A P. T. G. perquè pugui recordar sempre el Puerto de Santa María, el temps de magranes, i un sopar de música, pa i vi. A M. Villangómez, ample ocell del capvespre, perquè endevina sempre el subtil mot de Monsieur Poirot. Homenatge a l'«Orient Express».

¿El cor, el fetge, l'estómac, una menstruació difícil, un embaràs capritxós i alhora sinistre, un audaç ventall de records clavant-li agulles blanquinoses al cervell o, possiblement, una simple caiguda escales avall després d'una tempesta del fred i de l'aigua aprofitant ara que l'hivern, de mica en mica, enlluerna pedres i vents de tramuntana?... Però hi ha possibilitats que això, la seva mort real, vertadera, i les seves possibles motivacions mai es puguin esbrinar amb tota exactitud. Algú, ¡pobre infeliç!, victima del cinema i de moltes lectures esgalabrades, va voler escampar al voltant de la mort de n'Estefania Reyes un espès aire de misteri, sang i, per què no, violència amollada de qualsevol brollador.

(...la tarda fou esperançadora i neta. Els carrers, els tramvies, també la pluja, esdevengueren protagonistes reals de la funció teatral —ja sabeu, avui sessió contínua des de les 3,30 gran programa doble musical: «Cantando bajo la lluvia», de Stanley Donen, i «Un americano en París», de Vincent Minelli; complements: «El Hombre de Laramie», d'Anthony Mann. Preus especials.

«Soldados, clase de tropa, niños/niñas y mujeres en estado de merecer, ENTRADA GRATUITA»-. Les empreses a l'hora de la beneficència sempre actuen de forma arbitrària, unilateral i discriminadora.)

L'home geperut, jo mateix tal vegada, amaga els ulls sota la capa encesa, i, desconcertat, començà a demanar generoses copes

de vi al taverner mentre obria el periòdic per les pàgines centrals: «Ensenyament: Accions de protesta pel trasllat de mestres. La qüestió dels trasllats està produint una sèrie d'accions de protesta per part dels mestres. Ahir, un nombrós grup de...». Avorrit, deixà la lectura. Els diaris molt sovint eran tediosos.

I el cadàver de n'Estefania Reyes observava encara el seu deliri agònic i sepulcral. La cambra ampla i els papers irònics, dones i homes de rosaris incipients amb túniques negres del segle XVIII omplien l'atmosfera i el clima amb mots, resos i paraules que sovint ningú escoltava. Però l'ambient tebi enfosquia els resplendors dels llençols i de la roba interior amagada als armaris i als calaixos. Brevetat sonora de l'alba quan perversos comentaris carregats de mala llet intentaven, apocalipsi de cadàvers, cremar les darreres hores de la víctima sobtada. «L'altre dia, tardor de misèries, de desastres, de Tots Sants, i de lluernes sense fe, petits obrers de la construcció, empleats dels vehicles metal·lúrgics, i l'arquitecte principal de la Vila, varen trobar n'Estefania Reyes menjant dolces magranes de novembre a un espectant racó anomenat «Plaça de la Nova Constitució»...

Llavors mai més ningú va poder controlar els seus passos vacil·lants pels carrerons dels boscos, per la mar que llogava incendis els dimecres de primavera, o pels balls clars de matinada. Però, ¿el pecat i la seva puta disbauxa, segons deien les mares santes del Sant Roser, li havien encerclat el cos menjant-li la carn, la pell, els ossos?

La teva germana vestida de rosa. Perquè possiblement aquell jorn volíem endevinar el somni de la petita ciutat mentre aleshores tu intentaves amagar la verticalitat dels cabells entre les estores del carrer de la neu oberta de la nit més llarga. Els mots foren dolços amb el SEXE d'octubre. Portaves la maror d'una al·legoria aferrada al cos que, nu i tímid, esporuguit i agre, pujava els esglaons de la casa. Dintre d'una caixa de l'estiu, papallones i sabates s'aferraven per les parets. El color de les ampolles de conyac enfilades al cervell em portaren a la tristor més vella, més antiga, més dolorosa. L'horabaixa ferida d'ala, les dreceres ofegades de flors camperoles amollades pels paranys de la pagesia, les dones fosques i els homes sinistres, els cavalls fent l'amor per les discoteques plenes de cartells barrocs anunciant films de Luchino Visconti.

...Més endavant restarem impassibles i silenciosos. Baixarem les banderes i aparegué de sobte l'oratge de la tardor sense fulles ni tendres camins. Els pits eren amables i tranquils quan jo iniciava l'abraç dins la nit de la teva llar. I el nítid record de Lady Macbeth, de Blancaneus Perduda al Blau Paradís de les Meravelles, d'Isadora Duncan ballant amb frenesí per les figueres del cel i de l'infern. Enllà de tot, les hores del dolor

(els diumenges nosaltres, enllestits i nets. Corbata blava i americana d'un color viu per poder donar poderós exemple, pantalons impecables. Elles, elegants i formoses, clares i fades. Reien. Sempre reien. Noies amples i discretes a l'hora del martini blanc, agres i estretes a l'hora del sexe. Després, superat ja el sol del migdia i la xafogor de la tarda arribava el llarg ball amb fantasmes que bevien te i taronges amb la Susan del Leonard Cohen. Guerres i soldats, cançons i desgavells entre matinades dolces i despertars feliços).

Imaginava la impossibilitat del sexe amb un cos sol, nu, ofegat al desert de l'aire. Esglésies i catedrals. Pomes de la terra, figueres sense virginitat, bocins del cadàver del Richard M. Nixon... La tranquil·litat del matí i la dona sentimental. El rellotge portava ganivets quan la nau espacial somreia als clavells més vius nascuts al nord de l'illa de Pasqua, encara que el Port del Pireu amb els seus infants era un petit record de monstres derruïts. La mar era inaudita contra l'espigó. Marie Laforet entrà a la botiga. Grans detalls l'enlluernaren. L'empleat es va oferir amb una ploma i una clau. La política de l'amor i la cibernètica dels poemes volant sota el fum d'una rossa-dona que intenta caminar pel poble d'ametllers i figueres. Recordaria llavors el capvespre amb tu a Cuenca. Encara, tot allò, ho tinc a la memòria. Et deies Adela, els teus ulls eren blaus, la brusa verda, els mots sinuosos, els pits esvalotats com una gavina sense mediterrani, les nits del «Lola's»... Puc, ara mateix, contar les meves històries d'amor: La Maite from Madrid escrivint sobre Sánchez-Cuervo i Jaume el Conqueridor, Marilyn Monroe dubtant entre el nembutal i el Tony Roca, Lady Pepa bevent dry-martini als afores del cel, Joana Maria de Can Picafort posseïda tota ella de febre hivernenca.

I finalment, Estefania Reyes, la nit, les copes de xampany, el compromís. EXPLOSIÓ. DESTRUCCIÓ. APOCALIPSI.

ACTEÓ Illa d'Eivissa. Tardor. 79.