L'any 1906 Mossèn Vicent Serra i Orvay mitjançant una comunicació llegida al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, donava a conèixer el parlar d'Eivissa i Formentera al món científic.¹

Mn. Vicent Serra i Orvay era aleshores rector del Seminari i professor d'aquest centre on impartia les matèries de física i química. Val a dir que fou el mestre d'Isidor Macabich i de Mn. Bartomeu Ribas i Ferrer. Profund coneixedor del món de l'astronomia, tema sobre el qual pronuncià diverses conferències que desprès foren publicades.

Aquí el que m'interessa més donar a conèixer és la seua dedicació en el camp de la nostra llengua. Com ja hem dit, l'any 1906 se celebrà a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, sota la presidència de Mn. Antoni Maria Alcover. Don Vicent Serra i Orvay deixà sentír la veu de les Pitiüses i presentà una comunicació amb el següent títol: "Apreci en qu'es tinguda a Eyvissa la llengua propia". Consider que aquesta ponència és un treball important des del punt de vista sòciolingüístic. Tractar les diferències entre el parlar urbà i el parlar rural, avui dia sembla ja un tòpic; el mateix don Vicent Serra, Mn. Antoni Maria Alcover, Griera, Marià Villangómez i recentment Joan Veny, han intentat fer veure las diferències entre el parlar de Vila i el parlar de la ruralia. El treball de Mn. Vicent Serra presenta, més que la descripció d'una sèrie de trets dialectals, que també ho fa, l'actitud dels parlants de Vila enfront dels pagesos.

El parlament s'inicia amb una bellíssima confessió de la nostra catalanitat i tot seguit entra a tocar qüestions lingüístiques. Quant als noms propis:

"dins Vila, dich, casi no hi ha Juans ni Pepes, ni Peres (...) Rigularment tots se diuen Juan (cast.) Fulanu, Pepe Sutanu, Pedro o Pericu Mengano. Si's tracta de senyoretes, ¡ah! no trobarien qui les vulgués (si's diguesen Maria, Francisca, Carme)."

I pel que fa als noms comuns diu:

"Es nostrus ciutadans no's ficsen emb un assuntu, sinó que s'hi fijan; no tracten d'una qüestió, sinó que tratan d'una cuestió no combreguen, sinó que comulguan; no diuen quefe sinó jefe; criden es sastre per ferse pendre, no mida, sinó medida d'un traje."

I tot seguit presenta una sèrie de paraules que devien fer xiular les orelles dels senyors de Vila en ser que les sentien: "Totambú, tantot, després o despuixes", mots que feien que el subjecte que les pronuncias fos tractat de pagès i ridícul pels de Vila. I quant a l'estat de la llengua a la nostra ciutat conclou:

"Així es, ilustres Cungressistes, que sa llengua'ivissenca dins sa ciutat la tench acumparada a una jove abans agraciada y ben aculurida, però que li es venguda sa malahida pigota y, umplint de taques sa seua tendre cara, ha destruit aquella fresca hermosura..."

A continuació adverteix que l'estudiós de la llengua catalana que vulgui recollir materials per a l'estudi, és al camp a on ha d'anar i no a la ciutat:

"...si'n certa a tupà emb un d'aquells pajesos, com solen sé, ben desexits, esperimentarà un'estona de playé sentint una cunversa agradable, escultant un llenguatge pur i net d'antiga descendència catalana; y an que tal volta sentirà alguna paraula per ell desconeguda propia només d'es nostru dialecte, veurà que tal paraula es just locte per espressà lu qu'en ella vol significarse."

Per alló que tot mal s'encomana, fa notar com els pagesos que baixen més sovent a Vila són els que parlen més malament la nostra llengua, tota plena de castellanismes.

Al llarg de la breu comunicació toca encara un punt molt important: la major part dels pagesos no saben llegir ni escriure, diu, i els senyors de Vila, que saben de lletra, han après a llegir i a escriure amb llibres en castellà. Mn. Serra i Orvay considera que aquesta és una causa important que la llengua entre els ciutadans s'hagi corromput més que al camp. I fixem-nos bé en el remei que dóna:

"No voldi'mperò que crega que per cunservà s'eyvissenc lliure de s'influenci castellana siga necessari sé ignorant; molt lluny d'axò; però crech que seria molt cunvenient per cunseguí s'ubjecte manifestat, qu'es primes llibres que passen es al.lots a'scola estasen en sa llengu propia, a fi de que ses paraules que llegexen en sus primés llibres fossen ses matexes qu'han sentit d'assiguts dalt es junoys de sa mare."

Com veiem ens trobem davant una clara reivindicació del català a l'escola. Potser si avui dia tenguéssim més homes amb una claredat com la de Mn. Serra i Orvay, la situació lingüística a les nostres Illes seria ben diferent. El nostre protagonista l'any 1906 va donar la primera passa; ara com ara, ens queda tot el camí per fer.

Abans de concloure aquest modest treballet voldria assenyalar encara l'íntima amistat que Mn. Serra i Orvay va tenir amb l'autor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra en la qual va col·laborar i que per aquest motiu fou qualificat per Mn. Alcover de "Col·laborador de poca son".