Traduït del castellà amb Google gemini 2.5 Pro Exp

L'alarma sonà al despuntar l'alba. Les campanes de l'església, les trompetes, el fum de les fogueres.

Era la primera vegada que Amet desembarcava a la costa de l'illa, amb una partida de moros, per robar bestiar. Cometien les seves malifetes i tornaven a reembarcar-se. De vegades, però, els pagesos els donaven una bona lliçó. Aquesta vegada la cosa no anava gaire bé, i Amet, amb la seva camisa blava i el seu fes vermell, romania immòbil, ajupit entre les mates, i sentia a prop les veus dels seus perseguidors. Els seus companys s'havien dispersat, corrent darrere d'unes cabres, i també havien estat sorpresos. Alguns trets, fletxes i pedres creuaren l'aire i se sentien crits per ambdues bandes. Amet pogué veure alguns dels seus que arribaven fins a la seva barca, mentre altres queien ferits o eren fets presoners. En aquell instant aixecà els ulls i amb prou feines s'adonà que uns homes se li llançaven a sobre i el subjectaven amb força obligant-lo a rendir-se. Amet girà el cap i escopí amb menyspreu. Era un home jove, però la seva cara demacrada i barbuda donava la impressió d'un home esgotat i que se sentia adolorit sabent que això significava el final de la seva llibertat.

La llum del matí ja s'estenia sobre un paisatge de contorns clars. El camí, vorejat de matolls, presentava els solcs inconfusibles de les rodes dels carros. La casa apareixia solitària al peu d'un turó poc elevat, cobert de garrofers i algunes figueres. Era una estança gran, protegida per un porxo, i separada d'ella es veien altres edificacions més petites, les quadres i els corrals per al bestiar, coberts amb un ombrívol de brancatge. Quan arribaren hi havia un home ajagut sobre la palla carregada en un carro i un altre tombat en una mecedora, al porxo. Aquest últim feia unes veus que esclataven en l'aire amenaçadores.

• Joan! Què diables estàs fent? Et mataré si no deixes de ser tan gandul! Aquesta palla s'està cremant!
• Ja hi vaig, ja hi vaig! -replicà el del carro.

L'home de la mecedora era Francesc Laudes, un pagès vell, prim, amb un rostre cremat pel sol i uns ulls durs i lluents. Parlava amb una veu gangosa que es perdia estranyament malgrat la seva irritabilitat. De sobte degué sentir algun soroll a prop i es girà sorprès. Uns homes de les milícies conduïen Amet, el moro captiu.

-Així que tu ets l'esclau moro -digué l'home-. Aquí hauràs de treballar de valent, ho entens?

Amet escoltà les paraules del vell com si no fossin per a ell. Hi havia quelcom imperceptible en les seves paraules, en l'ambient que l'envoltava, que l'esclau captà de seguida i que el féu somriure irònicament. L'home del carro seguia ajagut sobre la palla. Un gos esperava estirat al costat de la porta. Una vaca romania lligada a un arbre, remugant. L'home de la mecedora escometé una altra vegada contra el del carro.

• Maleït sia! Joan! Vine aquí, idiota, i digues a aquest què ha de fer!

Els homes que havien conduït l'esclau s'acomiadaren i el vell Laudes continuà tombat a la seva mecedora.

El vell Laudes era un dels pagesos més notables del lloc. Estava malalt des de feia temps i s'havia casat amb Ramona, una pagesa molt més jove que ell, una dona ambiciosa i plena de malícia, que no es doblegava davant

res i que parlava sempre del temps i de les collites i feia mil projectes respecte al futur. Quan va veure per primera vegada l'esclau moro un remolí de núvols escumosos enfosquí per un instant els seus ulls. Aquell home li portava visions d'un món desconegut, i des de la seva arribada se sentia una dona turmentada, necessitava alternar les seves vulgars i quotidianes realitats amb uns somnis imprecisos que no sabia ni tan sols somiar, els seus sentiments que creia més purs amb les bogeries més estranyes i fantàstiques. Espiava Amet sempre que podia, quan aquest amuntegava el fem als corrals, quan tallava els troncs dels arbres, quan treballava a l'hort o al graner.

• T'agradaria ser lliure? -li preguntà una vegada.

