Traduït del castellà amb Google Gemini 2.5 Prop Exp

En arribar per primera vegada a Santa Agnès, el viatger no pot menys que quedar admirat. Acaba de creuar els rics i oberts camps, que s'estenen entre Sant Rafel i Buscastell, i després una zona més fragosa, despoblada, inhòspita, al final de la qual es retorça solitària la carretera, travessant densos pinars. De sobte, a l'extrem d'una costa, cessen els pins, i el visitant contempla als seus peus una àmplia i rodona depressió, que rodegen i limiten a l'horitzó unes suaus llomes tapissades amb la tendra i fina gespa dels pinars. La terra roja apareix cultivada amb cura, entre les tanques de pedra seca. Enmig de les figueres i dels ametllers escampats per l'extens redondell, les alegres notes de les cases blanques. I al final de la recta carretera que, ganivet de plata, talla en dues parts iguals el circular paisatge, quatre o cinc albes casetes, com joguines, semblants a les que es veuen en alguns betlems: aquella, una mica més alta que les altres, la seva espadanya xata ressalta a penes, aquella és l'església de Santa Agnès, centre i cor de l'ampli vall que per la seva forma va merèixer des d'antic el bonic nom de Corona.

Situada al nord-oest de l'illa, la parròquia de Santa Agnès està adossada al mar. Queda separada d'ell per una sèrie d'altures i la seva costa, formada de penya-segats molt abruptes, assoleix de vegades una altura de dos-cents metres sobre l'aigua. Integren essencialment aquesta parròquia dues valls: la de Sant Gelabert i l'ampla i àmplia de Corona. De la dominació cartaginesa, romana i àrab en aquesta comarca, no queda res concret: només mereix assenyalar-se el nom de Can Maimó, d'origen evidentment aràbic.

Santa Agnès és una zona poc poblada, els recursos de la qual són únicament agrícoles. Agrupa teòricament el districte parroquial uns vuit-cents habitants. No creix el veïnatge en l'actualitat: no es veuen en l'àmbit de la parròquia cases noves o recent construïdes, fent cas omís, per descomptat, d'alguns xalets de turistes. Per contra, disminueix el nombre de veïns, a causa de l'emigració, i disminueix ràpidament. M'han referit que un any, de deu parelles que havien contret matrimoni en aquesta parròquia, només una va quedar-hi per viure. Aquesta emigració activa és per regla general interior. Els agnesins no surten de l'illa. Es contenten gairebé tots amb anar a Sant Antoni, on viuen del turisme. En lloc d'aquests vuit-cents feligresos de dret, la parròquia, segons l'últim càlcul del capellà, el 1970, només comptava amb 414, i el 1971, 14 persones més se n'havien anat.

Fins a finals del segle XVIII, aquest territori pertanyia, des del punt de vista administratiu, al quartó de Balansat i, per una petita franja, al de Portmany. Eclesiàsticament, en canvi, la major part de les cases que foren adscrites a Santa Agnès estaven amb anterioritat assignades a la vicaria de Sant Antoni de Portmany i altres, menys nombroses, a la vicaria de Sant Miquel de Balansat. Els naturals es queixaven de la distància que havien de recórrer per complir amb els seus deures de cristians o rebre els auxilis espirituals. Conscient d'aquesta situació, el primer bisbe de l'illa, el molt actiu i benemèrit doctor Abad y Lasierra, publicà, el 16 de juliol de 1785, un decret que canviava totalment la fisonomia de la seva diòcesi. Entre altres disposicions, creava com a parròquia independent la de Santa Agnès, desgajant-la de la vicaria, també per descomptat elevada a categoria de parròquia, de Sant Antoni.

