Traduït del castellà amb Google gemini 2.5 Pro Exp

1. ELS COGNOMS

Punt de partida per al supòsit de la consanguinitat a Eivissa és l'observació d'un reduït nombre de cognoms a la zona rural. La repetició dels Torres, Marí, Tur, Costa, Bonet, Ferrer, Guasch, etc., crida l'atenció del foraster suggerint un parentiu general deduïble d'uns quants troncs originaris.

Conforme al cens electoral de 1888 els patronímics preponderants a l'illa eren Tur (14,21%), Ribas (9,30%), Juan (6,38%), Guasch (4,66%), Bonet (4,35%) i Prats (2,03%), fent en conjunt el 40,93% dels 3.792 votants¹. El 1934, o sigui quaranta-sis anys després, la classificació experimentà una notable variació, reunint els sis cognoms més freqüents el 53,50% dels 13.004 electors: Marí (13,74%), Torres (12,65%), Ribas (8,79%), Tur (8,15%), Ferrer (5,42%) i Costa (4,72%)². Les diferències rauen d'una banda en la modalitat dels comicis de 1888 en què participà el 15% de la població, romanent probablement una gran part de la pagesia allunyada de les eleccions a causa de l'analfabetisme, ja que d'altra manera no s'entén l'absència dels Marí i Torres, particularment abundants al terme municipal de Sant Joan Baptista. Les xifres de 1934 emprades per a la comparació exclouen en canvi la capital i prenen com a referència les llistes confeccionades sobre la base dels electors del sector rural que constituïen el 40% del total dels habitants existents. Però el que interessa aquí és apreciar com uns pocs cognoms cobrien el 53%. El fenomen és sens dubte més llampant i revelador quan la computació s'efectua a nivell intraregional, ja que deixa entreveure grups humans perfectament delimitats:

• Santa Eulària: 1) Marí + 2) Juan + 3) Torres + 4) Ferrer + 5) Guasch = 50%
• Sant Antoni: 1) Costa + 2) Bonet + 3) Torres + 4) Ribas + 5) Cardona + 6) Prats = 51%
• Sant Josep: 1) Ribas + 2) Marí + 3) Tur = 49%
• Sant Joan B.: 1) Marí + 2) Torres = 49%

Es veu que a més de l'ordre ocupat per cadascun als districtes assenyalats³, alguns com Marí i Torres semblen estar repartits per tot el territori, mentre altres com Ferrer, Juan, Prats, etc., presenten un signe privatiu. En efecte, un recompte ubica el 64% dels Ribas apersonats a les urnes, a la superfície de Sant Josep; el 67% dels Prats, el 66% dels Bonet i el 58% dels Costa a Sant Antoni; el 75% dels Juan, el 63% dels Guasch, el 52% dels Colomar i el 52% dels Ferrer a Santa Eulària; el 47% dels Marí a Sant Joan Baptista. La individualització pot encara ser major si en lloc de les demarcacions municipals -en si una mica arbitràries per a aquest propòsit a causa de circumstàncies geopolítiques i a la diversa contigüitat espacial- es consideren veïnats gentilicis específics i estadísticament identificables d'on arrenquen les ramificacions del parentiu. Així per exemple, la concentració dels Costa i Bonet és molt singular a la localitat de Santa Agnès, la dels Ferrer i Colomar a Sant Carles, ocorrent el mateix amb altres cognoms oriünds com Planells, Escandell, Roig, que per trobar-se en inferioritat numèrica no han estat mencionats.

L'aparició demostrada als segles XIII i XIV de tots els patronímics fins ara citats i l'assentament primitiu corresponent a les regions on el 1934 posseïen una representació ostensible, són una prova de la immobilitat geogràfica que conduí a la formació de nuclis endogàmics impermeables, trencats recentment amb la guerra civil i la irrupció de les onades migratòries. He pogut comprovar per part meva, en col·laboració amb Josep Planells i Bonet, rector de l'església de Sant Carles, que malgrat l'obertura de les agrupacions locals, els Ferrer, Marí i Juan continuen després de quaranta anys mantenint la seva prioritat a Morna, Figueral, Atzaró i Peralta.

