Les illes Pitiüses han merescut el sobrenom d'«Illes de la sal» per la importància que en temps passats assumiren les seues salines. L'explotació de sal a les illes es remunta possiblement a la seua ocupació pels cartaginesos, sent des de llavò una activitat ininterrompuda de la qual depenia la conservació i benefici total de les illes. La seua existència, l'hem de lligar a la presència d'amplis espais litorals molt baixos, a l'alta salinitat de la Mediterrània —de 37 a 39 kg. per metre cúbic, dels quals uns 31 kg, són clorur sòdic—, i a l'alt índex d'insolació d'aquestes illes. Malgrat la incidència permanent de l'home sobre ses Salines, almanco des de fa 2.000 anys, aqueixes són un exemple de com una activitat industrial, basada en processos naturals, i en què el saliner juga el paper de simple recol·lector del producte —la sal—, no sols no altera l'equilibri natural, sinó que ajuda a la seua conservació i al seu manteniment perquè la producció depèn, entre d'altres coses, de la perfecta conservació dels bosquets de savines i pins que cobreixin els sistemes de dunes que circumden els estanys. Per això, ses Salines d'Eivissa i Formentera són un bell exemple de com les comunitats vivents, instal·lades en arenals i salobrars són, en aquest cas, perfectament compatibles amb un aprofitament racional dels recursos naturals. El motiu pel qual els paratges de ses Salines de les illes d'Eivissa i Formentera són tractats conjuntamente radica en què sens dubte constitueixen una unitat geomorfològica, paisatgística i ecològica pefectament definida, el principal caràcter de la qual, en tots aquestos aspectes, no ve donat per la singularitat o monumentalitat que tenen, sinó per la suma de valors diversos, inclosos els derivats de l'activitat humana.

CARACTERS GEOMORFOLÒGICS

A) EIVISSA

Al Sud de l'illa d'Eivissa es localitza un extens pla al·luvial que s'ha constituït per dipòsit de materials quaternaris, principalment llims rojos i còdols angulosos, procedents de l'erosió del sistema de pujols que el limiten en els seus vessants Nord i NW. (Puig Palau, 260 m.; Puig d'es Damians, 248 m.; Serra de Trontoll, 218 m.; Serra Grossa, 361 m.; Puig d'En Palleu, 232 m.; etc.). Aquest pla litoral constitueix en la seua meitat septentrional, l'anomenat Pla de Sant Jordi, fertilíssima zona agrícola, rica en aigües subterrànies, tradicionalment elevades per molins de vent. La seua meitat meridional és constituïda per terres molt baixes, pròximes al nivell de la mar, semipantanoses en l'hivern i amb un alt contengut en sals, cosa que ha determinat que l'home no pogués colonitzar-les agrícolament. Això no obstant, la incidència d'alguns factors físics aprofitables ha fet que l'home illenc ubicàs aquí, des de temps antics, la tradicional indústria de les salines. Aquest pla de Sant Jordi i ses Salines és separat de la mar al W., S. i E. per un sistema de cordons litorals o platges (Platges d'es Codolar, Migjorn, es Cavallet i d'En Bossa), així com per dos massissos muntanyosos, constituïts per calcària compactes del Juràssic que, com els illots, emergeixen entre la mar i els estanys de les salines. Es tracta del Puig Falcó (144 m.) situat al SW. i del Puig del Corb Marí (160 m.) al SE.

B) FORMENTERA

Les reduïdes dimensions de l'illa de Formentera (83 km²) permeten de descriure la zona de ses Salines dins el context geomorfològic general de l'illa. Una regió central baixa i estreta reuneix dos promontoris: un, no tan elevat, al W. (Guillem, 107 m.; Prima, 56 m.) i un altre a l'E. (La Mola, 192 m.). Aquests promontoris són constituïts per calcàries organògenes del període Tortoniense (Miocè superior). Aqueixes calcàries es constituïren com una llosa contínua submergida que unia Eivissa amb Formentera, enllaçant els illots d'entremig. Després d'aquest període, l'emersió d'aqueixes calcàries provocà un cicle d'erosió (separació d'Eivissa i Formentera i formació d'illots) i es constituïren dipòsits superficials quaternaris que anaren reblint les zones baixes compreses entre els promontoris abans esmentats. La zona N. de l'illa, ses Salines, com la resta de la regió baixa, s'anà reblint amb llims, costra calcària i dipòsits de marès, i així es constituí una plataforma litoral de materials d'erosió que deixaven petites cales no curulles i que, en el transcurs dels temps quaternaris s'han anat tancant mitjançant cordons litorals que han determinat la constitució del petit llac de s'Estany Pudent o d'es Flamencs i l'albufera de s'Estany d'es Peix.

