Traduït del castellà amb Google Gemini 2.5 Pro Exp

Es van aturar al peu d'un arbre. L'ombra del castell era ja una taca fosca que desapareixia a poc a poc en el cel negre, amb algunes estrelles perdudes enlaire. Daniel Salter, l'oficial francès, s'esforçava per ajudar el petit Scotti, el seu company de captiveri, ferit en els primers moments de la fuga. Tot el que sabien era que havien de seguir la costa fins a arribar a la Cala, on es reunirien amb altres dos oficials francesos, també fugitius, que els esperaven amb una llanxa. La brisa entrava suaument en els cossos esgotats dels dos homes i arribava del mar una olor forta i salada. Es van estirar sobre l'herba per descansar uns instants. El petit Scotti es va rebolcar amb el dolor de la ferida reflectida en el seu rostre.

—No podré continuar així —va dir.

—Has de fer-ho. Sortirà el sol i estarem amb els altres —el va animar Salter.

—Ens estan seguint. Potser ja saben que som aquí. Estaran amagats en alguna banda, tal vegada darrere dels arbres, ocults entre les branques —va dir Scotti, retorçant-se amb el seu patiment.

"Deu ser la febre" —va pensar Salter. Les veus dels soldats, quan els van descobrir, retrunyien encara a les seves orelles. Dispararen a cegues i una bala va trobar el cos nu del petit Scotti.

"No és res, podem seguir endavant" —havia dit llavors. Tenien els nervis estremits per la mateixa pesadilla. La preparació de la fuga, els gruixuts barrots de ferro que creuaven la finestra, les cordes per despenjar-se per la muralla, l'alarma, que va creuar com un llamp en l'aire humit del vespre. No havien estat maltractats durant la seva presó i fins i tot se'ls permetia reunir-se entre ells i celebrar alguna festa. Però no eren més que això, uns presoners, i no pensaven en cap altra cosa que en la seva llibertat.

Salter va netejar amb un tros de la seva camisa el rostre del seu company i va tractar de taponar la ferida. La sang s'escapava com un petit riu, amarant-ho tot. El petit Scotti sentia la terra a sota gratant-li, l'olor de les plantes, el soroll del mar com un eco que es perdia lentament en la seva pròpia immensitat.

Era necessari seguir endavant i Scotti es va recolzar en l'arbre i després en el seu company i van començar una altra vegada a caminar. La nit s'havia tornat tan gran com el món i feia una calor sufocant. Salter recordava, tanmateix, algunes de les humiliacions per les quals havien hagut de passar. Quan els van obligar a presenciar, des de la torreta del castell, custodiats per la tropa, aquell simulacre de combat naval entre dos vaixells ben armats, un espanyol i l'altre francès, acabant aquest últim, després de l'abordatge, havent d'arriar la seva bandera, mentre retrunyien les salves de tots els vaixells i l'artilleria, i la seva tripulació era conduïda com a presonera fins a l'imaginat soli del Rei. Aquella nit hi va haver entre els presoners gran aldarull i van cantar cançons patriòtiques i es van emborratxar tots.

El petit Scotti ja no podia caminar. La ferida li cremava tot el cos, i els seus ulls ja només endevinaven la misteriosa profunditat de la nit. Però era necessari seguir endavant, fer un esforç més, perdre's sigil·losament en el silenci del seu misteri. De sobte van descobrir una casa amagada entre la negror de l'arbreda. Salter va pensar que potser podrien fer-li

a Scotti una cura d'urgència, prestar-li alguna ajuda. Es van acostar amb temor i Salter va trucar a la porta. Hi va haver un silenci, un buit durant l'espera que es va prolongar fins a la fi del món. Algú es va moure després dins de la casa, arrossegant els peus amb el cansament del son i parlant en veu alta. Es va obrir per fi la porta i va aparèixer un home amb una espelma encesa en una mà i en l'altra un gruixut bastó. En veure el ferit va exclamar: "¡Déu mos ajut, què és això!". Salter va tractar de fer-li comprendre que el seu company estava ferit i l'home va entendre de seguida i els va ajudar a entrar a la casa. S'havia aixecat la resta de la família, segurament la dona i la filla, i esperaven temoroses en un racó de l'habitació. Unes espelmes cremaven sobre una taula il·luminant unes parets gruixudes i blanques i algunes cadires. Hi havia una escala que donava accés als dormitoris i entre tots van ajudar Scotti a estirar-se en un llit. Després li van donar a beure una tisana calenta i la dona li va rentar la ferida amb greix de gallina i li van fer un embenat al voltant.

—Ara haurà d'estar-se quiet i dormir —va dir la dona.

Salter anava a dir que no podien romandre molt temps a la casa, estalviar-se explicacions possibles. La dèbil llum de l'espelma amb prou feines deixava veure el rostre de la dona jove en un angle de l'habitació, els seus ulls grans i com espantats clavats en els ulls d'ell. Salter va sostenir aquella mirada com encisat, sense adonar-se del que feia.

—A vostè també li aniria bé un descans —va dir l'home, dirigint-se a Salter.

(457) 31

L'home no buscava explicacions, no preguntava qui eren, d'on venien, per què estava ferit Scotti. Salter sabia que els camperols de l'illa no eren precisament els seus millors amics. Però l'home no preguntava res i, en canvi, els oferia casa seva, mostrava el seu interès per ajudar-los. Enmig d'aquella tensió, Salter va pensar que els seus companys estarien a la Cala esperant la seva arribada i que era necessari marxar de seguida, abans que fos massa tard.

—No, ens n'anirem tan aviat com el meu amic es desperte —va dir.

—Déu faça que vaja bé —va mascullar l'home.

La dona jove no havia parlat i ho va fer ara per dir que potser aquell home —es referia a Salter— necessitava menjar alguna cosa. Van anar a la cuina i ella mateixa va tallar el pa, va posar al foc uns trossos de sobrassada i va omplir un got de vi. Salter va poder veure ara aquells ulls grans i negres, la bellesa serena de la seva cara, l'alè humà que projectava aquella dona. Va ser un d'aquells instants que tenen un valor infinit i que poden valer una eternitat. Llavors s'esborra tot, el dolor passat, la sang antiga, el vent i l'olor llunyans de la terra, i queda només aquell instant, un altre vent desconegut ficant-se en la sang nova, com una hermosa i impossible realitat. I Salter va somiar un instant amb una pau que ell no coneixia, amb una pau viscuda al costat d'aquella dona, amb un amor estrany que havia esclatat de sobte com una fuetada al seu cor.

En aquell moment van sentir parlar Scotti, que s'havia despertat, i van pujar a l'habitació. El petit Scotti estava assegut al llit i semblava que feia esforços per recordar. Els primers moments de la fuga, els trets, la sang que s'escapava, el dolor que ascendia, que omplia tot el seu cos. La febre li havia pujat, però estava dient que havien d'arribar a la Cala abans de l'alba.

—Què fem aquí! —va exclamar.

Tenia un braç completament paralitzat, i de sobte es va posar a plorar com un nen. Salter se sentia ara acorralat pels seus sentiments. Va pensar en el que encara els quedava per recórrer, segurament perseguits sense pietat, en l'espectacle corprenedor de la nit, potser en l'emboscada que ja els tenien preparada. Però no podien seguir en aquella casa, havien de marxar de seguida, abans que fos massa tard. "He de salvar Scotti —va pensar—. El petit Scotti vol la seva llibertat".

Ja al pòrtic es van acomiadar. La brisa continuava rodant en la nit i estremia les fulles dels arbres. La dona jove va mirar Salter amb tristesa.

—Adéu, adéu. Que Ell us encamin —va dir.

Quan un menys s'ho pensa és quan succeeixen les coses. De sobte alguna cosa es trenca en l'aire i atura el temps. I resulta inútil buscar explicacions. Els fils del temps canvien, tot canvia al nostre voltant, les lleis de la vida fallen, gairebé sense adonar-nos-en. Els pensaments de Salter es feien cada vegada més confusos. El petit Scotti estava esgotat i arrossegava els peus pel camí pedregós, prop del mar. El soroll de les ones arribava suaument i moria en una petita platja. Un subtil misteri, una carícia alliberadora. La idea d'aquella dona formant part d'una estranya felicitat. La patrulla dels soldats, que estarien recorrent la costa i els pobles a la recerca dels fugitius. Potser quan arribessin a la Cala caurien en el seu propi parany. I adéu llibertat per al petit Scotti.

Quan per fi van assolir la Cala estava clarejant. La llanxa amb els altres fugitius els estava esperant. El petit Scotti va fer un últim i desesperat esforç i van poder arribar fins a ella.

—Crèiem que no arribàveu!

—Scotti està ferit —va dir Salter.

—Ferit? Podrà aguantar?

—És clar que podré! —va exclamar Scotti—. El que no aguantaria per la meva llibertat!

Van col·locar Scotti a la llanxa, i el que feia de cap va ordenar que comencessin a moure's.

—Anem-nos-en, de pressa! Tindrem sort si no ens descobreixen.

Salter s'havia quedat a terra i romania immòbil, amb la mirada estranyament perduda en alguna banda.

—Anem, tu, què esperes! —va cridar el cap.

—Jo em quedo —va dir Salter.

—Però què passa ara? T'has tornat boig?

—No hi ha temps per a explicacions. Us dic la veritat. Em quedo.

Maleint tots els de la llanxa van començar a moure's i van desaparèixer mar endins. Poc temps després Salter va sentir uns trets llunyans i va poder veure una barca que perseguia la dels seus companys. "Ja no els atraparan" —es va dir. La idea seguia agafada amb força i buscava desesperadament el camí de retorn, els arbres, les pedres, l'herba, la vella cançó del mar, que portava a la seva memòria els ulls grans i negres d'aquella dona.

"Ja no els atraparan" —va repetir Salter. Va notar la frescor de les primeres hores del matí. El camí tornava a ser dur, llarg i ple d'amenaces, però començava a daurar-se pel sol. Cada pas era un rodar de noves primaveres que li anaven estenent les seves mans. El desig d'estar a prop d'ella, defensat contra tot el que pogués venir. La seva mateixa vida, la mateixa terra que ara trepitjava li havia semblat buida de tot el que pogués estremir el pensament i ara tremolava el seu cor i sentia el poder de totes les ombres que envolten la soledat dels homes. Va arribar per fi fins a un lloc des d'on ja es podia veure la casa... Llavors va ser quan es va sentir el tret, quan tot l'aire es va omplir de trets que cosien els arbres, les pedres, la pols encara humida del camí. Salter va fer uns passos, trontollant, i va caure a terra. Una taca roja de sang assenyalava el lloc per on havia entrat la bala. La patrulla de soldats el va trobar amb el cap vençut a un costat i els braços inerts. Els seus ulls oberts havien pogut endevinar només la boirosa claredat del dia que començava.