Traduït del castellà amb Google Gemini 2.5 Pro Exp

Les dues dones vivien en cases veïnes. Totes les tardes es reunien al pati d'una de les cases i es posaven a brodar. Mentre brodaven sobre la tela dels seus petits bastidors, les dues dones es contaven les seves coses —en realitat, les contava una d'elles, perquè l'altra era poc parladora—, i, a vegades, es mostraven nervioses, entrecreuant els fils, i reien elles mateixes de les seves torpeses i del que deien. Maria era rossa, alegre, de belles faccions, somiadora i infantil; Antònia, encara que no podia dir-se que era lletja, tenia un rostre fosc i unes línies desdibuixades i sense formes. Cada tarda, llevat que plogués o fes mal temps, les dues dones recollien les seves cadires i els seus estris de brodar, s'asseien al pati enrajolat, prop de la casa, i hi romanien fins que l'ombra del sol arribava fins al pou. Era el senyal. Si es retardaven, algú treia el cap per sobre del «porxo» i els recordava que ja era hora de deixar la seva feina. Poc després les dues dones se separaven i es feia el silenci a les cases i al paisatge que les circumdava, i les ombres confuses de la nit, com un mar sense ones, esborraven per complet la seva presència, tots els murmuris i totes les inquietuds.

Els fils del brodat de Maria dissenyaven figures i flors, formes ondulades alegres i sòlides, a través de les quals semblaven saltar-hi capriciosos l'exaltació i la joia que la dona portava dins del seu cor. La seva conversa era acompanyada sempre de rialles i d'entusiasme, detinguda només a vegades quan els seus grans ulls s'encenien misteriosament fixos en aquelles regions on brollen els amors i els somnis. Antònia, en canvi, seguia amb l'agulla camins torts, dibuixava estranys contorns, perfilava males llunes en les quals apuntava angoixant l'amargor i la desil·lusió. A vegades reia també, una mica a la força, del que deia Maria, però en el fons la seva impaciència i el seu desconsol la tenien enfonsada en un buit sense llum i sense esperança.

—L'última vegada que va venir a veure'm —deia Maria— vaig estar a punt de decidir-me. M'agrada en Francesc. Però algun dia tornarà, estic segura.

Es recordava de l'última nit que en Francesc havia anat a festejar-la. S'havia assegut al seu costat, mentre els altres pretendents esperaven el seu torn fora, xerrant entre ells o amb els de la casa. En Francesc sabia contar coses divertides i ella l'escoltava submisa i amb els ulls baixos, sense atrevir-se a mirar-lo a la cara. L'home deia que sempre pensava en ella i la dona se sentia alegre i complaguda i somiava en la joia dels dies futurs al costat d'en Francesc, en un mar immens de felicitat. Amb la mateixa tendura i el mateix afecte que donava a les seves puntades, Maria anava filvanant les seves il·lusions al voltant de la seva vida, mentre els fils de diversos colors nuaven i trenaven mons extraordinaris plens d'esperança, de llibertat i d'amor.

—Els homes vénen només per tu —digué amb tristesa l'Antònia—. A mi mai no vindrà cap home a buscar-me, a contar-me en veu baixa i suau els misteris de l'amor.

Maria digué alguna cosa, però ella no escoltà el que deia. Els fils s'entrellaçaven en una dansa d'ombres invisibles i les línies discontínues dels seus brodats es perdien en confusos laberints i cada puntada era com una gota inflada i verinosa que queia sobre la tela destil·lant rampells d'angoixa i de dolor. Mai

(417) 35

s'havia assegut al seu costat cap home, i si alguna vegada algú li havia dirigit la paraula havia estat només de passada i sense mostrar cap interès.

La llum del sol arribava a la seva cita, com totes les tardes, i les dues dones deixaven les seves labors i marxaven a les seves cases. A aquestes hores sempre quedava alguna cosa per fer. Maria s'ocupava de la cuina i Antònia donava de menjar als animals. Després les dues dones dormien i somiaven, una amb tots els vents de la felicitat empenyent-la, sentint córrer la seva sang per camins prometedors i plens de ventura, i l'altra desdibuixant entre malsons la figura d'aquell home tan llunyà, ignorant de la seva tristesa i de la seva confusa passió.

Passava el temps i les dues dones continuaven brodant al pati de la casa. Tenien el costum de guardar el secret del que feien fins que la labor estigués acabada. Llavors es mostraven els seus treballs i venien els comentaris, les rialles i les emocions, perquè cadascuna havia après a descobrir a través dels colors emprats, de les fibres superposades, de la inclinació de les agulles, històries meravelloses, misteriosos amagatalls del cor.

—Per què no haurà tornat en Francesc? —preguntà de sobte l'Antònia—. On és aquell amor que et portava cada vegada que entrava a casa teva? Com mantenir així aquest amor i viure amb alegria?

Alguna cosa estranya intuïa ara en el brodat que havia acabat la Maria. Com ocells engabiats apareixien línies i perfils que perdien a poc a poc la seva gràcia i la seva espontaneïtat. Els dibuixos que feia Maria tenien sempre una tonalitat exultant, s'hi transparentava el ball d'uns ulls brillants i el goig de tota una vida feta de sal. Ara s'agrupaven els fils com petites ombres, fosques i impenetrables unes, mostrant una forçada sinceritat altres, totes amb el desig crispant els seus nervis sobre escumes de melangia i desil·lusió.

—Qui sap? —xiuxiuejà la Maria—. Hem sentit contar tants contes que no succeeixen, que no han passat mai...

El brodat d'Antònia saltà de sobte davant els ulls de la Maria com una ràfega de tramuntana que la féu estremir. Allò no era el que ella estava acostumada a veure. Els colors, els matisos, el joc radiant del conjunt respirava primaveres anticipades, cels sense núvols, la felicitat. Les dues dones es miraren escrutadores als ulls. Per primera vegada Antònia se sentí temptada per la rialla, una rialla mordaç i despreocupada alhora, una rialla que mostrava tots els interiors turbis reprimits en el ritme dels seus pensaments, en la memòria dels seus records, en les fosques hores de la seva soledat i silenci.

—Sí —digué Antònia— En Francesc i jo ens hem promès fa uns dies.

En el brodat d'Antònia s'insinuava amb prou feines una sortija d'or amb fines i curtes cadenetes amb un cor i una clau penjant al centre. Una vaga sensació de tristesa dibuixà als ulls de la Maria una expressió dolça i somiadora. I més tard plorà tota sola i en silenci durant llarg temps.