A l'amic Marià Villangómez, cordialment

Havia decidit no escriure res més sobre poesia. Sobretot sobre la poesia dels altres. És a dir, en funció de crític. La publicació del meu llibre La poesia, un combat per Catalunya a Edicions de l'Abadia de Montserrat, que conté l'essencial de la meva activitat teòrica i crítica tanca una etapa militant de la meva vida. Però el convit que m'han fet de participar en una publicació eivissenca, a parlar d'un poeta eivissenc i, sobretot, d'un poeta que a part de ser un profund coneixedor de Formentera, on estiuejo, és un sincer amic, m'obliguen.

Endemés al pròleg del meu llibre faig constar que l'edició és una mostra, una síntesi global, encara que en el treball Panorama actual de la poesia catalana, escrit l'any 1975 i completat l'any 1978, l'enumeració sigui prou completa. D'aquí que, a part de totes les consideracions anteriors, he de confessar que fer un esbós de la poesia de Marià Villangómez m'ha temptat.

Des de fa molts anys he anat seguint l'obra d'aquest poeta. N'he fet comentaris. I des de fa temps que vaig arribar a la conclusió que em trobava davant d'un poeta fonamental de la poesia catalana. No solament pel fet de la seva representativitat de l'insularisme pitiús, sinó per la gravetat del seu vers, per la profunditat del seu pensament, per l'acurament del seu dir sempre tan pulcre i correcte, i pel seu lirisme asèptic i acolorit.

No he volgut fer un refregit de tot el que duc anotat de Maria Villangómez. Els seus llibres els tinc senyalats amb comentaris critics. He volgut contribuir, de veritat, a aquest homenatge rellegint tota la seva obra. Si més no la continguda a la seva Antologia poètica editada per Editorial Selecta de Barcelona, l'any 1969.

Què n'he tret d'aquesta lectura? A part del consegüent gaudi, potser una sistematització dels trets fonamentals que suporten aquesta poesia, tan personal, d'un to càlid, reposat i mig com la seva pròpia veu, tan densa de contingut. En voldria subratllar

uns exemples. «Ja veus, Déu meu, amb quina reiteració, amb quina//complaença m'aturo damunt les teves coses.//No saben els meus ulls tancar-se a la llum teva,//ni el meu palp a les formes, ni el cor a un vague somni.» Amb aquest to maragallià el poeta trena la seva continuada reflexió sobre els éssers i les coses. Interrogant-se continuadament: «Digues-me, ombra amiga, que anit, pres de recança,//al fons de la meva ànima en màgic somni he vist...». Observació minuciosa, no com a retrat sinó com a element que forma part de la vida del poeta: «Aquests camps tardorencs, puix que la tarda és clara,//estenen cap al sol llurs revelats tresors, //que el camí meu parteix...» «Bé comprenc que això és tota la meva vida...». Tot en funció de la vida, verdor, arbre, dia, sol, núvols, pinars, llum. Tot per dir-nos d'uns murs: «La verdor torna ombrívola al Pla Roig —mor el dia— //i els darrers raigs de sol, entre els núvols, pel cel//s'allarguen i fereixen els alts pinars: somia//la llum pels cims i als murs de calç de Sant Miquel.» Un diàleg mantingut amb l'illa. L'Illa ho presideix tot, cautament, pudorosament, intimament: «L'illa, davall, retorna//fulgors. El mar l'envolta//amb marc d'immensitat.» (...) «Però el mar no et coneix,//illa. El teu verd tresor//ignoren les onades...» «l'illa, sí, això que esguardes,//ferma i clara la terra//i el mar voltant-la—l'illa//és més que terra sola://li cal el mar...» «Un silenci, una illa//atapeïda i fonda//ha volgut ésser dita.» I, efectivament, ha estat dita. I amb força al poema Illa, el seu gran poema. «Aquesta terra alçada dins el migdia esvelt,//relleus, llum en la llum, serenament!...»

El poeta ja està preparat per abordar la plenitud d'un domini poètic: quartetes, tankes, sonets... «Oh Balansat de vents i fonts pregones,//cingles reptant una insistència d'ones//i camps oberts de feina i de saó!//Es succeeixen llunes en silenci,//i apar —passa una noia— que comenci//un temps intacte en cada estació.» La meravella dels 42 sonets de Balansat, topònim que ha transcrit en diferents grafies: Balançat, Balansat. 42 sonets d'inquietud, d'angoixa, d'afany, de joia, de terra. Tot ofert a nosaltres, sobretot l'amor. «Qui la dirà, la joia? Quan? És ara!//Mireu-la, que difícil! Gairebé...» (...) «Ara et veig des de sempre, terra amada//pregona dins el pols i el pensament...» (...) «Escolta el cant remot. No sents, sorpresa//entre els mots vells, l'aurora, un fresc alè//aixecat sobre el bosc, un cel serè//que es deixondeix, un rou, una dolcesa?»

I concomitant, la lluita amb el mot, aquells mots vells que el poeta fa nous cada moment. L'instrument indispensable. «Veig la lluita guanyada.//Vet aquí els teus mots densos,//closos, perfets, Volien//només això, ser un món//novell, en clara órbita//de tu desprès...» Uns mots que duen tota la intensitat del lloc i del moment. «El mot illenc duu salabror marina...». I després, havent passat per la prova de les tankes, la maduresa de dos llibres, El cop a la terra, Declarat amb el vent. Una nova lectura d'aquests llibres em referma el que vaig dir a la revista «Poemes» ara fa uns quinze anys: «Quan hom arriba pel dolor, per una profundíssima meditació, a allò que ha passat desapercebut per a tants, d'abans i d'avui, vol dir un arrelament a un temps i a un lloc i a uns homes, vol dir una presa de consciència. I quan el to és humil, gairebé passiu, hom sospita un anhel de sentir-se integrat a una col·lectivitat comuna. I llavors sí, que s'il·lumina aquell teló de fons que és l'avenir. I fins els elements de la natura deixen el camí romàntic per a esdevenir aquella força que marca els camins ocults del món, on viu estranyament, i a vegades oculta i difícil, la poesia.»

Essencialment Villangómez és això. I és la dicció més preclara de les illes. I un esforçat treballador de la poesia catalana, d'ara i de sempre.

B., 25 d'octubre de 1979 Dia de l'Estatut