2. HISTÒRIA

Les primeres notícies dels casaments consanguinis a les Balears es refereixen a la capital de la Província i daten de 1481, any en què els jurats es dirigiren al rei demanant que atorgara

3. LES DADES DEL BISBAT (1920-1969)

Material concret sobre la nupcialitat consanguínia a les Pitiüses n'hi ha des de 1920. Aquesta és la raó per la qual E. Fajarnés Tur, en el seu treball publicat el 1929, no va poder recollir dades dels primers anys de la nostra centúria, ja que només a partir d'aquella data les dispenses van començar a anar acompanyades d'arbres genealògics. Precisament els duplicats d'aquests gràfics de descendència, conservats a l'arxiu del Bisbat d'Eivissa⁴, han estat utilitzats per a la reproducció de la següent taula, on es mostren el nombre de casos d'acord amb els graus de parentiu, els totals i els percentatges —percentatges en realitat aproximats, perquè han estat obtinguts dels expedients matrimonials existents sense ser confrontats amb el Registre civil i els llibres parroquials, molts extraviats durant la guerra.

Els guarismes de l'esquema, encara que expressius principalment en el decenni del vint, són en especial eloqüents en el moment que es descomponen els totals i es passa a l'anàlisi parcial de les localitats regionals. S'aprecia llavors com alguns punts del territori acusen valors força superiors a les mitjanes globals reflectint una dimensió diferent de desenvolupament cap a l'exogàmia ("matrimoni fora"). Aquest és el cas de l'illa de Formentera i, a Eivissa, de Sant Joan Baptista, amb l'índex més alt de consanguinitat⁵.

Interessant és la coincidència entre l'elevada nupcialitat consanguínia i l'abundant majoria de cognoms semblants a Sant Joan Baptista, on, com es va veure anteriorment, només els Marí i Torres constituïen el 49%, advertint en aquest sentit la variació més escassa de tots els termes municipals. Però la freqüència general dels vincles endogàmics demostrada en aquesta jurisdicció presa en conjunt, resulta ser altament significativa quan se la relaciona amb el grau d'evolució econòmica. És un fet que els poblats de l'interior de l'illa es van trobar sempre marginats dels influxos i avantatges de la ciutat com a conseqüència de la falta de comunicació. Ells per això han aconseguit amb dificultat superar l'ordre tradicional de la producció limitat a l'autoabastiment, ingressant lentament en l'economia de mercat. Les unions consanguínies manifestarien llavors una interdependència dels llaços locals de parentiu associada a les necessitats primàries del consum familiar.

Un altre fenomen bastant notable experimentat en els últims sis anys com a resultat de la situació produïda per la formació dels nous grups humans, és el sorgiment repentí de la gran participació peninsular. El 1969 de 10 enllaços consanguinis, 5 van ser a compte dels immigrants, compostos en la seva majoria d'andalusos (Còrdova, Granada, Sevilla); el 1970 d'un total de 4, es van comptar 2 peninsulars; el 1971 d'11, 5, i el 1972 els dos únics haguts aquell any van ser també d'espanyols del sud. Les causes directes anotades en les dispenses feien al·lusió a la "legitimació de la prole" i al "perill d'infàmia", en contraposició a l'"edat superadulta de l'oratriz", "estretor de lloc" i "carència de dot", atribuïdes als eivissencs. Tot això traslluiria estructures distintives de comportament productes de l'adaptació —discriminatòria i alhora conflictiva pel desarrelament— i del complex disposicional adquirit en la societat aborigen.

