Traduït del castellà

JOAN MARÍ CARDONA és Canonge arxiver

La Parròquia d'Eivissa i Formentera

Sabut és que en tots els establiments de terres d'Eivissa, subsegüents a la reconquesta de 1235, s'insereix la clàusula que s'haurà de pagar la primícia a l'església parroquial de Santa Maria.

El 1246, des del seu retir de Girona, Guillem de Montgrí infeudà els seus tres quartons de Formentera a Berenguer Renart i li assenyalà igualment l'obligació de pagar aquesta primícia a l'església, però no a la parroquial d'Eivissa, sinó a la de Formentera¹. No sembla probable que per aquelles dates s'hagués edificat ja tal església, però sens dubte en la ment del canonge Sagristà de Girona i Senyor d'Eivissa i Formentera, com solia ell mateix anomenar-se, ja hi havia la idea que en aquesta darrera illa s'havia d'aixecar algun dia una església, i per això prenia ja les precaucions perquè tingués assegurat el seu sosteniment.

Probablement —ja que no existeixen documents— tal primícia destinada a l'església de Formentera aniria a parar a la parroquial d'Eivissa mentre no s'edifiqués².

Els arquebisbes de Tarragona foren els successors de Montgrí en el senyoriu dels dos quartons d'Eivissa i dels dos de Formentera que li havien correspost per dret de conquesta. I, en la part espiritual o eclesiàstica, a ells corresponien per complet ambdues illes, els pobladors de les quals s'agrupaven en una sola parròquia, Santa Maria d'Eivissa, fins a la creació del bisbat el 1782³.

Al ritme amb què s'anaven poblant les illes, aquests arquebisbes, a petició dels mateixos habitants de les parts rurals, anaven autoritzant la construcció de noves esglésies amb el títol de vicaries dependents de la parroquial. Així veiem que el 1305 l'arquebisbe Rodrigo Tello accedeix que els habitants de Portmany edifiquin la seva capella i cementiri, a causa de la distància que els separa de la parròquia⁴. Aquesta sembla que va ser sempre la principal o única raó que tenien en compte com a vàlida per a tals concessions.

Si traslladem a Formentera la força d'aquesta raó, apareix clar que a l'instant recobra valor i vigor perquè hi ha el mar pel mig. Era necessari, doncs, que en aquesta illa es construís una església, per a la qual Guillem de Montgrí ja havia previst i assegurat la primícia corresponent.

1369. L'arquebisbe autoritza la construcció d'una església a Formentera

Fou l'arquebisbe Pere de Clasquerí qui, en resposta a la sol·licitud dels homes d'Eivissa que poblaven Formentera, va escriure al bisbe Joan, llavors resident aquí, concedint el seu permís perquè s'edifiqués una capella amb el seu altar, prop de Sa Cova de Sant Valero «... prope Chovam S(anc)ti Valeriy...»⁵ i sota l'advocació d'aquest sant, en el lloc que jutgés més oportú.

Joan era bisbe de Calvi, a l'illa de Còrsega, i havia vingut aquí sense que se'n coneguin per ara els motius, i va estar per aquestes illes uns dotze anys, durant els quals l'arquebisbe de Tarragona li concedí amplíssimes facultats espirituals⁶. Segurament s'hi referia el rector de Sant Francesc Xavier de Formentera, quan en un informe enviat al primer bisbe de la restaurada seu ebusitana, Manuel Abad y Lasierra, el 1785, escrivia: «Narraré breument la pena de les ruïnes considerables que hi ha del passat, i que ha sofert aquesta illa en el temporal i espiritual. Qualsevol s'admirarà que tan gran perla hagi estat en tan breu closca, ja que florí en aquesta la pastura espiritual d'un bisbe, que molts anys tingueren la sort els naturals d'alimentar-se amb la pastura i la dolcesa del seu zel pastoral...» I entre les ruïnes materials cita «el palau del senyor bisbe, en aquest pla, la nominació corrupta ja dels naturals s'anomena avui dia es Palacis»⁷.

Tornem a sa Capella. Es diu en la concessió que s'edifiqui prop de sa Cova de Sant Valero. Podem molt bé suposar que aquest nom fos el d'una comarca que l'hagués pres de la cova pròpiament dita, i que avui dia subsisteix al costat del Torrentó d'es Veí Marí, al Nord de sa Punta de l'Anguila. Un cas semblant el tenim al quartó de Santa Eulària, on sa Cova d'es Coloms, que va existir, encara que ningú ja no la recorda, al Sud i molt a prop de la desembocadura del riu, va donar nom a sa Venda de sa Cova d'es Coloms, avui anomenada ja solament Venda d'es Coloms⁸.

