Traduït del castellà amb Google Gemini 2.5 Pro Exp

Fou creada la parròquia de Sant Mateu pel decret del primer bisbe, D. Manuel Abad y Lasierra, datat el 16 de juliol de 1785, que organitzava la nova diòcesi d'Eivissa i Formentera desmembrada de la de Tarragona. Durant la visita que va girar a les dues illes el 1784, el prelat havia reparat en una zona fèrtil anomenada Aubarca, els habitants de la qual es queixaven no sense raó de la distància que els separava no només de l'única parròquia de l'illa, Santa Maria la Major, ubicada a Eivissa, sinó també de la vicaria de Sant Miquel en el "territori" de la qual quedaven inclosos i que servia llavors un vicari o tinent de capellà en qui delegava el paborde de Santa Maria. Aquest sistema no era bo i havia produït "un retard de la disciplina entre els sacerdots i una greu ignorància del catecisme i relaxació de costums entre els eivissencs". Fora de la Fortalesa d'Eivissa, única població de l'illa, "tota la resta del camp, diu el bisbe, són masies disperses, rudes i solitàries, on habiten els fidels sense instrucció ni civilitat alguna, mancats per la major part fins i tot dels auxilis espirituals d'indispensable necessitat". Determinà doncs el bisbe que en el terme d'Aubarca s'erigís una parròquia: "Al nord d'Eivissa, i a un extrem de la feligresia de Sant Miquel hi ha un terreny anomenat Obarca, que forma una vall molt fèrtil en la qual les masies estan més immediates; té prop d'una llegua d'extensió i poc més de mitja d'ample. Comprèn 108 famílies. Aquesta oportunitat i la distància de l'església de Sant Miquel ofereixen lloc còmode (sic) per a l'erecció d'una parròquia, sota la invocació de Sant Mateu Apòstol, la qual confinarà amb la de Sant Miquel d'on es desmembra, i amb la de Santa Agnès de nova erecció. Per a la seva assistència, necessita un capellà rector perpetu amb la dotació... de 2.800 rals".

Així Sant Mateu seria una de les 16 parròquies rurals que, amb les dues de la ciutat (Sant Pere i Sant Elm), i les dues de les Salines (Sant Francesc de Paula d'Eivissa i Sant Ferran de Formentera) –sense parlar de la catedral Santa Maria la Major– constituirien l'estructura religiosa de les illes.

Però no tot havien de ser flors i violes per als feligresos d'aquestes noves parròquies i en particular la de Sant Mateu. El decret fundacional exposava que si bé administrativament les parròquies quedaven creades, el bisbe mancava totalment de mitjans econòmics per aixecar les esglésies corresponents i per tant incumbia als fidels edificar la seva església: "Per erigir i mantenir les esglésies i el culte no hi ha fons algun, ni més recursos que els que la pràctica i costum immemorial de contribuir els fidels amb les despeses de sagristia, joieria, llums i altres corresponents al culte... Els fidels tindran el càrrec i obligació de construir, reparar i conservar les obres de les esglésies amb tot el necessari al culte diví". Coneixent però la propensió ostentosa dels illencs, el bisbe prohibeix terminantment tota ostentació de luxe i vanitat: "Respecte d'haver-se notat alguna profusió i excés en multitud de llums, festes i adorns vans, manem als capellans, clauers i obrers no es pugui invertir en lluminàries, ni fer llànties de plata, ornaments ni adorns costosos per al temple, ni cap altra despesa fora de les regulars i quotidianes sense la nostra especial ordre". Encara que no ho puntualitza el decret, és molt probable que don Manuel Abad, home pràctic i precís, hagi deixat assenyalat el lloc exacte on s'havia d'aixecar la nova església.

El sacerdot que tingué el temible honor de posar en marxa la nova parròquia fou D. Joseph RIBAS que serví a Sant Mateu de 1786 a 1791. Com que no existia capella ni ermita en aquell sector, s'habilità per celebrar el culte un local en una casa particular situada a poca distància al nord de l'actual església, la d'Antoni Cardona. Allà se celebraren durant anys els principals actes religiosos: misses, confessions, batejos, confirmacions, matrimonis així com misses d'enterrament i funerals; d'allà també sortien processons i rogatives.

