Traduït del castellà

Jo no parlo. Quan jo mori -soc gairebé el més vell dels que quedenja no sabrà ningú res del que va ser Espanya.

León Felipe

El quefer quotidià, els hàbits, la monotonia mateixa dels gestos repetits sistemàticament, tot contribueix a la ràpida superposició de les imatges, a l'acomodament cerebral, a què la memòria acabi també per habituar-se a les mutacions i esborri d'un traç el passat més immediat. Em succeeix a Ginebra, parlant amb ginebrins, evocar el vell hostal que donava sobre els molls del llac, demolit fa menys de deu anys per construir un d'aquests bancs asèptics com les modernes clíniques impersonals, veritables aparadors de vidre, que avui s'aixeca sobre els seus fonaments. Ningú ja no recorda la vella mansió. El banc està definitivament ancorat en la memòria de la gent, fins i tot dels vells del lloc, com es diu, que són, precisament, els qui pitjor recorden (evito dir els qui millor obliden, perquè no és així), escombrats per aquest sobtat canvi de les coses que és la llei dels temps moderns.

Per això he pensat evocar avui per als lectors de la revista EIVISSA el llibre de María Teresa León, almenys pel que fa als passatges en què reconstitueix la seva estada a l'illa fa ja trenta-set anys. María Teresa León i Rafael Alberti van venir llavors a Eivissa, on els va sorprendre l'aixecament militar del 18 de juliol, per pura casualitat. Aquell estiu havien pensat anar a Galícia, però Alberti és supersticiós com a bon andalús i un descarrilament de trens els va fer canviar de rumb. «Les muntanyes cobertes d'ametllers, que vam veure en embarcar a Alacant cap a l'illa d'Eivissa, aquesta serra Aitana, diàriament la nomenem en parlar de la meva filla. No hem tornat a veure-les. Són solament una il·lusió de retorn». Així comença l'aventura eivissenca del més gran poeta espanyol encara en vida. I aquest paisatge, aquesta geografia, aquests vestits, aquest camp que María Teresa León descriu amb tanta galanura, amb tant d'afecte, com si fossin d'avui, tot això i molt més ha desaparegut o està a punt de desaparèixer, soscavat, desarrelat, submergit o estranyat per les onades implacables, àvides i destructores del turisme.

«Tornarem a mirar les teves ovelles banyant-se a la matinada i les tombes cartagineses cobertes de tapereres florides i les ginestes i les xarxes que els pescadors treuen tan platejades per les seves àmfores gregues cobertes de mol·luscs. Hem de tornar a mirar les noies eivissenques i a envejar-los els seus collarets: hem de besar les velletes amb els seus fusos a la cintura i aquella mare amb la seva filla que ens deixaven "robar" raïm per a la nostra fam (...) Hem d'asseure'ns al cafè de la Estrella...» L'autora empra indistintament el futur, el passat i el present. «Les xarxes que els pescadors treuen». Com si estigués contemplant de nou, com si estengués, entre el passat i el present, un pont imperible i tingués a l'abast de la mà alguna cosa que, sense ser somni, no deixa de ser pur record. Record esvaït per sempre. En una altra pàgina es descriuen els abillaments que ja no es porten: «Difícil representar-se sense veure-les aquestes faldilles prisades que per darrere escombren amb altivesa el terra, aquests mantons grocs, aquests davantals recamats i, sobre el pit, d'espatlla a espatlla, "l'emprendada", col·lecció de cadenes, collarets i joies d'or i plata que són armadura i adorn i estalvi i dot. Les noies eivissenques porten estès sobre l'esquena el cabell trenat per cintes llargues fins a la vora de la faldilla, es lliguen sota la barbeta un mocador de colors i per entrar a l'església es col·loquen la "mantellina" blanca amb vora de vellut». Aquest present en l'evocació d'un record vell de gairebé quaranta anys em produeix una immensa tristesa. Una tristesa desconsoladora de tardor, de fullaraca, de monyons, d'espasa sense tall, de cansament infinit. «Les noies eivissenques porten...» Qui recorda encara?

L'agost de 1971 vaig tornar a recórrer els racons de Sant Rafel, el tancó dels pagesos on vam viure els anys de la guerra civil. Allà va néixer la meva germana el 1937. De nen m'havia semblat un lloc gairebé remot, apartat de la resta del món, silvestre i perfumat. És veritat que el passat tot ho embelleix i que la pàtina del temps té un misteri indesxifrable. Però el que no són fantasmes són aquestes pageses que veig encara davant meu tal com María Teresa León les fa reviure en la seva Memòria de la Melancolia. Doncs bé, no en queda res; és només una cançó, com la que León Felipe es va emportar amb ell a l'exili. Vaig preguntar a n'Antònia, la propietària del tancó. Em va mirar estranyada, com si li esmentés fets antediluvians. Li vaig tornar la mirada i vaig comprendre que els seus ulls estaven velats. La seva memòria era una terra erma, com el propi tancó, desolat, abandonat. Aviat ja no quedarà ningú que sàpiga com eren els pagesos, les noies, el camp, les feines i els dies, llavors. Fa només trenta i tants anys.

Vaig mirar els murs de la pàtria meva

«El peu de l'home pot bastar-nos per anar de poble a caseriu, però no per petit l'horitzó deixa de ser grandiós. Nosaltres el miràvem des d'un molí: Molí de Socarrat». La primera vegada que vaig llegir aquest llibre no va saltar als meus ulls com més tard aquest present que, manifestament, ens projecta un passat viu com si formés part, encara avui, del món que ens envolta. «Des del nostre molí vèiem les parelles de pesca i, pensant en els molls vermelló i or, agafàvem una galleda i corríem a la Marina, saltant entre les tombes cartagineses que cobreixen el vessant de la muntanya de pedres rodadores amb mates de piadoses tapereres, tapissant de flors blanques esquerdes i clivelles (...) Els fenicis anomenaven l'illa Ebusin, i més de 600 anys abans de Crist ja Eivissa gaudia d'una població de mariners, cortesans i traficants. Els grecs, pels seus molts pins, li van dir Pitiüsa.»

