Traduït del castellà

Des de temps secular, el bosc eivissenc de pi blanc (Pinus halepensis Mill.; en eivissenc, pi bord) ha estat objecte de diferents formes d'explotació. Juntament amb la sal¹ i els conreus del secà mediterrani ha constituït un dels pilars de l'economia insular tradicional. Recordem que, ja al segle XI, el geògraf àrab Al-Maqqarí ens diu que l'illa d'Eivissa «proveeix gran part d'Àfrica de llenya i sal», i afegeix més endavant que «com que hi ha molt bosc, la principal indústria dels seus veïns consisteix a fer carbó, que embarquen per a Barcelona i altres ports del Mediterrani».² A aquesta imatge del bosc eivissenc, en la qual es barregen carboneres (sitges) i tions (tions), cal afegir una altra forma d'aprofitament, la dels forns d'encrità o pega, en els quals s'obtenia alquitrà (encrità) i pega (pega), a partir de la resina (reïna) elaborada pels pins blancs. Prova d'això són els topònims que, referents a productes d'aquesta explotació, hi ha a la geografia de les Pitiüses: A Sant Josep es troben el Puig de sa Pega i la Font de sa Pega, a Sant Antoni de Portmany, el Puig de sa Tea, i a Formentera, al Cap de Barbaria, el Torrent de sa Tea.

L'evolució històrica

Aquesta forma d'explotació forestal era costum molt antic a l'illa, com ho prova un document de l'Arxiu Municipal d'Eivissa, datat el 1299, en el qual el rei Jaume III revoca una prohibició d'extreure de l'illa pega i alquitrà, afegint «com antiguament és acostumat per los homes de la dita illa».³ Aquesta pràctica, menys estesa i coneguda que la del carbó i la llenya, ha romàs viva fins a la meitat del segle actual, data en què s'apaguen definitivament els forns que encara es conserven als nostres boscos. A les tècniques seguides pels pagesos per a l'extracció de teies i obtenció d'alquitrà i pega, ens referirem en aquest treball. No volem, però, deixar abans d'assenyalar la importància que per als eivissencs devia tenir aquesta indústria forestal, com posen de manifest les contínues cites que, referents a aquests productes, fan documents de la nostra història. Així, al ja mencionat document de l'any 1299, s'uneix el 1335 una carta del mateix Jaume III al seu lloctinent a Eivissa, Ramon Muntaner, perquè la «fusta pegua thea e rasina, de les quals la dita illa en res nos millora»², puguin ser exportades a Mallorca i a les terres del rei d'Aragó. Aquesta carta, així com l'escrita el 1299, són respostes del rei a les peticions dels jurats de l'illa que demanaven permís d'exportació per a aquests productes.⁴

El 1655, en fer-se públics els 110 «Capítols de Política y Bon Govern de la illa de Iviça», en què es fixen els preus de les mercaderies necessàries als illencs, s'estableix en el capítol 41 el preu de venda de la pega, alquitrà i teia. Aquests queden fixats de la següent forma: «la pega a tres lliures lo quintar, lo alquitrà a dos lliures i la teja a sis sous lo quintar», i, en cas d'infracció, multa de 10 lliures tant per lo comprador com venedor i la tal pega o alquitrá i teja venuda perduda».⁵ El 1753, es prohibeix l'exportació de l'alquitrà i de la pega fabricats a Eivissa, a causa que «havent-se augmentat la navegació amb els molts vaixells que s'han fabricat, al mateix pas es van disminuint els boscos i marines d'ella, en el tràfic de llenya, riboltons i chorizos que saquen per a Orà i Cartagena; i els mateixos naturals no troben les més vegades dit gènere (es refereix a l'alquitrà i la pega) per a la compostura i reparacions o fàbriques de les seves mateixes embarcacions, sent precís portar dit gènere de fora per al citat fi».⁶

El 1845, Joaquín Maximiliano Gibert, Cap Polític de la Província, va visitar les illes d'Eivissa i Formentera per elaborar un informe sobre l'estat en què es troba l'administració i riquesa d'ambdues illes. En aquest informe, en parlar de les activitats industrials, cita l'existència al terme de Santa Eulària de «quatre forns de pega que produeixen a l'any sobre cinquanta quintars cadascun», i en parlar de Sant Joan, indica «hi ha alguns forns de pega».³