Amet trobà aquelles paraules tan estúpides que es limità a mirar-la amb uns ulls feréstecs i descreguts.

-No em creus, oi? Tanmateix, si es presentés l'oportunitat...

L'esclau contragué el semblant com si tingués davant seu quelcom fastigós i repulsiu. Odiava aquella dona des del primer dia. Li semblava falsa i cruel, disposada a trair-lo quan menys ho pensés.

-Tot el que has de fer és ser una mica més amable amb mi -afegí Ramona.

Amet no féu gens de cas del que li deia i seguí sense parlar. La dona sentí una ràbia glaçada que li corria per tot el cos. Pensà que havia de castigar aquell idiota, fer-li mal, atreure'l si calia pel terror. L'obligaria als treballs més durs, li ensenyaria que ell era en aquella casa el seu esclau. El turmentaria dia i nit fins a no deixar-li un minut de pau.

-Està bé -advertí-. Si vols continuar així moriràs aquí de vell i com un gos, llençat en aquest mateix estable. Mai no aconseguiràs la llibertat.

El vell Laudes era amo d'una gran extensió de terra i necessitava molta gent per treballar-la i fer-la productiva. Era un tipus actiu i indolent alhora i confiava a la seva dona, que el tenia dominat per complet, la cura dels seus negocis, mentre ell seia a la seva rústica mecedora, al porxo, fumant el seu tabac 'pota', o fent de tant en tant alguna visita a les seves terres i donant ordres de les quals ningú feia gaire cas. En el fons era un bon home, que pretenia aparentar el que no era, profundament religiós, que resava cada nit i que pensava molt en la seva salvació, fins al punt que aquesta idea s'havia convertit per a ell en una estranya obsessió. L'esclau moro se li aparegué des dels primers dies com un monstruós renegat de Crist al qual també calia salvar. Però havia de donar temps al temps, primer parlant-li d'aquestes coses aparentment sense sentit fins a arribar a un punt en què l'esclau hi veiés clar i desitgés escoltar amb atenció. Però, què era el que li podia dir? -pensà. La seva fe era com un rastre fosc que li venia de molt lluny, un rar fanatisme al qual moltes vegades ni ell mateix trobava explicació. La nit en què es decidí a parlar-li va passar que l'esclau havia desaparegut i ningú sabia on era.

-Aquest gos s'haurà tocat el dos -digué Ramona amb indignació.

I fou ella mateixa qui ordenà que sortissin uns quants homes i els gossos, amb Joan al capdavant, per veure si el podien trobar.

Amet corria desesperadament, amb la il·lusió de trobar alguna barca i poder fugir. La lluna era molt alta i il·luminava els camps i el mar. Amet es trobava ja molt a prop de la costa quan sentí els lladrucs dels gossos que li seguien les passes i que ofegaren tot el seu ímpetu i l'ompliren d'una ràbia incontenible contra aquells animals. Però no tingué ni temps de reaccionar. Els homes ja hi eren, i l'esclau tornà una vegada més a perdre les seves esperances. El retornaren a la casa, i Ramona manà que l'assotessin i li posessin una anella de ferro a la cama.

Arribà una nit que començà a ploure com mai no ho havia fet. Grans onades d'aigua queien del cel i ho destruïen tot, deixant les roques pelades, derrocant parets, cremant les collites. El torrent baixà desbordat i negà els horts, omplí les tanques i els camins i s'endugué les restes dels animals. Amet havia treballat desesperadament i, amb els ulls atordits de cansament i de son, intentava inútilment dormir. La matinada començava a donar llum a les coses, i de sobte l'esclau sentí unes veus que s'acostaven. El vell Laudes entrà al graner i s'assegué al seu costat, manant a Joan que tragués l'anella de ferro de l'esclau.

-Això s'ha acabat -digué-. En un altre temps anàvem amb els peus descalços fent rogatives perquè caigués una mica d'aigua...

Amet romania callat mirant l'ombra llarga i encorbada del vell. No tenia res a dir.

-Aquesta terra deu estar maleïda -continuà el vell. De sobte féu un sospir i preguntà si encara era a temps de salvar-se.

• Creus que encara puc salvar-me? -No sé de què em parla ni m'importa -digué Amet. -L'infern. Tu no creus en l'infern? El vell estava plorant.