Traduït del castellà amb Google Gemini 2.5 Pro Exp

Joan Marí Cardona és Canonge arxiver

Amb un record inoblidable d'aquell assolellat 17 de novembre de 1973, quan sota l'experta guia de Josep «Casetes», i en companyia de Mn. Antoni Costa, d'Antoni «Gorras», narrador sense parió de divertides anècdotes, i de Josep-Maria Pérez Juan, vaig poder recórrer els senders que segles enrere recorregueren Antoni «Gibert» per arribar a sa Cova d'En Jaume «Orat».

A) ANTECEDENTS¹

Qui no ha sentit contar mil històries sobre tresors amagats, cercats afanyosament en temps passats, moltes vegades amb els mitjans més estranys? També aquests fets formen part de la nostra història, i d'ells donen compte no pocs processos inèdits del Tribunal de la Inquisició. Cap al 1660 arribà a Eivissa un aventurer sicilià, per nom Sebastián Belloto, teixidor d'ofici, de vida errant fins al punt de no passar dos dies al mateix lloc, excepció feta de Ca n'Antoni Torres «Gibert» de Malafogassa, amb el propietari del qual l'uní des del principi una singular afinitat i amistat. Tot just arribat, tothom l'anomenava s'Aiguader, per les propietats especials que posseïa per detectar aigua i qualsevol cosa oculta a les entranyes de la terra, especialment tresors, segons les seves pròpies afirmacions que no es cansava de repetir. Succeí casualment que a la hisenda d'Antoni Serra «Talec», contigua a la d'Antoni «Gibert», foren descobertes dues tombes quan estaven llaurant un camp. Allà hi anà corrent el sicilià, no podia fer-ho menys, i examinats detingudament els dos esquelets humans que contenien, assegurà ex cathedra que corresponien a un tal Samsó i a la seva esposa Pèrsia, de temps molt remots, i que abans de morir havien amagat les seves incalculables riqueses en algun punt d'aquesta illa d'Eivissa. Només quedava un petit obstacle a vèncer per poder-les trobar: calia desfer un encantament perquè les calaveres de Samsó i de Pèrsia diguessin on eren els seus tresors. La riquesa estava doncs a l'abast de la mà. Però de sobte succeí l'inesperat, en interposar-se un maligne esperit anomenat Petito que s'oposava tenaçment a que dites calaveres «cantessin». Les rares i de vegades macabres cerimònies de Belloto es prolongaren mesos i mesos per vèncer Petito: tota classe d'oracions, gesticulacions indescriptibles, llums amb candeles de sofre i cera verge, increpacions a les calaveres sota un cobert a altes hores de la nit... I tot en va. Però Belloto no era dels que fàcilment donen el seu braç a tòrcer. I tingué aleshores la lluminosa idea d'anar una nit a una cova de Fruitera, on sospitava podien trobar-se els tresors, imaginant que tal vegada Petito estaria desprevingut.