Finalment, l'Arxiduc Lluís Salvador, a més de citar l'existència de forns de pega i donar els valors d'exportació d'aquest producte en el trienni 1883-1885, ens explica —encara que incompletament— com s'obtenia. Diu així: «Extreta la resina dels pins per mitjà d'incisions al tronc, se la fon en un forn amb molt foc, vessant-la després en una mena d'artesetes formades amb la terra argilosa que es recull a les rodalies. No crec que d'aquesta classe de forns n'hi hagi molts a l'illa, ja que en totes les meves excursions pel seu territori, no vaig encertar a veure'n més que un, encara que vaig tenir notícies d'altres existents als districtes de Sant Joan i Santa Eulàlia. La resina així preparada s'anomena al país pega. D'una part d'ella treuen els eivissencs l'alquitrà, que es consumeix tot a Eivissa, mentre que de la brea se n'exporta ordinàriament alguna quantitat».⁴

Pel que fa a Formentera sabem que també dels seus boscos es treien els productes que ens ocupen. Així ho testimonia la protesta presentada el 1302 pel procurador de l'arquebisbe i paborde de Tarragona al rei Jaume de Mallorca, perquè el seu lloctinent en aquestes illes s'ha entremès en assumptes que lesionen els drets que l'església de Tarragona té aquí, i demanen al rei que revoqui tals intromissions. Diu així: «que com los hòmens de la illa de Formentera haguessen acostumat de donar delme a dits Arquebisbe y Peborde de la fusta, pega orxella y altres coses, Berenguer de Caldes llochtinent del Rey havia manat compellir a dits hòmens quen responguessen a Ramon de Vilella».⁵ Cal citar, com a curiositat i fora del tema que ens ocupa, que l'orxella és un liquen a partir del qual s'obtenia a l'Edat Mitjana una matèria colorant per tenyir vestits preciosos.

No esgotem, amb aquestes cites, totes les que d'alguna forma fan referència als esmentats productes; tan sols hem escollit les que, per correspondre a períodes diferents de la nostra història, ens indiquen que la indústria de l'alquitrà ha estat una constant més dins de la variada activitat laboral del pagès eivissenc i, per consegüent, una forma més de l'economia de les Pitiüses.

Les tècniques d'elaboració de l'alquitrà

Vegem ara de quina forma es duia a terme l'explotació i les tècniques seguides. En destinar una pineda a l'obtenció d'alquitrà, el seu propietari s'associava freqüentment amb dos obrers per realitzar les tasques d'explotació. L'un i els altres es distribuïen els treballs en la forma que anirem detallant, partint-se a meitats els beneficis de la seva venda. S'iniciaven els treballs amb l'elecció dels pins que havien de subministrar la resina; s'escollien els de tronc més gruixut, en els quals sol concentrar-se preferentment aquesta substància. A aquests se'ls tallava la cima (cimerol), operació que es denomina escimerolar es pins. Aquesta mutilació solia precedir en tres o quatre anys les altres tasques i la seva finalitat era provocar, en aquest temps, la concentració de les resines elaborades pel vegetal, a la zona que restava de tija.

L'elecció dels pins, així com el tall de les seves cimes, corria a càrrec del propietari.

Passats aquests anys, i durant la primavera, es procedia a descorçar els troncs per un dels seus costats, mai en tota la seva superfície, fins a deixar al descobert les primeres capes de fusta o lleny. Per a això, els obrers feien saltar, amb una destral, les plaques llenyoses (carrasca) que el protegeixen. En aquesta situació, es diu que els pins estan parats, és a dir preparats per a l'extracció posterior de teies (teies, tees) i, amb elles, de la resina. Aquesta situació en què quedava la pineda ha quedat plasmada en el següent estribot del cançoner popular:

«As Jondal tenc pins parats
i a sa Cala belloteres
per fer un banc quadratjat
i festetjar a can Costera»

Les dimensions de la superfície descorçada eren d'1,30 a 1,80 m de longitud per 0,25 a 0,55 m d'ample.

Seguidament, del lleny nu i saturat de resina, se separaven a cops de destral les estelles resinoses o teies. Amb l'estellat, la franja d'extracció quedava emmarcada entre dos ressalts del pi, un superior, de forma semicircular, anomenat sa corona, i un altre inferior, inclinat, a manera de topall, anomenat sa sola. La mida de les teies variava segons el volum del pi i la perícia de l'encarregat d'extreure-les. Els experts, pel que sembla, les obtenien de fins a 1 m de longitud i un pam d'ample, si bé el corrent era obtenir-les entre dos i tres pams de longitud, un d'ample i de dos a quatre dits de gruix. Aquestes s'apilaven a la base del pi, del qual havien estat extretes, al costat de sa sola, amb l'objectiu de recollir la resina, que continuava fluint per les ferides del lleny. En aquesta situació romanien tot l'estiu, època en què la secreció resinosa arriba a un màxim. El ritme d'extracció de teies era d'uns 8 a 10 pins per home i dia. En arribar la tardor, les teies eren baixades de la muntanya i portades fins al forn mitjançant un ase proveït d'alforges. Aquesta tasca corria a càrrec del propietari. L'extracció de teies podia repetir-se sobre els mateixos pins als dos o tres anys.

