1. INTRODUCCIÓ

1.1. La delimitació del nucli antic

En parlar de nucli antic ens ve a la memòria el recinte encimbellat al puig de Vila i clarament precisat per les murades que l'envolten, que constitueix el sector de Dalt Vila. Però creim que la imatge de l'Eivissa antiga quedaria així desfigurada i incompleta. Tradicionalment, i ja des del moment de la seua fundació pels cartaginesos cap a la meitat del segle VII a. C., Eivissa ha estat:

a) una ciutat enmurallada, i b) un port, i conseqüentment un raval vora mar que gaudia també, en certa manera, de protecció.

Aquest raval s'estenia al peu del puig de Vila, aprofitant les darreres estribacions de la seua vessant nord (puig de Santa Llúcia), que vénen a morir a la mar assenyalant l'entrada del port pel sud-est; i cap a l'oest buscava els petits sectors rocosos que permetien uns fonaments enmig d'un litoral en formació (construccions entorn del carrer de Mar, avui del bisbe Cardona). Un mur, l'estacada, protegia el raval per occident; amb la construcció del primer eixample (el Poble Nou de la Marina) aparegué una nova estacada en la segona meitat del segle XIX, però a finals d'aqueix segle totes dues estacades foren enderrocades per permetre l'expansió, ja sense límits, de la ciutat.

Els estudis realitzats fins ara no ens permeten determinar les característiques morfològiques del raval. La inseguretat constant i els freqüents atacs piràtics foren motiu que fos sucessivament destruït i reconstruït i que les seues edificacions no s'establissin d'una manera contínua.¹

Limitarem aquí el raval al barri de sa Penya, entre la mar i els carrers Amadeu i Pou, i deixarem fora la part de la Marina, entre aquests carrers i el de Montgrí, per dues raons principals:

a) La Marina no presenta una unitat morfològica a causa de les successives remodelacions al llarg dels segles XVIII, XIX i XX, en que hom guanyaria també terreny a la mar. b) En el seccionat del terme municipal d'Eivissa aquest sector queda inclòs a la secció primera del districte tercer junt amb l'eixample del Poble Nou, cosa que suposa una dificultat per a la utilització global d'estadístiques per al barri.

Així tractarem com a nucli antic Dalt Vila, ben delimitat per les murades conservades en la seua totalitat, i sa Penya, el vell barri de pescadors que ocupa la vessant nord del puig de Santa Llúcia, al peu del baluard del mateix nom i avançant dins la mar per la punta de la Consigna, on antigament s'aixecava la Torre del Mar, vigilant l'entrada al port.

En un nomenclator del segle XVIII², aquest sector de sa Penya, juntament amb algun altre nucli, s'integra en l'anomenat raval, mentre que la part més occidental i propera a la mar rep el nom de la Marina. Un altre nomenclàtor de 1909³ dóna el nom de sa Penya a tot el conjunt del barri fins al carrer de la Mare de Déu, i des d'aquest al moll, el de barri de la Consigna.

Aquí seguirem el seccionat oficial del municipi d'Eivissa aprovat en sessió municipal de febrer de 1970, que segueix el de B. Barceló en el seu estudi sobre la població de Vila en 1960.⁴ Segons aquest, la relació de carrers i places compresos en el nucli antic d'Eivissa és la següent:

Dalt Vila.- Places: Desemparats, Espanya, Lluís Tur, Sol. Carrers: Almudaina, bisbe Torres, Conquista, Costa Vella, Escala de Pedra, Esperança, gral. Balanzat, gral. Franco, Ignasi Riquer, Joan Roman, Muralla, Pere Tur, Penya, Ponent, Portal Nou, regent Gotarredona, Rosari, Sagrada Família, Sant Antoni, Sant Benet, Sant Ciriac, Sant Carles, Sant Josep, Sant Lluís, Sant Rafel, Santa Anna, Santa Creu, Santa Faç, Santa Llúcia, Santa Maria, Soledat. Extensió: 7,4 Ha.

Sa Penya.- Places: Bon Aire, Drassaneta, Garijo. Carrers: Alfons XII, Alta, Amadeu, Barcelona, Drassaneta, Estrella, Floridablanca, Gall, Garijo, Major, Mare de Déu, Miranda, Murada, Nord, Olózaga, Fosc, Pedrera, Penya, Pou, Retir, Sant Pere, Santa Llúcia, València, Vicent Soler, Vista Alegre. Extensió: 3,35 Ha.

