Record que Macabich parlà en diferents ocasions, sobretot referint-se als temes de la terra, d'un vitalisme històric-religiós que empeny la nostra manera de ser eivissenca.

Sempre m'ha paregut que la idea que involucren aquestes paraules era densa i d'un contengut profund, com ordida de diferents filaments.

Sense creure que és possible esbrinar tots els mòbils que l'induïren a expressar-se de tal forma precisa, vull apuntar alguns aspectes que bé podem situar-los entorn de la causa principal en aquest "hic et munc" del seu pensament Per explicar-ho analitzarem tres punts: la història, la Biblia, la tradició.

La història.

Per poc que s'hagi llegit Macabich un s'adona de l'interès inmens que tenia per a demostrar que la nostra personalitat com a poble parteix dels orígens més llunyans, fins a remuntar-se a la prehistòria. Per altra banda, citant Diodor, presenta una població eivissenca ben evolucionada ja en temps d'August en l'època del neo-púnic: "memorables cales, amples murs, esplèndid caseriu, població cosmopolita, principalment cartaginesa...". Quasi al mateix temps que el cristianisme neix i s'expandeix dins el món romà, arriba a Eivissa la fe cristiana. El bisbe Opilió del s.V és una mostra d'una església organitzada aquí des dels primers temps. I a partir del s. XIII predomina el mateix ritme cultural: religió, llengua, costums.

La Bíblia.

A tota l'aportació històrica hi hem de sumar la influència bíblica en el seu pensament. Hem de recordar que Macabich fou sacerdot i com a tal havia d'estar familiaritzat amb la lectura de la Biblia.

Examinem alguns detalls de la seua obra literària. Aquí el parallelisme dels seus versos i els del salm:

"No passi nit ni dia
sense fer-vos pregàries i llaor"
(Himne del Centenari)

"Us beneiré cada dia
alabaré el vostro nom per sempre"
(Salm 144)

I en aquests altres es nota també la paritat de sentiments:

"Dalt aquest puig, altar de tantes races,
alçaren fa set segles vostro altar,
la terra jurà aqui les seues traces
tots els pobles aquí tenen sa llar.
Que tots hi prenguem guia
que cercar no podem un far millor"
(Himne del Centenari)

"El Senyor té el palau a la muntanya Santa.
Diuen d'ella:
És l'Altíssim mateix que l'ha fundada,
aquest i aquell altre són fills de Sió.
Feliç el qui viu a la vostra, Senyor."
(Salm 86)

Com acaba l'estrofa dels goigs s'encapçala el salm d'un paregut essencial:

"Tota la plana florida
encatifa aquest palau
castell des vostro reialme
de caritat i de pau.
Qui el devisa se n'alegra
i en allunyar-se'n se'n dol".
(Goigs de la Coronació)

"Quina alegria quan em varen dir
anem a la casa del Senyor,
Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós.
Que visquin segurs els que t'estimen,
Que sigui inviolable la pau dels teus murs.
(Salm 121)

La tradició.

La continuïtat històrica portà una immanència (manere in) a la vida eivissenca. Aquesta immanència no és un quietisme que t'adormi la voluntat de posar-te al dia, que et privi de la necessitat que sempre hi ha d'investigar, és la profundització en el propi ésser per a treure'n noves forces de vida, caracterizada en la saviesa del passat i de cara al futur, lluny d'aquell estil esnob i poc interessant. És clar que les coses noves i velles poden combinar-se de forma admirable, i que la fe no perdrà la seua dinàmica pel fet de tenir un suport cultural. És més, la fe no és amorfa i ha d'expressar-se, passant pel fenomen d'inculturalització, amb les diferents cultures, o sia, inserint-se en cada una. D'aquí la importància de la llengua vernacla en la litúrgia per al manteniment de la fe d'un poble, com ha proclamat el Vaticà II. Altra cosa és sols com un vernís que el pas del temps desmereix i esborra.

Macabich parlà del vitalisme històric-religiós just a l'esclat dels temps moderns quan l'afany de novetats apareixia. Llavors, veié la necessitat de refermar-lo més i més davant el perill de pèrdua de tantes coses bones per un mal canvi.

Aquesta intuïció de Macabich em sembla genial, síntesi filosòfica de la història que el col.loca com un pensador de primer ordre.