Dins el panorama general de la poesia catalana moderna, l'obra de Marià Villangómez té un valor ben representatiu. D'una banda perquè epitomitza una línia d'evolució ben característica dels poetes de la generació de la República, i, d'una altra, perquè la seva obra literària i la seva tasca personal són el llaç que uneix Eivissa al Principat.

Villangómez s'inicia com a poeta sota la influència decisiva del post-simbolisme. La recerca de l'emoció i de la imatge, la dignificació de la paraula literària, conflueixen en una sola experiència poètica: una experiència pregonament individual i, tanmateix, transcendent. A aquesta formació hi intervenen també, naturalment, lectures de proximitat geogràfica o novetats europees. Les primeres són les que poden haver fet pensar en la seva adscripció a una «escola mallorquina», però em penso que els símils, les concomitàncies, hi són tan sols a un nivell físic, geogràfic —i, tractant-se d'un illenc, això mai no és anecdòtic. Les segones —les seves lectures i traduccions de la poesia moderna europea— tenen, al meu entendre, una rellevància més gran. Serà justament a través d'elles que la seva obra encetarà el tomb que l'acostarà a la poesia d'inquietuds socials, i, també és probable, que el tracte sovintejat dels clàssics moderns servis per a deslliurar-lo dels paranys d'una artificiositat cultista que mai no l'ha temptat. Des d'aquest punt de vista, Marià Villangómez aconsegueix una obra rara en la seva coherència, en el seu aïllament de les modes passatgeres, i en la integritat i fidelitat a la terra i als homes que constitueixen el seu món. Alguna vegada algú haurà caigut en la temptació de pensar que la seva és l'obra d'un poeta local. Si la intenció del pensament és justa hom no anirà gaire errat. La poesia de Villangómez és local com ho és la de Kavafis, imbricada a Alexandria. Eivissa hi és com a món referencial, com a marc descriptiu, però, tot comptat i debatut, no m'atreviria a dir que l'illa sigui el mòbil, o l'objectiu de l'obra de Villangómez. N'és l'explicitació, l'ocasió. Però encara hi ha més. La complexitat amb què Eivissa ha estat vista i tractada a l'obra poètica de Marià Villangómez palesa quin ha estat el seu tarannà literari: escorcollar amb serenitat les vies i els camins que l'experiència poètica li oferia. Potser sí que aquesta serenitat l'agermani amb actituds i vivències de l'escola mallorquina, però el punt de partida d'ell no ha estat mai deliberadament classicista. El que pugui tenir de contenció mesurada, queda sempre tenyit per aquells vels d'inquietuds, preguntes, desolacions, que jo crec que li provenen directament de la poesia europea o, com a molt, d'aquesta a través del garbell del post-simbolisme català. I la conversió d'aquesta interrogació en una temàtica de dimensions col·lectives és, sense cap mena de dubte, el que, fa alguns anys, el va acostar més a les generacions joves. Avui, i des de la injusta precipitació d'una anàlisi tan global i agosarada com aquesta, gosaria dir, tanmateix, que allò que millor resistirà els embats inevitables del temps, dins l'obra poètica de Villangómez, serà la seva constant i lúcida consciència de poeta en lluita amb la seva obra. Un repàs general dels seus llibres aviat ens revela que aquesta és una de les característiques més insubornables del seu quefer. A la manera mallarmeana, Villangómez sempre ha estat conscient de les limitacions, i fins de la gratuïtat, dels mots, dels paranys i engavanyaments que aquests suposen. Ha sabut escriure, tot i l'erma desolació de les paraules, en el coneixement de crear un món que només podia salvar-se per la seva pròpia honestedat i coherència. És justament per això que el que ell ens ha donat resta com una obra exemplar, com les fites eloqüents, felicíssimes o esgarrinxades, d'una carrera literària que no s'ha plegat a cap trivialitat ni imposició exterior, que ha estat fidel a ella mateixa en tot moment, que ha progressat i escorcollat amb admirable integritat temes i llenguatge, fins a abandonar-se a l'única temptació ineludible de l'escriptor autèntic, a l'únic mirall més fort que totes les ombres i els focs de la creació: la gorgona del silenci.