1. Introducció

Aquest treball pretén ser l'aplicació, a un nivell local —com ja ha fet recentment Pere Salvà i Tomàs¹—, referint-se a Mallorca—, del sistema dels cultius dominants de Weaver.

L'index de combinació proposat per Weaver permet elegir, després de diferents operacions, els cultius que són més importants dins cada municipi i eliminar els secundaris.

Com fa Pere Salvà², prenem com a base la superfície agrícola útil —les terres cultivades—, deixant a part la superfície no útil —les terres no cultivades—. La superfície no útil va tenir una utilització important ja fa molt de temps³, però avui en dia els tipus d'explotació com aquest estan totalment abandonats.

Pot ser que aquest treball sembli tenir una manca d'actualitat, però això no és cert, ja que, si bé les darreres xifres que utilitzam són les de 1960 —no en tenim d'altres més modernes—, podem veure-hi la gran evolució que s'ha donat al camp de les nostres illes al llarg de cent anys.

Les xifres que utilitzam són les recollides per Bartomeu Barceló Pons⁴, corresponents als anys 1860 i 1960; són les següents:

TAULA I

DISTRIBUCIÓ DE LA TERRA I EXTENSIÓ DELS CULTIUS A L'ANY 1860 ILLA D'EIVISSA

TAULA II

DISTRIBUCIÓ DE LA TERRA I EXTENSIÓ DELS CULTIUS A L'ANY 1960 ILLA D'EIVISSA

TAULA III

DISTRIBUCIÓ DE LA TERRA I EXTENSIÓ DELS CULTIUS ALS ANYS 1860 I 1960 ILLA DE FORMENTERA

Nota.— Les xifres s'indiquen en hectàrees.

2. La metodologia emprada

Per a començar cal assenyalar que l'aplicació de metodologies concretes a l'estudi del camp illenc ha estat pràcticament inexistent, ja que l'únic que ho ha fet és Jean Bisson⁵, en un article referint-se a totes les Balears.

Hem de dir també que no hem de confondre el sistema dels cultius dominants de Weaver amb el dels mapes, que sota el mateix títol va publicar Bartomeu Barceló Pons a la seua tesi doctoral⁶, ja que els mapes de Bartomeu Barceló consisteixen en la cartografiació directa dels tants per cent dels cultius, sense l'aplicació de cap metodologia concreta.

La metodologia utilitzada en el present article és, com ja hem dit, la dels cultius dominants de Weaver, que va emprar per primera vegada l'any 1954 per a comparar la utilització del sòl al Middle West, tenint com a font els censos de 1940 i 1950. Va ser utilitzat després per Coppock —atlas agrícola d'Anglaterra—, i, a més, ha estat freqüentment utilitzat pels autors anglesos i nord-americans, en particular per Haggett i Yeates.

Ja més recentment —1973—, ha estat emprat per Guermont i Massias⁷, i per aquesta raó, hem decidit utilitzar la mateixa metodologia per a l'estudi de la Illes Balears.

L'aplicació del sistema és la següent:

Una vegada tenim las xifres exposades a les taules I,II i III, es mira el tant per cent que representa cada cultiu damunt el total de superfície agrícola útil; quan tenim això, s'ordenen les xifres resultants de major a menor. Després es mira quina és la seua distribució més típica (agafar només el primer, agafar els dos primers, els tres, els quatre, etc.); calculam després per a cada municipi la distribució que se'ns dóna, comparant-la amb la distribució teòrica següent: 100% per a un cultiu en règim de monocultiu; 50%, 50%, per a dos cultius; 33%, 33%, 33%, per a cada tres cultius; 25%, 25%, 25%, 25%, per a quatre cultius, etc.

Prenem després per a cada municipi la distribució teòrica que tingui la variació més petita a partir de la fórmula següent:

S² = Σ d² / n

A on Σ d² és la suma dels quadrats de les diferències entre els valors observats i la distribució teòrica i n és el nombre de cultius de la combinació.

3. Aplicació del sistema a les Pitiüses

En primer lloc, com fa Pere Salvà⁸, hem numerat els cultius d'acord amb la taula següent:

1. Cereals de regadiu
2. Fruites de regadiu
3. Cereals i llegums
4. Ametllers
5. Garrovers
6. Figueres
7. Oliveres
8. Parres
9. Fruiter de secà.