Les ruïnes cartagineses d'avui són, per exemple, aquestes restes informes de l'hotel que es va haver de dinamitar i que s'amunteguen a la vora de la sorra de la platja, en el seu temps fabulosa, d'En Bossa. O seran demà aquestes arquitectures que, una mica per tot arreu i molt a la babalà, s'alcen des del port de Sant Miquel (el dels sonets de Balansat) fins a Portinatx, sense respectar la Cala de Sant Vicent ni els pinars de Sant Rafel, i que trenquen l'harmonia natural del paisatge i desfiguren tossudament l'illa. Es dirà que és el tribut que cal pagar al progrés, la reforma agrària finalment realitzada, convertits els pagesos en mecànics, mossos de corda o cambrers improvisats. Enriquits sobtadament els que alguna cosa posseïen, com aquest milionari de les roques que amb tant de sarcasme ens ha contat Cosme Vidal en un conte que no és ni més ni menys que una obra mestra, pel seu realisme punyent, la seva melancolia esquinçada i la seva crítica ferotge d'un estat de fet insuportable. Progrés aquests milers i milers de petits i grans gibraltars incrustats com llobarres a la geografia d'un país que va ser de lleons. Aquesta evocació de l'illa i aquesta cruel reconversió actual m'empenyen a confessar-vos alguna cosa que, si bé he compartit sempre, almenys des que tinc ús de raó, ara se'm revela com una evidència que em porta pau i tranquil·litat a l'ànima. Jo estimo amb els cinc sentits l'illa que em va veure néixer i pot ser que aquest naixement no fos tan fortuït com de vegades he pensat. I l'estimo més quant que no posseeixo ni una polzada d'aquesta terra que també jo m'he endut en la meva cançó.

«Per arribar-hi (al Museu Provincial) s'entra a la ciutat vella per una porta adornada amb l'estàtua romana d'un togat. Allà els carrers s'enfilen, les cases envelleixen. És la ciutat gòtico-catalana, la Vila d'habitatges palatins on vivia el meu amic Just Tur en una casa d'ajimeços geminats trilobulats. Se seguia pujant, i la porta del Castell, també adornada per dues estàtues romanes i un gran escut d'Espanya, ens permetia entrar a la ciutadella castrense construïda en els regnats de Carles V i Felip II, amb llargues i gruixudes muralles mirant a la badia.» Si tornéssim de la mà, María Teresa i Rafael Alberti, per iniciar l'ascens que amb tant d'afecte acabeu de descriure, i partíssim del mercat, deixant enrere el bullici de soc i la cridòria de veus que pregonen les fruites capaces de calmar totes les sets de la terra, el color de la síndria i dels melons, de la pera, el préssec, els caquis, el raïm, l'albercoc i aquestes figues incomparables que justifiquen per si soles el viatge més remot i cansat, en pujar pel rastell i posar els ulls al campanar de la Catedral, en creuar la porta del togat i caminar sobre el terra empedrat, discorrent després pel carrer d'Ignacio Riquer i acostar-nos a la Carrossa, saludant al pas la silueta ascètica, momificada gairebé del canonge Macabich, semblaria com si el temps s'hagués aturat efectivament, tan és veritat que la pedra resisteix a les invasions dels alans i que és difícil desfer de cop l'obra dels segles. Però tampoc això és impossible i em pregunto amb angoixa si un dia, en despuntar l'illa conforme el vaixell s'acosta a l'espigó, descorregut el vel de la boira matinal, no haurà deixat d'existir també aquest recinte emmurallat que no té el seu igual a tot el món.

«Ja he dit que tot en aquesta illa és ponderat i formós, tot ocupa el lloc exacte marcat per la bellesa. La seva arquitectura, filla del paisatge, funcional sense saber-ho, sòbria per necessitat, és el somni de la moderna arquitectura. Estan les cases fetes per créixer. Les seves línies rectes es desenvolupen en plans blancs o en terrasses, amb algun lleuger balconet, amb un emmerletat jugant masses i angles en anar afegint, en créixer la família, habitacions que s'uneixen a la unitat tipus.»

Ja he dit que en aquesta illa tot és ponderat i formós. El 1970 vaig tornar a Eivissa a l'estiu després d'una absència d'onze anys. La meva dona, grega, la va descobrir per primera vegada. I quedaria prendada d'ella per sempre. Junts vam caminar pels racons més inextricables, ens vam banyar a les cales, vam respirar els pinars, ens vam impregnar d'aquesta gràcia que fa que tot ocupi, com tan bé diu María Teresa León, el lloc exacte marcat per la bellesa. Però només a Eivissa, al recinte de les seves muralles renaixentistes, a l'empedrat dels seus carrers, ens vam sentir viure plenament. L'agost de 1971 Alfonso Mestre ens va parlar per primera vegada d'aquesta Memòria de la Melancolia. Ha estat el primer i únic eivissenc que ens parlés del llibre. Marià Villangómez va traduir el poema de Rafael Alberti en què evoca el mateix tema. «Els desterrats no creuen mai que el seu lloc al país nou és definitiu. Hi ha una interinitat presidint tots els actes de la seva vida». Deixo als animadors de la revista EIVISSA la consideració d'aquestes paraules d'un llibre que forma ja part de la seva història.