Els nostres ESTATUTS D'AUTONOMIA. En el problema de les autonomies es veu una tibiesa estranya dins alguns sectors que presumien d'autonomistes. Però ara i avui el moviment autonòmic és irreversible.

Es el més just i equitatiu dins l'àmbit cultural que ninguna llengua tengui l'hegemonia. Per això és fonamental que tant a les nostres ILLES com a tots els PAÏSOS CATALANS sigui el català la llengua oficial, sense que això signifiqui l'exclusió del castellà. Així la nostra llengua i la nostra cultura podran tenir vertadera vitalitat.

Les llengües de la «perifèria» -així les ha anomenat algú, despectivament-, no han d'ésser pur folklore, no han de continuar essent unes pobres ventafocs, menyspreades i arraconades. L'Estatut de Núria, de l'any 1931, fou aprovat a Catalunya pels Ajuntaments i en el referèndum popular, on sols hi hagué 3.286 vots en contra.

Segons l'esmentat Estatut, el català seria la «llengua oficial» del Principat i correspondria «a la Generalitat la legislació executiva i l'execució directa en l'enseyament en tots els seus graus i ordres», i en els principals serveis culturals. Però, tant en l'aspecte llingüístic i cultural com en el tributari i administratiu, les Corts retallaren bastant i feren moltes «salvetats i reserves», no tenint en compte el massiu plebiscit.

A EIVISSA I FORMENTERA hem de saber conèixer els signes dels temps i sintonitzar amb el moviment dels PAÏSOS CATALANS en defensa de l'oficialitat de la nostra llengua i per la implantació de l'ensenyament bàsicament en català, a l'escola, a tots els nivells. Per damunt de tot hem de reivindicar els drets idiomàtics i culturals. Així podrem conservar com cal, la nostra identitat, la nostra personalitat.

Nosaltres i tots els PAÏSOS d'estirp catalana hem de constituir un «front comú» com propugnava l'amic Pep Costa, i així, ben agermanats, assolir les reivindicacions autonòmiques i amb el temps arribar a «una confederació d'Illes, de PAÏSOS CATALANS i de les nacionalitats de l'Estat espanyol.