Traduït del castellà amb Google Gemini 2.5 Pro Exp

Cas Ramons estava a dalt del turó. Per arribar a la casa s'havia de recórrer un llarg i pedregós camí, que a l'hivern estava sempre fet un fangar, i travessar després un espès bosc, els arbres del qual tenien a dalt de les seves copes enormes branques negres que l'enfosquien gairebé per complet. S'arribava per fi a un petit ras, al peu mateix del turó, i per una drecera que cobria l'herba es podia pujar fins al porxo del casal. A l'hivern era aquell un lloc trist i desolat. El vent del nord s'allargava sobre les terres, i els arbres vibraven en l'aire, s'obrien i es tancaven les finestres i les portes de la casa, i arribava com d'un altre món el vacil·lant so de les campanes de l'església, de vegades també alguna alenada d'olor salada que portava el mar. A les nits se sentia només el lladruc llunyà dels gossos i totes aquelles veus estranyes i misterioses nascudes de la soledat i el silenci.

A cas Ramons vivia el matrimoni amb dues filles. Maria era bonica, els seus ulls grans i negres tenien la serenitat de les albades tranquil·les i l'esperança resignada de l'amor i dels somnis. Margarida, en canvi, era més aviat lletjota, turmentada, i tan aviat reia amb estridents riallades, com plorava amargament i prorrompia en laments esquinçadors. Es deia d'ella que tenia els dimonis al cos i que era mig bruixa, i els més exaltats havien fet córrer rumors que, a les nits, muntada en un boc, recorria les cases sembrant tempestes i transformava els homes en animals. I es deia també que tot això li venia d'uns amors contrariats, cosa que havia creat en el seu interior un odi terrible i sense pietat contra tots els homes.

Les dues dones es trobaven ja en edat de casar-se. Però el lloc solitari i trist on vivien, des del qual s'endevinaven només les muntanyes i les fondalades de la serra, els camins polsegosos o plens de tolls, i s'escoltava a totes hores l'exasperant udol del vent, havien retret la presència dels joves que a les nits acudien als festejos. D'altra banda, les coses que es contaven de Margarida, que havien corregut de boca en boca, impressionaven a tots, i els joves preferien buscar-se altres cases més alegres i on no existís, almenys, l'amenaça de qualsevol embruixament.

Les dues dones no es movien mai de la casa, i únicament una vegada, per Nadal, havia anat tota la família al poble, a la missa del gall. La música del tambor, el flabiol, les castanyoles i l'espasí ressonava a la petita església, mentre els sonadors avançaven solemnes i greus fins a l'altar major, fent una humil reverència, i es col·locaven després al presbiteri, al lloc ja reservat per a ells. Començava la missa, i al compàs de la música es cantaven les caramelles, alternant dos cantadors a duo i fent de tant en tant un estrany quiebro a la veu: ¡Sant gotx prensipal, que és nat Fill de Déu!...

Les dues dones s'havien assegut en un racó de l'església, immòbils els ulls baixos de Maria i estranys i encesos els de Margarida, i amb les curioses mirades sobre ella de gairebé tots els que assistien a la missa. De sobte unes espelmes que cremaven a l'altar es van apagar totes juntes i alhora. Algú va anar a encendre-les i el fet es va repetir una vegada més. Per tercera vegada van ser enceses i de nou apagades de la mateixa manera. Maria seguia amb els ulls baixos i tenia el rosari premut contra el seu pit, i Margarida jugava amb les seves mans, fregant-se-les amb força i mirant descaradament a tots els homes. En aquells moments van poder sentir tots un estrany rumor d'esquelles i veus llunyanes i incomprensibles i lladrucs de gossos. I les espelmes ja no van tornar a encendre's.

A la sortida de la missa, dos joves van entrar a la taverna que hi havia a la plaça del poble. Un quinqué de petroli, penjat del sostre, repartia més fum que llum. El local s'havia omplert i amb prou feines es podia respirar. La curiositat de tots estava una mica excitada. Els dos homes van començar a beure i a xerrar.