1.2. Delimitació del tema

Dins dels molts efectes que ha pogut tenir el turisme sobre el nucli antic, cal determinar-ne aquells que ens semblen més específics de canvi. Ens ajustarem als següents:

a) L'evolució urbana i la transformació del nucli antic. b) Els canvis a la dinàmica poblacional. c) L'impacte sobre el paisatge urbà.

II. LES MODIFICACIONS RECENTS DEL NUCLI ANTIC PER IMPACTE DEL TURISME

II.1. L'evolució urbana i la transformació del nucli antic

Dir que l'economia illenca gira entorn del turisme és tan evident que pot semblar una afirmació innecessària. El turisme ha estat el gran motor de desenvolupament econòmic en funció del qual ha sorgit tota una sèrie d'activitats, especialment als sectors terciari i secundari, que ha precisat d'un espai, d'una mà d'obra i d'uns capitals. Del fet de ser Eivissa l'única ciutat de l'illa, en resulta que sigui punt preferent de localització. La demanda de sòl urbanitzable dóna lloc a una forta especulació, amb un «boom» de la construcció que fa augmentar l'espai urbà en més del doble.⁵ Neixen barris turístics (ses Figueretes, es Viver, Talamanca) i perifèrics residencials de classe mitjana (Ca N'Escandell, Can Bofill-Blanca Dona, Puig d'En Valls, Can Pep Simó, aquestos dos darrers al municipi de Santa Eulària), al mateix temps que els nous eixamples del casc urbà van enllaçant amb els barris perifèrics i els nuclis parroquials més propers es veuen també dinamitzats (Sant Jordi, Jesús).

El reduït terme municipal d'Eivissa (7,12 Km² en 1960) ha necessitat una ampliació (10,98 Km² en 1970, és a dir un 50 per cent més) que ha afectat els municipis veïns de Santa Eulària i Sant Josep. L'expansió urbana ha tengut en compte les necessitats de la circulació rodada disposant uns eixos de circulació principal. Els dos més importants són les sortides a les carreteres de l'aeroport i Sant Josep (avenguda Espanya) i a la de Sant Antoni (avenguda Ignasi Wallis), divergents des del passeig de Vara de Rey, límit de la ciutat tradicional. Entre aqueixes dues avengudes, una de nova creació, la d'Isidor Macabich on es localitzen totes les terminals d'autobusos i als voltants de la qual apareix un nou «centre comercial i de negocis»- comunica amb el port a través de l'avenguda de Bartomeu Rosselló. La construcció del passeig de Ronda ha potenciat l'accessibilitat entre les tres avengudes principals i entre aquestes i la carretera de Portinatx i el Passeig Marítim, i alhora delimita un sector de sòl urbanitzable revaloritzat. El creixement de Vila ha repercutit en el nucli antic convertint-lo en un sector marginal i cada vegada més allunyat. Però el fet que en tot l'eixample recent no hi hagi una sola zona verda i que els carrers de la ciutat antiga no siguin apropiats per a la circulació rodada, és motiu que es considerin d'esbarjo certs llocs de Dalt Vila i, sobre tot, la part de sa Penya amb contacte amb el port, al llarg del carrer i la plaça de Garijo -la Bomba-, ampliada progressivament al carrer Major o d'Enmig i al carrer de la Mare de Déu. La peatonització oficial d'uns carrers i la impossibilitat de circulació rodada per uns altres -per la topografia del terreny- ens ha permès disposar d'uns espais lliures sense el perill del tràfic automobilistic que colapsa les restants vies de circulació a la ciutat tradicional.

Però també la dictadura del transport ha fet de les seues. A Dalt Vila, on els cotxes poden entrar pel portal de ses Taules i pujar amb un itinerari únic fins a la plaça de la Catedral- al cim del Puig de Vila, hom va tenir, buscant una major fluïdesa de la circulació, la brillant idea de fer sortir els vehicles per un gran forat obert al mur del baluard de Sant Joan. Així les murades, que junt amb la torre de la catedral foren declarades «Monument històric-artistic», disposen d'una nova «porta» que cap observador no s'atreviria a qualificar de «monumental» ni d'«artistica». El port, abans passeig d'estiu dels eivissencs, és ara, especialment a l'estiu, marc de càrrega i descarrega contínua de vaixells i camions. Vehicles, grues i munts de caixes formen una barrera que impedeix la vista de la mar. A sa Riba, on hi havia la platgeta de pescadors, hi ha ara el moll per als «ro-ros», destinats al transport massiu de mercaderies. L'escullera del far, es muro, ha quedat gairebé inutilitzada com a lloc de passeig i descans. La cura que abans s'hi tenia, la visió de les barques dels pescadors i, en el bon temps, de la dotzena de iots que hi podia arribar a amarrar, han estat substituïdes per trencs, brutícia, remors, acumulació de contenedors i vehicles, potser més adequats a la imatge lúdica que -per altra banda- sembla voler donar-se al port. Les barques de pescadors han estat desplaçades a una dàrsena al nord del club nàutic, desapareixent amb elles el pòsit i la llotja del peix. I per als iots s'ha construït el port esportiu «Ibiza Nueva» a l'altre extrem de la badia, cada vegada més empetitida però ben aprofitada per a nous llocs d'esbarjo i apartaments de luxe. Ens trobam així amb un doble procés de revalorització d'aquells sectors més accessibles del nucli antic, convertits en llocs d'esbarjo i d'atracció turística, i de deterioració d'aquells llocs d'accés més dificultós o bé adaptats a certes necessitats econòmiques recents. El creixement de Vila queda ben clar a les xifres donades als censos de població. Volem remarcar la forta densitat del municipi d'Eivissa, la més elevada de tota la província. Les xifres oficials de la població de fet augmenten per gairebé doblar-se a Vila el 1975, al mateix temps que hi és palesa la presència d'una població domiciliada però no empadronada, que pot oscil·lar entre el 30 i el 50 per cent.

II.2. Els canvis a la dinàmica poblacional.

L'any 1960 marca per a tota l'illa d'Eivissa el pas d'una emigració secular a una immigració realment notable.

1- EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ ABSOLUTA I RELATIVA

En canvi, les dades oficials mostren un descens de la població als barris antics, encara que, possiblement, siguin dels més afectats per la domiciliació d'immigrants no empadronats. Tanmateix la pèrdua de pes específic en relació al conjunt de la ciutat és realment colpidora.

2- EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ AL NUCLI ANTIC

Queda clar que al llarg de tot aquest període hi ha hagut un fort moviment intraurbà des dels vells barris als eixamples recents. El buit demogràfic ha estat en part reomplit pels immigrants. Amb la particularitat, però, què a Dalt Vila queden encara algunes famílies dels antics «senyors». Un estudi sociològic fet cap a l'any 1974⁶ assenyala per al conjunt de la ciutat un 51 per cent d'immigrants, localitzats preferentment a Dalt Vila, sa Penya i ses Figueretes. Els percentatges varien, en un 10 per cent menys, a les apreciacions oficials. Amb tot, la variació qualitativa de la població per orígens és digne de cridar-nos l'atenció.

3- ORIGEN DE LA POBLACIÓ DEL MUNICIPI D'EIVISSA (% nats a:)

Aquesta xifra queda «inflada» per la presència d'un regiment d'infanteria al Castell, que ja no es comptabilitza l'any 1975.⁷

La tendència migratòria s'ha mantengut al llarg de tota la dècada dels setanta. No disposam de dades més recents, però és visiblement notable l'augment d'una població gitana a Dalt Vila i, sobre tot, a sa Penya on a partir del carrer Retir ha ocupat tots els habitatges disponibles. La important aportació de població forastera ha tengut també uns efectes positius sobre l'evolució de la natalitat, rejovenint la població eivissenca.

4- EVOLUCIÓ DE LA NATALITAT I LA MORTALITAT AL MUNICIPI D'EIVISSA (Naixements i defuncions per mil habitants)

Com podem observar, les taxes de natalitat de la ciutat estan considerablement exagerades pel costum de venir a parir a la capital de l'illa, ja que aquesta reuneix la totalitat dels centres sanitaris. La comparació amb les taxes quinquenals per al conjunt de les Pitiüses ens donarà una visió més realista de l'evolució dels moviments naturals.

5- EVOLUCIÓ DE LA NATALITAT I LA MORTALITAT A LES PITIÜSES (Naixements i defuncions per mil habitants)

L'impacte del turisme s'ha reflectit en gran manera a l'estructura de la població activa. La variació és notable a la població activa primària, que d'un 14 per cent del total d'actius el 1960 ha passat a un 2,2 per cent el 1975, en benefici dels sectors secundari -amb un poc més de la meitat de treballadors manuals- i terciari.

6- EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ ACTIVA (Percentatges sobre el total d'actius)

II.3. L'impacte del turisme sobre el paisatge urbà del nucli antic.

Dels tres elements estretament relacionats entre si que constitueixen el paisatge urbà: pla o traçat dels carrers, estil arquitectònic o edificació i funció o ús del sòl, podem dir que el primer és estructural i pot mantenir-se durant segles sense grans variacions, mentre que el darrer és conjuntural i canvia amb rapidesa davant noves exigències econòmiques i sòcio-culturals. Els edificis, com a capital invertit i per raons econòmiques, poden adaptar-se a usos i funcions alternatives.

A ambdós barris del nucli antic el traçat dels carrers ha seguit la topografia del puig, sobre el qual van dibuixant cercles concèntrics en el sentit de les corbes de nivell i salvant les diferències d'altitut per mitjà de vies perpendiculars, freqüentment convertides en escales. Al peu de Sa Penya, tres vies transversals, més o menys paral·leles al port -carrer de la Mare de Déu, carrer Major o d'Enmig i carrer de Garijo o la Bomba- constitueixen el centre vital. Els carrers, la majoria empedrats, són d'una amplària variable, des d'un metre d'alguns de sa Penya fins a uns cinc metres, sense voreres ja que sorgiren per a una circulació a peu. Les places són escases, gairebé inexistents a sa Penya, tret de la de sa Drassaneta. A Dalt Vila es troben a l'entrada de les murades -Lluís Tur o plaça de Vila, Sol-, a la tanca de l'antic convent de dominics -Espanya, amb uns miradors cap a Talamanca- i a l'espai lliure entre la Catedral, el Castell, el palau bisbal, la casa de la Cúria i l'antiga «Universitat» (avui Museu Arqueològic). Aquesta Plaça amb mirador cap a la Marina, anomenada ara de la Catedral i centre oficial en temps històrics, havia estat utilitzada com a espai per a cementeri i llotja comercial.

Els edificis tenen una major unitat morfològica a sa Penya, antic barri popular de pescadors i mariners. Planta baixa a la línea de murada, una o dues plantes així com anam davallant, coberta plana en terrassa i blancs de calç. Al barri de la Consigna poden trobar-se tres plantes per mor de la proximitat a l'activitat portuària. A Dalt Vila la complexitat és gran. La part occidental -ocupada des dels primers moments de la història de la ciutat- té semblances amb sa Penya, es tracta de l'àrea d'habitatges «populars». A l'est i al llarg de les vies d'accés a la plaça de la Catedral, van alternant les grans cases senyorívoles amb d'altres de classe mitjana. Els edificis van des de l'època medieval fins a principis d'aquest segle, amb un nombre de plantes variable de dues a quatre. Domina el blanc als edificis, però als més alts trobam també el roig. A les cases «populars» dominen les obertures en forma de balcó, amb els estenedors per a la roba que tant cridaren l'atenció de l'arxiduc. A la part noble són més freqüents els finestrals. L'estat de conservació de les construccions es variable, des de ruïnós a molt bo, i està en relació a l'antiguitat, qualitat i grau d'ocupació dels edificis. Aquests elements morfològics han constituït una font d'atracció turística i de targetes «típiques».

Alguns estrangers han comprat cases -punta de la Consigna a sa Penya, part «noble» a Dalt Vila- i n'han remodelat l'interior i reparat les façanes. A Dalt Vila s'ha produït el que s'ha qualificat de «febre restauradora», amb reaparició de finestrals, obertura de nous a imitació dels antics, restauració de construccions, tan civils com religioses. Al mateix temps es poden notar efectes negatius, desaparició de l'església del convent de Sant Cristòfol del segle XVII, procés de degradació del Castell, de l'antic Hospital i de la casa Balansat, entre altres. A fi de revitalitzar el barri i tractar d'aturar aquest fenomen de deterioració, s'ha creat en 1980 l'«Associació de Veïns de Dalt Vila». A sa Penya, les cases revaloritzades, mancades d'espais lliures interiors com les millors de Dalt Vila, de vegades han tractat de guanyar espai per mitjà d'un mur que tanca una via abans pública. Les variacions més notables són les que hi ha hagut en l'ús del sòl. Les tres vies longitudinals de la part baixa de sa Penya s'han convertit en el focus comercial i lúdic del sector del port. Unes dues dotzenes de terrasses -cafeteries i restaurants- al llarg de la Bomba; «boutiques» diverses, dirigides als turistes i concentrades als carrers d'Enmig i de la Mare de Déu, on s'obren també nous restaurants i «pubs»; el mercat «hippy», muntat al llarg del carrer d'Enmig i estès per part de la Bomba i el carrer Pou, ens donen una animada visió que dura el mateix que la temporada tutística. Tots tres carrers han estat tancats al tràfic rodat i enrajolats els de la Bomba i d'Enmig.

Dalt Vila, com a nucli històric, amplia els centres culturals al mateix temps que hi apareix una funció comercial i d'esbarjo dirigida també al turista. Al Museu Arqueològic -que ocupava l'antiga casa de la Universitat i ha ocupat també la de la Cúria i el baluard de Santa Tecla- s'hi sumà el Museu Etnològic -de curta vida- i el municipal d'Art Contemporani, situat a la sala d'armes del baluard de Sant Joan. Alhora apareixien galeries d'art i tendes d'antiguitats. El Castell, cedit l'any 1972 a l'Ajuntament per l'Exèrcit, es dedicà els primers anys a diverses activitats culturals, però darrerament sembla haver entrat en un procés de degradació irreversible. Les botigues i restaurants es localitzen estratègicament als carrers més transitats pels turistes, concentrant-se uns trenta establiments a la plaça de Vila i sa Carrossa, mentre el primer mercat «hippy» de l'illa ens saluda a l'entrada a Dalt Vila pel portal de ses Taules, instal·lat davall els pòrtics de la plaça d'armes i fins al Piló. Les primeres «boites» de Vila s'obriren també a sa Penya -la Oveja Negra, la Tierra- i a Dalt Vila -l'Àmfora, la Cueva-, alguna d'elles considerada com a símbol de l'Eivissa «hippy» dels anys seixanta. La dècada dels setanta ens ha aportat les cabines telefòniques, que han aparegut al sector del port, la plaça de Vila, sa Carrossa, les places d'Espanya i del Sol.

III. CONCLUSIONS

Resumint, podríem arribar a les següents conclusions:

• La dinamització d'Eivissa per efecte de les activitats turístiques ha provocat un fort creixement urbà que ha incidit sobre els barris del nucli antic, reduint-los en proporció al conjunt de Vila i convertint-los en sectors marginals, en perdre's la noció d'un centre urbà únic per l'aparició als nous eixamples d'uns centres d'atracció a nivell de barri.
• L'atracció que els nous eixamples ha exercit sobre la població del nucli antic ha donat lloc a una migració intraurbana, abandonant-se les velles cases i començant un procés de degradació dels edificis.
• El buit demogràfic ha permès l'ocupació dels vells habitatges per immigrants de baix poder adquisitiu, que de vegades accentuen aqueix procés de deterioració.
• Les conseqüències demogràfiques queden reflectides en els canvis a l'estructura poblacional i a la dinàmica de la població.
• Els valors culturals i històrics i la fesomia del nucli antic -en contrast amb la monotonia i elevada densificació dels nous eixamples- són factors d'atracció turística i de revalorització. Certs sectors de la ciutat històrica es converteixen en àrea lúdica i comercial.
• En conseqüència, en aquests sectors els vells edificis es revaloritzen i sovent canvien la primitiva funció residencial per una de nova de caire econòmic. Al mateix temps, una «febre restauradora» afecta una part de les construccions d'interès històric-artístic.

Notes: