Traduït del castellà

Va ser el 1824 quan van matar a la forca en Pere Buscastell. Els dies anteriors a la seva execució els havia passat a la cel·la dels condemnats bastant tranquil. Únicament tenia una obsessió i era la d'explicar la seva història a tots aquells amb qui podia parlar. Ell hauria preferit poder-la escriure, però l'home no sabia ni tan sols signar. Quan em va arribar el torn, semblava fins i tot content i amb ganes de cantar. El cantar —deia— distreu dels mals pensaments. I ell volia no tenir mals pensaments i que no en tinguessin tampoc els qui l'escoltaven. Buscastell solia resumir la seva història amb poques paraules: «un alè de mala sort». Però per a ell el més important ara era saber mantenir-se ferm, comportar-se com un home, fer, en definitiva, el que ja havien fet tants i seguirien fent-ho. Les paraules li sortien com empeses per un vent suau però alhora amb la força necessària per eliminar obstacles. I de vegades fins i tot semblava sentir-se com inspirat. Tot just va començar a parlar, una mosca grossa i verda zumzejava al voltant i va tenir la gosadia de posar-se sobre el rostre de l'home. Buscastell va deixar anar un renec diabòlic i la va colpejar amb la seva mà forta, però l'insecte es va escapar i no va poder castigar aquell atreviment en aquells moments en què ell se sentia en trànsit. Era un home que havia navegat amb certa seguretat a la vida i que ara pretenia fer-ho també. La seva única preocupació en aquells instants era evitar que no s'interrompés el riu de les seves idees, que pogués seguir explicant tot el que havia d'explicar. I després —deia— que s'obrís la terra si volia.

Buscastell volia que tot el que explicava tingués la mateixa vida que a la realitat; que ell mateix i tots els personatges de la seva història apareguessin mostrant-se com eren, amb les seves reaccions, la seva escalfor i fins i tot diria la seva olor. I la seva ombra. No estava acostumat a aquestes coses, però pensava que al cap i a la fi tot es reduïa a deixar que anessin jugant, de vegades sense sentit, els seus propis pensaments. Mentre parlava, va tallar quatre vegades una baralla que tenia damunt la taula, amb la qual feia solitaris, i les cartes escollides van sortir una de cada pal. Buscastell va interrompre la seva narració per dir que allò li semblava molt significatiu. D'altra banda, la mosca ara ja l'havia deixat tranquil.

L'última vegada que la Maria, la seva dona, havia anat a veure'l, li va portar pomes i roba nova. «Quina estupidesa, roba nova per a aquest viatge, no li sembla?» Després li havia dit a la Maria que pensava escriure la seva història, li ho havia dit així, de sobte. La dona no ho havia entès bé, però quan es va adonar del que ell havia dit, malgrat tot el que passava, de les circumstàncies en què es trobaven, no va poder evitar posar-se a riure amb totes les seves forces.

—Tu escriure una història? —va dir.

—Per què no?

—Però si ni tan sols has anat a l'escola.

—I això què importa. Veuràs, aniré ficant les paraules a poc a poc dins del meu cap, i quan estiguin totes reunides les aniré deixant anar a poc a poc, una a una. Les hi diré a qui sigui, al primer que vulgui escoltar-me, sense posar ni treure ni una sola, i això serà igual, exactament el mateix que si jo l'escrivís, perquè el que realment compta és el pare de la criatura, comprens? La Maria semblava entendre-ho menys encara i el va mirar una mica esbalaïda.

—Et trobes bé, Pere? —va preguntar.

—Clar que sí.