—A veure qui és el guapo que avui es passa de la ratlla —digué Toni. —Què vols dir? —preguntà Miquel. —Acompanyar les dues germanes fins a casa seva. —Bé, després de tot, Maria val la pena. —Tens raó, Maria és una bona dona. Toni i Miquel tenien les seves cases veïnes i eren amics de tota la vida. La seva amistat era l'únic que comptava per a ells i mai res ni ningú havia pogut espatllar-la. Reien els dos mentre parlaven. Algunes ombres s'havien aturat un moment a la plaça a explicar-se les seves coses. —Però tu no creuràs en totes aquestes monsergues d'embruixaments, oi? —preguntà Toni. —Mira, no sé què dir-te. Un sent contar coses que t'exciten, que et posen nerviós. A mi em passa de vegades. Recorda't de Pere de cas Vicari, aquella nit que havia anat a festejar, que de sobte es posà a belar i estigué tota la nit belant com una cabra. —Ximpleries! Seria, en efecte, una cabra la que ho feia. Per què no pot belar una cabra tota la nit si li ve de gust? Els dos homes seguien bevent. Quan menys s'ho esperava, Miquel reptà el seu amic a anar a festejar aquella nit a les dues germanes. —A pesar de tot, no vagis a creure que tinc por —digué. —Així m'agrada. Ets un valent. Es van animar i van sortir els dos al carrer a la recerca de les dues dones. La família ja havia emprès la marxa cap a casa seva i els van atrapar poc després de la sortida del poble. Alguna cosa semblava haver-los passat. Estaven tots asseguts a un costat del camí i en silenci. Margarida no estava entre ells. Els dos joves van saludar. —Bona nit. —Bona nit —contestaren tots. —És llarg el camí, oi? —digué Miquel. —Sí és llarg —assentí el pare. Maria havia quedat una mica apartada i no s'atrevia a mirar els homes. —Podríem anar en companyia, si no us importa —digué Miquel. —No, no. Pot més Déu que tots els dimonis de l'infern —exclamà el vell. Miquel i Toni es van mirar amb recel. Toni s'acostà on era Maria i començà a parlar amb ella. Miquel s'havia quedat parat i sense saber què fer ni què dir. El vell se'n va adonar i digué que aquella era una nit dolenta. —Sí, ja sé que és la nit de Nadal —digué—. Però també és la nit del dissabte —afegí amb certa amargor. —La nit del dissabte? —s'estranyà Miquel. —Totes les nits del dissabte ella marxa. Ha d'anar a no sé quines reunions —diu—. A menys que alguna raó molt poderosa li ho impedeixi. Llavors no marxa o torna de seguida. Avui haurà arribat amb retard, segur. Miquel mirà cautelós al seu voltant. Aquella naturalitat del vell el deixà sorprès. Toni seguia entusiasmat parlant amb Maria i no se n'assabentà de res. Maria, amb els ulls baixos, jugava amb el seu davantal i responia amb prestesa al que li deia. La nit era freda i de tant en tant arribava alguna ràfega d'aire que estremia les fulles dels arbres. De sobte es van sentir unes fortes rialles i riallades que van trencar el silenci de la nit i van omplir de terror els dos joves. Els dos vells i Maria, en canvi, apareixien tranquils i com si allò fos el més natural del món. —Ara ja podem anar-nos —digué el vell. Van començar a caminar tots. Miquel seguia al costat dels vells i sense dir res. La parella anava al davant. Les rialles i les riallades continuaven cada vegada més a prop. De vegades, a intervals, eren uns plors terribles els que se sentien. Els dos vells, com si res d'allò anés amb ells, caminaven en silenci. Portaven ja una estona caminant. Miquel volia preguntar, volia saber, però sentia que el fred se li anava apoderant de les cames i pujava per tot el seu cos. Misteriosament el perseguia ara una veu que només ell escoltava i que a poc a poc li anava enverinant el cor. Es netejà el front amb la mà i fuetejà l'aire. Començà a suar. Estava nerviós i no podia ni parlar. Malgrat la foscor de la nit es va adonar que Toni es girava alguna vegada cap on estava ell. Un gos flac els va sortir a l'encontre i es posà a lladrar. Els lladrucs dels gossos mai li havien agradat, i els d'aquest eren estranys, com els laments esquinçats d'una persona. La veu seguia parlant-li i ficant dins d'ell la zitzània de la destrucció i l'odi. Inesperadament es trobà xiulant d'una manera coneguda primer i després llançà a l'aire un crit terrible que semblava un desafiament a tot, al seu amic, als

homes, als animals, a tots els espectres de la nit, a totes les tempestes. Després s'avançà fins on eren Toni i Maria. Els dos homes es van mirar en silenci. Els ulls de Miquel expressaven l'odi que sentia en aquells instants. —És hora ja de deixar-me el lloc —li digué a Toni. —El lloc? —replicà Toni, posant-se a riure—. Ho sento, amic, però ja és massa tard. Maria i jo acabem de prometre'ns. La veu misteriosa entrà aleshores a les oïdes de Miquel com un cop de vent dolent. Els seus músculs estaven tensos sota la roba i la seva mà dreta aixafada contra el ganivet. —Què et passa ara? —preguntà Toni, alarmat—. Comprendràs que es tracta d'una broma —afegí després. En aquell instant, Miquel començà a moure's amb el ganivet en l'aire. Toni s'apressà a defensar-se. Maria s'havia separat i els dos vells semblaven dues estàtues negres projectant-se en la foscor de la nit. —Déu mos lliure d'una mala hora! —exclamà el vell—. Jesús! Què és això? Els dos homes van començar a barallar-se. Toni va fer un salt per esquivar l'atac i el ganivet va fregar el seu cos. Toni donava voltes sobre si mateix, seguint la direcció del seu adversari, però estava indefens i s'adonava que no podria resistir. —Estàs boig! Per què hem de barallar-nos? —cridava desesperadament. —Ella és aquí. Mira el seu cos untat de sang, la seva boca vomitant sang. Te'n desenganyaràs ara? —cridava Miquel. Els seus cossos es movien, els seus caps, els seus peus i les seves mans s'agitaven en l'aire com en un malson. De vegades es trencava el cercle i Miquel s'aproximava, obligant Toni a retrocedir amb espant. Tornava a sentir-se mentrestant l'udol del gos amb fúria. Devia ser el mateix gos el que a estones reien estrèpitament, ajupit potser darrere d'algun arbre, ferotge, atent als moviments dels dos homes. Amb prou feines es podien veure les cares, els ulls flamejants, els seus cossos remoguts per la lluita. De sobte, Miquel aprofità una distracció del seu adversari i estirà tant com va poder el ganivet. Amb una angoixa que li ennuvolava els ulls, Toni va tocar amb una de les seves mans el fil de sang que sortia del braç. Va ser llavors quan Miquel va fer un salt cap enrere i es quedà immòbil, com al·lucinat, murmurant paraules incomprensibles, com si despertés d'un horrible malson. Llavors va llançar amb força el ganivet i es va llançar amb els braços oberts cap al seu amic. I van estar així abraçats una llarga estona, sense dir-se ni una sola paraula. Els dos vells i Maria ja no eren allí. S'havia aixecat la lluna i espessos núvols negres corrien com monstres pel cel. Lluny, confusament, se sentien encara apagades les rialles i les riallades i els udols angoixosos del gos. La nit del dissabte estava donant les seves últimes alenades. Aviat clarejaria el dia de Nadal. —Pot més Déu que tots els dimonis de l'infern —repetia Miquel, mentre tornaven els dos amics a casa seva.

(Il·lustracions de Salvador Petit).