Traduït del castellà amb Google gemini 2.5 Pro Exp

LA COVA DE MONTESINOS

Jo, com el Quixot, desitjava entrar a la Cova de Montesinos. Avui he realitzat el meu desig. He recorregut primer les llacunes de Ruidera, fins al límit de la carretera que les voreja. En un punt del trajecte indicava la direcció de la cova una fletxa gran, composta de rajoles, una per lletra. Però gairebé totes s'havien desprès i només una fusteta a part, escrita amb traços negres, guia el viatger. Un mal camí s'endinsa a la muntanya i va deixant al seu costat algunes cases. Davant d'una apareix de sobte, clavat a terra, un pal amb una taula on es llegeix: «Aquí viu el guia de la Cova». Però la casa estava deserta, segons vaig comprovar entrant-hi, ja que cansat de trucar vaig girar la clau, que estava al pany. I quan ja em disposava a buscar la Cova pel meu compte va arribar un ancià. «Visc a Ossa de Montiel —em va dir— i el guia propi és el meu fill. Som molt pobres. No tenim més que el dia i la nit... Em dic Felip i estic a la disposició de vostè». El fill del bon Felip va tornar de la guerra civil amb la salut minvada i va trobar en la conducció de curiosos a la Cova una feina més suportable que la de pagès. A falta del fill, l'ancià, amb els seus vuitanta-sis anys, es va disposar a acompanyar-me. Va preparar un fanalet de carbur, va ocupar un seient al cotxe i vam partir. Pel camí continuaven emergint entre els matolls, com en tots aquells itineraris, les tauletes de l'egoisme: «Vedat privat de caça». Els veïns vam fer aquest camí —em va dir Felip— i amb les pluges està una mica descarnat... Jo em preguntava: —¿No podrien, bé l'Estat, bé la Diputació d'Albacete, construir una carretera que faciliti l'accés a la sima?... Al final, una altra fletxa de rajoles, buidada també de gairebé totes les seves peces, apunta a la Cova de Montesinos. «Don Quixot va dir que encara que arribés a l'abisme havia de veure on parava; i així van comprar gairebé cent braces de soga, i un altre dia, a les dues de la tarda, van arribar a la cova, la boca de la qual és espaiosa i ampla, però plena de cambroneres i figueres bordes, d'esbarzers i maleses, tan espesses i intricades que del tot la ceguen i encobreixen»... També eren les dues de la tarda, poc més o menys, sota un clar sol, quan vaig entrar a la cova, ja desbrossada de les maleses que van entorpir l'entrada de Don Quixot, i

lliure dels gralles i corbs que en volar l'abateren. A mà esquerra s'obre una cavitat, encara ben il·luminada per la llum solar, on es veu un forat a la roca que el guia va anomenar el Pessebre de Rocinante. A mà dreta la cova descendeix ràpidament i la foscor la va guanyant. El terra, humit i relliscós, no em convidava a emular Don Quixot, sobretot perquè cap soga m'unia a l'exterior. Un pastor va aparèixer a l'entrada i va saludar el guia. Va passar una tuf de cabrum... Vaig fer unes fotos i vaig sortir a la llum de la tarda. Vaig arrencar com a record una branca d'alzina i vaig tornar a Ossa de Montiel, després de deixar a casa seva el guia, ancià reposat i simpàtic, força més discret que el guia de Don Quixot...

ARGAMASILLA DE ALBA

A l'entrada d'alguns pobles manxecs es pot veure en un mur, retallada en planxa negra de ferro, la silueta de Don Quixot a cavall, amb les paraules: UN LUGAR DE LA MANCHA. Així a Tomelloso, a Herencia, a Madridejos. Però a Argamasilla de Alba la llegenda té un petit canvi: EL LUGAR DE LA MANCHA... El bescanvi de l'article indeterminat pel determinat és significatiu, ja que val per un demostratiu categòric. Com si digués: AQUESTA ÉS LA BRESSOLA DE DON QUIXOT, rebutjant així les pretensions dels altres poblets que a la plana manxega voldrien absorbir la seva glòria. A l'església parroquial (una església espaiosa i robusta, amb voltes de rica creueria, que em va semblar d'un gòtic tardà) es guarda el retrat de Don Rodrigo Pacheco, que segons els argamasillers va ser el model viu de Don Quixot. Un retrat on consta que en cert temps de la seva vida li va entrar una gran fredor al cervell... Encara avui la bogeria es descriu popularment com un refredament dels senys. I en una casa de la vila, la Casa de Medrano, us mostren la peça on és tradició que va estar pres Cervantes... No vaig poder veure el retrat de Don Rodrigo Pacheco per estar a Madrid per ser restaurat. Es diu que podria ser del Greco, o almenys de la seva escola. Però sí que vaig visitar la Casa de Medrano, acompanyat per un policia municipal que, segons em va dir, acabava de portar-hi uns sud-americans. També en deixar-lo jo se li va acostar una senyora i li va preguntar, en castellà d'Amèrica, per la casa de Cervantes.

Argamasilla té un allotjament acceptable a l'Hotel Casa de Don Quijote, al costat de l'església. Jo hi era a mitja tarda, assegut a una taula del petit bar, quan va entrar un senyor a qui algú va dirigir, sense preàmbuls, una pregunta relacionada amb la vida de Cervantes. —¿En quin bar d'Espanya passen aquestes preguntes?, vaig pensar jo. A Argamasilla hi ha un ambient cervantí viu i dens. El bon senyor es va asseure un moment a la meva taula. D'una butxaca va treure un llibre minúscul. Era «La Ruta de Don Quijote», d'Azorín, en edició lil·liput d'Aguilar. L'obreta va ser composta el 1905 arran d'un viatge manxec. Un avi del meu interlocutor va ser citat per Azorín en aquell llibret, que avui el nét porta sempre, com una joia, sobre el pit. Amb el somriure de la convicció em va parlar un moment. I quan va abandonar l'hostatgeria m'havia transmès la seva fe. Ja no dubto que a Argamasilla va viure i va començar a escriure Cervantes i a Argamasilla va trobar un model viu en Don Rodrigo Pacheco, l'hidalgo a qui, en cert moment de la seva vida, se li van refredar els senys...

EL TOBOSO

El Toboso va ser, en segles passats, una vila populosa. Em diuen que va tenir setze parròquies. Moltes parròquies semblen... Avui no arriba a quatre mil veïns. Hi ha dos convents de monges de clausura. L'església es conserva com la va veure Azorín a començaments de segle, amb «la torre quadrada, robusta, groguenca»... L'interior és espaiós, amb voltes de creueria sostingudes per amples pilastres. Una capella va ser construïda per Felip IV el 1621, segons diu una inscripció. Darrere l'altar major, al centre del retaule, hi ha una imatge de Sant Antoni, amb el porc al taló... Als murs d'algunes cases del poble hi ha frases de Don Quixot: «—Amb l'església hem topat»... «Parla amb respecte, Sancho, de les coses de la meva senyora»... A la plaça de l'església hi ha l'ajuntament, als baixos del qual es va instal·lar, no fa gaire, la biblioteca cervantina del Toboso. Hi ha edicions del Quixot en hebreu, àrab, xinès i japonès. I un conjunt d'exemplars en diversos idiomes amb els autògrafs de donants històrics. Vaig poder veure les signatures de Von Hindenburg (6 maig 1929); Benito Mussolini (31 maig 1930); Ramsay MacDonald (11 abril 1932); Adolf Hitler (1 juliol 1933); Eamon de Valera (18 febrer 1948); Giovanni Leone (23 març 1973); Juan Perón; Príncep Bernat d'Holanda... Al llibre de visites, obert a tothom, vaig escriure: Un eivissenc devot de Cervantes.

En un altre lloc us mostren una casa tobosenca, vasta, amb pis i una torreta, que anomenen la Casa de Dulcinea. Azorín la va veure així: «La casa de la sense par princesa s'aixeca en un extrem del poblat, tocant amb el camp; encara perduren les seves restes... Us trobeu davant d'un ample edifici, vell, esquerdat; antany aquesta casa devia constar de dos pisos; més tard la part superior es va ensorrar i avui, gairebé arran de la porta, s'ha cobert el vell casalot amb una teuladeta modesta, i els desnivells i esquerdes dels murs de noble pedra s'han tapiat amb parets de fang. Aquesta és la mansió de la més admirable de totes les princeses manxegues. Actualment és una almàssera prosaica».

Aquesta almàssera que anota Azorín es veu encara al sol, amb la seva gegantina biga, en un tancat del darrere. I la casa ha estat reconstruïda i ornada amb alguns mobles antics. Depèn d'un museu toledà i, en última instància, del Ministeri d'Educació Nacional. Una senyoreta cobra l'entrada i us acompanya per les dues plantes de la mansió. Podeu veure una antiga caixa forta de fusta, amb la tapa alçada que ensenya un complicadíssim trenat de barretes de ferro. En una alcova us mostren un llit amb una coberta de vellut verd; no podeu esquivar el pensament que en un llit com aquell jeuria Dulcinea, amb el front torbat per vagues sabers... A un costat del pati queda l'antic colomar. És una peça curiosa, els murs de la qual estan quallats de cel·les, sense obertures ni llisures. Milers de coloms s'hi recollirien... «Oh, Cavaller de la Trista Figura! No et doni aflicció la presó on vas, perquè així convé per acabar més aviat l'aventura en què el teu gran esforç et va posar. La qual s'acabarà quan el furibund lleó manxec amb la blanca coloma tobosenca jaguin en un, ja després d'humiliades les altes cèrvixs al tou jou matrimonesc»... Dulcinea, blanca coloma tobosenca, veuria, des de la torreta de casa seva, el vol del seu colomar sobre les teulades del poble, mentre per la plana llunyana passava en el seu rossí la cansada silueta del Cavaller de l'Ideal...

(La Manxa, octubre de 1973)