El primer document oficial que obra en l'arxiu de la nova parròquia és una nota estesa de pròpia mà pel visitador eclesiàstic en el llibre de matrimonis, en la qual aquest sacerdot recomana al rector, en nom del bisbe «tingui ben present el decret de creació d'aquesta església parroquial».¹

«Els feligresos —continua el citat document— han demanat el trasllat de la imatge de la Santa que es troba en una de les capelles subalternes de l'església de Sant Antoni Abat, d'on havien estat feligresos els d'aquest territori de Corona. Atenent al major culte i veneració que havia de tenir aquesta imatge en una església que principalment està dedicada a Santa Agnès, ja que s'ha de col·locar en el nínxol de la capella major, manem es traslladi l'esmentada imatge a aquesta església parroquial, sempre i quan arribi el cas de poder celebrar missa en el nou temple».²

No va arribar de seguida el cas. El 1787, quan s'escrivia el que antecedeix, havia començat a construir-se l'església. Refereix la tradició, i no només a Santa Agnès, que els pagesos van edificar ells mateixos, amb les seves pròpies mans, el temple que havia de ser la seva església parroquial. És molt probable que no intervingués per traçar els plànols del temple cap mestre arquitecte. Almenys la història no n'ha conservat el nom. D'altra banda, sent el pagès eivissenc, i encara en l'actualitat, molt hàbil mestre d'obres, no era necessari recórrer a cap facultatiu. Com els poemes èpics grecs, o les cançons de gestes medievals, fou l'església obra anònima del poble unit.

Els diumenges, i els dies festius, en acudir a Corona per sentir missa, els feligresos portaven cadascun el seu carreu o el seu cantó, amb la finalitat de contribuir a l'obra comuna. A més, els homes donaven el seu temps i el seu treball per dur a terme l'apassionant empresa que havien emprès. I, en efecte, en un principi la construcció va marxar «a tota fúria», com deia dos segles abans el P. Sigüenza en referir-se al monestir de El Escorial. «Confiem —escrivia el visitador— que amb el favor de Déu aconseguiran en breu aquests feligresos el consol de tenir reservat el Santíssim Sagrament en la seva nova església. Veient el zel i ardent caritat que els anima a treballar-hi, hem tingut particular gust i content en reconèixer i examinar la seva fàbrica, i com d'avançada que es troba en el curt temps que ha començat la seva construcció». Malgrat aquesta gran activitat i d'aquest encomiable zel, que van haver de decaure una mica en ocasions, van trigar vint anys els veïns de Santa Agnès a concloure la seva església, ja que només «es va col·locar el Senyor el 25 de desembre de 1806».³ Durant tot aquest temps va fer les vegades d'església «una capella que havien disposat a casa d'Antoni Bonet, vulgo casa en Jordi de la mateixa parròquia, on se celebrava el Sant sacrifici de la missa i es feien les altres funcions parroquials».

Els principis de la nova parròquia foren una mica confusos i dificultosos. El bon sacerdot designat per servir-la no descollava pel que sembla ni per la cultura, ni pel seu sentit de l'organització o de l'administració, ni tan sols pel més elemental sentit comú. Va quedar poc menys que horroritzat el bisbe en la primera visita pastoral que va girar a Santa Agnès. Encara que s'expressa amb moderació i cristiana caritat, no pot ocultar el seu disgust i la seva inquietud: «hem no solament trobat triplicades, o almenys duplicades, un considerable nombre de les seves partides, sense quedar-nos el menor dubte de ser les tres o les dues, una mateixa, malgrat veure's en algunes la variació del dia o del mes en què es va administrar el Baptisme, es va celebrar el Matrimoni o es va enterrar el difunt; sinó també reparat amb el major disgust i sentiment que els esmentats assentaments a penes observen ordre cronològic, i que la major part d'ells, a més de ser molt mal escrits, estan plens de borradures, addicions, abreviatures irregulars, guarismes i fins i tot amb bastant freqüència de blancs, en què falten paraules substancialíssimes, els notables defectes dels quals no podem dissimular sense faltar al degut compliment del nostre ministeri pastoral i exposar els nostres estimats feligresos a moltes confusions, picabaralles, litigis i a altres gravíssims i irreparables danys i perjudicis que en els temps venidors podrien seguir-se'ls d'aquells».⁴

