Traduït del castellà amb Google Gemini 2.5 Pro Exp

L'espectacle vam poder veure'l a les arbredes de "Ses Salines" al principi de la tardor passada, però, en dies successius, va tornar a repetir-se en altres llocs de l'illa: milers i milers d'ocells volaven en enormes bandades, arribaven fonamentalment del nord i de l'oest, fins a les copes dels pins. Entre les set i les vuit del vespre no van cessar de passar les aus per refugiar-se en aquell racó de l'illa on les condicions climàtiques i ambientals són especialment valuoses. Arribaven dels llocs més insospitats de la península i d'Europa. I esperaven la nit amanyagats per les seves pròpies refilades i l'onatge d'un mar encara transparent. L'Eivissa dels ocells...

En veritat, com diu la cançó, els ocells posaven al vespre que anunciava una tardor plena, un alt exemple de civilitat si pensem que, al capdavall, civilitat és això: sociabilitat, un zel acurat a respectar els altres, i, sobretot, viure en harmonia amb l'entorn, que, en aquest cas concret, es tractava d'una Natura única. Estar en harmonia amb la Natura i donar total testimoni del millor d'ella. I dignificar-la amb una presència ordenada. I crear al seu voltant naturalitat, perquè sempre el millor és el més natural. I podia haver-hi, pensava jo, en veure aquest espectacle, persones que vulguin acabar amb aquest racó, amb la seva harmonia, amb la seva civilitat?

L'Eivissa dels ocells venia així a sumar-se en el meu cor a tota aquesta sèrie d'Eivisses que estimem, abans de tot, per la seva autenticitat, és a dir, per la seva naturalitat: en primer lloc l'Eivissa dels pagesos i dels pescadors, dels homes de la terra i dels homes del mar, ja que ells van conformar originàriament l'illa, i van salvaguardar els seus millors dons. Cultivant-la, estimant-la, respectant-la, van fer d'ella el paradís que ha estat fins fa molt pocs anys. Però també s'hi sumava a altres Eivisses: l'Eivissa dels artesans laboriosos, l'Eivissa dels artistes, de certs treballadors de l'intel·lecte. En fi, l'Eivissa de tots aquells que, amb les seves mans o amb els seus caps, tendeixen a acréixer l'harmonia, la naturalitat a què abans fèiem referència en parlar dels ocells, i, en conseqüència, a dignificar amb el seu testimoni l'illa.

I, com no, l'Eivissa dels escriptors, i la dels que estimen la Història i la Llengua del lloc. L'Eivissa, per generalitzar encara més, dels que estimen el passat, però en la mesura que aquest és alt exemple, espill on el present i el futur s'han de veure reflectits. Perquè Història i patrimoni artístic estan també profundament lligats a la Natura, a la seva realitat cosmogònica, absoluta. Història i patrimoni artístic ens ofereixen una imatge especial de la Natura, de la Natura que ha estat redimensionada amb les seves obres per l'home.

L'arqueòleg, per exemple, posa les seves mans en aquell lloc, en aquell punt, en què —per dir-ho amb els termes de Mircea Eliade, historiador irrepetible de les religions— l'home ha creat un espai fundacional. La història i l'arqueologia en concret, ens ho han de dir tot d'aquell lloc esborrat o desaparegut en què un dia els homes van xifrar el seu futur i els seus somnis; aquells fets o aquells espais fundats per altres a través d'uns testimonis mínims: un tros de ceràmica o una moneda corroïda, un mur derruït o una pintura borrosa, un os, un cendre... Quasi res, diran alguns; quasi tot, quasi un somni, diran altres.

Com el vol dels milers d'ocells sobre els pins de Ses Salines, els testimonis en pro del patrimoni cultural i de la Natura d'una Eivissa autèntica, genuïna, són molt simples. Tan simples com el testimoni de qui llaura o cala les xarxes. Són només, al capdavall, el testimoni d'un esforç, d'una laboriositat, d'una tasca amorosa. L'harmonia ho és quasi tot en la salvaguarda d'una Eivissa tal com és per naturalesa. I pensar que l'illa, en aquests moments crítics per a la seva identitat, només té un problema, un problema del qual deriven tots i cadascun dels problemes: el de la massificació. El de la massificació i el de la progressiva, indiscriminada, sistemàtica destrucció del paisatge. I no ha arribat ja l'hora que ens adonem que l'illa té unes dimensions mínimes, que cal salvaguardar al preu que sigui aquestes dimensions, que, en raó d'aquestes dimensions mínimes de l'illa, cal programar el futur?