I fins i tot en el cas que apliquem el nom de Cova de Sant Valero al punt estricte que ocupa, no sembla que la distància de quatre quilòmetres escassos que hi ha entre cova i capella sigui tan gran que, vista des de Tarragona, no pugui anomenar-se propera.

A principis del segle XV Antoni Colomar s'estranyava que Bernat Cucarella, sacerdot, no hagués sentit ni celebrat missa durant uns vuit dies que va passar amb ell a Formentera⁹. Senyal inequívoca que hi havia església. Podria tractar-se de la d'es Monestir d'es Frares? Forçant molt la qüestió, sí, però s'ha de tenir en compte que els documents d'aquells segles solen especificar molt bé quan es tracta de la Mola o de la resta de Formentera, i a la Mola hi havia aquest Monestir.

Pocs anys després de concedida l'autorització per construir sa Capella, començava el progressiu abandonament de l'illa, que si no va arribar a ser total, sí que fou almenys molt considerable. No es pot pensar, doncs, que s'edifiqués en els segles següents. I tanmateix ja hi era el 1695.

1695. Carles II fa donació de mitja llegua a Marc Ferrer, en la qual s'inclou sa Capella

No es pot sostenir la suposició d'I. Macabich que aquesta capella es va edificar a principis del s. XVIII, pels documents que veurem a continuació i que l'esmentat autor publica notablement mutilats i sense esmentar la capella que s'hi cita¹⁰.

Aquell any, el rei havia fet donació de mitja llegua en quadrat de bosc al patró Marc Ferrer a l'illa de Formentera. Quan el procurador reial va anar a donar-li possessió, es va trobar amb l'inconvenient que a les terres que triava s'hi incloïen unes cases i tancats que no constaven a la donació reial. Marc Ferrer, ni curt ni peresós, escriu novament al rei exposant-li el que havia passat, i aquest, en un nou despatx datat el 20 de febrer de l'any següent, manifesta la seva voluntat que se li entregui tot el que cau dins de la mitja llegua, incloses cases i tancat¹¹. I aleshores «...li fonch dit per dit Thinent de P(rocurad)or R(ea)l al dit Ferrer que elegís lo lloch ahont se havia de posar

la primer(a) fita per delinearli dicta micha llegua de bosch en quadro, en q(u)e si compreheng(u)esen les dites casetes, tanques, corrals y CAPELLA...»

Sa Capella de sa Tanca Véia cau, efectivament, dins de la mitja llegua en quadrat que va escollir Marc Ferrer, i, pel que sembla, l'any esmentat ja es trobava en terres emboscades.

A aquesta capella es refereix el vicari curat de Sant Francesc Xavier, Antoni Riquer Tur, quan en el ja esmentat informe enviat al bisbe Abad y Lasierra, escrivia el 1785: «Als voltants de l'actual església es troba la capella on se celebrava abans, la qual, despullada, fou venuda segons sembla»¹². Com és natural, en repoblar-se massivament Formentera, a principis del segle XVIII, es va tornar a habilitar la capella que havia estat construïda segles abans.

A mitjans d'aquest segle XVIII va escriure Christòfol Alarcón, també vicari curat de Sant Francesc Xavier: «Vui dia denou de Maix de mil set cens cinquanta y set foren trasladats los osos dels cadavers que foren enterrats en lo fossar de la Capella Vella al actual fossar, juntam(en)t ab los osos de dos cadavers que foren enterrats al Carnatge»¹³. Naturalment, l'anomenat aquí fossar actual fa referència al cementiri, avui ja abandonat, que és darrere de l'església, al costat del camí que va cap a es Molins de sa Mirada. No falten a Formentera qui ha sentit dir que el primer cementiri de l'illa va estar al costat de sa Capella de sa Tanca Véia, i tal creença es veu confirmada pel document anterior.

Sa Capella es troba avui formant part d'un habitatge deshabitat anomenat sa Tanca Véia i ja ha estat abastada pel nucli urbà de Sant Francesc Xavier. El seu estat està una mica deteriorat. Aquesta és la simple i diminuta capella que Formentera va tenir com a primer temple a partir de la segona meitat del segle XIV.

NOTES