Per evitar aquests mals, dicta el Prelat diversos «preceptes» de bon sentit, com és «esbrinar els noms, cognoms i parròquia dels subjectes interessats, signar el capellà les partides, deixar un blanc entre dues partides» i altres consells una mica trivials però indispensables en aquest cas. També entrega al capellà un «exemplar» —o sigui un model— de partides que haurà d'ara endavant de copiar al peu de la lletra. El text d'aquesta carta pastoral de 19 de novembre de 1796, reproduït al principi dels tres primers registres de baptismes, matrimonis i defuncions de la parròquia, serveix d'introducció recordatòria al capellà. A continuació el rector va haver de copiar les partides —almenys aquelles de les quals conservava rastre—, corresponents al decenni anterior, de manera que els documents més antics que obren en aquests tres llibres són de març i abril de 1786. Durant gairebé 190 anys d'existència, la parròquia fou regentada per 23 sacerdots⁵ que exerciren el seu ministeri amb diferents títols: rectors, ecònoms, regents i encarregats. Al segle XIX la durada mitjana de les seves funcions fou de 12,3 anys: 10 sacerdots cobriren en efecte els 123 anys que van de la creació de la parròquia a 1909. Després, en els 65 anys que corren fins a la data —1970 a 1975— 13 sacerdots van estar a càrrec de Santa Agnès, la qual cosa dóna una mitjana de 5 anys per a cadascun d'ells. Els que durant més temps van exercir la cura d'ànimes de Corona foren mossèn Josep Ribas, que estigué al front de la parròquia durant un quart de segle: de 1833 a 1857, i mossèn Jaume Joan Mayans que l'avantatjà en uns mesos: de 1884 a 1909.

Sense ànim d'iniciar aquí un estudi sociològic de la parròquia de Santa Agnès, hem fullejat per curiositat els primers folis dels llibres de baptismes i defuncions. En els catorze anys que van de 1786 a 1799, ambdós inclusivament, comptem 190 baptismes.⁶ La xifra ha de ser exacta ja que el 3 de març de 1797, en el seu Palau episcopal, el bisbe fra Climent Llocer confirma el nombre i autenticitat de les 137 partides esteses pel capellà D. Joseph Sala, que consten en el llibre i corresponen als anys 1786-1796. D'aquests 190 nous cristians, 98 eren homes i 92 dones. Dos d'ells, un nen i una nena, nascuts el 1789, són de pares desconeguts, però «tindran padrins».

Els cognoms que apareixen en aquestes partides són els següents: Bonet, Cardona (oriünd de Sant Josep), Colomar, Costa, Francolí, Planells, Prats (procedent de Sant Antoni), Ramón, Ribas (natural de Sant Agustí), Riera, Roig, Sala, Serra, Torres i Tur.

Si el nombre de baptismes oscil·la cada any entre 7 i 20, establint-se la mitjana anual en 13,57, els enterraments en canvi, són menys nombrosos: entre 6 i 7 per any (6,7 de mitjana anual) o sigui 94 en total enfront dels 190 baptismes. En aquella època no es parlava de limitació de naixements i aquests superaven, i amb molt, el nombre dels morts. És veritat que la mortalitat infantil era superior al que és ara, encara que en el cas que interessa només figuren 18 pàrvuls entre els difunts que hem mencionat. Afegim que els notaris, davant els quals solen atorgar testament els feligresos de Santa Agnès, són Tomàs Juan i Josep Sala Bened.

És clar que per a un estudi sistemàtic i exhaustiu de la vida de la parròquia, aquests llibres podrien donar molt més de si. Des de 1786 es conserven tots els registres. No són moltes les parròquies de l'illa que poden vanagloriar-se d'haver tingut la mateixa sort. Encara que l'església fou ocupada, saquejada i cremada el 1936, aquests llibres van escapar a la destrucció, perquè els van portar a casa seva uns particulars que els van restituir després al rector. Avui dia existeixen setze llibres, tots ells escrits en castellà, a saber: Set llibres de baptismes. Quatre llibres de casaments. Cinc llibres de defuncions.