Mentrestant, amb una bona voluntat i una tenacitat que en ocasions els meresqueren les felicitacions del bisbe, els feligresos anaven construint paulatina i pacientment la seva església. No hi intervingué, que sapiguem, en la construcció, cap facultatiu. Com és sabut, tot eivissenc és alhora arquitecte, aparellador, mestre d'obres i paleta. Ignorem qui ideà la traça de l'església de Sant Mateu, semblant en la seva senzillesa a les vicaries antigues, les de Sant Antoni o de Sant Jordi per exemple. En un terreny on per tot arreu treu el cap la crosta calcària de l'illa –a pocs metres a l'oest de l'actual església, hi ha un tancó que té aspecte de veritable berrocal avilès–, els fonaments no devien ser difícils d'afermar. Explica la tradició que cada diumenge, i en cada festa de precepte, els pagesos portaven en el seu carro sengles sillars, unes quantes pedres o els troncs de savina i de pi que s'emprarien durant la setmana en l'obra comuna. Comuna, en efecte, i a la qual tots s'havien compromès a proporcionar no només la matèria primera sinó també, per torn, el treball de les seves mans. La prova d'això ens la facilita el registre titulat "Llibre de compte i raó de la parròquia de Sant Mateu apòstol" en la seva secció "Obres de l'església". Així el 1793, apareix, entre altres ingressos el total dels quals ascendeix a 932 lliures i 3 sous, la menció: "Faltes exigides als que no han complert la seva obligació en el treball de la fàbrica de l'església el dia que els tocava: 285 lliures 50". El capellà, o l'autoritat que fos, no s'andava amb contemplacions en això de les multes, ja que a rengló seguit es llegeix: "Multa aplicada a la fàbrica: 120 lliures". És a dir que, aquell any, gairebé la meitat de les quantitats recaptades per a l'edificació de l'església ho foren en forma de multes imposades als feligresos per la seva incompareixença o remolineria en les obres. No és aquest l'únic exemple de faltes o de multes aplicades a la fàbrica: el 1802 ingressen així 127 lliures. Havia de ser aquell un any difícil ja que l'obrer major es veié acomiadat "per la seva inobediència".

Fent cas omís d'aquests pocs incidents, notem que els veïns d'Aubarca posen a construir la seva església el mateix zel que Felip II a edificar El Escorial. Com ell, "aixequen la fàbrica a les seves expenses" i "a tota fúria". El primer visitador reconeix i elogia l'ardor amb què edifiquen el seu temple aquests fidels: "Confiem, escriu, que amb el favor de Déu aconseguiran en breu aquests feligresos el consol de tenir reservat el Santíssim Sagrament en la seva nova església a impulsos de l'ardent caritat i zel que els anima a treballar en ella". (Sant Mateu Desposoris, pàg. 2). Per dur a terme l'empresa, el capellà designa per un any a un –a vegades a dos– "obrers" o "obrers majors" encarregats de col·lectar

fons, administrar els cabals i dirigir l'obra de la fàbrica. Però aquestes quantitats no sempre bastaren a fer front a les despeses. A títol d'exemple, heus aquí el que es recollí el primer any, del 20 de març de 1786 a l'1 de juny de 1787: La col·lecta corria a càrrec aquell ann d'Antoni Costa d'Antoni i Miguel Riera de Miguel.

Ingressos (que anomenaven "Càrrec")

• 1 cabrit que es vengué a l'atri de l'església 12 lliures i 12 sous
• 1 quartó d'un pollí d'Antoni Costa 105 lliures
• Ofertes de fidels 150 lliures
• 1 mul 91 lliures
• Blat i llegums recollits en la col·lecta 190 lliures i 6 sous
• El que han donat "al platet" al temps de l'ofertori 57 lliures
• Total: 612 lliures i 1 sou.

Despeses (que anomenaven "Data") obres, més estampes, llumener de vidre, campanetes, un parell de vinajeres, 1 got de cristall, 1 analejo (o sigui calendari) per a la sagristia, 2 atuells i una pica d'aigua beneita, oli i llanterna per fer els viàtics Total: 680 lliures 68 sous

És a dir que les despeses superaven en 68 lliures els ingressos. Endavant s'intentà, i pel que sembla es va aconseguir, corregir aquest desequilibri pressupostari. L'obrer encarregat de la recaptació recorria a tot el que podia. Així, a l'atri de l'església en construcció s'organitzaven veritables mercats pagesos. Per exemple, figuren en el llibre de Comptes ingressos tan peregrins i dispars com:

