Sembla evident que els eivissencs, per les contínues lluites que degueren mantenir amb els moros, mai no s'han pogut dedicar de ple al difícil i noble art de les Lletres. I quan ho feren, tal vegada temptats per un passat esplendorós i, ben del cert, millor que el seu present, ho feren per dedicar-se a la Història.

Crec que és aquí on hem de cercar les causes de la poca predisposició dels eivissencs en favor de la llengua, mentre que a altres zones (Principat, València, Mallorca, Menorca...), la literatura ha tingut més o menys en totes les èpoques uns hòmens representatius.

Això no obsta, però, perquè la nostra llengua, la dels eivissencs, sigui la mateixa que la del País Valencià, Principat, i Illes Balears. I en aquest orde de coses, la llengua autòctona ha estat reprimida a Eivissa d'igual forma que a les altres zones esmentades abans. Però aquesta inèrcia del poble cap a la llengua es traduí en una menor reacció popular contra aqueixes repressions.

Aquesta situació d'inferioritat del català (hem d'abandonar ja el prejudici d'eivissenc, no català"), enfront del castellà, aquesta condició de "no oficialitat", ha fet que durant anys i més anys els al·lots haguessin de deixar llur llengua fora, en entrar a l'escola. Ha fet que es desenvolupàs una verdadera situació de diglossia, d'on tant la nostra llengua com la castellana n'han sortit perjudicades: els nostres al·lots no saben parlar bé l'eivissenc, i el castellà que parlen està ple de barbarismes, d'incorreccions de tota mena i de construccions "calcades" del català, que, paradoxalment, quasi ja no saben parlar.

Hem arribat a un tal punt, que ni el mateix Ionesco, mestre de l'absurd, comprendria el que s'esdevé a la nostra terra.

Si estimam la nostra cultura -volem pensar que és així-, hem de reconèixer que l'oficialitat del català es fa indispensable. I si voleu que el castelà sigui el beneficiat, hem de convenir que no es pot aprendre bé una llengua, tenint-ne una altra de materna, si no és mitjançant un estudi graduat, profund i racional d'ambdues llengües. I per això, no ens queda altra alternativa: Cooficialitat.

Sols així hom pot evitar el total desconeixement que tenim de la nostra llengua i cultura, les absurdes i pintoresques polèmiques sobre si eivissenc o català, que en realitat només afavoreixen qui més desitja la seua desaparició: un estat monopolista i centralista que pensa que només "uniformant" pot mantenir-se unit, i quatre titelles que ballen al seu so.

En la línia d'aquest centralisme uniformista, TVE ens ofereix a nosaltres, eivissencs, el programa "Aitana", en comptes d'incloure'ns al corresponent programa "Miramar", com la resta de les Illes i el Principat.

Una vegada més, la programació ha estat feta sense tenir en compte la realitat cultural de la nostra illa.

En aquesta situació, el Col·legi de Doctors i Llicenciats inicià la "Campanya de cooficialitat del català a les Illes", i obtingué ràpidament adhesions fermes i nombroses, entre elles la de l'Obra Cultural Balear.

I així les coses, la campanya arriba a Eivissa. I quan ja semblava imminent una adhesió de l'Institut d'Estudis Eivissencs, la campanya és víctima d'una perillosa bifurcació que amenaça amb fer-la impopular i elitista: oficialitat del català, i cooficialitat del català i del castellà. Dues rames que, tot i anant paral·leles potser no facin altra cosa que sembrar desconcert.

I és que, vulguem o no, la campanya ha d'arribar al poble, i rebrotar de bell nou d'ell mateix. I, la veritat, no podem implantar oficialitat del català a un lloc on un dia abans era oficial el castellà, almenys sense un període d'adaptació que vindria donat per la cooficialitat.

Esperem, per al bé de tots i de la nostra llengua (català-eivissenc), que aquests dos corrents d'opinió tornin a reagrupar-se, per tal de dur a terme, com fins ara, una campanya ben popular i efectiva, sense la qual no hi ha res a fer.