per Enric Ribas i Marí

Si ja és una constant la gran dificultat que suposa l'estudi de qualsevol dialecte mossàrab, en el nostre cas encara hem d'afegir a l'escassetat de fonts d'investigació la poca fiabilitat d'alguna d'elles.

De fet, el document bàsic per a aquest estudi no és altre que el Memoriale divisionis, les deficiències i irregularitats del qual ja són breument examinades per Joan Marí Cardona¹. Les dificultats encara són més grosses si tenim en compte que el document és redactat en llatí, i que aquesta llengua -com el català- pot haver influït en determinades grafies del document.

A part d'això, existeixen altres documents, alguns topònims i unes poques paraules fossilitzades en el nostre dialecte que ens poden ajudar a desxifrar com era la llengua dels eivissencs a l'arribada dels catalans, el 1235.

Intentarem, doncs, determinar alguns trets característics d'aquell parlar, sense que això sigui obstacle per reconèixer les limitacions del treball i que aquest resta inconclús, a l'espera de posteriors rectificacions, aprofundiments i ampliacions que li seran ben necessaris.

E i O tòniques llatines

El Repartiment d'Eivissa assenyala una clara tendència a la no diftongació.

En el primer cas, són nombroses les ocasions que testimonien un diminutiu romanç -ellu, -ella: geble Alfilel (24), geble Felmexel (24,25), geble Leugela (36), caria Pilelle (6 Xarch), caria Zafargell (8 Xarch), caria Canatelle (21 Xarch), caria Cutelle (5 Benizamid), caria Doronxel (11 Benizamid), caria Benifilell (27 Benizamid), raffal Benifilell (27 Portumay), caria Aleugele (2 Algarb). No s'observa en canvi cap rastre d'una possible diftongació -ie-.

En el segon cas predomina igualment la no diftongació: Portuma (3), Portuman (3), Portumay (23), geble Alicuf Benizorol (27, 28), alcharia Benizorol (28), geble Benibazola (36), caderiol (40, dues vegades), caria Alcoygua (2 Benizamid), caria Benibazola (1 Algarb). No apareix cap senyal de diftongació.

Els topònims actuals Perella, Safragell, Canadella, Cutella i Mastella són encara testimonis d'aquesta no diftongació.

La -O final

Respecte de la pèrdua o de la conservació de la o final, el Memoriale divisionis ens ofereix solucions prou definides.

Pèrdua de la -o: Portuma (3), Portuman (3, 7, 9, 30), Portumay (23, 26, 29, 33), caria Balanzat (1 Benizamid), geble Barbat (23), geble Alfilel (24), geble Felmexel (24, 25), geble Alicuf Benizorol (27, 28), alcharia Benizorol (28), caderiol (40, dues vegades), caria Zafargell (8 Xarch), caria Beniconter (8 Benizamid), raffal Almagost (10 Benizamid), caria Doronxel (11 Benizamid), caria Benifilell (27 Benizamid), caria Benilucer (5 Portumay), raffal Benifilell (27 Portumay), caria Benilop (15 Algarb), caria Cudaer (19 Algarb).

Conservació de la -o: raffal Tagomago (14 Xarch). En un document² de l'any 1246, es fa menció d'una Alch(er)ia de Alchavito a Formentera. Es tracta d'una llatinització del nom, ja que el document és redactat en llatí?

El fet que només el nom de Tagomago mantengui una o final, i atès el seu origen prerromànic³, ens fa pensar que el dialecte mossàrab eivissenc acusava una forta tendència a la pèrdua de la o final. L'actual Portossaler i l'antic Portumany, són en realitat dos topònims que també l'han perduda; la -o del primer element Porto- o Portusaler perd la seua condició de final. Però saler (<SALARIU⁴) i many (<MAGNU) són dues mostres evidents de pèrdua de la o final.

Els diftongs decreixents: Al i AU

Resulta sorprenent, en el Memoriale divisionis, la manca total i absoluta del típic sufix mossàrab -ayr (<-ARIU), fidel testimoni de conservació del diftong Al llatí o secundari. Contràriament, la caria Beniconter (8 Benizamid) i la caria Benilucer (5 Portumay) ostenten una terminació -er que bé podria indicar una tendència a la monoftongació. El mateix podríem pensar del topònim actual Formentera. Però Formentera ja devia ser un nom prou conegut i usat pels catalans abans de la conquista, i no ens serveix per a treure'n cap conclusió.

La influència catalana, així mateix, degué ser prou important. No hi ha cap rastre d'una forma ei intermèdia entre ai>e.

Tot plegat ens fa pensar que les terminacions er són possiblement degudes a la influència catalana. Així, la caria Cudaer (19 Algarb) (variant de *Cudayr?), apareix més tard amb el nom Alcoder⁵. No podem, doncs, destriar la conservació o no del diftong Al en el parlar mossàrab eivissenc, però ens inclinam a creure que les terminacions er són més aviat conseqüència de la influència catalana, que no el resultat d'una tendència mossàrab a la monoftongació.

Quant al diftong AU, ens trobam encara més desassistits: només el topònim actual Besora, ja existent al segle XIV⁶, i cas de ser anterior a la conquista catalana, ens indicaria l'existència d'una forma llatina *BISAURA⁷. Però tanmateix és molt probable que la monoftongació, també en aquest cas, sigui deguda a la influència catalana⁸.

La L- inicial

En el mossàrab eivissenc no hi ha cap indici de palatalització de la L- inicial: geble Lucheyn (17), geble Leugela (36), Benloax (45), Lemogaya (47), caria Laztach (28 Benizamid), caria Aleugele (2 Algarb), caria Alabrisa (17 Xarch).

Ni tan sols quan la paraula romanç va precedida de l'article al⁹, i per tant la I- inicial perd aquest caràcter, no es produeix cap palatalització: Alabrisa > Alabritja > Labritja (pronúncia actual).

Vocalització de la L implosiva

Només hi ha un possible exemple en el nostre Repartiment: caria Auxale (21 Benizamid).

Tanmateix sembla evident que la vocalització de la I implosiva en nombroses paraules del dialecte eivissenc¹⁰ (aufals, Aubarca, aufàbega, etc. ...) és un fenomen imputable a la pronunciació de la mossarabia eivissenca.

Sonorització de les consonants sordes intervocàliques (P, T, C>b, d, g)

Les solucions que ens ofereix el Memoriale divisionis són en aquest cas contradictòries.

No sonorització: caria Tastata (15), caria Tatasta (20), Benipater (35, 39), Abnatale (47), caria Tatasta (18 Xarch), caria Canatelle (21 Xarch), caria Cutelle (5 Benizamid), caria Benipipi (6 Portumay), caria Benilop (15 Portumay), caria Forata (10 Portumay).

Sonorització: Bella Formiga (16), caderiol (40, dues vegades), Lemogaya (47), caria Formiga (19 Xarch), caria Benifadale (17 Portumay), caria Cudaer (19 Algarb).

El topònim actual Cutella testimonia la no sonorització com els antics Benitasta¹¹ i Benipepin¹². Vedrà, Forada i Canadella poden ser sonoritzacions posteriors a l'arribada dels catalans, encara que convé mantenir les reserves oportunes.

El topònim Formiga (posteriorment Beniformiga) o bé ens indica clarament una sonorització, o bé una influència de la llengua catalana a l'hora de ser redactat el document de Repartiment. La sonorització de FORMICA estaria en franca contradicció amb la paraula eivissenca -ben viva encara- furicar¹³ (<*FURICARE), que manté la consonant intervocàlica sorda encara avui en dia.

Tot plegat ens inclina a pensar que en el mossàrab d'Eivissa hi havia un fort predomini de les consonants sordes intervocàliques¹⁴, per bé que s'endevinen algunes sonoritzacions (vacil·lacions pròpies d'una època de canvis lingüístics constants).

Evolució de -LL- del llatí

El so resultant de la -LL- del llatí és transcrit de diverses formes, si bé normalment el trobam representat per ll:

caria Pilelle (6 Xarch), caria Zafargell (8 Xarch), caria Canatelle (21 Xarch), caria Cutelle (5 Benizamid), caria Benifilell (27 Benizamid), raffal Benifilell (27 Portumay).

Davant aqueixos exemples trobam també algun cas de grafia l¹⁵: geble Vilar (17), geble Alfilel (24)(cf. caria Benifilell, raffal Benifilell), geble Felmexel (25), geble Leugela (36), caria Doronxel (11 Benizamid), caria Aleugele (2 Algarb).

En algun dels exemples anteriors, la l seria una simplificació de la ll, quan resta com a consonant final per pèrdua de la -o.

A la vista dels exemples esmentats, sembla clara la palatalització de la L geminada en el parlar mossàrab d'Eivissa; i els topònims actuals Mastella, Perella, Safragell, Canadella, Cutella no fan sinó confirmar-ho.

Altres característiques del parlar mossàrab d'Eivissa

Podem parlar, sense massa por d'equivocar-nos, de les següents: a) Manteniment de la F -- inicial llatina. Sembla un fet evident: caria Formiga (19 Xarch), caria Benifamigi (4 Portumay), caria Forata (10 Portumay), caria Benifadale (17 Portumay). Els posteriors Forada, Beniformiga i la mateixa paraula furicar, de la qual ja hem parlat abans, corroboren aquesta característica que ens acosta als altres dialectes mossàrabs. b) Ar. -ST->rom. ç. El grup -ST àrab, o de les veus d'origen llatí transmeses pels àrabs amb un grup anàleg, que a l'Espanya cristiana ha donat ç, a les Pitiüses, com a la majoria dels dialectes mossàrabs es manté sense modificar: raffal Almagost (10 Benizamid), i posteriorment Beniagost¹⁶; caria Tastata (15), caria Tatasta (18 Xarch), posteriorment Benitasta; Mastella (topònim actual). c) Palatalització del grup llatí -GN-. Així ho evidencia la pronúncia actual de Portmany (c, Es el cas de l'alqueria de Maçana (17. g) Conservació dels grups -MB-, --ND-. Així ho pareix indicar, si més no, el topònim actual es Jondal, amb els malnoms Jondalet, Jondala, Jondaleta; raffal Bemerze Abenyondal (4 Algarb), tal com figura al Memoriale divisionis. Segons Joan Veny¹⁸ pot ser d'ascendència mossaràbiga. No és un fet gens demostrat, per ara, però conserva el grup -ND-, com feien, per exemple, els mossàrabs valencians¹⁹.

Conclusió

Tot i ser aquest un estudi simplement d'aproximació al nostre mossàrab i haver de considerar, per tant, com a provisionals les conclusions que se'n deriven podem observar que si bé la majoria de les seues característiques l'acosten als altres dialectes mossàrabs, no deixa de ser estranya la tendència tan acusada a la pèrdua de la -o final.

Hem de esperar que l'aprofundiment i la depuració d'aquest treball ens aclariran molts de punts que resten encara ben obscurs.

Notes: