Quina ceguesa, mar, quin àrid cor

Quina ceguesa, mar, quin àrid cor
no tornaràs penetrant avidesa,
ungida, tal com ara, de la llum més cortesa,
de la roca i la terra, exaltada per l'or.

Quin ànim jovenívol, quin tresor
d'intimes veus no dirà ta grandesa,
la il·limitada llibertat suspesa
que en el teu si es redreça i mai no mor.

Curulla plenitud de la gaubança,
origen vast d'una nova follia,
engany d'un vell malson sense esperança.

Vius només per a mi? Sóc jo qui atansa,
inútilment ardit, ta companyia,
i habito sense amor la teva estança.

9 i 30-1X-79

A Marià Villangómez, amic i mestre, que, malgrat els manipuladors de la ignorància, no deixarà mai de ser nord i fonament d'aquest poble.

Bell corser del record

Bell corser del record,
que esdevens, ara, somni,
travesso aquests carrers
amb avidesa nova.
Absent de la follia
de la ciutat salvatge,
he vingut a parar
a una plaça tranquil·la.
Uns al·lotets hi juguen
en la nit estiuenca.
Molt a prop, els sembrats,
d'infant, hi verdejaven.
Aquí era s'Hort del Bisbe,
si més no en la llegenda;
a ponent, ben esveltes
palmeres de ses Canyes;
de sa Creueta estant,
tot Dalt Vila cabia
dins el safareig clar,
i la sínia i la bèstia
rodant, sempre rodant.
Més enllà els camps tenien
un imprecís misteri
per nom o llunyania:
es Pou Sant, sa Bodega,
es Clot, sa Colomina...
Aquesta era l'escola,
amb les finestres grans
i l'estufa de llenya,
i el llarg mes de Maria.
Sols la mala consciència
va capgirar la història,
i el temps passà debades
molts anys sense memòria.
Bell corser del record,
que esdevenies joia...

Matinada del 22-VII-79

Clam de tardor

Tariram i tariró,
que hem entrat a la tardor!

Munta-que-munta-que-mun,
núvol blanc amunt-amunt.

Jo et daré tots els ocells,
l'aigua fresca i els camps vells.

Jo et regalaré els camins
resplendents entre els nous brins.

Si tu els camins em regales,
jo, veles, illots i cales.

M'enfilaré pels filats
cap a la lluna dels gats.

Jacareno, jacaró:
qui m'ensenya la cançó?

Jo mateix, i de passada,
te'n cobraré una besada.

Dels molins ve l'ample vent
i dels xàfecs, el torrent.

Jugarem a toc-i-pam
i al marro, patim-patam.

No: jo jugaré a la xinga
i a la corda, que ja dringa.

Tot morint la tarda esvelta,
la nit d'estrelles s'empelta.

Qui no dirà la cançó
del màgic clam de tardor?

6, 7 i 8-X-79