Traduït del castellà

Encara que havia plogut molt en les primeres hores del matí, en Simón va aprofitar una treva i se'n va anar a treballar a l'hort. Després va començar a ploure una altra vegada. Va acabar de collir algunes fruites i va emprendre el camí de tornada cap a casa seva. El vent del nord bufava entre els arbres. La casa era a prop, envoltada de grans pins, que ara doblegaven les seves branques amb la força del vent. Feia fred i en Simón va pensar que hauria de fer foc a la cuina per escalfar-se. Encara conservava la robustesa dels seus anys joves, però a la cara i al cos ja se li notaven les rugositats del pas dels anys. Quan va arribar al «porxo» de la casa va trobar en Joan, que l'estava esperant.

-Hola, Simón! -Hola, Joan! -digué en Simón, mentre obria la porta. -Passa, no et quedis aquí parat. -afegí després. -Els dos homes van entrar a la casa i van estar un instant mirant-se fixament als ulls i sense dir res. Era aquell un retrobament inesperat. Amics en la seva joventut i companys de moltes aventures, estaven ara distanciats des de feia molt de temps. -Pensava anar de caça, però amb aquest temps... -digué en Joan. -No crec que duri gaire. Van anar a la cuina i en Simón va amuntegar la llenya per al foc. Després va portar una ampolla de vi i dos gots. -Aquest vi és per a les que acaben de parir -digué. -Sí que és bo -assentí en Joan, bevent un trago. Es van asseure al costat de la llar. En Joan portava la camisa xopa de pluja i es va acostar al foc. -Serà millor que la deixis assecar -digué en Simón-. Pots posar-te una de les meves mentrestant. En Simón va pujar al pis de dalt i va tornar amb una camisa neta. -A la nostra edat ja no és temps de fer-se el valent -digué. -És veritat. Ja no tenim cap ni corda. Estem cansats. Són altres temps. En Joan es va canviar la camisa i va omplir una altra vegada els gots. La pluja, des d'un cel ja trencat, s'escorria entre les fulles dels arbres i el vent seguia colpejant amb ràbia contra la casa. En Joan observava amb una mirada impenetrable els moviments d'en Simón. Era una de les vivendes típiques de l'illa, de parets gruixudes i blanques i amb unes bigues pintades de color rogenc. Hi havia una petita sala a l'entrada i una habitació i després la cuina amb la boca del forn per fer el pa. En un dels racons de la sala hi havia l'escala que pujava al pis de dalt, on, a més dels dormitoris, hi havia una galeria àmplia on es posaven a assecar els fruits de la terra. -Tens una casa massa gran per a tu sol -digué en Joan. -A tot s'acostuma un -respongué en Simón, amb aire distret.

Va acostar una cadira al costat del foc i va estirar les cames. El ball incessant de les flames, el cruixit de les branques seques, els records de temps llunyans. Esperaven els dos també al costat de la llar, mentre la Maria repassava la roba que havia de vestir el dia del casament. En un racó descansaven els vells en silenci. La Maria era una dona difícil, que mai sabia ben bé el que volia, que li agradava agradar als homes i després girar-los la cara. En Simón sempre pensava en com havia hagut de ser precisament aquella dona, tan diferent de com era ell, la que li havia despertat aquella passió. Els dos gots estaven buits i en Simón va tornar a omplir-los. -Amb un temps així vénen ganes d'emborratxar-se -digué. -Saps que hi hagué antigament un d'aquells que fan versos que deia poc més o menys: «Omple est got que està buit / buida es got que està ple / no el deixis mai buit / no el deixis mai ple». -Tu has estudiat i has viatjat, pots veure el món d'una altra manera -digué en Simón-. Sempre ens has portat avantatge. -Bah!, no és per tant, no creguis que és per això -replicà en Joan, bevent una altra vegada. En Simón va remoure la llenya del foc. La pluja enviava esquitxades que arribaven fins a dins de la cuina. A fora el vent carregava cada vegada amb més força. Arribaven a casa de la Maria i la jove els entregava cadires perquè esperessin, mentre ella s'arreglava i s'embellia. Després tornava i es col·locava com una reina al seu lloc i començava la ronda. En Joan era sempre el primer que s'asseia a la dreta d'ella, i els altres s'entretenien jugant a cartes o xerrant. Quan era l'hora de cedir el seu lloc, en Joan sempre es retardava, i de vegades fins i tot ni feia cas dels avisos que se li donaven. Per fi acabava per aixecar-se, i desafiant tots els costums en aquests casos sortia de la casa apressuradament, sense esperar, amb un «bona nit» destrempat i que era com un menyspreu. I de vegades per més tard gastar alguna broma als de la casa o als seus companys, que en ocasions resultaven veritables ofenses. -Hauràs vingut per alguna cosa, suposo -digué de sobte en Simón. -Feia temps que no parlàvem. M'agradaria saber per què. -La vida té els seus misteris. Mai acabem de saber bé les coses, no creus? La Maria no va assistir un diumenge a la missa major. S'havia compromès amb en Simón. Els altres pretendents ja no van acudir a les vetllades. Aquella primera nit, quan en Simón va deixar la casa de la seva promesa, algú havia tallat petits trossos de figueres de moro i els havia escampat al costat de la porta i al llarg del camí. -Sí, hi ha moltes coses que un no sap -digué en Joan-. I es mor un sense saber-les. Llavors els altres es posen un mantó negre sobre les espatlles i a esperar el mateix. La nostra vida aquí, al camp, és absurda. En Simón va anar a buscar una altra ampolla de vi. -No més absurda crec que vivint a la ciutat -digué en Simón-. Aquí almenys pots somiar i perdre el temps. Encara que ja sé que no és gens pràctic. -Malgrat tot no aconsegueixo entendre com has aguantat tant de temps aquí i sol. Van tornar a beure. En Simón va atiar una altra vegada la cendra. El foc s'estava apagant i es va aixecar per anar a buscar més llenya. En tornar va colpejar i va bolcar una cadira. Després es va quedar uns instants mirant el foc. Uns dies després havia trobat de nou fulles de figuera de moro al camí fins a l'església, per on havia de passar la Maria. Ella no va dir res, però a ell va començar a posar-se-li la mala sang a dins. -Hi ha coses que lliguen a un i que no li deixen llibertat -digué en Simón-. O potser és al revés, tanta llibertat que un pot fins i tot triar, no sé. -Sí que hem canviat els dos! -exclamà en Joan-. Te'n recordes de quan sortia el sol i ens trobava ballant? Hi havia algunes que no esperaven a Sant Joan i per la nit llençaven faves seques sota el llit, unes amb pell i altres pelades. Al matí les recollien sense mirar-les; si sortia una seca, mala sort; però si era una de les pelades... Segur que eren moltes les que feien el mateix, no creus? A vegades les dones tenen els seus capricis, idees fixes. No hi ha qui les entengui.

