Record el desembre del 1976 com un temps de clarors netes i d'esperances tot just nades. Potser va esser fred, plujós i revoltat. No ho sé. Però compareix a la memòria voltat de mirades altes, d'horitzons plens de joia, gairebé d'un aire de primavera profunda. Encara no havia planat damunt nosaltres la boira enutjosa del desencís i tots plegats ens trobàvem en actitud d'inaugurar un futur i d'inaugurar una pàtria. A l'horitzó, un demà ample de vastituds.

Fou pels darrers dies de desembre de 1976 quan s'estrenava a Eivissa aquesta Assemblea de ses dones que Marià Villangómez, un poc per facècia, un poc per exercici i un molt per voluntat de servei, havia escrit segons la pauta del vell Aristòfanes. El poeta, que en la seva joventut experimentava una evident atracció cap al teatre, fins al punt de compondre unes peces dramàtiques que segurament no seran publicades fins que no es faci l'edició crítica de les seves obres completes, retornava, en el ple de la maduresa, a aquella sol·licitació jovenívola. I deixava ben provada la seva capacitat per al gènere.

Aristòfanes i Villangómez són dos noms mals d'acoblar. El vell poeta grec que, desenganyat de tot, de tornada de tot, escèptic integral, profundament reaccionari, que, no creient ni en els déus ni en els homes, es reia —i feia riure a riallada plena— del món i de la bolla, és molt enfora del poeta d'ara, segur de la fe en la terra, pròdig de serveis a aquesta terra, amador subtil de les glòries i de les misèries de l'esperit humà. Tot i així, al marge de fes o d'escepticismes, una mateixa coneixença, una eterna saviesa, s'ha perpetuat d'un extrem a l'altre del nostre antic, prestigiós, malmenat Mediterrani, i Marià Villangómez, amb un exemplar sentit humanístic, ha estat capaç de confegir una de les versions més vives, més actuals i més «autèntiques» que jo conec d'una de les comèdies més vitenques d'Aristòfanes. Joc i exercici sobretot; però exercici acurat, reeixit, amb vigorosa coherència amb els afanys i les necessitats d'un temps i d'un poble. S'assemblea de ses dones, escrita en bellíssim català d'Eivissa —un llenguatge quotidià a nivell de camp i de carrer, però d'una puresa incontestable—, podria assenyalar un camí ferm i segur cap a aqueix teatre popular que amb tanta d'urgència afreturam.

L'estrena de S'assemblea de ses dones vingué a coincidir amb el vintè aniversari de la publicació dels Sonets de Balansat. Amb aquest motiu, la nit del 28 de desembre, acabada la representació, es va dedicar un cordial homenatge a Marià Villangómez. Em plau repetir ara algunes de les coses que vaig dir en aquella avinentesa:

No puc tenir la pretensió de descobrir, com qui descobreix un Mediterrani, l'egrègia personalitat del poeta d'Eivissa, ni és l'ocasió d'analitzar els innumerables aspectes i matisos que ofereix la seva obra. Voldria només posar de relleu la perfecta harmonia, la íntima coherència d'aquesta obra amb un sentiment civil, amb una labor cívica, amb una clara, constant i tenaç voluntat de servei a una terra, a un país, a una cultura. Marià Villangómez ha realitzat en plenitud aquell anhel que Joan Alcover havia expressat en un dels pocs moments vàlids de la seva etapa primerenca de poeta en castellà: el desig de dur a terme aquella tasca que

en las entrañas de la patria cunde
y generosa funde
con la vida de un pueblo la de un hombre.

L'home i la terra. L'home en funció de la terra, la pròpia i més íntima individualitat fitada per un horitzó concret, col·lectiu, insubstituïble, són, en efecte, l'arrel més fonda d'aquesta obra poètica on l'illa d'Eivissa, el seu paisatge i els seus homes, són objecte d'una greu meditació que els eleva a categoria universal. Tota la coneixença lírica assolida per la poesia de Marià Villangómez s'explica per una coneixença profunda de l'essencialitat insular. El poeta i la seva illa —el somni de la seva illa— són inseparables, gairebé indestriables, fosos en la pura harmonia de la paraula:

Contemplaré, diré, per terres sempre vistes,
tothora amb mi des del començament,
els homes que hi recullen una ciència antiga
—aquesta vida, aquesta lluita, aquesta mort—,
car són, gosaré dir-ho, jo mateix o el meu somni.

Marià Villangómez és sobretot un poeta fidel. La seva lleialtat a l'illa, a aqueixa terra minúscula i retallada, és insubornable, i d'aquí pervé la coherència i l'harmonia de la qual us parlava, la seva professió de fe, plena de totes les seguretats:

Mai no m'havia enganyat.
La meva vida era
això que és ara, aquests dies
que passen, aquest aire
i aquesta terra que esguardo.

«¿Voleu esser universals?, conservau l'aire de família», aconsellava Joan Alcover. Mai no l'ha perdut, el poeta, aquest aire de família, i és per això que la seva obra transcendeix qualsevol casta de localisme. Eivissa no és per a ell un pur sentiment, una nostàlgia, ni, molt menys, una simple superfície pintoresca. És, ben al contrari, el propi somni, la realitat d'uns dies que passen empenyent la història d'un poble; la realitat d'uns homes que perpetuen una vida, una lluita i una mort; la realitat d'un horitzó retalladíssim i concret, a frec del qual el poeta endevina aquell Déu final al·ludit en un dels seus poemes més bells i de més ampla alenada.

L'obra poètica de Marià Villangómez és, doncs, inseparable de la seva pròpia insularitat eivissenca, el coneixement minuciós de la qual es fa patent en les proses tan serenes i alhora tan emotives de L'any en estampes o en l'erudició alada del Llibre d'Eivissa. Però és inseparable també d'una ferma consciència civil. Marià Villangómez va iniciar la seva aventura d'escriptor en els temps més difícils. Tot just publicats uns primers poemes a l'Almanac de les Lletres, a Mallorca, començava la tragèdia, seguida d'una de les èpoques més prolongadament ombrívoles que ha hagut de travessar el nostre poble. Els seus primers llibres, Terra i somni i Elegies i paisatges, apareixien dins la foscor dels anys quaranta, voltats de clandestinitat i de silencis. Cobraven aleshores el significat de testimoni d'una pervivència, de la ferma voluntat de vida d'una cultura condemnada oficialment a mort. A partir d'aquestes fites inicials, el poeta, part damunt de la realitat amarga, penetrant cada vegada més endins en la veritat i les essències de la terra i del poble, anava bastint amb serenor i amb lentitud, amb rigor seguríssim, una obra que assoliria quatre cims de màxima alçada, quatre llibres fonamentals dins la poesia catalana contemporània: l'any 1950, Els dies, aquella contemplació profunda del paisatge damunt el qual llisca el temps irrecobrable; el 1954, la fluència lliure i abundosa d'Els béns incompartibles; el 1956, la closa perfecció, densa i treballada, dels Sonets de Balansat, i, finalment, el 1962, El cop a la terra, aquell llibre extraordinari on Villangómez donava al vent el seu gran poema d'Eivissa, el poema dels homes que són el seu món, els homes de cada dia —ell, un de tants—; els dolors, els goigs i les passions, la glòria i la servitud d'aquests homes.

Però sempre, devora l'obra del poeta, la labor tossuda, abnegada, sovint obscura i desagraïda, del ciutadà. Marià Villangómez ha lluitat, ha treballat dia rera dia, des del temps més difícil, perquè el poble d'Eivissa prengui consciència d'ell mateix, perquè arribi a la seva pròpia veritat, a la plena assumpció de la seva autèntica cultura: aqueixa cultura catalana que li ha estat amagada i negada i que és la base irreductible de la comunitat dels nostres pobles insulars. El poeta ha exercit en aquest aspecte una funció decisiva amb el seu consell, amb el seu exemple, amb el seu magisteri, amb l'impuls i el suport que ha donat a l'Institut d'Estudis Eivissencs, amb la redacció d'una gramàtica adaptada a les necessitats de l'illa, quan l'ensenyament de l'idioma ha començat a fer-se realitat. I aquesta labor cívica la hi hem d'agrair no menys que la seva obra de creació literària. [^2]

D'ambdues intencions —creació i servei— participa aquesta Assemblea de ses dones que assoleix avui la permanència de la lletra impresa. Quan pujava a l'escenari, feia vint anys justos de l'aparició de Sonets de Balansat, un dels llibres més importants de Marià Villangómez. En el curs d'aquests vint anys, la lluita per la nostra cultura havia aconseguit victòries que no hauríem gosat somiar. El poeta, amb els peus ben afermats a la seva illa, hi havia contribuït amb fe, amb seny i amb eficàcia. Avui que, per damunt de frustracions i de desencisos, els horitzons dels nostres pobles insulars s'acoloreixen d'una indecisa esperança, li volem agrair la seva vocació de poeta i la seva feina de ciutadà. Totes les seguretats l'han assistit, perquè sempre, com a poeta i com a ciutadà, ha encertat a destriar amb certesa i amb lucidesa quines eren les fites que calia assolir. Ho va dir amb dos versos memorables:

Això cerco, això trobava,
mai no m'havia enganyat.