FLORA

Des del punt de vista botànic, ses Salines d'Eivissa i Formentera ofereixen dues zones d'especial interès per la singularitat que tenen dins de les Pitiüses i fins i tot en el conjunt de les Balears. Ens referim a les zones semipantanoses o salobrars i a les dunes fixes dels cordons litorals que separen les salines d'ambdues illes de la mar.

Zona semipantanosa o «Prat»

És una franja de maresma que circumda els estanys de les salines i que limita, en el cas de les d'Eivissa, en la part N. amb l'aeroport de l'illa, des de la Platja d'es Codolar fins a la Platja d'En Bossa. Uns 500 m. abans d'arribar a la parròquia de Sant Francesc de Paula, les explotaciones agrícoles s'interrompen bruscament per l'elevada concentració salina dels sòls. Aleshores s'inicia un matoll de caràcter halòfil. Aquesta vegetació presenta una fisiologia especial que fa que les plantes puguen suportar en els seus teixits pressions osmòtiques superiors a les normals. Això repercuteix en la seua morfologia que fa que les espècies halòfiles mostrin les seues tiges i fulles carnoses amb gran contengut d'aigua. En aquestos salobrars destaquen les següents espècies vegetals: Arthrocnemum fruticosum (= Salicornia fruticosa) solsera, sens dubte la més abundant i representativa amb el solseró (Suaeda fruticosa), que trobam sempre limitant els canals i estanys; Arthrocnemum glaucum, les branques carnoses de la qual presenten les articulacions més curtes que amples, i això la diferencia de l'anterior; A. fruticosum; Obione portulacoides, de fulles carnoses i blanquinoses; Inula critmoides, composta, de flors grogues i fulles estretes i carnoses; Messembryanthemum nudiflorum, de flors blanques i fulles suculentes i vessiculoses; diverses espècies del gèn. Limonium (= Statice), de bellíssims escapus florals violacis; l'espectacular planta paràsita Cynomorium coccineum, fong de Malta o «magraneta», de color-vermellós, especialment abundant pels voltants de s'Estany Pudent a Formentera, així com a les illes Negres i d'es Penjats; l'esparreguera (Asparagus horridus) i la pala marina (Thymelaea hirsuta). També en aquest ambient trobam joncs, com: Juncus acutus, J. maritimus, així com les ciperàcies d'aspecte de jonc Claudium mariscus i Shoenus nigricans. La presència de Tamarix africana, tamarell o tamariu, està limitada a la zona de transició entre l'ambient halòfil i les petites dunes de la Platja d'En Bossa, concretament en la zona anomenada «es Tamarells», avui en vies de desaparició per les construccions hoteleres de la zona. La importància en el marc de les Pitiüses d'aquestos salobrars es deu a què és l'únic hàbitat salí i humit que resta a les illes, i on encara és possible estudiar i observar la vida i costums d'aquelles comunitats vegetals i animals que precisen d'un ambient pantanós. Recordem que l'altre hàbitat aquàtico-marítim de l'illa d'Eivissa, ses Feixes, situat al N. de la Badia d'Eivissa, d'excepcional interès ornitològic, ha desaparegut quasi totalment i el que en resta es troba en vies de degradació total.