Però la Maria —ja veu vostè què són les coses— de sobte es va posar a plorar. Si hi ha alguna cosa que em posa nerviós és veure plorar una dona. I mentre plorava m'anava dient que ella ja sabia que jo era bo, que jo no mereixia aquesta sort, i com li explicaré de quina manera es deixava anar en un moment així. I la veritat és que jo sóc bo, sí senyor. Li ho diré d'una altra manera, sóc bo amb els bons i dolent amb els que són dolents. I em passa que als dolents els sé distingir molt aviat, la qual cosa fa que els meus dubtes siguin tan escassos que gairebé puc dir que no en tinc. I encara puc dir-li una cosa, com més difícil és la tela a tallar és precisament quan menys errors solc tenir... Bé, l'últim ha estat l'últim, ja ho sap, què hi farem, tampoc no havia de durar això tota la vida, no li sembla? Però li dic que jo el que necessito és món, tot l'ample món. I miri per on tot el que veig ara a través de les reixes d'aquesta finestra són només trossos de núvols negres, indiferents, que passen i tornen a passar, i digui'm què puc fer jo amb només aquests trossos de núvols negres que ni tan sols s'aturen un instant perquè els pugui veure bé.

Amb el temps vaig arribar a saber que poc després d'haver nascut estàvem sols la meva mare i jo. Al camp veia volar els ocells, els veia volar solament, i li diré una cosa que li semblarà estranya tractant-se d'un nen, i és que em posava molt content quan anava a caçar nius de tords i no els trobava. Recordo la primera vegada que em vaig trobar cara a cara amb una dona. Vaig sentir la seva abraçada com si una escurçó m'hagués picat. Allò havia estat alguna cosa que em cremava per dins, que em feia patir, i vaig acabar fugint espantat... Però ja és hora de començar la meva història. Encara que no sense abans dir-li, vostè ja ho sap, que sóc aquí només per la meva mala sort, per aquell alè de mala sort. Perquè tot el que va passar...

El que sí que puc dir-li és que a mi ningú no ha de venir a ensenyar-me el que és el patiment, i molt menys en aquests moments en què ja estic, com qui diu, amb el peu a l'estrep. A la meva vida hi ha hagut de tot, i crec que tot, al final, m'ha servit per a alguna cosa. Començar nu, només amb l'esperança, i aviat adonar-se'n que això només era ben poca cosa. Amb tot, amb els anys vaig arribar a conèixer amb més serenitat una dona, i també una terra bona per sembrar i recollir, i una casa per escalfar-nos tots dos i el que pogués venir. Hi havia dies, a l'hivern, que encara era de nit i ja estàvem treballant la terra i sentíem cantar els galls en plena feina. «Huracà» era un cavall fort i dòcil que servia per a tot. A en Pedrito, el meu fill, li agradava pujar a l'animal i jo el deixava fer. «Vés amb compte amb el nen!» —em cridava la Maria, que anava sempre darrere. I «Huracà» feia un trot lleuger i en Pedrito s'espantava i es llançava de seguida a terra. I la Maria i jo rèiem de bona gana. Sí, eren bons temps aquells. Ja veu vostè, fins i tot podíem permetre'ns ajudar els que ho necessitaven, com era el cas del pobre Portas, un dels nostres veïns, que estava malalt i no podia treballar. I passaven els dies. I jo fins i tot solia anar els dissabtes al cafè del poble a prendre unes copes i a jugar una manilla amb els

amics. Li dic que allò sí que era vida, quina barbaritat de vida...

I miri vostè per on un mal dia va arribar a casa un tipus estrany, descarnat, esparracat, de mirada torta, amb aires d'autoritat i tot això, i va començar a dir que a veure si tot allò que jo deia que era meu, la terra, la casa, els animals, estava en regla, i no vulgui saber. Com que es va adonar que jo no acabava d'entendre bé el que em deia, em va explicar finalment que ell era el comissionat de les contribucions, i que a veure si jo pagava les contribucions, i que jo havia de saber que la pena per no pagar-les era molt gran, i que hi havia casos en què podia arribar al desterrament, a la presó, i fins i tot a la forca. Jo mai no havia sentit parlar d'aquestes coses. Ningú a la nostra comarca sabia res d'aquestes coses. Però era, pel que sembla, que ens tenien oblidats i que de sobte s'havien recordat de nosaltres. Bé, el tipus aquell va acabar per marxar, proferint tota mena d'amenaces i dient no sé què de morositats, i d'endarreriments, i que ara urgia, i que ja tindria més notícies, i què sé jo quantes coses més.

