Com vaig escriure un article sobre Eivissa a la poesia catalana¹, en podria dedicar un de nou a la poesia en altres llengües inspirada en les Pitiüses. No sortiré d'aquest tema en l'escrit d'avui, per bé que referit tan sols a obres amb més o menys actualitat, quan es podria fer començar, per exemple, amb el sonet formenter de la Diana enamorada o amb els poetes castellans de l'anomenada —i de tanta anomenada— generació del 27.

Em deia Vicente Aleixandre un dia del 1959, a Formentor: "De nosotros, quien descubrió a Ibiza fue Alberti". Amb el pronom personal volia comprendre tots els extraordinaris poetes de la seua fornada. De Rafael Alberti, efectivament, coneixem l'estada a Eivissa el 1936, amb dues parts ben diferents separades pel 19 de juliol; i coneixem també els dos poemes eivissencs, en un dels quals és caracteritzat amb lírica brillantor el doble aspecte de l'evocació illenca. Respecte a l'altre poema, voldria ara aclarir-ne un vers. És el que diu, en la meua versió catalana²: "el pastor nu que dóna a la mar ses ovelles". Quan traduïa el poema, em creia que el pastor era una metàfora del vent —amb una evocació de l'aire, com un "jovencell alat", comença el poema—³ i que les ovelles —abans el poeta ha parlat de les "gaies ones" i dels "riallers llavis d'escuma"— representaven la lleu i dispersa blancor escumosa que corona les múltiples ones blaves alguns dies de ventet. No hi havia tal comparança, sinó una visió real. L'explicació em vingué quan vaig llegir a la part eivisenca de Memoria de la melancolía, de María Teresa León, l'esposa del poeta: "Durante el día, Rafael y yo estábamos solos. Conocimos lo amable que es la pinocha verde para formar una cama de fortuna y cómo, al salir el sol, todo despierta: agua, piedras, pájaros, pinos y pastores. Pastores desnudos en aquel mar turquí de Odiseo lavaban las borregas manchadas de tierra roja".

Després, dos altres poetes del mateix grup han passat per Eivissa: Jorge Guillén i Gerardo Diego. No crec que aquest hagi escrit res sobre l'illa, però em digué que abans del viatge havia emprat el nom "Ibiza" en una rima, per la seua sonoritat; el degué fer rimar amb "liza", "eterniza" o un mot semblant. De Jorge Guillén sí que hi ha un poema eivissenc, que du la data "11-13, VIII-1958". No sé si l'ha publicat ni, en el cas que ho hagi fet, si l'ha retocat o li ha canviat el títol. El tinc escrit de la mà de l'autor —me l'envià, amb una carta del 24 d'agost de 1958, des dels voltants de Sant Antoni— i es titula Silencio hallado en Ibiza (Noche de agosto): el poeta no residia precisament al centre del batibull. Un dia que el vaig anar a veure en moto, s'estranyà una mica que jo em servis d'aquest mitjà de locomoció. Algun dia haurem de reproduir el breu poema, un d'aquells seus, característics, del fet de despertar-se o d'adormir-se, sempre amb aquell punt de meravella intel·lectualitzada, en aquest cas més aviat el "cruce de un insomnio" amb el "silencio del universo".

Més endavant, i no en apressat viatge d'uns dies, han visitat les Pitiüses alguns dels màxims poetes posteriors en llengua castellana. Recordem l'estada d'Angel González a Formentera o les de Francesco Brines, Carlos Bousoño i Claudio Rodríguez a Eivissa. Precisamente aquest darrer dedica al penúltim un noble poema. Frente al mar, escrit a Eivissa i expressiu d'una pregona meditació, en un càlid dia d'estiu, amb elements trets del "mar terso" que té davant i de la "tierra desolada", rocosa i esquerpa, de la costa. Esper que el poeta, desconegut personalment per mi, em permetrà que tradueixi aquí uns versos escrits, com diu Bousoño, en "ese lenguaje sin énfasis, aunque con expresividad y belleza", manejat, d'altra banda, "de un modo castellanísimo, con casticísimo frescor":⁴

ENFRONT DE LA MAR
Des de "Las Mayoas", Eivissa.
A Carlos Bousoño.

Transparent quietud. Davant la terra
rogenca, dessecada fins al cor,
d'aridesa ja calcinació,
s'obre el Mediterrani. Hi ha pins baixos,
savines i atzavares, creix la frígola
i el romaní fidel, austerament,
que tot just flairen si no és a salitre.
La tramuntana crema. Cau la tarda.
Veritat de submissió, de do,
destronaments, esfondraments, enfront
de la mar d'un blau pur, que vers la riba
es torna verd maragda. Vella i nova
erosió. Cornises, plaques, làmines,
espadats i esculleres, bisell àgil,
estria, lucidesa de penyal
de mil·lenària permanència. Aquí
la veritat de la pedra, mai muda
sinó en un reverber interior,
en un estremiment de perdurable
collita, dant el seu provat ofici,
la secreta tendror sòbria, devora
la mar, que és excessiva criatura,
excessiva bellesa per a l'home.
Antiga mar llatina, avui no canta,
a penes diu, mussita, presonera
el seu poder implacable, en esbatec
de sufocació, sense cap ona,
quasi en silenci de clarividència,
mentre que el cel es va obscurint i arriba,
massissa i seca, l'ocasió última
per a estimar. Entre pedres, entre escumes,
què és retiment i què supremacia?
¿Sabem què ens asserena, què ens turmenta:
la mar llisa o la terra desolada?