Dunes i arenals

En el cas d'Eivissa les formacions dunals es troben sobre els cordons litorals de les anomenades Platges de Migjorn o de la Trinxa, es Cavallet i es Codolar. Aquestos cordons són els que aïllen de la mar, ajudats pel Puig Falcó i el Corb Marí, els estanys de les salines pel S., E. i W. respectivament. Els de la Trinxa i es Cavallet, així com els seus sistemes de dunes, d'una amplària màxima de 100 m., s'uneixen en el seu extrem més meridional (Punta de ses Portes) a un promontori d'arenisques consolidades (marès) que en part han estat objecte d'explotació. A l'illa de Formentera, les dunes més significatives es localitzen prop de la Cala Savina, seguint per ses Illetes, fins la crosta calcària que constitueix la Punta de Trucadors, extrem més septentrional de Formentera, enfront de l'illa de s'Espalmador. La franja E., que va des d'aquesta punta fins a la Platja d'es Pujols, també és constituïda per dunes. Unes i altres separen les aigües de s'Estany Pudent, així com els cristal·litzadors de sal de Marroig, del mar. Unes altres dunes de menor extensió es localitzen sobre les formacions de marès que quasi tanquen s'Estany d'es Peix. Sobre totes aquestes dunes es troba una de les formacions vegetals més interessants a nivell balear. Ens referim als bosquets de savines (Juniperus phoenicea var. lycia), que sense ser exclusius de les Pitiüses, hi troben el seu caràcter més genuí. Alguns naturalistes, entre ells KNOCHE i COLOM han destacat aquest caràcter dient que «... els seus boscos de savines foren de gran importància en un altre temps, trobant-s'hi en alguns llogarets els testimonis, aïllats actualment, d'un primitiu bosc d'aquesta essència» (COLOM). Avui, aquestos boscos sols es conserven en algunes dunes litorals, entre les quals destaquen les abans esmentades. Les espècies vegetals que han colonitzat aquestes franges costaneres arenoses són plantes adaptades a un hàbitat especialment difícil. En general, les espècies que arriben a prosperar han d'estar preparades per fer front a la naturalesa arenosa del sòl, al vent, a la sequedat i fins i tot a la salinitat. Això no vol dir que cada una hagi de fer front a tots aqueixos factors conjuntament. Cada espècie busca el seu propi biotopus i el seu microclima, i per això precisament es troben rigorosament seriades ocupant espais diferents. Les plantes capaces d'arrelar en sòls d'arena, com ocorre en les platges i dunes de ses Salines, s'anomenen psamòfiles. Aqueixes espècies generalment desenrotllen un sistema radical profund degut a l'escassa retenció d'aigua que fa l'arena. A aquest factor edàfic, ja limitador per a la germinació i desenvolupament de moltes espècies, s'hi afegeix el factor climatològic general en què són incloses les Pitiüses, que determina una forta sequedat durant els mesos d'estiu. Per fer front a la sequedat, les plantes llenyoses, en general, redueixen la seua superfície foliar (fulles de pi, savina, romaní, frígola, etc.), es recobreixen de pèls i adquireixen una forta cutícula, factors tots ells que tendeixen a evitar un excés de transpiració i que, en definitiva, determinen l'aspecte general de les plantes de la conca mediterrània, o sia, la seua xeromorfia. Aquestes espècies de clima sec desenrotllen també un sistema radicular superficial capaç de retenir l'aigua de les escasses precipitacions i que en el cas que ens ocupa juga un paper important en la fixació de les dunes. És especialment observable en les dunes d'es Cavallet el complex radical de les savines que, posat al descobert pel vent de Llevant, s'estén sobre l'arena com una malla. El tercer factor a què ha de fer front la vegetació dunal és el vent. Les espècies vegetals, per sobreviure a la seua acció, que sol ser de direcció constant, adopten formes rabassudes o de coixinets. Aquestes formes eòliques donen un caràcter peculiar al paisatge dunar i impedeixen des de lluny la identificació de les espècies pel seu posat característic ja que quasi totes presenten un fenomen convergent d'adaptació. Finalment, les espècies que es troben més prop de la línia de la costa, també han de fer front al factor salinitat. Després d'aquestes consideracions de caràcter general, vegem quines són les espècies que dominen a la zona de dunes. Devora la savina, espècie preponderant sobre les altres, trobam el pi bord (Pinus helepensis); la mata (Pistacia lentiscus); l'aubada (Anthyllis citysoides); la mançanella o viveta (Helycrysum stoechas); romaní (Rosmarinus officinalis); cepelló (Fumana thymifolia); cepell (Erica multiflora); esteperol (Cistus clusi); frígola borda (Micromeria inodora); herba de Sant Ponç (Teucrium polium); Senecio leucanthemifolius; gram marí (Sporobolus arenarius); etc. etc. i els endemismes pitiüsos Silene littorea var. nana i Chaenorrhinum rubrifolium sep. formenterae. Més prop de la mar, fora ja de les dunes fixes, trobam els coixinets fixadors d'arena de Crucianella maritima, botja (Ononis natrix). A més, corretjola de platja (Convolvulus soldanella), escart de platja (Eryngium maritimum); grinyaló (Leonthodon tuberosa); càrritx (Ammophila arenaria); trèbol blanc o trèbol de platja (Lotus creticus); lletrera de platja (Euphorbia paralias); i algun exemplar d'herba blanca (Diotis maritima), especialment a Formentera i a l'illa de s'Espalmador, espècie quasi desaparescuda a les Pitiüses. En gran quantitat, és observable el lliri de platja (Pancratium maritimum), entre d'altres espècies. Fora dels arenals i dunes, sobre les arenisques de la Punta de ses Portes es poden observar Aizoon hispanicum, Mesembryanthemum nudiflorum i Frankenia pulverulenta.