• Vendes a l'atri de l'església (sense precisar) 53 lliures
• Quarteres i barcelles de blat (la barcella equivalia a 6 almuds) 74 lliures
• Celamins d'agulles (agullons) 348 lliures
• Bigal (biga) i pedra de fer oli 180 lliures
• Una partida de cebes 3 lliures
• quartó d'un matxo que es vengué¹ 73 lliures
• 1 lliura de lli 3 lliures
• 1 parell de polls 7 lliures i 15 sous

A més, entre els gèneres regalats pels pagesos i venuts en pública subhasta apareixen mel, vi, corde rets, un cabrit, faves, "un cistelló d'albercocs", pomes, una coca, etc.²

Així, a empentes i rodolons, moguts uns pel seu entusiasme, altres per les multes que se'ls imposaren, arribaren els feligresos a ultimar l'església. Els pagesos que, enmig de la vida ruda que duien i de les dificultats que coneixien: (estretors i contratemps deguts a la sequera, les epidèmies, la malaltia, les males collites i altres obstacles), trobaren el mitjà i el valor d'edificar mancomunadament la seva església mereixen la nostra sincera admiració. Així mateix la mereixen els sacerdots que contribuïren a mantenir viu l'ardor i la fe del seu ramat.

A més del ja citat D. Joseph RIBAS, capellà dels inicis de la parròquia (1786-1791), es dedicaren a aquesta tasca d'interès comú D. Francisco SERRA, regent, (15 d'octubre de 1791 a abril de 1793), D. Pablo PASCUAL Y MARINER, regent i després capellà rector (novembre de 1794 a juny de 1799), D. Joseph SALA, regent, (agost a octubre de 1799) i sobretot D. José Antonio LLANERES, qui romangué tres decennis al capdavant de la parròquia (novembre de 1799 a juliol de 1829) abans de ser nomenat racioner de la catedral.

Tingué el Pare LLANERES l'alegria d'assistir, com Fra Antoni de Villacastín en el cas de El Escorial, a la col·locació de l'última pedra –que a Sant Mateu no fou d'or– i de regentar la parròquia quan, el 29 de juny de 1808, el Sr. Bisbe vingué a beneir el nou temple i col·locar solemnement el Santíssim en el tabernacle. La conclusió de l'edifici no posa fi a les despeses de la feligresia: encara figuren en els comptes de la fàbrica molts desemborsaments: adquisició d'un faristol, d'un banc, unes portes (per fer cinc portes de la casa de la rectoria"), el púlpit, una creu, "molta roba d'església", un ritual tarraconense, sense parlar de la composició d'un retaule pel fuster Domingo Ferrer. L'emblanquinada de la nau, capelles i "porxo" degué fer-se amb una extraordinària cura, si jutgem per la quantitat considerable d'"escobetes" que es carregaren en el compte de la fàbrica.

El llibre de Comptes ens permet certament seguir els primers passos de la parròquia de Sant Mateu. Però existeix una altra font que no pot desaprofitar l'historiador: les "visites". Si bé els llibres parroquials són com el "diari" de la feligresia, el reflex de la seva vida quotidiana, les visites ens ofereixen una visió més objectiva i fins i tot crítica de la mateixa.

Sabut és que els bisbes tenen l'obligació de girar periòdicament visites d'inspecció a les parròquies de la seva diòcesi. Quan no la poden fer personalment, deleguen en algun dels seus col·laboradors de confiança anomenat "visitador". Examinen les condicions materials en què se celebra el culte, l'estat de les esglésies i capelles, reconeixen els llibres parroquials i llibres de comptes, estudien en fi la situació administrativa i espiritual de la parròquia. Arran d'aquesta inspecció, el visitador consigna les seves observacions en un informe que porta també el nom de "visita" i que copia i signa en el llibre corresponent de batejos o de mortuoris o el que sigui, segons els casos. En ocasions, quan els defectes observats són molts i posen en joc qüestions doctrinals importants, el bisbe, setmanes o mesos després, promulga, sota la forma més solemne d'un "Edicte de visita", unes instruccions en què recorda la doctrina de l'Església sobre els punts discutits. Perquè el Secretari de Cambra pogués copiar i segellar aquest edicte i que el signés el prelat, es portaven de tant en tant al Palau episcopal un dels llibres de cada parròquia, el que escollia Sa Il·lustríssima. Així, per exemple, el visitador que efectuà la inspecció eclesiàstica a

Sant Mateu el 21 de novembre de 1796 encarregà "al actual capellà i successors que tinguin present el que es mana en el Decret d'aquesta Santa Visita que es troba en el Llibre de Batejos de la mateixa parròquia a la pàgina 134, i en el de Mortuoris, a la pàgina 52" (Sant Mateu, Desposoris, p. 58).