Els forns d'alquitrà

Seguidament entrava en funcionament el forn d'alquitrà. Vegem la seva estructura. Consta de dues peces: el forn pròpiament dit (es forn), de forma ovoide, i, adossat a ell, un dipòsit cilíndric denominat s'olla. Ambdues peces es construïen a base de pedres unides amb calç i aigua (emmorterades). El forn es revocava interiorment amb terra refractària, anomenada terra de foc. Presenta dos orificis, un superior o boca, lleugerament ladejat respecte del vèrtex, encara que n'hi ha amb la boca centrada, i un altre, gairebé visible, es forat situat al fons del forn, en comunicació amb el dipòsit exterior o olla. Aquest conjunt s'aixecava generalment al mateix bosc però molt proper a algun camí per facilitar posteriorment la seva venda. No és rar trobar-los units a alguna sitja (forn de pega del Puig d'en Racó, Corona) o forn de calç (forn de pega de ses Marrades de Corona) formant una reunió d'indústries del bosc. Per a la seva construcció s'aprofitava un desnivell del terreny, de forma que a la part inferior quedava el dipòsit i a la superior, sobresortint a manera de cúpula, l'extrem del forn amb la seva boca.

Un cop les teies al costat del forn, els obrers procedien a encanar es forn, o sigui omplir-lo de les citades estelles fins a la seva mateixa boca. En aquesta feina un obrer situat a l'interior del forn, anava col·locant les teies ordenadament inclinades de forma que totes les puntes miressin cap a l'orifici de sortida, a fi que l'alquitrà que es vagi obtenint llisqués amb facilitat. Per evitar la seva possible obturació, es feia al seu costat una cova o creu de teies, és a dir un petit buit resguardat amb les mateixes teies. No tots els forns tenien idèntica capacitat. Podem considerar tres tipus, atenent a això; els que s'omplien amb les teies extretes de 20 a 25 pins, els que necessitaven de 70 a 80 pins i, finalment, els que precisaven estelles de més d'un centenar.

L'alquitrà s'obtenia per destil·lació seca de la resina. Per a això es prenia foc a les teies per la boca del forn, i la calor es propagava a les situades al nivell inferior immediat, les quals, sense inflamar-se, anaven cedint lentament l'alquitrà. Quan el foc arribava a aquestes estelles, eren les de baix les que deixaven escapar dit producte. Aquest lliscava i es dipositava a s'olla prèviament coberta de sacs i terra mitjançant uns travessers de fusta. Si no es tapava completament el dipòsit, l'alquitrà, al contacte amb l'aire, perdia les seves propietats, en especial la seva fluïdesa (s'esbravava), per transformar-se en pega, producte sòlid no utilitzat a l'illa, almenys en els últims temps.

Els productes obtinguts

Les teies es consumien en uns dos o cinc dies, segons la mida del forn, i s'havia d'esperar, almenys, uns altres dos per destapar el dipòsit. Seguidament, i al costat del mateix forn, es posava a la venda, i acudien a la seva compra gent de les cases pageses de la zona. La venda la realitzaven els dos obrers: un s'encarregava d'agafar l'alquitrà amb una espàtula i dipositar-lo al recipient del comprador, i l'altre, de pesar els recipients, primer buits i després plens d'alquitrà. Els recipients més emprats per guardar aquest producte eren les olles (s'olla de s'encrità) que no solia faltar a cap casa de pagès, o bé un vell càntir trencat de la seva nansa i coll (es truc de s'encrità).

Respecte a la pega, la informació rebuda és que a l'illa no l'empraven, i existeix certa confusió respecte a com s'obtenia. Per a uns era la barreja d'encrità i cendra que quedava dins del forn com a residu de la combustió de les teies. Per a altres, i com ja hem apuntat, la pega era el producte en què es transformava l'alquitrà, en no haver-se tapat totalment el dipòsit en el moment de formar-se. A Aubarca i Corona, obtenien pans de pega, que s'exportaven a Mallorca; aquests pans s'obtenien vessant part de l'alquitrà en uns petits forats fets a la terra. Aquesta preparació de la pega, concorda amb la descrita per l'Arxiduc Lluís Salvador. També s'obtenien poals de pega (galledes de pega), que es feien embadurriant d'encrità i cendra una cistella feta de canya i branques tendres (cistelló de verduc). El motlle podia fer-se d'espart: en aquest cas el poal es deia d'espart i pega.