Agafant les taules I, II i III, i aplicant la fórmula abans dita, hem tret els resultats següents:

TAULA IV

PROGRAMA DELS CULTIUS DOMINANTS DE 1860 (ILLES PITIÜSES) Classificació de les combinacions

Els municipis que presentes aqueixes combinacions són: 35: Sant Joan. 3: Eivissa, Sant Antoni, Sant Josep, Santa Eulària i Formentera.

TAULA V

PROGRAMA DE S CULTIUS DOMINANTS DE 1960 (ILLES PITIÜSES) Classificació de les combinacions

Els municipis que presenten aqueixes característiques són:

• 43.517: Eivissa.
• 435: Sant Antoni, Sant Joan i Santa Eulària.
• 43: Sant Josep.
• 3: Formentera.

Nota. Els números entré parèntesi indiquen el nombre de municipis que presenten aqueixa combinació.

Una vegada fet això, hem traslladat els resultats als mapes 1 i 2. La metodologia utilitzada per a la realització dels altres mapes —números 3 a 7— és molt simple. Hem fet igual a cent la xifra corresponent a 1860 i per una regla de tres hem obtingut quina era la xifra corresponent a 1960.

4. Anàlisi dels resultats obtinguts

Examinant les taules IV i V i els mapes 1 i 2, podem observar que dins el camp de les nostres illes s'ha produït una gran evolució i diversificació en els darres cent anys. De presentar només dues combinacions l'any 1860, es passa a quatre l'any 1960. A més, la majoria de les combinacions l'any 1960 (l'única excepció és el cas de Formentera, una mica a part, que més endavant estudiarem), presenten dos o més factors, per contra de l'any 1860, en què a cinc municipis els cereals eren quasi monocultiu⁸ i només un altre municipi, Sant Joan, presentava la combinació dels cereals amb els garrovers.

Dins els darrers cent anys tenim també un augment de la superficie agrícola útil a tots els municipis llevat del d'Eivissa, on el creixement del casc urbà ha llevat molta importància a l'agricultura (mapa 3).

Aqueixa diversificació s'ha produït a costa dels cereals i llegums de secà, que han sofert una disminució molt grossa a tots els municipis (mapa 5); n'és extrem el cas del municipi d'Eivissa, on aquest cultiu ha disminuït un 79% respecte a l'any 1860. El municipi que presenta un descens més baix és Formentera: un 11%.

Formentera, com ja hem dit, és un cas una mica a part, atesa l'especial constitució de l'illa, que en realitat només permet el cultiu intensiu de cereals. No obstant això, dins l'esmentat centenni s'hi ha experimentat una certa evolució que ja ens ofereix d'altres cultius, per bé que en quantitats molt petites.

El sistema de cultius de regadiu ha sofert una evolució molt important en aquest període (mapa 4); n'és extrem el cas de Santa Eulària, que multiplica per tres el seu nombre d'hectàrees d'aquest tipus de cultiu. D'aquí aqueixes 634, que representen la meitat de cultius de regadiu de l'illa.

Però el cultiu que ha tingut una evolució més considerable ha estat el dels ametllers (mapa 6), que l'any 1860 no figurava a cap combinació i l'any 1960 és el cultiu principal a tots els municipis de l'illa d'Eivissa.

L'evolució del garrover ha estat també molt important (mapa 7), especialment al nord i centre de la nostra illa (Sant Antoni, Sant Joan i Santa Eulària).

5. Comparació dels resultats obtinguts amb l'illa de Mallorca

Comparant els resultats obtinguts amb els que damunt l'illa de Mallorca ha obtingut Pere Salvà⁹, hem pogut veure que l'evolució de les dues illes ha estat semblant. L'any 1860 la combinació dominant a Eivissa —cereals tot sols— és també dominant a Mallorca, especialment a la part oriental de l'illa —serra de Llevant—. L'altra combinació que es dóna a l'illa d'Eivissa—cereals-garrovers—, a Mallorca es dóna a la part nord de la serra de Tramuntana.

L'any 1960, a Mallorca, no trobam cap municipi amb cereals tot sols. Les combinacions que també es donen a Eivissa—ametllers-cereals i ametllers-cereals-garrovers— són dominants a l'illa de Mallorca, especialment a la zona centre i oriental. El regadiu dominant a Eivissa, a Mallorca només es dóna a la part de sa Pobla i als volants de la Ciutat de Mallorca.