Traduït del castellà amb Google Gemini 2.5 Pro Exp

La comparsa s'havia reunit a la plaça del poble. Poc després començaria la incansable ronda de les màscares, cantant i ballant, per les cases dels parents i amics. Palerm de cas Pujols s'havia disfressat cobrint el seu cos amb una pell de carner. Tenia els ulls enrogits i la boca amarga. Pensà que ja arribaria l'hora de beure, d'emborratxar-se si era necessari. L'espina la duia a dins i els anys l'havien feta cada vegada més dura, més afilada, clavant-se amb més força. Tragué la seva petaca, botida de tabac, i féu un cigarret. Era l'últim dia de carnestoltes. Més tard anirien tots al bosc proper i allí culminaria la gran festa. Era un lloc que li recordava temps passats, quan cuidava del ramat o se n'anava a caçar ocells. O quan parlava alguna vegada amb Maria, que ja aleshores tenia els ulls negres i la pell morena i el feia somiar amb mons nous. La plaça era ja en aquells instants com una casa de bojos. La gent ballava i cantava i algunes màscares llançaven a l'aire crits alegres o enfervorits, crits que trencaven l'aire com un desafiament. ¡¡A tu... i ha ha ha hai!! Un crit com aquest era el que Palerm havia escoltat aquella nit, prop de la casa de Maria. Havia arribat fins al porxo de la casa i allí es trobà amb Andreu Mayans, que estava xiulant de manera ja coneguda, i pogué veure com la mare de Maria obria la porta i sentir com li deia: entrau, entrau, si voleu. Palerm es quedà esperant, però Andreu no li deixà el lloc. Es cansà d'esperar. Pel camí de tornada a casa seva escoltà aquell crit, que semblava moure les entranyes de la terra i que sacsejà violentament el seu cor. Els grups de màscares anaven proveïts de cistelles on posaven tot el que recollien a les cases: truites amb cansalada i sobrassada, bunyols, ampolles d'anís. Davant de la comparsa anava una parella de vells, es jai i sa jaia, corrent-los entre peus un xiquet que feia les vegades de beneit i que era l'encarregat d'animar la festa. Palerm es recordava ara que aquella nit havia tirat al foc, amb la mà esquerra, una llimona i havia conjurat el Rei de Sadan en contra del seu rival. I es posà a riure.

Les comparses havien arribat al bosc i començaren els preparatius per a la representació, una espècie de farsa en diversos actes que es repetia invariablement tots els anys per aquestes festes. A prop es veia una de les torres emmerletades de l'església. En aquella fortalesa era on es refugiaven els homes i les dones en assabentar-se, per les fogueres, que desembarcaven enemics. Algunes màscares anaven encaputxades o amb llargues barbes i barrets punxeguts, i les dones amb mocadors lligats al cap i algunes també amb grans barrets. Els arbres començaven a enfosquir-se amb les últimes hores de la tarda. En una de les comparses tocaven les castanyoles, el tambor i la flauta, i ballaven amb alegria. El beneit corria entre les màscares espantant-les amb les seves corredisses i entremaliadures. Els dos vells, es jai i sa jaia, imaginaven els seus temps joves i feien riure amb les seves grotesques paròdies. Palerm havia anat abans a la taverna de la plaça i ara veié passar prop d'ell un grup de màscares. Davant anava Andreu, disfressat de dimoni, amb els braços i les cames despullats, amb el seu llarg pelatge i la seva cornamenta, com un monstre ancestral que hagués estat perdut durant anys al bosc i que ara aparegués altra vegada amb tot el seu antic poder. Palerm pensà que mai no l'havia perdut, que sempre havia estat més poderós que ell. Quan Andreu arribava a la casa de Maria, la noia ja l'esperava asseguda al porxo o sota l'emparrat. Andreu s'asseia al seu costat i començaven a xerrar. La primera vegada ja s'havia decidit per ell. Maria gairebé no gosava mirar-lo i romania amb els ulls baixos, en senyal d'aprovació. Però quan eren nens i jugaven plegats, Palerm i Maria havien fet un pacte i s'havien promès per a tota la vida. Havia estat com una estranya tempestat la que després havia canviat totes les coses i havia transformat els sentiments d'aquella dona. Palerm es revoltà contra si mateix tractant de foragitar els records. Això no arreglava res. Se li estava escalfant la sang. Tragué la seva petaca i féu un altre cigarret i continuà esperant.

Vingué després, com era costum, la imitació burlesca del casament. Totes les comparses, amb els seus balls i cançons, acompanyaven els nuvis, els quals, després d'efectuar-se el casament, s'agenollaven davant els pares i rebien la seva benedicció. Se sentien veus alegres donant l'enhorabona, els desitjos que la parella pogués passar molts anys junts, que també poguessin fer-ho allà dalt, al cel. Es deien versos intencionats, acompanyats de clars gestos d'un realisme impressionant. Després es traslladaven tots, per celebrar el banquet de noces, mentre el beneit, corrent i saltant entre les màscares, seguia amb les seves malapteses i picardies animant el seguici. Més tard tenia lloc la paròdia del bateig. Les comparses havien begut abans el vi preparat i la núvia una bona tassa de brou de gallina. «Aquí teniu el vostre fill. El dugueren moro i l'hem fet cristià», deia el padrí, lliurant la criatura a la seva mare, acabada la cerimònia.

Palerm begué també d'aquell vi. Una sensació estranya li oprimia el pit i dels seus ulls saltaven les guspires de la borratxera. Les màscares seguien divertint-se i esgotant les seves darreres forces. Palerm es decidí a la fi i entrà a formar part d'una de les comparses, la primera que trobà al seu pas. El grup estava organitzant el final de la farsa, la culminació de la festa. Hi havia un mascarot pelat que corria d'un costat a l'altre grunyint amb la seva veu ronca i al qual tots intentaven agafar. El mascarot se'ls escapava cada vegada, fins que per fi aconseguiren atrapar-lo. Palerm notà que algú li donava un copet a l'esquena. El llarg pelatge i la cornamenta d'Andreu, tan a prop seu, taparen per un instant els seus ulls.

—Hauríem pogut escollir-lo millor, no creus? —li digué Andreu, rient-se com un energumen.

El mascarot es trobava ja estès sobre una taula i algunes màscares, amb els ganivets enlaire, imaginaven obrir-lo en canal, mentre els grunyits eren cada vegada més llargs, més apagats. Al seu voltant, les altres màscares cantaven i ballaven i tocaven les castanyoles.

—Ha arribat la teva hora, Palerm. Què fas amb la teva pell de carner? Per què no balles?

A Palerm li féu un salt el cor. Qui estava parlant-li era Maria. Els ulls i la pell morena de Maria eren com un virus que el rosegava per dins i que despertava la rivalitat latent entre els dos homes. Maria i ell, quan eren encara uns nens, jugaven plegats. Ella duia una cistelleta amb petits troncs de baladre i col·locaven dins grans i molles. Quan els ocells anaven a picar queien al parany, però sense causar-los mal. Maria corria i tirava un abric a sobre, perquè no poguessin escapar-se. Palerm pensava aleshores que per a tot havia d'haver-hi un parany, un ardit, un pou de llop en el qual podia caure el més pintat.

Palerm es llançà a la plaça i començà a ballar. En aquell moment s'havia convertit en el protagonista. Totes les comparses anaren aproximant-se i amb els seus cants i balls remuntaven la plenitud de la festa. Faltava, tanmateix, l'acte final. Entre la mascarada, de sobte, corregué la veu que rondava pel poble un terrible monstre. El xiquet beneit havia desaparegut i això contribuïa a augmentar el terror. Els homes, armats amb els seus ganivets, anaren a fer una batuda per les rodalies. D'una cova sortia una densa fumera negra que enfosquia el cel. Allí era on estava ocult el monstre. Allí era on es trobava el dimoni, con sus braços i cames despullats, con su negra pelambre i la seva cornamenta. Per fi l'atraparen i tots el conduïen després al lloc assenyalat del bosc i era condemnat a morir al tall de l'espasa del mateix Sant Miquel Arcàngel. Palerm sentí un calfred en tot el seu cos. Els àngels, els dimonis, els éssers fantàstics eren fantasies i llegendes d'un món llunyà. De la seva infantesa recordava encara el conte de la fada Morgana, que amb el seu poder aconseguia tot el que li demanaven. Es desfeu de la seva pell de carner i es convertí de sobte en el vencedor de Llucifer i dels àngels rebels. Amb la mà esquerra furgà a la faixa roja i tragué el seu ganivet. Algú havia de fer el paper. L'arcàngel descendí des de dalt d'un arbre i clavà l'arma en el cos del repugnant monstre. La representació assolí un èxit insospitat pel seu realisme, com no havia tingut cap any, i desbordà tots els entusiasmes.

La llum tímida de la lluna anava obrint-se pas entre els arbres, com empesa por un vent poderós i estrany. La mascarada anà perdent-se després por diferents camins. La festa havia acabat. Palerm es quedà sol al costat del dimoni abatut. Com un Sant Miquel, alta l'espasa i el dimoni vençut als seus peus. Lluny se sentien encara els tambors, les flautes i les castanyoles. El crit li sortí del més profund del cor: ¡¡A tu... i ha ha ha hai!!