A part l'alquitrà i la pega, també s'obtenia en aquestes explotacions forestals, escorça de pi (carrasca) i teies; aquests últims productes, igual que la pega, eren objecte d'exportació, alhora que consumits a l'illa.

Vegem a continuació en què eren emprats aquests productes a les Pitiüses. L'escorça de pi s'emprava per tenyir i donar més resistència a diferents estris de pesca, en especial xarxes (xarxes). El tenyit i adobat es realitzava en unes instal·lacions especials, anomenades tenyidors, existents a les cales o llocs on recalaven regularment barques de pesca. A Cala Llentrisca, encara es pot veure un tenyidor que ha romàs en ús fins a l'actualitat.

Referent a l'ús interior de les teies, només està en el record d'alguns ancians l'existència d'unes perxes molt llargues, anomenades mossons, on es col·locaven les teies per il·luminar els habitatges. En algunes cases pageses existeix un dipòsit, al costat de la xemeneia, on s'emmagatzemaven les teies (can Nadal, Sant Josep).

L'alquitrà era íntegrament consumit a l'illa per impermeabilitzar les soles de les espardenyes. També s'emprava, ajuntant-lo amb oli i bullint la barreja, per curar les petites ferides que es feien els animals de tir.

La pega era íntegrament exportada, a excepció dels poals de pega. El valor que suposaven les exportacions d'aquest producte ens ho indica l'Arxiduc Lluís Salvador. El 1883 es van exportar 3.785 Qm de resina (el mateix Arxiduc aclareix que es tracta de pega) per un valor de 28.227 pessetes; el 1884, 132 Qm per valor de 2.429 ptes., i el 1885, 197 Qm que van suposar un ingrés de 3.720 ptes.⁶ L'any 1904, Eivissa encara va exportar 38.710 Kg de pega per valor de 9.500 pessetes.⁷

Relació de forns

La majoria dels forns existents a Eivissa van deixar de funcionar fa aproximadament 30 anys, havent, no obstant, continuat de forma esporàdica algun d'ells fins fa uns 10 o 15 anys. Entre aquests últims figuren el de can Francolí de Corona, el de can Fracesc d'es Figueral i, a Formentera, el de ca's Ferrer (la Mola), aquest últim avui derruït.

Citem a continuació alguns dels forns que van estar en funcionament en aquests períodes, indicant l'estat de conservació en què es troben.

• Forn d'en Costa o de ses Marrades de Corona. Es conserva sencer.
• Forn d'es Clot de sa Nau (Corona). Una mica derruït.
• Forn d'en Francolí (Corona). Es conserva sencer.
• Forn d'es Coll d'es Pouàs (Corona). Es conserva sencer.
• Forns existents al Puig d'en Racó (Corona). Conservats perfectament.
• Forn de ses Rotetes (Corona). Es conserva sencer.
• Forn d'en Pereta (Aubarca). Una mica derruït.
• Forn de can Tonió de Dalt (Aubarca). Es conserva sencer.
• Forn de ca n'Esquerrer (Aubarca). Es conserva sencer.
• Forn de can Toni Lluquí (Sant Joan). Es conserva sencer.
• Forn de can Salvador (sa Cala). Només es conserva la base.
• Forn de can Perot de s'Aguila (sa Cala). Sencer.
• Forn de can Toni Gat de Dalt (sa Cala). Una mica derruït.
• Forn d'es Saig (Sant Carles). Es conserva sencer.
• Forn de can Fracesc d'es Figueral. Es conserva sencer.
• Forn de can Toni Mateu (es Figueral).
• Forn de can Toni de sa Font (Morna). Es conserva sencer.
• Forn de can Miquel de sa Font (Morna). Es conserva sencer.
• Forn de can Toni Mosson (Balàfia). Es conserva sencer.
• Forn de can Pep Verger (Sant Josep). Només es conserva la base.
• Forn d'es Puig de ca's Serres (Sant Josep). Es conserva sencer.
• Forn de ca's Ferrer (la Mola, Formentera). Derruït recentment.

