ser traducció del toponímic indígena que figura en les mateixes. En el nostre cas, l'Insula Augusta interpreta l'Ybusim primer, com illa de Bes (o sia, del déu Bes), amb equivalència, per tant, d'illa sagrada.

No. Com veurem, és una de tantes interpretacions modernes aquesta d'illa de Bes; però els romans havien adaptat ja la llegenda local de les nostres monedes púniques al seu idioma mitjançant la seva pròpia forma llatina. Ebusus, qualsevol que fos el significat de la grafia originària. En el nostre cas, l'Insula Augusta era, més aviat que un nom propi, un sobrenom, usat durant el regnat dels Augustos. Ebusitanu, es llegeix anteriorment en les nostres monedes llatines del període republicà; Respública Ebusitana, en una de les nostres làpides epigràfiques, i Municipium Flavium Ebusum després, en les nostres inscripcions, amb el canvi de la dinastia augusta per la dels Flavis. Sense pèrdua de l'Ebusus primordial.

De FEUDALISME:

LAS SALINAS

Per escriptures separades, esteses, respectivament, a 20 i 21 de juny de 1261, l'Infant D. Jaume, fill del Conqueridor (com a successor en el senyoriu que corresponia a l'illa a l'Infant de Portugal), i Guillem de Montgrí, reconeixent als habitants d'Eivissa la participació, de què venien gaudint, en l'aprofitament dels estanys de la sal, concediren-los, en benefici particular, un besant i mig per cada modí de sal que s'estrangerés, i un millarès, també per cada modí (que estava valorat en 22 millaresos), a la comunitat per a la construcció i reparació de murs i sosteniment de guaites i talaies i d'altres atencions referents a la defensa de l'illa; reservant-se la resta del valor de la sal, en proporció de tres parts per a Montgrí i una per a l'Infant. Per tals concessions rebé aquest 500 besants i 1.500 aquell. En els mateixos documents es disposa que anualment siguin elegits pels consenyors i els prohoms de la terra un home bo encarregat de la recta aplicació del millarès i altres tres per al repartiment i medició de la sal.

El setembre de l'any 1267 donaren major amplitud a la precedent gràcia, atorgant a les ibicencs el complet aprofitament de la sal i reservant-se solament el domini i jurisdicció sobre los estanys.

Usant de tal domini, els consenyors d'Eivissa establiren més tard, en profit propi, un impost sobre la sal, augmentant a més els drets percebuts per la Universitat a mesura que foren en augment els serveis públics i la intervenció de la mateixa en el règim de les salines.

De finals del segle XIII és la següent curiosa relació (presa de l'Arxiu de la Catedral d'Eivissa) de la forma com es repartien els fruits de la sal.

«Aço es lordonament de la sal d'Eviça.
Primerament eligen los batles e los prohomens III albetriadors qui pertexen la sal del estany e donen per part als cavalers e als prohomens de la terra fi als pus setils e a les dones qui tenen casa o alberch de III astes de sal fi a tres e a dos e a I (una), segons la valer de les persones...»

LA UNIVERSIDAD. SISTEMA ELECTIVO

No obstant la diversitat de vassallatges, formaren els habitants d'Eivissa i Formentera un sol Comú o Municipi, o més aviat Universitat, com vingué anomenant-se durant més de quatre segles.

En les primeres disposicions dels consenyors distínguese ja com el germen de l'actuació municipal, puix en elles presideix el reconeixement del factor popular en el règim de la illa, i així es prescriu la intervenció de prohoms en tota mena de judicis, com en el nomenament dels empleats en els estanys de la sal, i s'atén a cada moment als missatgers o síndics que acudeixen portant la veu de la comunitat o universitat, segons diuen els documents— dels habitants d'Eivissa. Però la vida municipal no comptà, sense embargament, al parer, amb un òrgan definit i permanent, ni tingué per tant funcionament regular i precís fins a l'any 1299, per concessió de Jaume II de Mallorca, confirmada seguidament per los consenyors eclesiàstics, en la qual es disposa que anualment, el primer dia d'abril, els batles dels consenyors, aconsellats per los prohoms de la terra, elegeixin tres d'aquests per Jurats, els quals puguin a la seva vegada elegir deu Consellers, que els assessorin i ajudin en l'ordenament del comú.