—Què és el que passa? —va preguntar la Maria, alarmada.

—Com passar no passa res per ara —vaig dir—. Però la veritat és que no m'agrada això. La terra amb prou feines ens dona per menjar, i si a sobre hem de pagar...

El dissabte a la nit, al cafè del poble, em vaig trobar que tots els homes estaven parlant dels problemes aquests, tots parlaven del mateix. En Ramon, el de Can Trui, era el que semblava més exaltat.

—Me cago en el comissionat i en tota la seva parentela! —va bramar—. Si ens unim tots, les contribucions les pagarà Rita. Doncs estaria bo, després de tot un any en què amb prou feines si ha plogut... —La cosa és més seriosa del que sembla —va dir en Bassetes—. He sentit explicar d'un avantpassat meu que es va rebel·lar per alguna cosa semblant i va ser condemnat a deu anys de presidi a les Filipines.

—Me cago en les Filipines! —va bramar una altra vegada en Ramon.
El teu parent estaria sol i es va deixar atrapar, si això és veritat. Per això us dic que hem d'estar units.

El que devia passar no ho sé, però el cas és que aquell any almenys ens van deixar tranquils i no vam tornar a saber més sobre les contribucions. En Ramon, que anava de tant en tant a la ciutat, ens va dir que allà estaven ara en festes, que aquells dies hi havia una gran il·luminació a la nit, i que durant el dia es disparaven coets i salves amb canons, que les cases estaven totes adornades, i que deia la gent que tot això era pel rei Ferran VII i la Constitució.

—Bé, mentre ens deixin en pau tant ens fa a nosaltres el rei Ferran que don Favila, no us sembla? —vaig dir jo.

Però el que va ocórrer precisament aquest any que ens van deixar tranquils va ser que no va ploure ni poc ni molt, i els pous es van assecar, i es van assecar l'ordi i les llegums sembrades, i el blat, i entre la sequera i el vent van acabar amb tot. Era una cosa que feia compassió veure tot el camp pelat i famolenc de set, pot creure'm. Bé, doncs ja veu el que són les coses, abans que cap de nosaltres pogués aixecar el cap, vet aquí que es presenta una altra vegada al poble el comissionat aquest o com diables es digui i una altra vegada a la càrrega. Que si s'havia de pagar, fins i tot els endarreriments, i que si el desterrament, que si el presidi, que si la forca...

El grup s'havia reunit a la plaça del poble, davant de l'església, i l'home en qüestió havia començat a parlar. «El Governador —deia— adverteix que es dóna un termini de deu dies per al pagament de les contribucions endarrerides. Si no es compleixen les seves ordres, podran ser conduïts a presó».

—I una merda! —va bramar, segons el seu costum, en Ramon, el de Can Trui—. Vinga, què és el que estem esperant! Consentirem això? —va afegir després, dirigint-se a tots—. Per què no llancem aquest penjat al pou?

L'ascendent d'en Ramon sobre tots els pagesos era molt gran i no es va trigar molt a exaltar-se els ànims.

—Sí, de cap al pou! —va cridar una veu.

El comissionat o com es digui, més pàl·lid que les llimones, devia pensar que la cosa es posava seriosa i va intentar obrir-se pas, però alguns, capitanejats per en Ramon, ja l'havien atrapat i el portaven enlaire cap a on era el pou, un pou que hi havia a la mateixa plaça, molt a prop d'on ens havíem reunit. Ja el tenien al brocal i l'home es resistia, naturalment, i miri vostè per on jo em trobava precisament al costat del pou i, sense que ara pugui explicar-m'ho bé, em vaig trobar donant-li l'última i definitiva empenta a aquell home perquè acabés de caure al fons. El pou no tenia aigua, però li dic que tindria els seus bons vint metres de profunditat...

