A Francesc de B. Moll, en record d'una Gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, respectuosament.

Del meu escriptori estant, veig aparèixer la lluna pel cel gelat, groga, lleugerament aixafada, amb els seus mons aparents dibuixats com a taques sobre una lluminositat que sembla provenir d'un poderós focus intern.

I sabem que el sol, ja fa bona estona enfonsat, li envia els seus raigs per damunt els nostres camps obscurs. Vicària del sol, segons Fra Lluís de Granada, ara s'afirma sobirana, cada minut més dominant i aclaridora, al temps que va empal·lidint i arrodonint-se.

Sortia pel Cap Martinet i ben aviat va fer visibles els perfils de les muntanyes, illa endins, i els penya-segats sobre les aigües. Quelcom d'ella quedava a la mar, un vessament de plata més vast així que se n'anava allunyant, com un emigrant generós que, des de contrades remotes, cobreix la parentela de riquesa.

Enguany la lluna ha fet el ple el disset de gener, festa de Sant Antoni, quan el dia ja ha crescut, com diuen, "una passa de dimoni". Ha vingut la lluna enmig d'unes minves llargues, que encara duren. Dies assolellats, d'aires quiets, d'humitat intensa que es manifesta els matins a la ciutat partint alguns carrers en dues zones, seca i mullada, segons que rebi o no el sol.

No tots els anys el mes de gener obre una successió de dies de sol i calma tan llarga i homogènia. Alguns anys creuen aquestes setmanes dies núvols, qualque pluja, tal volta una mestralada freda i seca. Però aquest mes la humitat és tan constant que a moltes parets i tàpies emblanquinades de vila els regalims persistents han acabat prenent un color verd tendríssim sobre la blancor de la calç.

Tres estels en línia vers l'altura acompanyaven anit l'ascensió de la lluna, com a nusos d'un fil que regís el seu camí des de les profunditats misterioses del cel. Es ben segur que una mà poderosa la mou, bé per impuls contemporani de la creació, bé conduint-la sense un punt de descurança... Qui ho sap?

I la nit ens porta, vulgues que no, a la literatura. La romàntica, com és sabut, va fer de la nit i de la lluna temes predilectes. Al llarg de la nostra vida hem llegit innombrables poemes dedicats a la lluna. Alguns feriren pregonament la nostra sensibilitat jovenívola i en recordam versos i fragments. De tant en tant, els recitam mentalment; tal vegada un somriure irònic acompanya el recitat... La lluna, avui, ja no genera les passions del poetes, ni en rep les queixes, ni en testimonia els patiments, ni n'escolta les preguntes, ni il·lumina llurs passes malenconioses entre els marbres ostentosos i les creus de fusta dels cementiris... Pastor Díaz, Espronceda, Bécquer, Keats, Musset, Leopardi tingueren amb l'antiga deessa unes relacions obertes i sinceres, totaJment compromeses. En el nostre temps, solen ser més reticents i cautelosos els contactes de la lluna i els poetes. Una mica avergonyits dels vells entendriments, la duen al poema com un motiu pintoresc (el pic de la i quan passa sobre un campanar), o és incitadora de metàfores consentidament prosaiques (Ajo de agònica plata...). Amb tot, encara algun poeta l'associa a sentiments d'enyorança de béns perduts o d'anys passats.

Oh, luna! Cuànto abril.
Qué vasto y dulce el aire.
Todo lo que perdí
volverà con las aves.

exclama Jorge Guillén. I Miguel Hemandez escriu, com un romàntic:

Tal es la mala virtud
del rayo que me rodea,
que voy a mi juventud
como la luna a la aldea.

Entre nosaltres, Marià Villangómez dedica a la lluna el primer capítol del seu llibre L'any en estampes, . llibre cpmmovedor, escrit al poble de Sant Miquel. La mira, ponderadament, com una "amable companyia", però també, al vespre, quan il·lumina la blancor dels ametllers florits, és una "insinuació de perfumada absència, de terra nostra i coneguda, i, amb tot, submergida dins un misteri llunyà, no sabem si del cor o dels espais". Com és la llum que fa possible l'escena violenta del fadrí despitat que apedrega la finestra de l'al·lota. Altrament, un afer del cor presidit per la lluna...

La lluna de gener és contemplada des de casa nostra, rera els vidres glaçats. A mitjanit, ja molt alta, defuig la visió dels arrecerats i envolta suaument els noctàmbuls errants. Lluen les teules als terrats i les pedres llimades dels carreranys. El rellotge de la catedral fa sonar els quarts, les hores. Una boirina freda entela els camps, on ja s'han apagat totes les llums de les cases disperses. Encara, a deshora, obrim un finestró i la lluna ens envia un raig de llum suau i discret...

(Eivissa, gener de 1976)

(Il·lustracions de Josep Marí)