Són aquestes comunitats vegetals les que es troben en un perill més greu de desaparició. L'estretor de la franja arenosa que han sét capaces de colonitzar, exemple de capacitat d'adaptació a hàbitats extrems, ens indica que l'equilibri ecològic de les comunitats dunals és precari i fàcilment descompensable. En conseqüència, qualsevol agent modificador d'aquest mitjà, com per exemple la creació de noves vies de penetració i instal·lació d'indústries turístiques, repercutirà damunt la comunitat biològica iniciant les successions de degradació. Vegetació del Puig Falcó, del Corb Marí i de la franja interior de la Punta de ses Portes La vegetació d'aquestes zones correspon a una garriga amb pi bord (Pinus halepensis). Hi trobam, a més d'una gran part de les espècies llenyoses ja esmentades de les dunes, les següents: ginebre (Juniperus oxycedrus), de les rabasses del qual antigament s'obtenia a les Pitiüses, per destilació, quitrà de ginebre, producte medicinal emprat per guarir malalties de la pell; tomani (Lavandula dentata), espècie aromàtica i de belles inflorescències morades; frígola vera o de Sant Joan (Coridothymus capitatus), de les flors morades de la qual s'obté la mel més apreciada de l'illa: ruda (Ruta chalepensis), de flors grogues i olor penetrant característica; cepelló (Fumana thymifolia), mata de fulles oposades parescuda a la frígola; Polygala nicaense; nombrosos exemplars de magraneta de mel (Cytinus hypocystis ssp pityusensis) parasitant les rels del Cistus clusi. Aquesta subespècie fou descrita en 1973 sobre exemplars de la base del Puig Andreu. En aquest mateix lloc es poden observar durant la primavera diverses espècies d'orquídies entre les quals destaca per la seua bellesa l'Ophrys tentheredinifera així com l'O. fusca i l'O. speculum, més abundants que la primera. A principis de la tardor, així que cauen les primeres pluges, floreixen la Scilla autumnalis, el narcís (Narcissus serotinus) i el safrà bord (Merendera filifolia). Entre les creques de les calcàries del Puig Falcó orientades cap al sud es troba la falguera termòfila Notochlaena vellea. Per tota la zona és abundant l'Odontospermum maritumum, del qual en podem observar formosos exemplars a les parets de la torre-guaita de sa Sal Rossa. Devora les edificacions salineres de la Revista creixen espècies com: el malví (Lavatera arborea); el card Scolymus hispanicus, de formoses flors grogues; la porrassa (Asphodelus microcarpus) i la ceba marina (Urginea maritima). Sempre unides a la presència de l'home es troben espècies exòtiques com la figuera de pic o figuera d'indi (Opuntia ficus-indica) i la pita (Agave americana), així com el llorer (Laurus nobilis), espècies avui en dia integrades al paisatge illenc.

FAUNA

En els salobrars de ses Salines, i en part als cordons litorals limítrofs, són observables encara —malgrat la minva que a Eivissa ha ocasionat la instal·lació de l'aeroport— un cert nombre d'aus, siga en la seua condició de migratòries o sedentàries. Algunes troben entre la vegetació halòfila i els estanys el seu lloc òptim per a la cria. A aquestes salines d'Eivissa i Formentera hi arriben les aus migratòries que segueixen la ruta de la Mediterrània occidental, des del Golf de Lleó, per arribar a les Balears i Pitiüses com a estació de pas. D'aquí se'n desprèn la gran importància que les zones humides adquireixen, siga per a hivernar, siga per a recuperar energies. Després de s'Albufera d'es Grau de Menorca i s'Albufera d'Alcúdia a Mallorca, ses Salines d'Eivissa i Formentera representen la tercera zona humida en ordre d'importància dins de les nostres illes. Entre les aus observables, destaquen per la seua espectacularitat els grups de flamencs (Phoenicopterus ruber) que després de l'obligat període de cria a la Camarga, passen gran part de l'hivern a les zones humides del país. En el període que abraça des de finals d'agost fins a primers de desembre han sét observats grups de fins trenta-tres individus —alguns d'ells, jóvens anellats— a ses Salines d'Eivissa. Són freqüents també les garses (Ardea cinerea i A. purpurea), el lent aleteig de les quals es reflecteix a les aigües dels estanys, al temps que provoca la fugida dels grups de llisses abundants en aquestes aigües poc profundes. Altres aus observables en major nombre que les anteriors són: la garseta blanca (Egretta garcetta); el martinet (Nicticorax nicticorax); la juia (Vanellus vanellus); el coll verd (Anas platyrrynchos); el siulador (Anas penelope); el sorçó d'hivern (Anas crecca); el sorçó (Anas querquedula); el cap vermell (Nyroca ferina); el xerraine (Himantopus himantopus); diverses espècies del gèn. Tringa i del gèn. Calidris. Algunes aus rapaces que crien als tall-serrats pròxims i a les torres abandonades dels molins de vent, depenen en la seua alimentació parcialment d'aquesta petita reserva ornitològica. Destaquen entre elles: l'àguila peixetera o àguila d'estany (Pandion haliaetus), que, cernint-se feixugament sobre les aigües dels estanys, es llança per agafar les seues preses amb les arpes, en especial les llisses que es troben pels canals i estanys en ardades. No tan freqüent és el pilot d'àdenes (Circus aeruginosus), el qual, volant a molt poca altura, es llança de sobte sobre les seues preses, principalment peixos. Mentre el falcó reial (Falco peregrinus) ha sofert una gran regressió a la zona, és molt freqüent el xoriguer (Falco tinnunculus), que amb el seu aspecte inconfundible sobrevola i se cerneix per tot el pla de ses Salines, alimentant-se d'insectes, sargantanes, ratolins, etc. Entre les rapaces nocturnes es troben les mateixes que a la resta de l'illa, és a dir l'òbila (Tyto alba) i el mussol (Otus scops), que nien, com els xoriguers, als vells molins de vent i cases abandonades. També és visible el solitari arner o martinet blauet (Alcedo athis), inconfundible pels seus vius colors verd-blaus i el seu bec llarg en forma de punyal. Els altres vertebrats existents a ses Salines d'Eivissa i Formentera no ofereixen cap particularitat enfront als de la resta de les illes, llevat de l'endemisme formenterer Eliomys quercinus ssp ophiusae, la «rata de sa coua blanca», que és dins la seua espècie la raça més grossa existent al món. Entre els punts d'interès científic que ofereix l'estudi d'aquest liró hi ha els del gegantisme insular, que es donen en l'actualitat sols en unes poques espècies animals, però que es donaren en gran quantitat d'espècies durant el Quaternari mitjà. També ofereixen interès científic els lacèrtids pels fenòmens de microevolució que s'han donat a cada població de sargantanes que habiten la cadena d'illots que enllaça les illes d'Eivissa i Formentera. Les subespècies de Lacerta pityusensis i la seua distribució, referides a les principals illes i illots són les següents: A ses Salines d'Eivissa, així com a la resta de l'illa: Lacerta pityusensis ssp pityusensis. A l'illa Caragoler, L. pityusensis ssp caragolensis. A les illes Negres, L. pityusensis ssp negrae. A l'illa d'es Penjats, L. pityusensis ssp ahorcadosi. A l'illa d'es Porcs, L. pityusensis ssp puercosensis. A l'illa de sa Torreta, L. pityusensis ssp torretensis. A l'illa de s'Espalmador, L. pityusensis ssp espalmadoris. A l'illa de Castavi, L. pityusensis ssp gastabiensis. I a ses Salines de Formentera i a la resta de l'illa, L. pityusensis ssp formenterae. Hem d'afegir que a l'illa de Formentera viu una sola espècie de dragó, l'Hemidactylus turcicus, mentre que a l'illa vesina d'Eivissa es donen conjuntament les dues espècies típiques: H. turcicus i Tarentola mauritanica. En el que es refereix a invertebrats, ses Salines i les Pitiüses en general, no han sét encara ben estudiades. Ofereixen especial interès els estudis del Dr. Francesc Español sobre la família dels Tenebrionids (insectes coleòpters), sent els voltants de s'Estany Pudent on es troba una major quantitat d'espècies. Esmentarem entre altres els endemismes pitiüsos: Pachychila sublunata, Tentyria ophiusae, Phylan mediterraneus, i l'Asida ludovici, única espècie de tenebriònid d'origen tirrènic que es troba a Formentera.