—Bé, i què fem ara? —vaig dir, espantat.

—Esperar —va dir en Ramon—. I si arriba el cas, defensar-nos tots a una.

—Si ens envien la tropa, com podrem defensar-nos? —vaig insistir.

—Llavors... —i es va quedar uns instants pensant—. Llavors haurem de fugir a la muntanya o on sigui. No ens agafaran.

—Però tots no podem fugir, deixar les nostres famílies —va dir algú.

—Ni falta que fa! —va saltar en Ramon—. Aquí hi ha hagut només dos homes, oi, tu, Buscastell?, que han fet el que han fet. Aquests dos homes són els únics responsables del que aquí ha passat i aquests dos homes són els que se n'aniran a la muntanya si és necessari.

Calia ser molt home per dir això i per acceptar-ho, i jo ho vaig acceptar.

—D'acord, Ramon.

Quan vaig arribar a casa, la Maria em va atapeir de preguntes sobre el que havia passat a la plaça, perquè fins a ella havien arribat notícies del rebombori.

—Res, dona, no ha passat res —vaig dir—. Que una altra vegada era allà el tipus aquell de les contribucions, te'n recordes? I que diu que s'ha de pagar, i que si això i allò altre i...

—Ara? Precisament ara que no hem pogut recollir ni un gra? —es va lamentar la Maria.

—Doncs ja veus, aquesta gent no té més consideració, segons sembla.

—I què podem fer nosaltres, tu? —va preguntar espantada.

—Bé, tampoc no cal alarmar-se —vaig dir—. Després de tot, l'altra vegada ja saps que també venien pel mateix i ja vas veure que no va passar res.

—Però dolenta és aquesta insistència, Pere, dolenta. Alguna vegada voldran que es resolgui això i nosaltres...

—Bah! No t'has de preocupar. Tot sortirà bé, ja veuràs —vaig dir, intentant de tranquil·litzar-la—. Ara anem a dormir.

«Anem a dormir». Havia dit «anem a dormir» amb una tranquil·litat de la qual jo mateix em sorprenia. La realitat era que acabava de matar un home —d'això n'estava gairebé segur—, que acabava de cometre un crim. Havíem estat uns quants els que ho havíem fet, però jo era un d'ells i precisament el que havia donat el cop fatal. «Anem a dormir». Li diré que tota la nit vaig estar amb els ulls molt oberts, amb la por ficada dins del cos, escoltant el soroll que arribava des de fora, recordant amb espant la visió d'aquell home, els ulls espantats d'aquell home, els seus crits terribles quan veia que tot s'acabaria per a ell. La Maria, al meu costat, tampoc aconseguia adormir-se i es regirava a cada instant. En la foscor devia endevinar la meva inquietud.

—Tot això ens està traient el son, oi? —va dir, tocant-se amb les mans.

Llavors es va adonar que jo estava suant i em tremolava tot el cos.

—Què et passa? Estàs malalt?

—No, no. Estic bé. Estava pensant. No és res.

La Maria es va aixecar i va encendre apressuradament una espelma. Llavors va veure com la por em saltava pels ulls. I no vaig tenir més remei que confessar-li-ho tot.

L'endemà al matí havia anat a donar menjar als animals quan de sobte vaig veure arribar corrent pel camí en Ramon.

—Què passa? —vaig preguntar.

—La tropa ja ronda per aquí —va dir, alarmat.

—Els has vist tu?

—No, però m'ho ha dit en Palau. Han anat a casa seva. Un caporal i quatre soldats, preguntant.

—Era el que es podia esperar, no?

