Traduït del castellà amb Google gemini 2.5 Pro Exp

Tot i considerant la impossibilitat d'informar puntualment el lector sobre els esdeveniments diversos que configuren la vida i la cultura d'aquestes illes, la revista EIVISSA vol deixar-ne almenys constància dels aspectes més notables, a través de la secció HÒMENS I FETS que avui s'inicia.

Per a això, comptam amb la col·laboració de diferents persones, atentes a la realitat viva de les Pitiüses, que ens ofereixen la seua visió personal del petit món illenc.

-Sé que no podré aguantar això -va dir-. Estic molt malalt. Però abans voldria que no em maleïssis, que no m'empenyessis tu també al fons de l'infern. Per això et prometo des d'ara la teva llibertat si et fas cristià. Et dono la meva paraula. El jutge mostrava una cara adusta que s'anava enfosquint cada cop més. Es va aixecar de la taula per avivar les brases de la llar i va tornar a seure. No era possible saber si el que sentia era tristesa o còlera, o, en realitat, una indiferència total. Portava ja moltes hores tractant de descobrir als ulls d'aquell home que tenia al davant si la seva conversió era veritable o falsa, si hi havia o no motius per concedir-li la llibertat. Com ho podia saber! A última hora l'advocat no va comparèixer al judici i havia enviat uns papers al·legant qualsevol estupidesa per sortir del pas. El procurador de la vídua, en canvi, sí que assistia a aquella escena absurda i cruel. -Cregui el senyor jutge que tot és pura conveniència -va dir. El procurador era un home ombrívol, suorós, que espiava els moviments més lleugers de l'esclau per descobrir-hi algun indici de culpabilitat. -Miri'l bé als ulls, senyor jutge. Vegi com canvia el seu rostre, com tremola a cada pregunta... Amet sacsejava les mans, amb el cap baix, i, a estones, li saltaven algunes llàgrimes que no podia contenir. -Parla una altra vegada. Què dius tu? -li va preguntar el jutge. -Vull convertir-me, vull convertir-me -va repetir l'esclau.

• Això ja ho sabem! -va cridar amb impaciència el jutge. -El meu amo, abans de morir, em va prometre la llibertat -va afegir Amet. -Igual que si t'hagués promès el paradís -va saltar el procurador-. Les paraules soles no serveixen per a res. -Vaig prendre el baptisme i vaig rebre el nom del meu amo. Em dic ara Francisco Laudes, com ell -va afegir l'esclau. -Però estàs veritablement preparat? -va preguntar el jutge-. Què és el que saps? Amet es va quedar mut i va tancar els ulls. Sentia les pulsacions de la sang al seu cervell. Quan els va obrir, el jutge romania amb els braços creuats i mirant fixament el rostre de l'esclau. -La seva fe no és sincera. Fugirà a la primera ocasió i tornarà a Mahoma, com tants d'altres -va dir el procurador. Amet ja no sentia res. Li era indiferent tot el que allà passava. Mai podria aconseguir la llibertat. Estava condemnat a viure sense esperances, sobretot ara que l'amo havia mort. La vídua li donaria un lloc al paller, entre les aranyes que mossegaven la seva pell morena, la suor interminable de les hores de la sega o de la sal, la història repetida del seu treball que no s'acabava mai, envoltat sempre de silenci i d'ombres. Però l'escena va durar poc temps més. Malgrat tot, el jutge i els prohoms de la terra van declarar que la seva conversió era veritable i van decretar la seva llibertat. -Bé, ja ets un home lliure -va sentenciar finalment el jutge, encongint-se d'espatlles.

A punta d'alba, les campanes de l'església van tornar a tocar a sometent. Una partida de moros, amb les seves banderes desplegades, havien desembarcat a la costa. Van romandre primer amagats en unes coves, prop de les cases, i quan va sortir el sol i els homes i les dones anaven a les seves feines al camp els van atacar, emportant-se amb ells algunes dones captives. Amet s'havia unit a la partida i se sentia un home nou. La casa del vell Laudes era al camí. Sentia una excitació que no era ràbia sinó un menyspreu salvatge per tot el que aquell lloc tancava per a ell. Va haver de fer la volta i travessar el pòrtic emblanquinat de calç. La dona era al llindar de la cuina i el va mirar amb una ira furiosa i al mateix temps amb el terror als ulls. Va córrer espantada fora de la casa i Amet la va seguir fins a l'estable. La partida va arribar en aquells moments, incendiant la casa i els sembrats i obligant la dona a seguir-los. Amet anava al seu costat i amb aferrissat furor la insultava dient-li gossa cristiana. Poc després unes veles inflades per la brisa desapareixien a la llunyania, deixant una estela de plata al mar verdós i un regueró de sang a la terra assotada de l'illa.

Al cap de molts anys una dona va tornar a l'illa. La dona havia estat rescatada als moros d'Alger a canvi d'un altre dels nostres captius. La dona portava una nena de la mà i va dir que Francisco Laudes, que va tornar a dir-se Amet tan bon punt va arribar a la seva terra, havia mort en una de les seves incomptables corregudes per aquells mars, potser aquí mateix, a l'illa. I va dir també que, malgrat tot, mai podria oblidar el temps en què els dos havien viscut junts i havien estat tan feliços.