En el breu espai d'un trimestre, han sortit al nostre mercat discogràfic dos discos de Movieplay, que entre ambdós constitueixen una mostra prou representativa de la música popular d'Eivissa. Es tracta d'una recopilació de cançons tradicionals interpretades per la pròpia gent del nostre camp; una magnífica interpretació, per cert: rústica, digna, saborosa... Tota una obra d'art popular. Devora el disc d'UC, actualització del nostre folklore, que l'any passat va acaparar la nostra atenció, aquesta antologia en dos volums ens ofereix l'autèntic sentir artístic del poble eivissenc i la seua genuïna expressió, sorgits de les verdaderes rels de la nostra cultura. Concretament, i per a agafar un exemple dels més insignes, aquesta fidelitat a la tradició musical, que fa dels dos discos un testimoni irrecuperable, la podem comprovar dins la cançó cantada per Na Maria Marí: «I una barqueta de moros». Ens trobam davant d'una versió diferent de «Ses germanes captives», el romanç interpretat pel grup UC, l'assumpte del qual és exclusiu de les Pitiüses... Resumint, ens satisfà plenament la labor dels cantadors pagesos i els aplaudim amb entusiasme.

Però així i tot, quelcom ens ha defraudat, en aquesta antologia: és el seu aspecte purament exterior. Direu: «Això té tanta importància? »; jo pens que sí, perquè en aquest cas la presentació dels discos denigra i degrada una obra meravellosa. En primer lloc, les fotografies que cobreixen la portada ens semblen inadequades: un tòpic d'Eivissa, de Vila, res més; i per una altra banda, si pensam que cap de les cançons dels dos discos no és «vilera», veim que no s'ha atès gaire la coherència entre forma i contingut. Per si això no era prou, han donat el colp de gràcia a la portada rematant-la amb un títol aparatós ¡EN CASTELLÀ! I això per què? deman jo; per als turistes que desconeixen, per suposat, la nostra llengua? Es clar que sí; a més això entra dins la línia de les fotografies, que semblen just escollides per a perpetuar la colla dels tòpics ja existents a l'estranger sobre Eivissa. Però això no és tot: a la contraportada dels dos discos, figura la llista de títols de les cançons en no sabem quin argot. Evidentment, la intenció era escriure en eivissenc, però l'excés de faltes d'ortografia dificulta de tal manera la comprensió dels títols que només forçant la imaginació endevinam el seu sentit. Aqueix darrer «pecat» és un atemptat mortal a la nostra llengua, a la dignitat de l'antologia, que en queda automàticament disminuïda. Passant a un altre punt, ens hauria agradat a tots els oients dels discos, que ens donassin una informació seriosa i almenys elemental sobre «la curta», «la llarga», un uc, etc... és a dir: les cançons i la seua instrumentació necessitaven una presentació informadora sobre la música popular eivissenca, i el text complet de tots els romanços (escrit en eivissenc correctíssim!) ens hauria servit de gran ajuda per a

penetrar a fons dins d'aqueixa música nostra. Conclusions?: no podem parlar d'una feina feta a consciència, mirant cap a una promoció digna i profunda del folklore eivissenc, de la nostra cultura. I la culpa en recau únicament -cal insistir molt sobre aquest punt - damunt els coordinadors i presentadors dels discos: han rebaixat a un nivell purament comercial un producte d'elevat interès cultural. I això, no els ho podem perdonar, sobretot quan pensam en el coneixement tan superficial i anecdòtic que sol tenir tot eivissenc de la seua pròpia cultura -i no parlem ja dels forasters: amb aquests dos discos, han desaprofitat un material interessantíssim, no li han tret tota l'essència. No s'ho mereixien ni la qualitat de la música ni la dels cantadors pagesos.