Altres tècniques d'elaboració de l'alquitrà

El procediment descrit d'obtenció d'alquitrà és, sens dubte, molt rudimentari, però pot considerar-se com una petita indústria forestal que precisava de forns fets d'obra i en els quals amb certa regularitat s'obtenien quantitats considerables d'alquitrà destinat a la venda. Existia, a més, un altre sistema d'elaboració que no precisava de forn i requeria solament el treball d'un home, per la qual cosa era emprat per moltes famílies, que així cobrien les necessitats que tenien d'aquest producte i fins i tot obtenien algun benefici amb la venda del sobrant.

El mètode seguit era el següent: Feien un forat a terra suficientment profund per allotjar dues gerres del tipus denominat d'oli (d'oli), superposades per les seves boques. La gerra superior s'omplia de teies i es col·locava sobre la inferior en la forma mencionada. Entre ambdues s'intercalaven uns fils de filferro entrecreuats a fi d'evitar la caiguda de brins al recipient inferior. L'espai que quedava entre les gerres i la paret del forat s'omplia de terra, i es cobria igualment la base de la gerra superior. Sobre aquesta es feia una foguera, la calor de la qual es propagava a les teies que van destil·lant l'alquitrà format. Aquest, gotejant a través de la reixeta, s'acumula a la gerra inferior fins a omplir un terç de la seva capacitat.

Tant en aquest últim sistema com en el dels forns, el pi blanc era l'espècie que proporcionava la resina per obtenir l'alquitrà, ja que les Pitiüses no tenen cap altre pi amb millors qualitats resineres. Per això, es fa curiosa la cita de Dioscòrides (segle I de la nostra Era), a la seva «Matèria Medica», quan en referir-se a les qualitats de les resines diu: «vénen les més excel·lents de Pityusa, illa propera a Espanya». Aquesta cita, extreta de l'obra de Font i Quer Plantas Medicinales, va acompanyada del següent comentari del seu autor: «A l'illa Pityusa, és a dir, l'anomenada actualment Eivissa, no s'hi cria sinó el Pi d'Alep (Pinus halepensis L.), sense làrix ni avet algun. Ignorem a quina classe de trementina va poder referir-se Dioscòrides».⁸ Podria ser que la resina a què es refereix Dioscòrides provingués no del pi blanc sinó d'una altra conífera de la qual és especialment abundant Eivissa i la qualitat resinera de la qual coneixen bé els nostres pagesos. Ens referim a la savina o ginebre de la miera (Juniperus oxycedrus L.; al país, ginebre), que utilitzaven per obtenir encrità de ginebre, el qual s'utilitzava com a medicament a les farmàcies de la ciutat.

La seva obtenció era idèntica a l'anterior; tan sols variaven els recipients utilitzats, que eren més petits. Les estelles s'extreien de soques (rabasses) de ginebres arboris i les col·locaven en olles denominades de quatre anses, de mida una mica superior al corrent. Aquesta es col·locava invertida, amb la boca tapada per un plat de fons foradat, sobre una altra olla. El conjunt s'enterrava, embolicat de teles que impedissin l'entrada de terra al seu interior i damunt es feia una foguera. L'alquitrà obtingut tenia color roig-groguenc i una viscositat semblant a la de la mel. S'emprava, aplicant-la sobre la pell, per combatre la sarna (ronya) i esmalucs (ferides petites i superficials) i també per via oral com a depuratiu.

• Pablo Piferrer y José M. Quadrado, Islas Baleares, reedició completa (Palma de Mallorca, 1969), pàg. 594. (Referenced in Note 2 of the original layout, seemingly related to Al-Maqqarí).
• Arxiu Municipal d'Eivissa (segons E. Fajarnés Tur a El comercio entre ibicencos y sarracenos en la Edad Media, Palma de Mallorca, 1929; pàg. 32). (Referenced in Note 3 of the original layout, related to Jaume III decree 1299).
• Capítols de Política y Bon Govern de la illa de Iviça (segons E. Fajarnés Tur a Política económica de Ibiza en el siglo XVII, Palma de Mallorca, 1893; pàg. 40). (Referenced in Note 5 of the original layout, related to 1655 price controls).
• Arxiu Municipal d'Eivissa. Llibre Reg. de 1752-53, fol. 198 (segons E. Fajarnés Tur a El comercio entre ibicencos y sarracenos en la Edad Media, Palma de Mallorca, 1929; pàgs. 45-46). (Referenced in Note 6 of the original layout, related to 1753 export ban).
• I. Macabich Llobet, Historia de Ibiza, vol. II, ed. Daedalus (Palma de Mallorca, 1967), pàg. 259. (Referenced in Note 8 of the original layout, related to Gibert's report on Sant Joan).