Traduït del castellà

Es evidente que la dinámica sociológica y psicológica compone un ingrediente constante de nuestra cultura. C. C. del PINO

A causa de la força universal del tabú de l'incest, en formar-se una nova cèl·lula familiar, un dels dos cònjuges, almenys, ha d'abandonar la casa familiar. Conseqüència d'això és que, segons el lloc on habiti, el nou nucli determini una tipologia familiar específica.

Harry M. Johnson, estudiós de les tipologies familiars, assenyala cinc tipus (matri-patrilocal, matrilocal, avunculocal, patrilocal i neolocal) de les quals ens bastarà delimitar les dues últimes per ser les que comunament cauen en el camp de la nostra experiència.

La família tradicional eivissenca és de caràcter plenament patrilocal, entenent així la pauta de conducta comunament acceptada per la qual la dona va a viure al si de la família del marit. El sistema neolocal -creació d'un habitatge nou per a ambdós esposos- no serà mai fruit del costum sinó determinat per una necessitat vital.

La cèl·lula social eivissenca fora del neolocalisme, s'identifica com una família composta o troncal en ser el resultat d'un conjunt de famílies nuclears dependents i té aquesta subjugació una transcendència bàsica en les relacions psicològiques dels seus components.

La família troncal és pròpia de les societats de mitjà de vida agrícola, de recursos escassos, primitives i d'influències orientals. La família eivissenca, com la bíblica, la del Laci o la de l'ideal xinès de Confuci, exhibirà aquesta tipologia en la qual governa l'home més ancià seguit dels seus fills per ordre jeràrquic.

A més d'aquesta influència de la terra i de l'orientalitat històrica no vull oblidar un altre factor posterior de màxima repercussió a l'illa: la influència i constitució franco-catalana de la societat eivissenca a partir del segle XIII.

Així com l'obertura cap a Oest de la Xina i els ordenaments comunals de la Xina Roja estan acabant amb la família extensa confuciana, la variació del mitjà de vida a Eivissa, que en l'últim quart de segle va sent cada vegada més privatiu de la indústria i el comerç turístics, està ràpidament implantant el règim familiar neolocal, la qual cosa no deixa de plantejar fortes i constants tensions intergeneracionals. Aquesta situació s'accentua quan el canvi d'agrícola-primitiu a turístic ha provocat la fallida de valors que mostra com a caduques la majoria de les pautes i expectatives de conducta existents.

Vull fer èmfasi en aquest canvi brusc ocasionat pel sorgiment de possibilitats econòmiques per quedar justificat quan afirmi que el motiu principal de la postura de la majoria dels components de la família eivissenca, la seva abnegació, submissió i respecte desmesurat era una acceptació, com a màxim

inconscient, de la seva impossibilitat d'enfrontar la vida d'una manera agressiva.

La situació de la família actual eivissenca presenta varis problemes en el camp de les seves relacions: Per una part el canvi social ha estat tan ràpid que no ha permès una democratització paral·lela de la família; per altra part podem parlar d'una societat industrial «sui generis» vull dir amb això que la indústria hotelera i el comerç turístic no presenten les reaccions típiques d'una societat plenament industrial en la qual la família es veu reemplaçada: la vida es realitza física i psíquicament fora de l'àmbit familiar sent absorbit el temps entre treball, educació, distracció... tot la qual cosa es realitza fora de la casa. La orientació de la vida eivissenca pren aquesta postura només eventualment produint-se el conseqüent desequilibri d'exercir una persona un doble paper en una família rural o industrial segons l'època de l'any.

Abans de relacionar aquests supòsits amb l'anàlisi de l'expressió i sentiment de la problemàtica que he presentat, voldria referir-me a l'escàs material literari analitzat, ja que crec que aquesta manifestació literària se'ns presenta pobra en contingut i abundant en notes diferencials. Si podem parlar de la seva existència, aquesta es troba en un estadi molt primitiu i deslligada, en diversos punts, d'una correlació temporal amb altres corrents.

La nota més sorprenent en llegir els romanços locals és el seu distanciament de tota temàtica eivissenca. Per a la seva adaptació sociològica ha estat una importació infeliç. Eivissa està feta en proporció i al nivell de l'home; res en ella escapa a la seva possibilitat. Hi ha no obstant un romanç fill i testimoni del poble: «Ses Germanes Captives». La seva discrepància temàtica és tan reveladora del seu caràcter autòcton com les seves pròpies referències toponímiques.

Aquest poema guarda latents dos dels factors psicològics que s'agreugen en la societat familiar eivissenca: excés d'autoritat paterna i rivalitat fraterna. Aquestes dues postures típiques de la família eivissenca obeeixen als mitjans de vida del país. La família entera viu del seu minifundi i no existeix altre mitjà de vida. D'aquí que el temor reverencial sigui necessari en el comportament eivissenc, arribant a estereotipar-se aquesta conducta i a ser un costum normatiu.

Els primers laments de les captives del poema que estudiem es dirigeixen als pares:

«Quan varen ser mar endins
no es cansaven de plorar.
Adiós, pares amats,
ja tendreu que sospirar...» (1)

I també la seva primera preocupació a la tornada del captiveri:

«En taula jo no hi vendré
que no haja vist ma mare» (2)

«Només que sabesseu dir-me
sa fossa on l'enterraren
niria a besar es ossets
i viuria aconhortada» (3)

El segon dels factors assenyalats té referència també amb l'economia específica del país i s'exterioritza en els costums i lleis locals. Les tensions psíquiques que graviten en la família eivissenca solen anar provocades per l'organització familiar i el seu sistema hereditari. El major dels germans és al seu torn portador del nom, de les terres i de la directriu de la família en un futur. Els demés germans veuen dues alternatives: abandonar la seva protecció o quedar-se subjulgats a una directriu preestablerta (aquesta solia ser la situació de la dona soltera).

L'organisme del petit clan familiar, malgrat les seves tensions, no pot desmembrar-se per saturació de la partició territorial.

No és d'estranyar que en els contes i romanços populars el germà major, beneficiari del sistema instituït, sigui relegat a un segon pla mentre que la virtut o la intel·ligència són atribuïdes als demés. En aquest sentit estan els següents versos:

«Quan partien per avall
sa petita s'esmaia». (4)

«Veniu aqui fies meues
veniu en taula a dinar
sa mes grossa s'hi va asseure
sa petita va quedar...
En taula jo no hi vendré
que no haja vist ma mare.» (5)

La societat eivissenca ha donat, en definitiva, en la seva manifestació literària, un reflex dels mòbils particulars del seu comportament segons les pressions de la interacció de funcions socials de difícil coordinació ambient, una expressió de la seva conducta dins d'una degut a l'escassíssima varietat dels seus mitjans naturals de vida.

CASTILLA DEL PINO, C.: Sexualidad y Represión. Ayuso. Madrid, 1972. (4.ª edición) pàg. 9.

JOHNSON, H. M.: Sociología y Psicología Social de la Familia. Paidós. Buenos Aires, 1967, pàgs. 25-34.

MACABICH, I.: Romancer Tradicional Eivissenc. Moll. Palma de Mallorca, 1954. 1 pàg. 64 (15-18); 2 pàg. 65 (9-10); 3 pàg. 65 (21-24); 4 pàg. 63 (17-18); 5 pàg. 65 (5-10).