En resumides comptes, escrit l'informe, el copiava el visitador o el Secretari de Cambra en un dels llibres parroquials, que al segle XVIII eren cinc: el llibre Lucero, que havia de recollir, a més de la descripció geogràfica detallada de la parròquia, de l'empadronament dels veïns i de les estadístiques administratives i financeres de la parròquia, tots els decrets, edictes, pastorals i instruccions del bisbe, i que era per al capellà la pauta per la qual havia de regir la seva conducta administrativa i religiosa. El llibre Lucero era com l'estel polar del rector, pilot espiritual de la seva feligresia; d'aquí, suposo, el bonic nom que se li donà. Per desgràcia, aquest llibre Lucero desaparegué a Sant Mateu –i en altres diverses esglésies de la diòcesi– i només queden els altres quatre de Batejos, Desposoris, Mortuoris i, per descomptat, el ja citat de Comptes de la parròquia.

Per fortuna, el llarg principi del Decret fundacional de la diòcesi i parròquies d'Eivissa i Formentera i la part que concerneix directament a Sant Mateu, foren copiats per ordre del bisbe i remesos al primer capellà de la nova parròquia autoritzats amb la firma i segell del Doctor Abad y Lasierra i amb la rúbrica del seu secretari, D. Agustín Lapenilla. Aquest extracte forma un quadern de 8 folis (7 fulls útils) que trobem intercalat, però sense cosir, en el llibre de Comptes.

No són poques les visites que manaren fer o feren els bisbes d'Eivissa a Sant Mateu, com probablement a les altres parròquies de la diòcesi. Hem apuntat les següents en una llista que possiblement no sigui exhaustiva:

• 20 d'abril de 1787
• 14 de juny de 1791
• 13 de gener de 1793
• 21 de novembre de 1796
• 7 d'octubre de 1800
• 20 de setembre de 1801
• 30 d'abril de 1806
• 14-16 d'octubre de 1808
• 30 de maig de 1814
• 20 de juny de 1814
• 24 d'abril de 1817
• 21 de maig de 1819
• 6 de juny de 1824
• 4 de maig de 1827
• 8 de novembre de 1833
• 10 de maig de 1835
• 19 de juny de 1837
• 30 d'abril de 1839
• 28 d'agost de 1842
• 25 de novembre de 1844
• 10 d'octubre de 1846
• 24 de maig de 1848
• 14 de juny de 1850.

En tots aquests textos doctrinals, els primers bisbes d'Eivissa deixen entreveure el seu temor dels estralls que pot provocar en els seus subalterns i els seus fidels la indisciplina, l'individualisme, la fantasia i la desobediència, defectes tots que la relativa independència respecte de la seu tarragonina de què havien gaudit abans de la creació de la diòcesi pitiüsa, sembla haver desenvolupat en els eivissencs. Aquesta indisciplina endèmica podia conduir fàcilment a tergiversacions de la doctrina, i fins i tot a l'heterodòxia. Per això és pel que el primer bisbe exigeix, com ja hem assenyalat, que en l'administració dels sagraments el rector "s'arregli literalment a l'ordre prescrit pel Ritual Romà, desterrant totes les pràctiques i abusos que hi hagués en contrari, sense poder excedir ni faltar al que en dit Ritual Romà es prescriu, així per a l'essencial de l'ús dels sagraments, com per al ritual de les processons i enterraments i altres actes parroquials". Al que apunta el bisbe és indubtablement a la superstició. El seu propòsit, afirma, és "purificar el culte i apartar del santuari totes aquelles vulgaritats amb què la ignorància, l'ambició o una pietat supersticiosa i indiscreta ha ridiculitzat la santedat de les cerimònies sagrades; i a aquest mateix fi es troba manat no es permeti en aquesta parròquia introduir noves devocions, oracions, deprecacions i cantars als sants (anomenats vulgarment Goigs), ni pintures o imatges ridícules o arbitràries amb què intenten autoritzar per miracles els somnis o visions de caps dèbils i fanàtics, ni altres cultes i adorns semblants, mentre no estiguin examinats per Nos i aprovats per l'Església universal; i molt menys el que en aquesta església i les seves processons es representi al viu la Imatge de Jesús Natzarè per un home menyspreable i vulgar, ja que semblants materialitats rebaixen l'esperit de la Religió, indueixen un concepte groller de la persona del Nostre Redemptor Jesucrist i ens fan irrisibles als ulls dels enemics de l'Església".

En les visites, els bisbes solen assenyalar als capellans el que en la seva conducta o procedir no és conforme a l'esperit i a les normes de l'Església. Les crítiques dels bisbes tenen totes una base comú, clara, encara que implícita, ja que no s'expressa mai. En opinió dels prelats, els rectors eivissencs no han comprès en tota la seva amplitud i noblesa els deures del seu càrrec. No posseeixen un sentit agut, exacte de les seves responsabilitats. Són funcionaris de l'església, no apòstols. Els mou la rutina quotidiana, no l'exigent esperit de caritat i la "flama d'amor viva". Ja el Doctor Abad, conscient d'aquesta propensió a la remulgança d'un sector del clergat de les illes, recalcava en el seu decret fundacional que "l'erecció d'aquestes noves parròquies havia d'excitar sobremanera la caritat dels rectors". Aquesta com indolència del pastor, que el porta a llançar en oblit els decrets, pastorals i altres instruccions dels bisbes, es manifesta concretament de tres maneres principals: en una descuit patent en la redacció i presentació de les partides parroquials, en les absències injustificades del capellà fora del seu districte i en la insuficient dedicació als malalts i moribunds.

Els diferents textos relacionats amb la fundació o inspecció de Sant Mateu: Decret fundacional, edictes i "visites", resulten molt aleccionadors

per al lector modern. En ells els primers prelats de la diòcesi han invertit la seva ensenyança pastoral així com les seves observacions sobre el rector i els feligresos.

El Decret de fundació estableix fermament les bases de la vida parroquial i les directrius de l'acció del rector. Recorda que les parròquies erigides pel Decret són "inalterables": els seus límits, les funcions del rector, la ubicació de l'església, dotació de la fàbrica i altres característiques només poden modificar-se a petició del bisbe i consentiment del rei. És privilegi del bisbe elegir i nomenar els sacerdots que prediquin la Quaresma i administrin llavors el Sagrament de la Penitència. Es mana al rector que en totes les funcions eclesiàstiques es conformi literalment al Ritual Romà per evitar qualsevol tipus de desviació. Se l'incita vivament a la caritat i a l'abnegació "amb la certa esperança que correspondrà el fruit sobreabundantment als seus suors, sempre que es proposi instruir a aquestes pobrissones gents amb claredat i mètode en els veritables i sòlids principis de la Religió... reduïts als dos preceptes de la caritat envers Déu i envers el proïsme, que són el compendi de la nostra Santa Llei". Recorda el bisbe que aquestes instruccions contingudes en el Decret de 16 de juliol de 1785 es troben recolzades per la Reial Cèdula auxiliatòria donada a Sant Mateu Apòstol i que ningú pugui al·legar ignorància de la seva institució i dotació mana que aquest edicte s'insereixi al principi del llibre anomenat Lucero d'aquesta parròquia.

La redacció de les partides i la seva claredat gràfica o llegibilitat és un tema sobre el qual tornen amb insistent insistència tots els visitadors fins ben entrat el segle XIX. Ja el 1784, fent-se càrrec de l'enorme importància que tenien les partides parroquials en una època en què constituïen els únics documents legals que establien el naixement i filiació, l'estat i la defunció dels individus, el fundador de la diòcesi havia entregat als vicaris llavors en exercici un model de partides de bateig, matrimoni i defunció que no tenien més que copiar. Però el 1791 el bisbe Azara troba "no estar escrites les partides amb la cura i neteja que es deu, ni del tot conformes a l'exemplar de la visita de 1784". En vista d'això, amb tota l'autoritat que li confereix el seu càrrec, el futur arquebisbe de Barcelona mana "s'observi un mateix mètode en les partides, procurant escriure-les amb bona tinta –ja que altrament és greu i irremeiable el perjudici– i lletra intel·ligible, evitant en elles qualsevol abreviatura i xifra, les prevencions de les quals hauran de tenir-se presents en tots els cinc llibres, sota les penes de Nos ben vistes; que en el terme de vuit dies es numerin tots els fulls dels dits llibres i que en el seu primer s'assenyali el nombre de folis que conté, expressant com hi ha imposada excomunió major contra qualsevol que alterés la substància de les partides, rasqués algunes de dites fulls, esborrés, ratllés o notablement alterés els noms, números o paraules substancials de dites partides... i que aquestes partides s'escriguin conformes a l'exemplar que es deixà en la visita de l'any 1784". (A continuació es torna a copiar un model de partida de bateig). Aquestes providències seran confirmades o afegides en les visites de 1794, 1796, 1801, 1806, 1817, etc. El 1801, es manarà es "salven" –és a dir que s'apuntin en unes notes signades pel capellà que estengué la partida– al peu de cada assentament, les lletres, síl·labes, paraules i clàusules que resultessin esmenades, interlineades, postil·lades o de qualsevol manera afegides".

Molts altres punts toquen evidentment els bisbes en les seves visites. Algunes vegades les seves observacions concerneixen qüestions de doctrina o de ritual: un mana que es faci per a l'església una estola de color morat i blanc (1808); un altre, que es traslladi la pica baptismal a una capella prop de l'entrada de l'església (1814). Aquest prohibeix es portin a batejar els nens a altres parròquies, tret de cas de necessitat (1791) o que en les partides de bateig s'usi la fórmula "fill legítim i natural" sinó aquella: "fill legítim i de legítim matrimoni" (1817). Però sovint les seves advertències no tenen caràcter doctrinal o teològic: afecten punts merament materials, o administratius, o financers, o de simple sentit comú. Un prelat prohibeix que es pagui el transport de les hòsties des d'Eivissa, ja que és superior al valor del transportat (1806); un altre fixa l'aranzel del que han de cobrar els capellans forans que acudeixen per als enterraments. Fins i tot "de minimis curat praetor": "Havent vist la indecència que pot resultar de transitar el rector per al seu quarto pel de les dones serventes, a causa de l'estretor de la casa", mana aixecar un envà (1817). Per fer aquestes i altres obres en les rectories de Sant Mateu i de Sant Miquel permet "es prenguin de les cases inhabitades contigües a l'església de Sant Miquel, fetes d'ordre i a expenses de l'Il·lm. Sr. Azara amb l'ànim de formar poble, les portes, finestres, teules, teulers i maons que es necessitin per a dites obres" (en qualitat de reintegrament) (1817). Així mateix, mana que es revoqui amb calç i sorra la paret nord de l'església a fi que les aigües no penetrin en la nau (1819), i que es faci en el cementiri una separació per recollir els ossos dels difunts que es veuen escampats per tot ell (1827). Ordre que es matisarà més tard, encarregant al regent capellà... "quan s'obrissin les sepultures, de no extreure els ossos que encara no estiguessin prou nets de les caixes, ja que entre els ossos es veu una calavera coberta encara del seu cabell, la qual s'enterrarà de nou" (1848).

En aquestes visites, s'insisteix molt des del principi sobre els sagraments del bressol i de la sepultura, el bateig i l'extremunció. Sembla ser que, en una primera etapa, la confessió, comunió, confirmació, fins i tot els desposoris, no plantejaven tants problemes a la jerarquia i no cridaven tant l'atenció dels bisbes. No obstant això, a partir de 1800, les instruccions sobre el matrimoni sovintegen. En la visita que el dia 7 d'octubre d'aquell any, "a la tarda", fa a la parròquia de Sant Mateu D. Clement Llocer, reconeix que les partides estan arreglades al que disposen els seus antecessors, però mana observar nous preceptes que resumeix en cinc punts:

Com s'acaba de veure, no dubtava el Sr. Azara a brandar l'amenaça per treure els capellans de la seva indolència o desídia. Tampoc es mostrava disposat a componendes pel que fa a l'absentisme dels rectors, que podia originar gravíssimes conseqüències espirituals: "Hem sabut amb dolor que alguns adults han mort sense els Sants Sagraments... el que pot provenir de la falta de residència dels capellans en la seva parròquia". Recorda llavors les terribles amenaces que profereix el Senyor per boca dels profetes Jeremies i Ezequiel, i l'estret compte que demanarà Déu als seus ministres. Mana que si un rector per un just motiu ha d'absentar-se o pernoctar fora de la parròquia, deixi algun sacerdot que el substitueixi, havent després que arribi a la ciutat de presentar-se al Vicari general perquè tingui notícia de la seva absència.