En Simón es va incorporar per agafar l'ampolla i va omplir els gots. Els dos homes començaven ja a sentir els efectes del vi i tenien els ulls tèrbols. -Comprèn, tanmateix, que tot té les seves compensacions -digué en Joan-. Tot s'equilibra. I a més, el temps... -Beguem pel nostre encontre -digué en Simón-. No ho creuràs, però feia temps que ho estava esperant. -De veres? -digué en Joan, esclatant en una sorollosa riallada-. Que em trague la terra si pensava una cosa així -afegí mentre li saltaven dels ulls les espurnes de la borratxera. Ja estava tot disposat per anar a l'església i celebrar-se el casament. La nit abans, la Maria es trobava a la seva habitació retocant el seu vestit de núvia. Trigava a baixar i els de la seva família van anar a veure-la. La Maria ja no hi era. Havia fugit i ningú sabia on podia trobar-se. Dies després va aparèixer a casa seva. Venia gelada i feia temps que no menjava. Li va dir a en Simón que no podia casar-se amb ell, que havien ocorregut coses inesperades de les quals no podia parlar, coses de les quals havia d'avergonyir-se -digué-. I que esperava que la perdonés. Li va costar treball a en Simón arribar a entendre-la. En el rostre d'ella hi havia totes les misèries del món i en el cor d'ell totes les ignomínies de la vida. No va fer més que crispar els llavis amb una dolorosa ganyota. Després va marxar per sempre i sense dir una paraula. -I per què esperaves aquest encontre? -preguntà en Joan. -Oh!, no ho sé, per parlar. També per recordar coses. De joves érem bons amics, oi? -Clar que sí -respongué en Joan-. Sempre ho hem estat. I m'alegro que diguis això. Malgrat els meus estudis -com tu dius- han estat moltes les vegades que hem enfonsat junts l'arada, que hem anat a la sega junts, que... -Que ens hem divertit junts -l'interrompé en Simón, posant-se a riure d'una manera forçada-. Encara que, la veritat, sempre eres tu el que més es divertia. Jo solia tenir molts sots. Li resultava difícil concentrar-se. Tenia la llengua pastosa i feia esforços per defugir els seus pensaments. Es va aixecar per agafar l'ampolla de vi i va estar a punt de caure. Va omplir els gots i van beure una altra vegada. -Tot allò d'aquell temps ha estat envoltat d'una gran foscor -digué-. -Te'n recordes encara de la Maria, eh? -preguntà en Joan, mirant-lo de cua d'ull-. Si vols que et digui la veritat, crec que va ser el millor que et podia passar. -Què vols dir? -Trencar amb ella. Era una dona que no et corresponia. Clar que va haver de ser desagradable en aquells moments, però una vegada passat... -Va ser tot tan sobtat -digué en Simón-. Marxar sense dir-li ni una paraula i no tornar a veure-la mai. Per què, quan un s'enamora de veritat, han de passar aquestes coses? Hauria donat la meva vida a canvi de saber-ho tot, qui havia estat... -Maleïda sigui! -exclamà en Joan, nerviós-. Potser el millor seria no parlar d'aquestes coses. El temps dissipa tots els rancors, no creus? Importa ara de qui va ser la culpa? En Simón es va aixecar recelós i va mirar per una petita finestra. Havia deixat de ploure, però el vent continuava amb més força que abans. A fora lladraven uns gossos. -Tens raó -digué en Simón-. Què et sembla si sortim una estona de caça? Encara ha quedat bon temps. -Em sembla molt bé. En Simón va entrar a l'habitació, va despenjar dues escopetes i va obrir una caixa de cartutxos. La camisa d'en Joan ja estava seca i va tornar a canviar-se-la. -Avui acabarem amb tots els ocells -digué en Simón. Ja al camp semblava que allò de la Maria s'havia esborrat, que ja no tenia importància. Els dos homes marxaven ara separats. A vegades les branques verdegen per un temps, però petites, roïnes i baixes són un dia sacsejades per la violència del vendaval i arrencades de soca-rel. De sobte va sonar un tret. I així fou com el vent va doblegar sense pietat el cos cansat d'en Joan.