(d'un diari personal, Eivissa, 1976-1977)

10-XII-76 Per la finestra escolt el cant dels ocells. És un cant breu, intermitent. Ara he vist un teulat que volava des de l'ametller fins a un pi, no gaire lluny. Cap a l'aeroport, a tres o quatre quilòmetres, s'eleva una fumassa espessa. Al fons, es destaquen els puigs que van des de la torre de sa Sal Rossa fins a la platja d'es Codolar.

...-XII-76 A vegades pareix que els anys no han passat. Em veig recollint espàrrecs pels marges i per les parets, o que m'estic, a l'ombra d'un pi, esplaiant-me en jocs infantils. Sols és una falsa visió de la memòria: els indrets són i no són els mateixos: quatre ametllers que fa deu anys donaven abundants ametlles i que per Nadal començaven a treure flors, ara són morts: d'un cinquè ametller, només en resta la soca caiguda sense vida, podrint-se.

1-001-77 He donat una passejada fins a "la Soledat". El dia és clar i càlid. Fa vent, un vent lleuger, amb algunes bufades fortes de tant en tant. El cel, d'un blau clavat, no hi ha núvols. La mirada pot arribar molt lluny. Els ocells volen i canten joiosos. A la nit ha fet humitat i m'ha fet mal l'estómac.

9.011-77 Després de dinar sortírem a passejar: ens acostàrem al baluart de Santa Llúcia. Feia un dia clar i la mar era tranquil·la: semblava un llençol estès, però transparent. Des de sobre les penyes veiem els diferents colors de l'aigua. Vora "s'illa Negra", damunt l'aigua s'estaven les gavines. Els seus crits són misteriosos, allunyats de la terra.

23-011-77 Quan vaig a veure M. Villangómez, com ara avui, encara em sent una mica cohibit. Sempre em rep amablement i es mostra obert i conversador. Aquesta tarda me n'he pogut adonar, de la riquesa humana del seu món. El diàleg ha anat creixent, matisant-se, fent-se cada cop més profund dins l'ànima i en el temps. He quedat commogut quan, sense deixar de parlar-me, la mirada se li girava cap endins, i els ulls se li omplien de llàgrimes: fins on arribava aquest esguard interior? "És horrorosa la guerra...", em deia.

8-0IV-77 Un dia, sense saber que la tasca és difícil i feixuga, agafam el bolígraf i començam a escriure paraules sobre un paper. Ens col·locam davant del full blanc, ingenuament, com un nounat. Al principi, desconeixem les exigències de la lluita encetada entre l'espai del paper i el nostre esperit. El paper sempre espera, exigent.

23-0V-77 Les gavines solcaven l'aire per damunt i per davall de nosaltres, ja que la nostra posició sobre les penyes ens col·locava entre la mar i el cel. Hi ha dos vols que m'encisen: el de la gavina i el de l'orenella. Aquestes dues aus em mereixen un especial amor. L'orenella em recorda la meua infància d'Alger; la gavina és l'enigma de la mar que em fa somiar.