(Materials per a un estudi de geografia poètica)

En poesia, la localització geogràfica dels mots o dels sentiments que els donen vida en un lloc ben determinat no és un tret fonamental que hàgim de tenir sempre en compte a l'hora de voler arribar a conclusions vàlides i correctes en les hipotètiques anàlisis literàries que emprenguem. D'aquesta manera podríem dir que per a l'estricta poesia, per a una poesia que hom podria qualificar quasibé de científica, la geografia és només una concreció gratuïta que de tant en tant la voluntat del qui escriu fa aparèixer, sense, però, que aquesta aparició vingui forçada o motivada per cap circumstància vertaderament necessària o interessant. Podríem parlar, doncs, també, d'una molt especial «marginació» que les normes/modes poètiques generals (?) estableixen envers els llocs geogràfics que circumden la quotidianitat o no quotidianitat de la vida del poeta. La poesia, però, com qualsevol altra cosa d'aquest món, admet també excepcions. I una d'aquestes excepcions, referida a la problemàtica que fins ara hem adduït, la personalitza Marià Villangómez amb els seus vuit llibres de poemes. En paraules de Tomás Garcés, aquest fet s'expressa dient que Marià Villangómez és un «poeta insular, per damunt de tot». Des d'un primer moment, doncs, en parlar de Marià Villangómez, haurem de parlar d'aquest quasibé irresoluble problema de l'entorn, d'aquesta rara escenificació que la vida davant nostre ha adoptat, d'aquesta aigua, d'aquest vent, de tots aquests elements que, conjugats l'un rera l'altre, configuren, sense crivells, el que en diem «illa».

Marià Villangómez és un poeta d'Eivissa, un poeta illenc o insular, com vulgueu. Però el fet que la seua naturalesa sigui illenca no implica —o, ben mirat, no hauria d'implicar— un encasellament tan dràstic i polèmic com el que ja de bones a primeres hem fet. ¿Quines són, doncs, les raons que ens porten a afirmar amb tanta certesa l'essència illenca de la poesia de Villangómez? Primerament cal dir que una illa és, ans que res, un límit, un reducte, un clos. Exagerant i extremant al màxim la nostra anàlisi podríem arribar encara a conclusions molt més sofisticades, profundes, si es vol. Malgrat això, però, qualsevol recerca de sinònims, qualsevol comparança, sigui la que sigui, ens conduirà a aquest estèril sentiment de limitació, a aquest saber que més enllà només hi ha mar, blavor d'horitzons. En els poemes de Villangómez aquesta coneixença hi és ben palesa. Des dels seus primers versos, la constant meditació illenca ha estat una fita important. Cal, però, en arribar a aquest punt, no confondre dos aspectes que podrien confluir en una mateixa realitat del problema. D'una banda, Marià Villangómez és el poeta d'Eivissa, el poeta d'una illa ben característica, d'una terra que ell com ningú coneix a la perfecció. Ací, doncs, hi haurà un Villangómez que dembleja al costat dels altres homes de l'illa. El poeta serà només el narrador d'unes experiències humanes, el testimoni d'una història, d'un poble, d'uns paisatges ben concrets i especificables. D'altra banda, però, hem de veure el poeta que es submergeix en el món fantàstic i esglaiador del que per a ell és l'essència de l'illa. Ara veiem ja una nova dimensió en el problema. Els límits s'obren davant un misteri, però continuen sent límits. El paisatge es trenca, els homes viuen una realitat que es desfà enmig d'inacabables distàncies sempre horitzontals, sempre blaves. És només des d'aquesta doble perspectiva que hom pot entendre de veritat la situació que viu el poeta. En la seua veu s'amaguen dos mons: l'un és real, concís, de vegades estrany, però sempre palpable. L'altre és només un món somiat, un món creat amb enganys per la pròpia immensitat de la mar que ens envolta. És l'ànima de l'illa, la seua consistència, la seua irrealitat. La geografia esdevé protagonista de llargues meditacions, de llargues conceptualitzacions encaminades a descobrir

«...la més alta follia on es confonen
desesperança i goig en un clam
[infinit.»

«L'illa, al cor dens i estret,
duu la blava cançó dels horitzons».

El poeta definirà, dibuixarà, desxifrarà i desengafetarà mil i una vegades la rara versemblança de l'illa. Les definicions, les eternes conceptualitzacions, mai no són definitives. Sempre arriba el moment propici per a continuar refent el somni, el desig de somnis que s'amaga en aquesta estranya geografia que ens ha estat atorgada. De tant en tant, però, el poeta caurà en la desesperança que l'exageració de límits, l'estretor de fronteres li provoca. Llavors hi haurà l'anhel d'impossibles infinits, la follia de l'aigua en cada vers.

«Però el mar no et coneix,
illa».

I l'illa es desfarà, esdevindrà una petitesa, un exagerat continent, un esguard d'amor que hom desitja. Metamorfosis diverses l'empaitaran; adoptarà anatomies desgavellades, harmonioses, irreals quasibé sempre. I el poeta parlarà d'un món seu «romput en illes», i la poesia, com a concepte capaç d'englobar-ho tot, farà les voltes d'únic refugi possible que li resta. El temps, en aquest indescriptible batibull d'esperances, no hi té res a fer. Després de tot,

«el poema
tremola d'ansia oculta i resignada»,

i amb això ja en tenim prou.