—Van estar a casa seva i volien que en Palau els digués qui havien estat i el van amenaçar fins i tot amb afusellar-lo allà mateix. En Palau no es va espantar massa per això i va repetir cent vegades que ell no sabia res. Llavors se'l van endur amb ells i pel camí van fer el paperot que l'anaven a afusellar. Però l'home es va mostrar serè i van acabar per deixar-lo anar.

—I què deu haver estat del tipus aquell? —vaig preguntar amb temor.

—Se'l van endur en un carro a la ciutat. Estava ben mort, tu, fet una destrossa. M'ha dit en Palau que la tropa recorre totes les cases per veure si aconsegueix saber qui van ser els culpables. I els de la Milícia també, al poble. Però ningú no dirà res, pots estar segur.

—I en Martí? Estava en Martí a la plaça quan va passar tot?

—Però no serà tan cabró...

—No cal fiar-se de ningú, tu. On menys es pensa salta el traïdor —vaig dir, cada vegada més preocupat.

—I si fos així, quants érem? No afusellaran tothom. Tenen altres coses en què pensar ara. He sentit dir que busquen vots per a les properes eleccions i...

No va tenir temps de dir res més. En aquell instant arribava corrent en Palau. Venia del poble. Els de la Milícia havien posat un bàndol a l'entrada de l'església. Hi havia uns noms amb lletres molt grans: Ferrer, Ramon, Roig, Palau, Buscastell... Tots havien de presentar-se immediatament a les Milícies o els anirien a buscar a casa seva o on fossin.

—Ja ha sortit el cabró —vaig dir.

—Pel poble es diu que ha estat en Martí el que ha donat aquests noms —va afegir en Palau.

—Què farem ara? —vaig preguntar.

—El que s'ha dit —va respondre en Ramon—. Quedem així, no? Quedem que només tu i jo érem els que ho havíem fet.

—Sí.

—Però això ja no val ara —va dir en Palau—. Ja no sou vosaltres sols. Què guanyaríem nosaltres? Saben que n'hi ha més. Haurem de fugir també nosaltres. I hem de fer-ho aviat si volem que serveixi per a alguna cosa.

—D'acord —va dir en Ramon—. Ens reunirem tots al bosc de Bardají. Jo avisaré els altres. Vosaltres podeu marxar ara mateix, abans que sigui tard.

—No, marxeu primer vosaltres —vaig dir—. Jo els avisaré. No puc anar-me'n sense dir res a la Maria, sense veure el meu fill. Penso en el que passarà si vénen aquests per aquí, els soldats.

—Res, què ha de passar? Ella dirà que t'has marxat i que no sap on ets. A ella no li poden fer res —va dir en Ramon.

—Està bé —vaig dir—. Ens reunirem al bosc. No haureu d'esperar.

La Maria era a la cuina preparant el menjar i no es va assabentar del que havíem parlat. En Pedrito, el meu fill, jugava al pati del darrere de la casa. Podia veure'ls a tots dos i vaig estar una bona estona sense dir res. No em sortien les paraules. No podia parlar-los amb la meva veu tenallada per la por i l'angoixa de deixar-los. Em vaig decidir de sobte i vaig sortir corrent de la casa, sense que se n'adonessin. Però al cap de pocs passos vaig veure un enrenou de soldats i vaig sentir una veuassa tremenda que cridava: «Alto o disparem!» Vaig comprendre que ja res no tenia remei, que tot estava perdut. Em van atrapar com un conill. La resta, ja ho sabeu, em van portar a la ciutat i després aquí. I es va acabar el meu món, el meu ample món. I tot per aquell alè de mala sort, cregui'm vostè.

Buscastell es va quedar silenciós. A través de les reixes es veien trossos d'aquells núvols negres que a ell no li agradaven, potser ànimes perdudes embolicades en els mateixos remordiments. O les ombres de la Maria i en Pedrito donant-li una i altra vegada el seu comiat per sempre. Buscastell ja no va dir més. I vaig ser jo l'últim a qui ell va poder explicar la seva història.

(Il·lustracions de Pere Planells)