S'ESPALMADOR

Entre la sèrie d'illots que es localitzen entre ambdues salines, destaca l'illa de s'Espalmador, la major de les que rodegen les Pitiüses. Forma part de la plataforma de calcàries organògenes que durant el Tortoniense unia Eivissa i Formentera, recoberta de dipòsits superficials quaternaris, com crosta calcària, marès i dunes. La seua longitud és d'uns 2.800 m. per una mica més d'1 km. d'amplària en els seus punts més distants. Se'ns presenta com una superfície plana, localitzant-se el seu punt més elevat (22 m.) a l'W. de l'illa, on se situa una torre-guaita del segle XVIII (sa Torreta). Cap al centre, l'illa presenta una petita depressió on periòdicament s'hi acumulen les escasses precipitacions que es donen a la zona. Dues amples platges es localitzen el S. i W. respectivament; aquesta última, front a l'illot de sa Torreta. L'aspecte general que ofereix l'illa és de molta aridesa, per bé que a les seues amples zones dunars es localitzen esplèndids savinars, reblerts vora el mar i de gran desenvolupament arbori a la zona més alta de l'illa. Entre les espècies vegetals, destaquen, a més dels bosquets de savines, la mata (Pistacia lentiscus); el romaní (Rosmarinus officinalis); el raspall (Cneorum tricoccum); l'herba de Sant Ponç (Teucrium polium); l'ullastre (Olea europeae var. sylvestris); la botja (Ononis natrix); l'esparreguera (Asparagus horridus); Cakile maritima; el peu-crist (Plantago coronopus); la rapa (Arisa rum vulgare); la corretjola (Convolvulus althaeoides); el serve (Brachypodium ramosum); algunes espècies del gènere Limo nium, etc. etc. A les dunes i als arenals trobam les mateixes espècies esmentades d'Eivissa i Formentera, sent de destacar la presència d'herba blanca (Diotis maritima). A la zona humida pròxima a la petita llacuna central es troba el Juncus acutus, jonc; el J. maritimus; l'Arthrocnemum frutico sum, solsera; la Suaeda maritima, solseró; l'Espergularia media; etc. etc.

A l'illa existeix una finca agrícola amb cultius d'oliveres, vinyes, figueres i garrovers. Dins aquest petit paisatge humanitzat apareixen també la figuera de pic o d'indi (Opuntia ficus-indica) i la pita (Agave americana). La fauna de s'Espalmador ha sét poc estudiada, sent no obstant això freqüents les troballes de varietats endèmiques pròpies de l'illa. Destaquen en aquest sentit les formes de Tenebrionids (insectes coleòpters) com: Alphasida (Glabrasida ibicensis ssp ovalaris, pròpia també de Formentera; Asida ludovici forma minorata, que a Formentera i a s'Espalmador redueix el seu tamany enfront de la resta de les Pitiüses; Asida (Granulasida) inmarginata, espècie nova de l'illa de s'Espalmador, descrita per M. de la Escalera el 1925. A més d'altres endemismes pitiüsos, com Tantyria ophiusae, freqüent a les dunes litorals i Phylan mediterraneus entre d'altres. Entre els vertebrats mereix destacar-se la subespècie de lacèrtid pròpia de l'illa (Lacerta pityusensis ssp espalmadoris), que com les dels altres illots, pareixen haver modificat parcialment la seua alimentació insectívora complementant-la amb un règim vegetarià.

BIBLIOGRAFIA

ALCOVER, J.A.: Dades bio-ecològiques d'interès per al Pla General d'Ordenació de l'Illa de Formentera (Pla Torres-Julve). (Manuscrit).

COMPTE SART, A.: Resultados de una expedición zoológica a las Islas Pitiusas. 2 Coleópteros. Bol. R. Soc. Española Hist. Natural, (Biol.) 64: 239-275 (Madrid, 1966).

Resultados de una expedición zoológica a las Islas Pitiusas. 1 Vertebrados. Bol. R. Soc. Española Hist. Natural, (Biol.) 64: 15-46 (Madrid, 1966).

HORST MESTER, R.: Die Vogelwelt der Pityusen. Sonderdruck aus: Bonn. Bestr. 22: 28-29 (1971).

VILA VALENTI, J.: Ibiza y Formentera, islas de la sal. Estudios Geográficos, C.S.I.C., vol. XIV (Madrid, 1953).

Mapa geológico de España 1:50.000, n° mapa nacional 798 (Ibiza) y 824-849 (San Francisco Javier). Instituto Geológico y Minero de España (Madrid, 1969).

Mapa de les Salines d'Eivissa i Formentera