Els arbres genealògics amb les inscripcions dels noms complets dels antecessors i la indicació dels graus de filiació en la línia col·lateral, tal com ho estipula l'església, permeten discernir dos tipus possibles d'unions que segons la inclinació habitual podrien contribuir a descobrir pautes respecte a obligacions, deures o afectes en les relacions de parentiu. Un és el matrimoni entre cosins creuats, o sigui entre els fills dels germans de sexe contrari, amb la seva forma matrilateral si l'home es casa amb una filla del germà de la seva mare, i patrilateral si es casa amb una filla de la germana del seu pare. L'altre és el matrimoni entre cosins paral·lels, o sigui entre els descendents dels germans del mateix sexe, sent matrilateral si les mares dels oradors són germanes, i patrilateral si són els pares els germans entre si. El quadre classificatori amb la distribució dels casos relatius als cosins germans en els diversos decennis, és el següent:

La Taula dels casaments entre cosins segons (parents de tercer grau) dins de la mateixa divisió —però amb relació al primer grau, és a dir, als avis— és important perquè exhibiria en la distància del llinatge la direcció del que per no ser terminant caldria acceptar com a conjectura o senzillament descartar.

Per a la verificació eventual d'alguna "supervivència" peculiar serien aprofitables les dades de les dècades del vint i trenta per representar solament el començament i transició del procés d'aculturació. Sense entrar en una disquisició que no portaria sinó a consideracions irrellevants de detall, es pot sostenir, en forma resumida, que les mostres dels matrimonis consanguinis no ofereixen cap oportunitat per presumir una classe d'aliança preferent, institucionalitzada i subjacent a l'organització social eivissenca. Els intercanvis i les relacions de reciprocitat manifestats a través d'aquests enllaços, han respost a un rerefons diferent al de les regularitats esperades pels antropòlegs en les societats de tecnologia simple.

4. LES CAUSES

L'illa d'Eivissa es destaca dins de l'arxipèlag balear com una configuració social amb un cos propi d'idees, patrons i conducta i racionalitzacions, emanada de la coordinació d'ajustos a determinades condicions polítiques, militars, religioses i econòmiques en el curs de la història individual. Testimoni de la seva continuïtat cultural idiosincràtica són el seu dret foral, folklore, llengua i patrimoni de costums transmesos de generació en generació. Els matrimonis consanguinis no constitueixen una excepció i, malgrat mostrar en un pla interinsular explicacions anàlogues, com per exemple la densitat demogràfica, evidencien una estimació arrelada en l'esdevenir particular. La taxa de consanguinitat de la dècada del vint, en comparació amb la mitjana provincial de 1888, i la magnitud de les malalties mentals observades a l'illa fins a una època no molt llunyana, són una prova concloent d'això.

La causa prístina caldria buscar-la en la pèrdua del latifundi ciutadà en connexió amb les lleis de successió⁶.

Segons Jean Bisson, en el període probablement immediat a la conquesta catalana els domiciliats a la capital van donar a cens les terres distants reservant-se només les més properes, treballades des de llavors per parcers. La singularitat del contracte emfiteútic i les prerrogatives contingudes en ell (explotació i usdefruit complet del sòl, alienació, herència pel jus perpetuum), van marcar així el començament de la divisió del latifundi, a diferència de Mallorca i Menorca on els

terratinents ciutadans van conservar les seves possessions tramuntanes. El fet va estar condicionat juntament per l'heretament eivissenc, que, no obstant afavorir la protecció de la gran propietat, no va poder impedir, a causa de la indigència, el pagament de les llegítimes en forma de terres, l'única riquesa disponible a la pagesia.

El primerenc replegament dels latifundistes va significar, al meu parer, la escissió automàtica del control exercit per la ciutat sobre les regions enllà del Pla de Vila i la polarització de la vida eivissenca. La dicotomia va submergir el camp en una "economia de necessitat" i va afeblir la capital, completament desvalguda per això per acollir el programa de reformes de la Il·lustració. La impossibilitat material de desenvolupar un esperit d'empresa va mantenir d'aquesta manera l'illa en l'"endarreriment" i l'oblit fins a un temps relativament recent.