Malgrat les vicissituds per les quals va travessar, i de les consegüents restauracions, l'església de Santa Agnès no ha patit cap canvi important des que es va construir. És del tipus comú a l'illa, derivat pel que sembla, de la casa pairal dels pròcers eivissencs;

aquestes cases tenien com a característica l'arc de mig punt, detall que es torna a trobar en tots els temples de l'illa. En l'església, no molt alta, no molt llarga, però sòlida, harmoniosa i d'agradables proporcions, els arcs de mig punt perpendiculars a l'eix principal de la nau estan molt marcats i confereixen al conjunt un estrany i saborós segell romànic. També per mitjà d'altres arcs semblants, però més petits, s'obren a la nau principal les capelles laterals, molt poc fondes. En cadascuna d'elles, apareix un nínxol amb una imatge protegida per un cristall. Els sants estan en les seves vitrines; com qui diu, en sengles aparadors. D'elles, només dues imatges, dues talles de fusta, semblen tenir algun mèrit. En una capelleta a la dreta, un Sant Roc, amb el seu gosset, molt corcats un i altre, però la pintura dels quals, que sembla restaurada, resisteix bé: pot ser obra d'algun aficionat local. L'altra, més petita, en una vitrina de l'esquerra, és un Sant Vicent Ferrer, de més cuidada factura, on s'aprecia millor l'«ofici» de l'imaginaire.

En l'actualitat, l'església no té retaule darrere de l'altar major. I no perquè es tragués arran del Concili Vaticà II: fou cremat l'agost de 1936, així com altres pertinences de l'església. Però alguna cosa sabem gràcies a la descripció que deixà l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg en el seu llibre sobre Les Antigues Pithyuses. Era de fusta aquest retaule, de dimensions relativament molt petites, pintat i amb alguns daurats, i ostentava en un nínxol la imatge de talla de Santa Agnès. A més sabem que en el presbiteri, en el costat de l'evangeli, existia una imatge de la Verge de Montserrat, tancada en un nínxol «tan despullat d'adorns escultòrics com el de la titular».⁷

Potser recordin aquests detalls els vells feligresos; però ara, darrere del modern altar conciliar, el tester presenta només un llenç de paret blanca desproveït d'adorn. A la dreta de la nau, cap al sud, i per fora, s'aixeca el tradicional porxo d'arcs semicirculars, toscament llaurat, però acollidor, al qual donava l'antiga porta principal tapiada cap a 1870, obrint-se una altra, la que actualment s'usa, a la façana, enfront de la plaça. Com és costum a l'illa, queda incorporada l'habitatge parroquial a la fàbrica del temple. Al vestíbul d'aquesta, ha organitzat el capellà una llar per als joves, amb diverses taules de jocs i un televisor, ja que la parròquia disposa de grup electrogen. Darrere d'aquesta sala comuna s'obre el despatx parroquial. Enfront del seu habitatge, el capellà gaudeix d'un hortet tapiat, amb arbres fruiters i parres. Si bé no és gens monumental, la creu de l'espadanya de l'església s'aixeca, per l'altura de la planícia on està assentada, a 188 metres sobre el nivell del mar.

La festa de la parròquia se celebra el 21 de gener, dia de Santa Agnès. Existeix una altra festa oficial, que és la tradicional visita anual dels feligresos a la catedral de Santa Maria la Major. Antigament, aquesta visita es feia el dia 5 d'agost, festivitat de Santa Maria de les Neus, patrona de l'illa. Avui, a Santa Agnès, com a les altres parròquies, la data és lliure. Fins fa poc es realitzava aquesta visita al juny; però amb el creixent desenvolupament del turisme i el constant ús que suposa per als veïns, el rector es proposa ajornar-la fins al final de la temporada, és a dir, fins al principi de la tardor.

Comarca costanera, però que dóna l'esquena al mar, del qual la separa més que la uneix una costa acantilada i inhòspita, Santa Agnès és paradoxalment una parròquia «interior». Els seus principals recursos els proporciona no el mar sinó la terra. La seva vocació no és pesquera sinó agrícola; antigament també fou important l'explotació forestal. Però precisament en aquesta àrea, que l'emigració va despoblant per moments, falten les vocacions camperoles. Les dures feines i els modestos guanys del cultiu de secà tenen poc al·licient per a qui veu els seus germans o cosins de Sant Antoni folrar-se de diners sense abandonar el seu taulell o sense sortir de la seva botiga, on vénen a deixar-los les seves divises els ramats de turistes. Però el mannà turístic no cau a Corona; no sol caure a les zones interiors. El que busquen els turistes és el mar, les platges arenoses, les comoditats, la vida fàcil, els «palaces», les botigues luxoses, les discoteques.

Enfront d'ells, Santa Agnès es queda amb les mans buides. Només pot oferir les seves ametlles, les seves figues i la seva pau. Però poca gent es troba avui dia disposada a varejar les ametlles; menys encara a collir les figues. Queda la pau, sens dubte. Una pau bucòlica, una meravellosa quietud que es gaudeix sota el porxo o a la nau de l'església, a penes trencada de tant en tant per la veu llunyana d'alguna vella, el bel d'una ovella o l'eco de la conversa que a la botiga veïna mantenen dos pagesos calmats. Els mateixos rumors, en definitiva, que es podien sentir en aquest paratge quan s'estava construint l'església. Per desgràcia, aquesta pau, que en opinió d'alguns no té preu, no es cotitza a la borsa. Molt pocs són els que volen viure «lluny del mundanal soroll». De manera que la parròquia, privada ja de molts dels seus fills, es queda en la seva mitja soledat una mica somnolenta, una mica somiadora, mà a mà amb el seu destí. Un destí que hic et nunc, no pot ser sinó agrícola. Però un destí que es pot millorar molt modificant profundament els hàbits, els mètodes de cultiu i, tal vegada, els mateixos cultius. Un destí, al cap i a la fi, que no se m'antulla tan ombrívol, sinó al contrari esperançador, ja que està entre les mans de l'actiu i benemèrit «Servei d'Extensió Agrària» de l'illa.

NOTES

En 1785 ....... 100 famílies. 1840 ....... 606 feligresos. 1860 ....... 779 id. 1885 ....... 813 id. D. Antoni Riquer, 1786-87. D. Josep Sala, 1787-1804. D. Joan Torres, 1805-1811. D. Josep Marí, 1811D. Antoni Caravaca, 1812-31. D. Josep Verdera, 1832-33. D. Josep Ribas, 1833-57. D. Joan Prats, 1857-76. D. Joan Guasch, 1877-83. D. Jaume Joan Mayans, 1884-1909. D. Josep Serra Clapés (ecònom), de 1908 fins a 1911. D. Antoni Cardona Vingut (Ecònom), del 1911 al 1914. D. Bartomeu Escandell Cardona (Ecònom), del 1914 al 1916. D. Antoni Ferrer Torres (Rector), del 1916 al 1932. (Durant els tres últims mesos de 1932 va estar assistida alternativament pel rector de S. Mateu i un coadjutor de S. Antoni.) D. Antoni Roig Juan (Regent), de gener a juliol de 1933. D. Marià Roig Marí (Regent uns mesos i després Ecònom fins a juliol de 1934). D. Vicent Bonet Ferrer (Ecònom), fins a acabar l'any 1935. D. Marià Ferrer Sala (Ecònom), del 1936 al 1941. D. Joan Bonet Ribas (Rector), del 1941 al 1956. D. Josep Escandell Cardona (Ecònom), del 1956 al 1967. D. Joan Tur Planells (Ecònom), del 1967 al 1970. D. Joan Planells Ripoll (Encarregat), del 1970 al 1972. D. Vicent Tur Ribas (Encarregat), des del 1972.