No pot haver-hi un contrast més gran entre aquest to i el d'un poeta francès, Charles Forot, resident també a Formentera, els hiverns, fins que morí, no fa gaire, d'edat avançada. La seua poesia era tradicional, "de la més clàssica tradició, s'entén —com vaig dir arran de l'aparició del seu llibre Couchant—, car ja existeix, en la poesia francesa, una altra llarga tradició d'audàcies i ruptures".⁶ Tanmateix, si l'arrel és clàssica, són molt del poeta "les branques i les fulles, que en el llibre comentat s'engronsen al lliure vent de Formentera". Jo trobava una certa relació entre Couchant i les Stances de Jean Moréas, ja de l'època de l'Ecole Romane", posició clàssica posterior al període simbolista. "L'estrofa, la brevetat intensa, la puresa formal, l'atmosfera de bellesa i de malenconia, l'actitud meditativa, són semblants en tots dos. El fet de ser les Stances i els versos de Couchant un fruit tardorenc, encara força l'aproximació." Vaig traduir alguns dels poemes on Formentera és més present, i vaig ensenyar les versions a l'autor, que m'autoritzà a publicar-les. Ho faig a continuació, quan ja ha desaparegut el poeta, en memòria seua i com a mostra d'una notable interpretació de Formentera.

*
Clar de lluna inaudit sota un cel ros d'estels,
oh nit de Formentera a un somni immens estesa,
on tot, als nostres ulls, sota més tenues vels,
misteriosament pren una altra bellesa.

Als manes de ma terra el meu amor va dret,
un amor sobre el cor per molt de temps cesari.
Mes davant ta esplendor, nit que em lleves la set,
beneeixo la marxa i no enyoro tornar-hi.
*
D'aquesta illa de somni amb la platja daurada,
l'ametller en flor i el dia lluminós on s'estén
la blavor de les noces del cel pur i l'onada,
¿no podré dir-ne més que un poema del vent?

Aquest vent fosc d'hivern, aquest vent dur d'Eivissa
que masega l'oliu, ¿és fill de l'aire clar
que al meu llindar jugava amb dolça cantadissa,
aquest vent que els cavalls marins fa encabritar?
*
Un vent d'or joguineja amb els tanys d'olivera,
descobreix i acarona el seu caire més ros:
el camp és com, Amor, en tenies quimera,
enmig de l'espurneig d'un mar victoriós.

L'aigua palpita i mou oneigs del cel curulls,
l'aigua amb el blau nacrat de les hores serenes,
i tan divinament viva que els nostres ulls
cerquen que s'hi reflectin les últimes sirenes.
*
Ara oblidat, a l'illa, de tota terra avara
d'aquesta joia esparsa dins la creació,
i del favor dels homes oblidat més encara,
viu, amb cos i esperit, el somni i l'acció.

Els llargs ponents decoren un teatre de fades:
fes-te'n el paradís dels teus somnis vivents!
Aspira aquestes flaires per cad'hora aportades;
àdhuc hi ha voluptats entre el clamor dels vents.
*
La platja d'es Pujols entre les penyes mostra
el seu areny suau als peus, un areny fi,
i el riure inacabable d'aquesta mar tan nostra
es perd immensament en un somni sens fi.

És l'hora blava on volen ocells muts a altres platges;
l'altra, d'or, anirà vers la nit al seu torn,
i jo fugiré, el cor meravellat d'imatges,
mes la vida abreujada, un cop més, d'un bell jorn.
*
Seguíem, confiats, la gràcia de les coses;
sorgia, catedral de les mars, es Vedrà,
sobre els confins de l'aigua; enmig de boires roses,
gavines, a cops d'ala, l'aire feien vibrar.
*
Divinament el dia en la glòria expirava
d'una foguera règia com del tint tirià,
i, sense creure-hi massa, sentíem que pujava
aquesta melangia estranya de marxar...
*
La mar, la mar marcera rugia de furor
i escopia a les vores —roc, desferra o conquilla—,
i els vaixells mig perduts dins el seu gran horror
lúgubrement cruixien dels pals fins a la quilla.
*
Però nosaltres érem a l'illa, recer eixut,
i el nostre amor —pensava— just era aquesta terra
on l'odi es romp i que, joiosa, s'ha rigut
de tempestes del cor i del món que ens fa guerra.
*