Jurats i Consellers acudien seguidament d'elegits a l'església major, on els tres batles dels consenyors, sostenint el llibre dels Sants Evangelis, prenien-los jurament i promesa que complirien fidelment amb sos oficis, a honra i servei dels senyors, de la Universitat i de tota la república.

Temps eren aquells de floriment municipal, i sent natural en el Municipi el dret a elegir sos directors i consellers, no havia de trigar a posseir-lo la naixent Universitat. Vingué, en efecte, a cometre's l'elecció de Jurats, i al parer de Consellers, a un anomenat Consell general, constituït mitjançant un cens de dues-centes cinquanta persones (escollides, dintre de cada estament, entre les principals de la illa), dividit en cinc grups iguals (p sia de cinquanta persones), cada un dels quals entrava en funcions per torn anual con los quatre grups restants.

L'al·ludida representació dels estaments o classes socials en el Consell general trobava's fixada molt particularment en la juraria, els tres membres de la qual corresponien, respectivament, als tres principals estaments o braços, o mans, com aquí es deia, en què es considerava dividida la illa, a saber: mà major, integrada per cavallers i gent principal —«qui son dels millors e pus richs de tota la ylla», llegeix-se en un document de l'època—; mà mitjana, constituïda regularment per mercaders, mariners i artesans; i mà forana, o sia dels habitants de la campinya; i així s'anomenaven els tres Jurats, per ordre de preferència, Jurat de mà major, Jurat de mà mitjana i Jurat de mà forana. (Jurat de ma major, Jurat de ma mitjana y Jurat de ma de fora.)

Els tres Jurats i aquells deu consellers primitivament per ells nomenats vingueren a formar, en constituir-se el Consell general, el Consell anomenat secret, i també especial, encarregat dels assumptes ordinaris, així com en los de major moment entenia el general.

En entrar aquest en funcions, seguí efectuant en la mateixa data, o sia en 1r d'abril, l'elecció dels Jurats i, segons parer, la dels restants membres del Consell secret. Per aquest eren elegits el Mostassaf (encarregat de la vigilància sobre pesos i mesures), el dia de la Pasqua de Resurrecció, i els anomenats oficials de la sal (Escribà, Guardià i Tercer Arbitriador), el dia de Tots els Sants.

De CORSO:

El març de 1493 armen els Jurats tres llenys de rems per notícies de dos llenys de moros a Portmany. I l'abril següent armen els mateixos «dues fustes e un card den Aloy», per avisos de llenys moros a la Cala den Mayans. El 1498 figura una goleta armada patronejada per Bartolomé Andreu, per a la construcció de la qual concedí la Universitat, segons costum de l'època, una ajuda de cinquanta lliures, amb la condició que no fos venuda fora de la illa.

Una de les cartes de Ferran el Catòlic, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, datada el 3 de novembre d'aquest mateix any, fa referència al corsari eivissenc Joan Todor, que serví amb navilis armats durant les guerres de Granada i, acabades aquestes, amb patent de cors estesa a Eivissa, passà a les costes de Berberia, on apresà un lleny moro, amb el guany del qual comprà a Sardenya un galió.

La galiota de Bernat Andreu i la barca d'Antoni Vidal surten l'any següent per perseguir un lleny de moros vist a Corona i després a Rubió. Aquesta galiota portà avís de Dénia que a Alacant hi havia sis llenys moros. Per aquells dies es parla amb freqüència d'armament de naus per acudir a punts de la costa on se senyalava la presència d'embarcacions mores. Però els seus assalts es feren ja tan continus que no cabia en les possibilitats de la nostra marina evitar-los. Ni, fora d'alguna escapada, anar a cercar l'enemic al seu propi cau.

Majorment en entrar en joc, en el segle XVI, mestresses en realitat del Mediterrani, les grans armades turques, en concert més d'una vegada amb França, amb escàndol de la Cristiandat. Vivíase en contínua alarma, prenent els Jurats totes les possibles prevencions en cas de males noves. Talaies a Formentera i en tota la costa d'Eivissa; minuciós examen de les fortificacions; estreta vigilància dels captius; apilament de llenya, grans i farina, i preparació de molins de sang a la ciutadella; servei constant de les Milícies; concentració de dones i nens de les parts foranes en punts allunyats de la costa o a la vila. Només a l'empara dels murs es gaudia de seguretat; no completa, que les flotes enemigues tocaren més d'una vegada amb els tirs de ses bombardes l'Església major i el Castell, amb altres punts de la vila superior. El mateix raval de la marina fou repetidament invadit i devastat, amb jornades tan luctuoses com la del 6 d'agost de 1578, en què foren fetes captives 120 persones. Regia l'ordre que, en aproximar-se bucs enemics, fossin enfonsades les petites embarcacions que hi hagués al port (si no hi havia naus majors al mateix),[^2] portant a terra sos aparells. De l'any 1505: «E si naus nos trobaran en lo port, que tot lo barcarés sia mes a fons e les veles e rems vinguen dins vila». I s'hagué d'augmentar en certa ocasió el preu del vulgar «jarret» (caramel) perquè no havien deixat els moros cap falutx pescador a les cales i refugis de la costa.

Armades anaven i venien en sos viatges, d'ordinari, les naus eivissenques, com la major part de les que arribaven al nostre port. Però com a obligada defensa, puix no cabien aventures sent tals les forces de l'enemic. En pla de guerra, les nostres comptades embarcacions servien més aviat d'enllaç i vigilància en els grans aprests defensius de la illa. (...)

El 1732 organitza Patiño la conquesta d'Orà, preparada curosament, en especial, amb l'aportació de naus corsàries. Foren contractats quatre galiots a Mallorca i quatre a Eivissa, cadascun amb una tripulació de setanta homes i una soldada de cinc-cents quaranta pesos mensuals. A mitjan maig s'ajuntaren a Eivissa els vuit galiots, per passar a Alacant, punt de reunió de la flota expedicionària, que partí d'aquell port el 15 de juny i regresà victoriosa l'agost. (...)

Sense especials estímuls, con les simples ordenances de cors, no faltava aquí gent decidida, en tant que ho permetien les embarcacions disponibles i la població de la Illa, que a finals del segle XVIII no passava de les tretze mil ànimes.

La proposta dependència oficial cercava una força permanent amb unitat d'acció; però els corsaris particulars, amb menor rigidesa de disciplina i major soltura per a les iniciatives pròpies, resultaven més fàcils, perquè no fixaven tonatge ni nombre de tripulants, ni suposaven un compromís a llarg termini. I així, amb anterioritat a la conquesta d'Orà —a partir del segle XVIII—, responent només indirectament a la sàvia política naval i constructiva de Patiño i del Marquès de la Ensenada, cap ja registrar aquí gran nombre de naus corsàries, armades per particulars o per el Gremi de Marejants (Confraria del Salvador), de tan antiga i gloriosa història.

A mitjan segle, el ressorgiment que imprimeixen els Governants al comerç espanyol i a la construcció naval reflecteix-se en les drassanes eivissenques en progressió extraordinària. Creix la nostra marina, que, segons el Delegat Regi D. Miquel Gaietà Soler, en el Pla de Comerç i Marina per ell redactat, comptava aleshores (1787) «con más tonelaje que la de Mallorca», «ascendiendo la gente de mar a 746 hombres comprendida la Maestranza y no los Cuadernos». I per constrenyiments de defensa, esperit aventurer i exaltació patriòtica, totes les nostres forces marítimes s'enrolen en el cors. D'ordinari, al marge de tota pressió oficial, puix els bucs armats en aquesta última etapa per compte de la RI. Hisenda fóren-ho comunament en atenció als serveis que tenien prestats. En aquest gran embat del final del segle i començaments del XIX, en què conflueixen el tradicional flagell berberisc i l'assalt de les marines europees, en particular l'anglesa, contra el ressorgir d'Espanya, no hi hagué poble algun que donés a la creuada dels mars més complet i decidit esforç. Molts, com a simples lluitadors. Altres —amb patent de cors i mercaderia—, seguint, armats, el seu tràfic comercial. Però demostrant aquests també son coratge, si el cas ho requeria.

De COSTUMBRISMO

Com a adhesió al XV Congrés Agrícola de la Federació Catalanobalear celebrat a Eivissa el mes de març de 1912, publiquí un número extraordinari del periòdic Nostra Hoja (Butlletí mensual del Centre d'Acció Social i de l'Associació de la Bona Premsa) dedicat per complet a les nostres cançons pageses, en sos diferents gèneres. En la introducció del qual (d'acord amb les cançons transcrites, en el nostre dialecte) apuntava el següent:

«Són aqueixes cançons (que dins d'es seu general prosaisme guarden no poques belleses, que ara no hem d'analitzar, i en últim cas sa bellesa de ses roses humils i espontànies), són cosa íntima i inseparable de sa nostra vida pagesa.
Tots en saben i en diuen, de cançons, pròpies i apreses d'altri. Ses mares adormen es infants cantussant-les amorosament. Elles acompanyen sa tasca de sa gent feinera; les diuen joves i al·lotes ses tardes de festa i ses nits de vetla a sa fresca de sa porxada o prop d'es tions que flamegen dins sa cuina. Són s'obligat complement de tota vertadera festa. Les mormolen es veis, arrufats per dins ses cases; les parlotegen es menuts, pasturant es bestiar per ses marines...
Són bells romanços cavallerescs, de fonda arrel catalana, ecos llunyans de l'antiga joglaria; narracions de fets diversos; vides de sants, gloses sentencioses, cants d'enamorats; o sàtires, o ensenyances doctrinals, i oracions contrites, i gotxos d'alegria religiosa...
Són fets quasi sempre per gent que no sap de lletra. Sa seua factura general és sa d'es romanç octosíl·lab, però aconsonantat o assonantat, indistintament, no sols es versos pars, sinó també es impars. En cantar-les o recitar-les, es fonen freqüentment sa darrera vocal d'un vers i sa primera de s'altre, i així es regularitzen versos que, escrits, resulten massa llargs.»

Molt ha perdut des de llavors aquesta antiquíssima afició, i amb això, al meu parer, perd l'illa prestància espiritual. Augment d'il·lustració i cultura? Elevació de vida? En això, no. No és un art que s'estén i es poleix, sinó que desapareix. Un poble que compta amb un art propi, i en comptes de millorar-lo, l'oblida. Amb minva, per tant, de sa personalitat.

SA FAVERETA (fragment)

En Pere era un jovenillet orfe. Ben al·lot. I no es pot dir que fos de bon de veres bambo; però, com que li faltàs s'aigua d'es 'bril, era massa innocent p'es temps que tenia. Vivia tot sol, des que feia poc li faltaven es pares. No tenia ofici ni benefici. Feia missatges i ses feines que li encomanaven ses famílies de la vesindat. I anava tirant, sense faltar-li ni sobrar-li gran cosa. Tothom l'apreciava i, al cap i a la fi, es sentia feliç.

Veureu que un dia s'estava mirant una favera nascuda de sort a un tanconet de ca seua. I li semblà que la veia créixer. Badà uns uis com a salers. Vaja si creixia! Ja ho crec que creixia! I, dit i fet: s'hi assegué dalt, sense pensar-hi més, i començà a dir-li: Favereta per amunt, favereta per amunt... Així ho feia sa ditxosa favera. Per amunt, per amunt... Fins que arribà al cel,

En Pere muntà es graons que duien talment a ses portes de la glòria, i tocà fluixet s'armella, entre empatxós i esperançat. Al punt enguaità Sant Pere p'es finestró de sa porta. —¿I tu, per aquí, Pereguet? Perquè no fas cara de mort. —No, no som mort encara, gràcies a Déu, ni presses. He arribat a cavall en sa favereta que aquí veis. I ara que som aquí, si em volguésseu donar alguna cosa per fer-me millor la vida que fins ara, cregueu que us ho agrairia. Ja sabeu que som un pobre, i em dic Pere, com vós. —Molt bé, molt bé, li féu de contesta Sant Pere. Ja sé que ets un bon al·lot. Espera't, idò, ja que has vengut; ja que ha volgut Déu que arribasses d'aquesta manera tan estranya...