Acompanyat d'alguns incondicionals, entre els quals no podia faltar, naturalment, Antoni «Gibert», anà cap allà amb grans esperances d'aconseguir el seu objectiu, encara que a l'hora d'entrar a la cova l'agafà un tremolor estrany, que molt bé podia ser el senyal que Petito estava també allà. Es prengueren les necessàries precaucions, i així manà als seus acompanyants que li lliguessin una llarga corda per la cintura i es quedessin fora aguantant l'extrem oposat. No podia oblidar Belloto que a Malafogassa, per part de Petito, s'havia obert una vegada la terra per engolir-lo viu, i així almenys podrien treure'l, mort o viu, si a l'interior de la cova de Fruitera succeïa alguna cosa desagradable amb l'esperit enemic. I resant les seves oracions, il·luminat per la llum d'unes candeles que ell mateix s'havia fabricat, començà a entrar a la cova. Llarg temps d'expectació, d'incertesa, i al final... Plum!... una grandíssima explosió en el més profund de la cova. Petito estava allí i tampoc ara havia pogut ser vençut pels exorcismes sicilians. Des de fora el pogueren treure estirant de la corda, i en arribar a la superfície apareixia socarrimat i mig mort. La cosa no anava per bons camins, estava clar, i per això era necessari emprendre altres rumbs. El sicilià es deturà a recapacitar uns dies, transcorreguts els quals assegurà que Fàtima havia amagat els seus tresors a Corona, Barca a sa Casa Llarga d'Aubarca, i altres molts en diversos punts d'Eivissa, tot això en temps en què habitaven Eivissa els gentils i els moros. Si dolenta havia estat la seva fortuna fins al present, pitjor era encara la que l'esperava. El Sant Ofici tingué notícia de les seves accions, que jutjà contràries a la fe, i procedí immediatament contra ell en un llarguíssim, detallat i curiós procés. Els Inquisidors de Mallorca i illes adjacents ordenaren al Comissari d'aquí que el manés ben assegurat amb grillons, per quedar confinat a Mallorca i desterrat a perpetuïtat d'Eivissa. Se li aplicaren diverses penes medicinals, entre elles unes tandes d'assots, ja que pel que sembla s'ha cregut des de molt antic que aquesta era la millor medicina per a certes malalties, i els Inquisidors compartien aquesta opinió.

B) SA COVA D'EN JAUME «ORAT»²

Sebastián Belloto mai pogué tornar a Eivissa, però la llavor de les seves arts i la febre per la recerca de tresors amagats quedà aquí ben arrelada. És cert que molts, jutjant que les seves gesticulacions i actes acompanyats de rares oracions eren contràries a la fe, també una mica ridícules d'altra banda, deixaren de creure en les doctrines de s'Aiguader. Però no faltaren els qui el seguiren llarg temps fil per randa. Un d'aquests fou el seu gran amic Antoni «Gibert» de Malafogassa. Quantes coses no hauria après en les moltes ocasions que li havia donat recer a casa seva! I tot no podia ser en va. Antoni «Gibert» estava disposat a fer-se ric per la via ràpida, seguint els ensenyaments del teixidor de Sicília, descobrint almenys algun dels moltíssims tresors que li havia assegurat que estaven ocults sota terra eivissenca. I malgrat els seus treballs, havia de contentar-se amb seguir vivint pobrament a la seva hisenda. No es resignava. Uns 20 anys havien passat des que Belloto havia hagut de deixar Eivissa per mandat del Sant Ofici, quan «Gibert» es decidí a emprendre una costosa empresa, jugant-s'ho ja tot a una sola carta: descobrir una misteriosa cova a es Cap de sa Mola d'Aubarca, anomenada d'en Jaume «Orat», tancada hermèticament amb una descomunal llosa en la qual havia quedat com a senyal l'empremta dels cinc dits d'una mà humana. El seu interior estava ple de tresors. Doctrina de Belloto. I un bon dia, quan Xicu Bonet, de sa Noguera (lloc aquest confrontant amb sa Mola d'Aubarca) tornava de la vila, «Gibert» li sortí a l'encontre per oferir-li una participació del cinquanta per cent dels tresors que anaven a trobar, si l'ajudava a localitzar sa Cova d'En Jaume «Orat» i volia treballar amb ell. Dit i fet. Pocs dies després, a l'fosquejar com és natural, els dos homes es dirigien caminant pesadament a través dels abruptes llocs d'es Cap d'Aubarca, il·luminats tan sols per la ferma esperança que al retorn Antoni «Gibert» hagué de buscar-se nous socis: la gran càrrega que ara duien de pics, senalles i aliments, s'hauria convertit en un indicible tresor. Llarga recerca de les empremtes d'una mà d'home. Feliç troballa després. I comencen ja els descomunals esforços per esquarterar l'enorme pedra que impedia l'entrada.

I després afanyós cavar de terra a l'interior de l'espaiosa cova. Aviat anaren apareixent gran quantitat de caragols morts i restes d'aus, signe inequívoc —segons «Gibert»— que tot allò havia estat abandonat allí per unes dues-centes persones que en segles anteriors havien hagut de refugiar-se en aquella cova, en la qual després havien amagat tots els seus tresors. Així li ho havia indicat el sicilià. Anaven passant els dies... els mesos. El treball era cada vegada més dur, i els tresors no apareixien. Xicu Bonet tornà a sa Noguera per treballar els seus camps, que era temps de sementera, i sens dubte les seves esperances en la troballa havien estat greument vulnerades per la realitat. primer fou Antoni Tur «Casals», de Balansat, després Pere Orvay «Rafalas», de ses Salines, després Antoni Cardona «Ric», de Portmany, i seguiren altres molts dels més diversos llocs, de Corona i d'Aubarca sobretot. S'anaren obrint galeries i més galeries amb l'àvid desig de trobar els majors tresors, es remogueren tones i tones de terres... Però, a la fi, passat quasi un any de treballs infructuosos, anà estenent-se el desànim, fins a tal punt que «Gibert» ja quasi no sabia a qui acudir perquè secundés la seva invitació al treball. I fou justament en aquesta ocasió quan el Sant Ofici prengué cartes en l'assumpte. Xivatada? Sens dubte. L'anomenat Sant Tribunal tenia especial interès a comprovar la filació que pogués existir entre els treballs de sa Cova d'En Jaume «Orat» i els que antany realitzara el sicilià Belloto. Tots els que havien acudit a treballar amb Antoni «Gibert» hagueren de baixar a la vila per declarar com a testimonis davant el Comissari, sobre el que havien vist fer i resar a «Gibert». Cap, però, no l'acusà de cerimònies rares o coses contràries a la fe, només havien vist que resava el rosari, que no menjava sobrassada els dies prohibits, que llegia en un llibre que contenia vides de sants i miracles, que duia un paper manuscrit amb la lletania de la Verge. Tot perfectament ortodox. No queden notícies sobre la sentència que el Tribunal dictà contra «Gibert», si és que la dictà. Probablement es contentaren amb dir-li que es deixés de tonteries i tornés a les seves terres per viure sense ambicions de riqueses, amb la suor del seu front, a Malafogassa.

C) AVUI

La cova que aleshores s'anomenava d'En Jaume «Orat», ara s'anomena d'en Jaume «Morat», lleu deformació de nom que no ha d'estranyar. És de grans proporcions, i el seu accés no és massa fàcil per trobar-se al pendent que duu al penya-segat sobre el mar. Al seu interior es conserven els grans munts de terra que remogueren Antoni «Gibert» i els seus companys, i les nombroses galeries obertes en totes direccions. I als seus voltants no falten tampoc els llentiscles ni algun que altre corpulent pi, que eren ja el 1682 els senyals que donava «Gibert» als que anaven per primera vegada perquè poguessin trobar la cova. Algunes roques presenten esquerdes superficials molt semblants a les que pogués haver assenyalat una mà humana. A les rodalies d'aquesta cova se'n troben d'altres de menors proporcions, sobre les quals, de moment, no queden antecedents històrics. S'ha conservat també el nom de ses Puntes Roges, sobre les quals havien de passar amb una canya a l'espatlla, simulant que anaven de pesca, a fi de despistar els possibles ulls envejosos i traïdors que en tot cas podien denunciar-los al Tribunal de la Inquisició. I també per aquells solitaris i braus paratges queden les ruïnes de ses Torres d'En Lluc, imponent fortalesa d'algun temps —Déu sap quan— que mirava cap a sa Punta de ses Torretes i podia comunicar amb senyals de fum o de foc amb sa Talaia de sa Cala d'Aubarca. En resum, una excursió una mica difícil, sí; hores i hores de caminar a gambades i trasbalsos. Però a la fi tot ho compensa el poder arribar a un punt que constitueix una partícula de la nostra història, de la nostra vida, i relaxar des d'allí l'esperit en la contemplació d'uns panorames indescriptibles per la seva grandiositat, únics a Eivissa.

NOTES