Estretament vinculada a l'anterior, la tercera queixa dels bisbes és sens dubte la més greu. Recorden als sacerdots que l'administració dels últims auxilis és un deure essencial del seu càrrec, i un deure de caritat. No n'hi ha prou amb administrar als malalts els Sants Sagraments de Penitència, Eucaristia i Extremunció. És "una gravíssima obligació que els imposa el seu ministeri pastoral la de visitar amb molta freqüència els seus feligresos malalts (adults i també pàrvuls que han arribat als anys de discreció) a fi d'inspirar-los els coneixements absolutament necessaris dels Misteris de la nostra Santa Fe, consolar-los amb reflexions piadoses i no defraudar-los per un reprensible abandó i criminal negligència del just dret que tenen des de l'instant de la raó als Sants Sagraments i altres recursos espirituals

les que Jesucrist ha deixat a la seva Església per aixecar les nostres ànimes del fang de la culpa, alimentar-les en el camí de la virtut, enfortir-les en els combats amb els seus enemics i assolir per últim l'eterna salvació" (Visita de 1801). Per la seva banda, el Dr. Azara, després de citar diversos textos contundents, recorre segons el seu costum a les penes de l'infern:"... si tots aquests motius encara no fossin suficients per excitar a la puntualitat d'assistir els moribunds, acabi de moure'l (al capellà) el temor del judici de Déu, el gran càrrec que se li ha de fer d'aquesta negligència i la pena eterna a què s'exposa". (Visita de 1791).

1) que es proclamin els esposalles en totes les parròquies on han viscut els futurs cònjuges després de tenir edat i aptitud per contraure matrimoni. 2) que el capellà no despatxi la certificació de proclames sense estar ben segur del consentiment dels pares (o avis, o tutors, o de la Justícia Reial ordinària). Aquest consentiment, que és condició necessària per als fills i filles de menys de vint-i-cinc anys, es farà constar explícitament en la partida. 3) que s'expressin les festivitats, així com els dies del mes, en què es feren les monicions. 4) perquè s'observi el mateix mètode en expressar el que deixem ordenat, encarrega al Secretari de Cambra copiï de seguida d'aquest Decret l'exemplar que haurà de seguir-se per a les partides de matrimoni. 5) Pel que fa a les esmenes o addicions, que es "salvin", com anteriorment queda explicat, igual que es fa per a les escriptures notarials (30 de juny de 1801).

Totes aquestes consignes revelen una lloable preocupació de claredat administrativa i de legalitat. Però certs preceptes ulteriors són de caràcter moral. El 1806, D. Blas Jacobo Beltrán "aprova les providències de les visites que precedeixen, especialment la que prohibeix el tracte secret, freqüent i familiar dels promesos per esposalles per casar-se dels que anomenen "enamorats", pels perills que d'ell resulten i per evitar els danys i excessos que segons s'ha informat, es cometen"³. Ordena que si, després de publicades en les tres canòniques amonestacions, no contraguessin el matrimoni en un mes, es tornin de nou a publicar i satisfer nous drets. (11-V-1806). (Sant Mateu, Desposoris, pàg. 113).

Un quart de segle més tard, D. Basilio Antonio Carrasco afegeix unes instruccions concernents als matrimonis per procurador, que semblen haver estat més freqüents del que es podria creure. Exigeix que el representant del nuvi acrediti degudament la seva condició "en virtut de poders legítims exhibits en el dia tants... pel notari N." Així mateix, mana que en la partida, després de les paraules "havent entès abans el seu mutu consentiment", s'afegeixi la fórmula: 'i fet la contraient jurament en forma de no cohabitar abans de ratificar-se aquest matrimoni i oir la missa nupcial'", prova que les mosses de Sant Mateu –i sens dubte d'altres parròquies– no esperaven que el capellà els llancés la seva benedicció per jeure amb el seu nuvi (8-XI-1833).

En totes aquestes visites observem que els prelats mai perden de vista l'aspecte legal, i més encara l'aspecte social, de la vida parroquial. Per exemple, es preocupen de facilitar la legitimació dels nens nascuts abans del casament dels seus pares; i també lluiten per evitar confusions d'identitat entre els individus en la societat eivissenca que, rebutjant el patronímic de la mare, conservava només el del pare i donava sistemàticament el nom d'aquest al primogènit i en certs casos a algun altre fill.

Els bisbes apareixen doncs en aquestes visites a les parròquies eivissenques com uns homes bons, reflexius, sensats i prudents, plens d'experiència, caritat i paciència. Davant la rutina dels fidels, i de vegades dels capellans, havien de repetir una i altra vegada una providència que romania en lletra morta. A més s'observa una gran unitat doctrinal entre ells i sempre el successor mana complir el prescrit pel seu antecessor o els seus predecessors. La parròquia camina seguint una línia perfectament recta.

Dels capellans podem dir poca cosa. Un grafòleg observaria tal vegada que algun d'ells, de lletra molt maldestra, no sembla tenir una àmplia cultura, ni "molta literatura", com llavors es deia. El fet que els bisbes haguessin de repetir diverses vegades la mateixa ordre abans que s'executés demostra que alguns d'aquests capellans eren descuidats, negligents, o fins i tot desobedients. Es queixava Don Manuel Abad y Lasierra del nivell desigual del clergat de què disposava el 1785 per organitzar la catedral i la diòcesi. En els subjectes més cultes, doctors en teologia per Mallorca, València o Barcelona, es proveïen els canonicats, prebendes i racions de Santa Maria, de manera que per servir les esglésies rurals quedaven... els altres. Fins i tot assenyalava el primer bisbe que alguns sacerdots, joves i ambiciosos, negant-se a servir una parròquia rural, pretendien d'entrada aconseguir un canonicat a la catedral. Però tal no sembla haver estat el cas dels capellans de Sant Mateu, que compliren honrosament amb el seu deure.

Entre tots ells destaca D. Joseph Antonio Llaneres, capellà que fou d'aquesta parròquia de 1799 a 1829. Puntual, exacte, bon pendolista, caritatiu, bon administrador si bé tingué les seves tibantors amb el bisbe D. Blas Jacobo Beltrán, aquest sacerdot meresqué diverses vegades les felicitacions dels distints visitadors que en trenta anys inspeccionaren la parròquia. Així, el 1817, el bisbe González Abarca lloà la seva generositat per haver perdonat a la fàbrica de l'església diverses sumes crescudes afegint: "li expressem la nostra gratitud per l'escola que dóna als nens de la parròquia sense interès algun" (21-V-1819).

Sota la seva direcció, Sant Mateu aconseguí ultimar la seva església i la feligresia sembla haver tingut una vida comunitària activa. A partir de 1817 s'al·ludeix en el Llibre de Comptes a l'existència de dues confraries amb els seus respectius clauers i capelles: la del Jesús i la de la Verge del Roser. Continuà en auge la pietat popular, ja que al maig de 1845, les confraries eren ja quatre: es mencionen "els clauers del Jesús, de la Verge, de Sant Vicenç i de Sant Antoni". Però ja en aquesta data feia deu anys que el Pare Llaneres havia estat nomenat beneficiat de la catedral d'Eivissa.

Aquesta és la breu història d'una modesta parròquia eivissenca. En realitat, tenint en compte que els bisbes solien defugir en les seves visites l'individual i anecdòtic per elevar-se a un pla més general, pensem que aquesta història dels primers anys de Sant Mateu ha de coincidir mutatis mutandis amb les grans línies de la història de les altres parròquies rurals d'Eivissa i Formentera. És evident que, sobretot en els principis d'aquestes parròquies tots els capellans s'enfrontaven als

mateixos problemes i necessitaven dels mateixos o semblants consells; per tant els visitadors, fossin el mateix bisbe o els seus delegats, havien de donar a totes les comunitats les mateixes o semblants instruccions. Els fets corroboren aquesta hipòtesi lògica: per exemple, el text de la "visita" que va fer D. Agustín Lapenilla a Sant Llorenç, el 18 d'abril de 1787 i que queda copiat en el Llibre de Matrimonis d'aquella parròquia, núm. 1, 1786-1852, és absolutament idèntic al de la visita que el mateix sacerdot va fer a Sant Mateu dos dies després, el 20 d'abril, i que així mateix està copiat en el Llibre I de Matrimonis de Sant Mateu, pàgina 1 a 7. En realitat el visitador sortia del palau episcopal, per complir la seva missió, amb el text ja elaborat –sota l'activa direcció i amb la participació del bisbe–, text que anava a comentar als capellans i copiar en els llibres de les parròquies visitades. Les "visites" en suma, eren alguna cosa com unes Cartes Pastorals entregades a domicili. I aquesta pràctica demostrativa de l'estreta unitat i gran cohesió que el bisbe feia regnar en la seva reduïda diòcesi –"perquè hi hagi uniformitat entre totes les parròquies", puntualitza el visitador del bisbe Carrasco (S.M., Desposoris, p. 336)– ens dóna peu per pensar que l'evolució de dites parròquies fou idèntica i que en les seves grans línies la història d'una d'elles pot, amb poca diferència, donar idea exacta de la de totes.

Notes: