Traduït del castellà amb Google gemini 2.5 Pro Exp

Amb la colonització feniciopúnica i la consegüent fundació a la Península Ibèrica dels diversos centres comercials, es van introduir els cultes als seus déus. Alguns d'ells van tenir vida pròpia i van prosseguir fins a època romana, en què es van fondre amb els seus equivalents; altres van desaparèixer sense deixar rastre.

No és gaire profund el coneixement d'aquests cultes, ja que amb prou feines posseïm documentació sobre aquests. D'alguns en coneixem el nom; d'altres, per mencions dels autors clàssics, el seu culte i emplaçament, tal com succeeix, per exemple, en el cas de Gades (Cadis) i Cartago Nova (Cartagena).

No passa així a Eivissa. Les breus referències a l'illa en els textos clàssics que han arribat fins a nosaltres, no mencionen cap tipus de culte. Ens referirem concretament als déus que es van adorar a Eivissa i dels quals posseïm algun testimoni, bé epigràfic, arqueològic o numismàtic, que ens permeti d'alguna manera aprofundir en aquest tema.

Com a testimoni fonamental per al coneixement del culte de l'Eivissa cartaginesa, posseïm la tauleta en bronze trobada el 1923-1924 a la cova d'Es Cuieram, que es conserva al Museu Provincial d'Alacant. La seva traducció, duta a terme definitivament per Solà Solé,¹ ens dóna tota una sèrie de referències entorn dels déus adorats a l'illa.

Aquesta tauleta de 92 x 46 x 2 mm. presenta una inscripció a cada una de les seves cares. La més antiga (foto 1, referida a la primera imatge de l'estela, però sembla un error de referència a l'original, hauria de ser la inscripció fenícia), en caràcters fenicis, es pot datar a finals del segle V-IV a.J.C.; la seva traducció és la següent:

«Al Senyor, a Resef-Melqart, aquest santu(ari) que ha dedicat 'S'DR, fill de Ya'as(ay), fill de BRGD, fill de 'Esmunhill(es)».

L'altra cara (foto 2), en caràcters neopúnics i situada cronològicament al segle II a.J.C., diu així:

«Ha fet i dedicat i reparat aquest mur de pedra (tallada?) 'Abdesmun, fill d'Azarbaʻal el sacerdot, per a la nostra Senyora, per a Tànit, la poderosa, i (per a) el Gad. L'arquitecte (fou) ell mateix. A compte seu».

Així doncs, partint d'aquesta base epigràfica, indicarem quins van ser els déus del panteó púnicoebusità, per referir-nos a continuació als déus que, al marge dels citats a la tauleta, van ser també adorats a l'illa d'Eivissa.

RESEF: És la primera divinitat que apareix a la cara més antiga de la tauleta d'Es Cuieram, on va associat al déu Melqart. És una deïtat equiparable a l'Apol·lo grec; era el senyor del llamp, i com a símbols al·lusius té la destral, la llança i l'escut, la qual cosa el converteix en un déu guerrer. Aquest déu originari de Síria va passar a la meitat

(291) 31

del segon mil·lenni al panteó egipci, que ens el presenta com un déu barbat i coronat amb idèntica corona que la blanca de l'Alt Egipte. Penja de dalt de la mateixa un ample cordó i a la seva part frontal inferior es troben les banyes d'una gasela.² Solà Solé ha cregut reconèixer la imatge d'aquest déu en algunes terracotes procedents d'Eivissa.

MELQART: Associat amb Resef, és una altra de les divinitats que apareix a la tauleta en caràcters fenicis d'Es Cuieram. Etimològicament significa el «Senyor» o «Rei de la ciutat». És equiparable a l'Hèracles-Hèrcules grecorromà. En els seus orígens fou el déu de la vegetació invernal, el dispensador de la fertilitat. Posteriorment va adquirir el caràcter de déu marí; d'aquí els seus atributs, tonyines i dofins, representats en el revers de les monedes de Gades, per citar un exemple, lloc de gran culte a aquest déu. En convertir-se en déu marí i per això dels navegants, per extensió ho és també del comerç. No oblidem que l'expansió feniciopúnica és marítima, i d'aquí aquesta equiparació. La ubicació del Santuari d'Es Cuieram, lloc de culte a aquest déu, pròxim al port de Cala Maians, ens posa a la pista d'una ruta de navegació, i amb això de comerç, que no pot deixar de tenir-se en compte. Encara que s'ha escrit molt sobre aquest déu, poc és en realitat el que se'n sap. El que millor coneixem és el referent a l'Hèrcules Gadità, del qual tenim bastantes referències; però no sabem res del culte que aquí va tenir. Román Ferrer³ ha cregut reconèixer la imatge d'aquest déu en el fragment d'una gerra trobada el 1907, a Es Cuieram, de la qual es desconeix el parador; no obstant això, en una col·lecció particular d'Eivissa⁴ existeix una peça similar, de la mateixa procedència també, com a part de l'ansa d'una gerra (foto 3), que al nostre entendre bé podria representar aquesta divinitat. El culte a Hèrcules tenia un sentit oníric i d'oracle. Sabem que els seus sacerdots havien de ser cèlibes i que el temple estava vedat a les dones i porcs. Els sacerdots havien de vestir lli blanc, anar descalços, amb el cap afaitat i una cinta al voltant de la mateixa.⁵

ESHMUN: Aquest déu equiparable a l'Asclepi-Esculapi grecorromà, sembla que també va tenir culte a Eivissa. A la tauleta d'Es Cuieram, en la seva inscripció més recent, apareix el nom teòfor d''Abdesmun, que significa «criat d'Eshmun»,⁶ la qual cosa ens fa suposar que aquesta divinitat fou adorada a l'illa. Aquest déu fou adorat a Berytus i Sidó, on tenia un temple les ruïnes del qual han arribat fins a nosaltres, però tan destrossades que poc podem saber del seu culte extern. Sabem que prohibia, per una inscripció trobada a Àfrica,⁷ portar els peus calçats. Era una deïtat fonamentalment de la salut. En la seva forma originària fenícia va tenir com a atribut la serp. La seva naturalesa pròpia era la de déu de la vegetació, per la qual cosa se'l va assimilar a Adonis, com a déu de mort i resurrecció en el cicle vegetatiu.

TÀNIT⁸: Està considerada com la deessa principal de l'Eivissa púnica; prova d'això és la dedicatòria que apareix a la cara neopúnica de la inscripció d'Es Cuieram, a l'interior de la qual s'ha trobat un ingent nombre d'estatuetes que han estat associades a aquesta divinitat (foto 4) pels diferents autors que han tractat aquest tema: Macabich,⁹ García y Bellido,¹⁰ Belda,¹¹ Mañá de Angulo,¹² Kukhan,¹³ Lafuente Vidal,¹⁴ Blázquez,¹⁵ Pellicer,¹⁶ Tarradell,¹⁷ Aubet.¹⁸ Tànit ve a ser la «Gran Deessa Mare» sense necessitat de buscar paral·lels, ja que totes les divinitats femenines són les mateixes a tots els països del món mediterrani antic, variant únicament el nom. Tànit, com la Deessa Mare, és urànica i ctònica, és a dir, com a deessa dels cels és senyora de la lluna, i com a deessa de la fertilitat ostenta com a atributs el colom i la magrana. Tànit té també un caràcter guerrer, i, com a tal, el seu símbol és el lleó, representació que ha estat trobada també a la cova d'Es Cuieram. En l'excavació duta a terme el 1907,¹⁹ al marge de les estatuetes i altres objectes, es va posar al descobert un petit lleonet carbonitzat de vori, en actitud sedent (foto 5). Poc o gairebé res se sap sobre el caràcter d'aquesta divinitat. El fet que cap autor antic faci referències a Tànit ha dificultat el seu

coneixement. El poc que coneixem és a través de l'arqueologia.

Ignorem tot el que té relació amb el seu culte a Eivissa, encara que probablement estaria a cura de sacerdots. De fet, la plaqueta d'Es Cuieram ens parla d'un tal 'Azarba'al el sacerdot. Si bé això no significa que fos sacerdot de Tànit, encara que és molt possible que així fos, ens atesta, almenys, la presència d'una jerarquia dedicada al culte sagrat.

Que la deessa Tànit va tenir un fort culte a l'illa d'Eivissa ho prova també la troballa d'una estela en pedra dedicada a aquesta deessa a Sainte-Marie de Cartago (làm. I - imatge 1), que es conserva a la Biblioteca Màxima de París²⁰ i la traducció de la qual és la següent:

«A la Senyora Tànit, faç de Baal i al Senyor Baal Hammón. (Monument) que va oferir [Haníbal, fill de Bodastart, fills de Musna [ri] que són del poble d'Eivissa».

L'estela en pedra té el text parcialment mutilat al centre, pel descrostament de la pedra. Té 21 cm. d'alt i 18 cm. d'ample; a la seva part superior té esquematitzada la representació de la deessa Tànit. La traducció ens diu que la va dedicar un tal Hannibal que era d'Eivissa.

Tànit es va identificar posteriorment en el món romà amb la deessa Juno, com s'ha pogut comprovar al santuari de Thinissut.²¹ És curiós comprovar que una de les poques estàtues femenines trobades a Eivissa, emplaçada avui dia en una de les fornícules del Portal de ses Taules (foto 6), té una inscripció, molt borrosa pel temps, en un pedestal de 74 cm. d'alt i 71 cm. d'ample, dedicada a la deessa Juno, la lectura i traducció de la qual és la següent:²²

..NONI VET
REGINAE
L OCVLATIVS
QVIR RE..VS
ΕΤ.ΕΜΙΝΑ C F
RESTITVTA ...R
ET OCVLATIVS
QVIR RE..VS
...SVIS D S P

[Iu] NONI VET(eri)/ REGINAE/. L(ucius) OCULATIUS/QUIR(ina), RE[ct] US [g] EMIN [i]A C(aii) F(ilia)/RESTITUTA [uxo] R/ET L(ucius) OCULATIUS/QUIR(ina) RE[ct] US/[cum] SUIS D(e) S(ua) P(ecunia) [f(ecerunt)]

«A Juno, l'antiga reina. Luci Oculaci Recte, de la tribu Quirina, i Gèmina Restituta, filla de Gai, la seva esposa, i Luci Oculaci Recte, de la tribu Quirina, amb els seus, van aixecar aquest monument a les seves despeses.»

Ens fixarem en el Iunoni veteri reginae:

A Juno, l'antiga reina. Hem indicat que Tànit es va identificar amb Juno en el món romà, i aquí, en aquesta làpida, al·ludeix a l'«antiga reina». A quina reina pot referir-se sinó a Tànit, adorada des d'antic pel poble ebusità? Amb tota certesa, així és, i, aquí a Eivissa, també trobem aquesta continuïtat de culte a Tànit dins del món romà.

GAD: És un altre nom que apareix a la cara més recent de la inscripció d'Es Cuieram. En el món púnic tenia un sentit d'esperit més que de déu, bé tutelar, particular o local. Solà Solé²³ indica que el fet que aquest nom porti un article anteposat no deixa de ser significatiu, podent referir-se aquest esperit al local d'Eivissa, que en aquest cas no pot ser altre que Bes.

BES: Malgrat ser una divinitat secundària en el panteó egipci, fou considerat com un veritable déu. Se'l representa com un nan deforme, de cames curtes i arquejades, barbut, en actitud grotesca i sumàriament vestit amb una faldilla i un plomall de plomes al cap. Esgrimeix a la mà dreta una serp. La seva missió era la de protector i servidor dels déus al mateix temps, provocant la seva rialla i divertint-los amb els seus càntics i música, vetllant-los en el seu son i preservant-los de tot mal, principalment dels cocodrils i les serps. Aquesta divinitat egípcia va passar al món feniciopúnic, sense perdre cap dels seus atributs originaris, sent considerat més aviat com un esperit i gaudint de gran popularitat. L'illa d'Eivissa el va adoptar com un dels seus déus principals; no en va l'illa rep el seu nom, segons els estudis duts a terme per Solà Solé,²⁴ teoria que havia estat anteriorment

defensada per Judas²⁵ i Petrie.²⁶ En ella, i a través d'un estudi filològic, indica que el terme ybsm, amb què els cartaginesos designaven Eivissa, prové de Bes, del qual resultaria el significat d'«Eivissa, Illa de Bes». A part de la raó etimològica del nom de l'illa, podem veure que en la majoria de les monedes de la seca d'Eivissa cartaginesa apareix, en una de les cares o en les dues, aquest personatge ostentant un ofidi. Això ens porta a considerar les mencions dels autors clàssics, en les quals s'indica que l'illa d'Eivissa estava lliure de tals rèptils i que la seva terra els feia fugir o els matava. Així, per exemple, en Plini²⁷ es diu: «La terra d'Ebusos foragita les serps, la de Columbraria les engendra i és molt danyosa per a tots, a menys que es porti amb si terra ebusitana...» Pomponi Mela,²⁸ per la seva banda, després de referir-se a la situació geogràfica d'Eivissa, diu en tractar sobre l'illa: «(...) i manca d'animals danyosos, fins i tot salvatges, fins al punt que ni els cria ni tolera els allí portats. Davant d'ella hi ha la Columbraria, la qual em ve a la memòria, perquè en ser molt abundant en molts i malèfics gèneres de serps, és completament inhabitable; no obstant això, si s'entra en un lloc prèviament rodejat de terra ebusitana, és un lloc agradable i sense perill, ja que aquelles mateixes serps que d'altra manera solen atacar a tothom qui troben, fugen lluny espantades, per l'aspecte de la pols o per qualsevol altra causa repel·lent». Aquestes al·lusions a la terra ebusitana i les seves propietats, i el fet que Eivissa estigués lliure d'animals verinosos, ens fa pensar que els colonitzadors d'aquestes illes ho atribuïssin a l'acció protectora del déu Bes i a ell li dediquessin l'illa. Com hem indicat anteriorment, les monedes de l'Eivissa cartaginesa presenten al déu Bes esgrimint a la mà dreta una serp com a signe de la seva victòria contra el seu enemic (foto 7). Poques són les troballes arqueològiques de figures al·lusives a aquesta divinitat. El Museu Arqueològic d'Eivissa conserva dos motlles, trobats en la campanya d'excavacions dutes a terme per Román Ferrer al Puig d'es Molins el 1929; no així positiu algun d'aquestes peces (fotos 8 i 9). Són abundants, no obstant això, els amulets en pasta i vidre trobats a l'illa d'Eivissa, representant aquest déu en diferents postures, i conservats als Museus d'Eivissa, Madrid i Barcelona.

BAAL-HAMMON: Divinitat equiparable al Cronos-Saturn grecorromà. És més conegut pel nom de Moloc pels seus sacrificis humans de nens. El vocable molk significava l'acte del sacrifici,²⁹ però per un error de lectura va passar a aplicar-se al propi déu. Múltiples textos d'autors clàssics es refereixen al costum feniciopúnic d'immolar els fills a aquesta deïtat. També a la Bíblia hi ha diverses referències a aquest culte. Com a referència epigràfica, pel que fa a Eivissa, tenim la làpida trobada a Sainte-Marie de Cartago a la qual hem al·ludit en referir-nos a Tànit (làm. I - imatge 1), en la dedicatòria de la qual també és citat Baal-Hammon, la qual cosa ens confirma que a Eivissa existia culte a aquesta divinitat, ja que aquesta làpida, com vam dir anteriorment, fou dedicada per gent de l'illa. L'arqueologia, per la seva banda, ens ha proporcionat dues interessants peces trobades a la necròpolis del Puig d'es Molins. Ambdues, al nostre entendre, representen Baal-Hammon. La primera d'elles (foto 10) ens presenta un personatge masculí, assegut en un tron, portant a la mà esquerra la doble destral, com a símbol del poder, i la mà dreta aixecada, amb el palmell obert cap amunt en senyal de pau. La segona figureta és similar a la primera, un personatge masculí assegut en un tron, només que aquest amb dues esfinxs a cada costat, a la manera oriental, i amb els mateixos atributs a les mans (foto 11), molt similars a les peces trobades a Byrsa.³⁰ A aquest déu se l'ha representat com un toro, símbol que també apareix en algunes de les monedes de la seca d'Eivissa. Si tenim en compte que, juntament amb Tànit, és el déu suprem del panteó cartaginès, no només no és estrany, sinó lògic, que Eivissa, colònia de Cartago, donés culte a aquest déu.

Desconeixem, no obstant això, si a l'Eivissa cartaginesa es van dur a terme sacrificis humans infantils en honor de Baal-Hammon, però no deixa de ser interessant la referència a un petit cementiri contenint restes infantils a l'interior d'àmfores, descobert en la campanya duta a terme per Mañá de Angulo al Puig d'es Molins.³¹ Les referències que posseïm sobre aquests enterraments són escasses, indicant-se únicament que estaven molt destrossats per efectes del cultiu. Apuntem aquí aquesta possibilitat que no deixa de semblar-nos suggestiva com a hipòtesi. Per altra banda, la troballa casual de l'estela cartaginesa a Ca Na Rafala ens posa en camí a nous estudis i possibilitats. L'estela (foto 12) representa un personatge masculí amb barba, vestit amb una llarga túnica, el braç dret amb el palmell obert i aixecat i l'esquerre recollit sobre el ventre, tot això dins d'un nínxol rectangular. Una mica més avall es pot veure la part conservada de la inscripció, que ha estat transcrita de la següent manera:³² MTNT MN BL... BN La seva traducció ha quedat d'aquesta forma: «Ofrena de part de B L..., fill de ...» Ignorem si el personatge representat es tracta d'un déu, un sacerdot o un oferent, ja que la inscripció és massa incompleta. Coneixem, no obstant això, que la paraula MTNT s'al·ludeix sempre en inscripcions votives unides al sacrifici humà de nens. Podria tractar-se d'un toffet i

el personatge representat a l'estela ser Baal-Hammon? Les futures excavacions que s'han de dur a terme en aquest lloc, sens dubte, llançaran més llum en aquest sentit, ja que el lloc d'on procedeix és una interessant necròpolis púnica.

DEMÈTER: És en realitat un culte grec, introduït a Cartago per expiar el saqueig del temple d'aquesta divinitat a Akradina, raval de Siracusa el 396 a. de J.C.³³ A Eivissa és freqüent trobar representacions d'aquesta divinitat, que correntment es confon

amb Tànit i es denomina així, a causa de la seva semblança. Tànit i Demèter van rebre cultes diferents a Cartago, i prova d'això és que en les excavacions s'han trobat els seus temples respectius.³⁴ A part d'això que aquí apuntem, en època romana la deessa Tànit es va assimilar a Juno com abans hem indicat, mentre que Demèter fou identificada amb Ceres.³⁵ La deessa Demèter ostenta com a atributs la magrana, la torxa i el porcell, i amb aquestes representacions i atributs s'han trobat bon nombre de terracotes, principalment al Puig d'es Molins (foto 13), on el 1950³⁶ es va trobar un dipòsit de més de sis-centes figuretes que representaven aquesta divinitat. Fins i tot a la mateixa cova d'Es Cuieram s'han trobat diverses estatuetes de Demèter.³⁷ Tot això ens fa pensar que en un moment donat aquest culte fou introduït a Eivissa.

SANTUARIS I LLOCS DE CULTE: Ens hem referit als déus adorats a l'Eivissa cartaginesa dels quals posseïm algun tipus de notícia que ens permet afirmar el seu culte. Tenim, d'altra banda, la certesa de l'existència d'un santuari: la cova d'Es Cuieram. Ara bé, hem de pensar que aquest no seria l'únic, sinó que hi hauria diversos temples o altres santuaris repartits per l'illa d'Eivissa. No obstant això, s'ha vingut parlant de tot un grup de temples o llocs de culte, com ara Can Jai,³⁸ Ca N'Úrsul,³⁹ Es Raspaiar,⁴⁰ i Can Pis,⁴¹ pel mer fet d'haver trobat algunes estatuetes o fragments d'elles.

No volem negar categòricament la seva possible existència, però el cert és que tampoc tenim proves que en aquests llocs existís algun temple o santuari. Les excavacions dutes a terme en aquests llocs no permeten de cap manera poder afirmar l'emplaçament de llocs de culte. Cal una revisió de totes aquestes dades que s'escapa a la intenció del present article. El mateix podem dir respecte a la troballa de dos temples, un subterrani i l'altre a la superfície del terreny, al Puig d'En Valls,⁴² a principis de segle.

Pel que fa a la notícia de la troballa d'un temple a la zona del Puig d'es Molins, a les immediacions del dipòsit de figuretes descobert el 1950 i al qual anteriorment al·ludíem, sense ànim de polèmica, se'ns fa molt difícil imaginar que si s'haguessin trobat les restes d'un temple de la categoria i estructura a la qual al·ludeix en la seva obra Planells Ferrer,⁴³ l'autor de les excavacions Mañá de Angulo silenciés una troballa de tal importància i que quedés relegada a l'oblit, no tornant a insistir amb una altra fase de treballs, màxim quan el propi arqueòleg indica⁴⁴ que després de la troballa del dipòsit es van batre les immediacions sense que es poguessin localitzar restes del possible santuari que hagués pogut existir en aquella zona. D'altra banda, tampoc hagués estat un temple de la deessa Tànit, ja que a tenor de les figuretes trobades s'hagués tractat d'un santuari, en tot cas, de la deessa Demèter. Podem suposar que en un lloc pròxim a la necròpolis del Puig d'es Molins va existir un temple o santuari. El mateix podem dir del recinte interior de la ciutat púnica d'Eivissa, i no un, sinó probablement diversos. Però, desgraciadament, això són simples conjectures i meres suposicions que, encara que amb aparença de realitat, no podem confirmar, ja que d'ells no ens ha arribat el menor rastre. Un capítol a part és el concernent al jaciment de l'Illa Plana, en la qual el 1907⁴⁵ es van trobar dos pous contenint unes trenta-cinc figures de ceràmica amb els atributs sexuals molt marcats i sobre les quals s'ha vingut insistint que es tracta del primer testimoni de l'arribada dels colons cartaginesos a les nostres illes. No tractarem aquí sobre la problemàtica d'aquestes figures, pendents d'una monografia i un estudi en conjunt. Ja posseïm un avanç sobre el mateix,⁴⁶ en el qual s'ha pogut veure una oscil·lació cronològica. Quin sentit poden tenir aquests pous i què representen? Al nostre entendre es tractaria d'un dipòsit procedent d'un temple o santuari; les figures, en un moment donat, es van llançar a l'interior. Podria tractar-se d'un ritu fundacional? És molt possible, però tot el que avui podem saber són simples conjectures, ja que el lloc ha desaparegut pràcticament sota les construccions modernes. No van ser trobades restes de temple en les excavacions de Mañá i Astruc,⁴⁷ i si va existir no ha arribat fins a nosaltres. Sobre el significat de les terracotes amb els atributs ben marcats, s'ha suposat⁴⁸ si podria tractar-se de representacions del déu Bes. És curiós assenyalar que en el dipòsit de Bythia (Sardenya), Pesce va trobar el 1955⁴⁹ un tipus de terracotes similar a les de l'Illa Plana, en un pou al peu del temple que Taramelli va excavar el 1933⁵⁰ i a l'interior del qual es va trobar una gran estàtua, en gres, del déu Bes. És possible, per consegüent, que es tracti d'al·lusions a aquesta divinitat? És difícil poder precisar en aquest sentit; ara bé, entre les estatuetes n'hi ha de masculines i femenines, la qual cosa podria indicar la naturalesa de l'oferent, pel que fa al seu sexe. Però al marge d'aquestes estatuetes, també se n'han trobat d'altres d'un estil totalment diferent, del tipus egipcianitzant, la qual cosa complica la composició del dipòsit; i per si això fos poc, posseïm tres fragments de representacions de llits. Això ens porta a pensar en un culte al déu Adonis, com el cicle de la vida que aquest déu representa. Es fa precís, per consegüent, una revisió i estudi a fons d'aquest jaciment de l'Illa Plana, que sens dubte era un lloc de culte de l'Eivissa cartaginesa. Amb aquestes línies hem volgut donar a conèixer els déus que es van adorar a l'Eivissa púnica. Queden moltes llacunes, ja que són escasses les dades que posseïm sobre aquest tema. L'illa d'Eivissa, arqueològicament, pot deparar-nos encara moltes sorpreses, ja que el seu ric subsòl encara no està esgotat ni de bon tros. Futures excavacions, noves troballes, llançaran més llum al tema que ens ocupa.

NOTES

ABREVIATURES

A.E.Arq. = Archivo Español de Arqueología. A.P.L. = Archivo de Prehistoria Levantina. B.R.A.H. = Boletín de la Real Academia de la Historia. C.I.L. = Corpus inscriptiones Latinarum. M.M.A.P. = Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales. N.A.H. = Noticiero Arqueológico Hispánico.

FE D'ERRATES

En el núm. precedent de la revista EIVISSA, a l'article titulat «Un experimento con el test de los 7 cuadrados en Ibiza», firmat per Claudio Alarco, es troba un error d'impremta que altera notòriament una de les conclusions més importants: a la pàg. 39, primera columna, línia 12 començant per baix, consta respetabilidad en lloc de repetibilidad.