El sector rural, privat de tota influència metropolitana, quedà com a conseqüència abandonat a la seva sort sense rebre l'auxili tècnic adequat per al domini dels factors ambientals i transposar el setge de les satisfaccions elementals. Aquest absolut retraïment intramurs dels interessos urbans, si bé contribuí amb el seu desinterès a la cristal·lització de l'estil cultural eivissenc, portà consigo no només una total incomunicació dels nuclis adjacents i perifèrics amb el centre, sinó també un aïllament, a mode de compartiments estancs i cèl·lules hermètiques, de les mateixes unitats humanes, consistents en unes quantes alqueries caracteritzades per la dispersió. La disseminació general d'una reduïda població en àrees circumscrites —unida a la inseguretat del clima i a l'escassetat dels recursos del sòl— conduí indefectiblement a la permanència local dels grups primaris a fi de guardar el treball cooperatiu i facilitar l'intercanvi indispensable dels productes bàsics de subsistència. La immobilitat geogràfica, corroborada per l'antroponímia, significà, etnològicament parlant, la coincidència de la família consanguínia amb el grup de residència i per tant els casaments entre parients⁷. Les núpcies consanguínies van actuar llavors com a mecanismes de defensa —encausats des de luego per la vigilància i forta autoritat dels pares— davant la constant amenaça de la carestia en el proveïment d'aliments i al perill concomitant derivat de la fragmentació de les terres de cultiu amb l'herència.

Elles van ser també al seu torn un producte directe del temor a la solteria a causa de l'escampament de les cases que va reduir les oportunitats del festeig o cortegi i, consegüentment, l'acostament dels joves de tots dos sexes. El fet que aproximadament el 50% de les dones de totes les dècades analitzades comptés amb edats superiors als 24 anys —és a dir, "edat superadulta de l'oratriz", com s'anota als expedients—, és una bona prova d'això. Els pares es van veure obligats en aquests casos a recórrer als parents i a ordir les unions per complir amb els requeriments biològics de la naturalesa humana⁸.

La intervenció de l'església fou d'altra banda insuficient per evitar l'"escàndol" i l'"horror sanguinis" degut a la centralització del poder eclesiàstic. Només a finals del XVIII i a principis del XIX, amb la creació de les noves parròquies rurals (Sant Carles, Sant Agustí, Sant Mateu, Sant Rafel, Santa Gertrudis, etc.) s'aconseguí alguna empenta però sense aconseguir eradicar l'inveterat costum, impossible a més de suprimir per les circumstàncies mencionades, inherents al procés evolutiu de l'organització social eivissenca.

Colònia, 1975.

Bibliografia i notes

Beuchelt, E.: Ideengeschichte der Völkerkunde. Meisenheim, 1974.

Bisson, J.: La propiedad ciudadana en las islas Baleares. Bol. Cám. Com. Ind. Nav., Gener-Març. Núm. 674. Palma de Mallorca, 1972.

Costa. Ramón, A.: Apuntes sobre los apellidos en las islas Pitiusas. Bol. Cám. Com. Ind. Nav., Juliol-Setembre i Octubre-Desembre. Núm 644-645. Palma de Mallorca, 1964.

Costa Ramón, J.: Derecho Foral Ibicenco. "Ibiza". Rev. del Inst. de Est. Ibic. Núm. 5 2a època. Eivissa, 1958.

Fajarnés Tur, E.: Los matrimonios consanguineos en la antigua ciudad ebusitana. Palma de Mallorca, 1929.

Murdock, G. P.: Social Structure. Nova York-Londres, 1965.

Vilá Valentí, J.: Ciudad y Campo en la Isla de Ibiza. Bol. Cám. Com. Ind. Nav., Abril-Juny. Núm. 639. Palma de Mallorca, 1963.