«Si l'assassí del teu germà —em digueren, somrients— et demana asil, cal que durant tres dies li donis sostre, taula i llit. Després, ja pots fer-lo fora, tot comunicant-li el perquè.» No era, evidentment, el meu cas: jo no havia matat cap palestí ni tenia pensaments de fer-ho, però —lluny de casa i sense possibilitats de travessar la frontera entre Jordània i Síria— justament els que havien estat expulsats de llur país em varen donar la millor cambra i les millors menges. Potser per això he traduit, del castellà, un poema del palestí Tawfiq Zaiiad.¹ És, en tot cas, una mostra ben clara de la poesia combativa i de resistència que domina en un sector i inclús en les penúltimes fornades de la literatura aràbiga.

Davant l'exili voluntari o forçós de gairebé quatre milions i mig, davant dels trenta-tres anys d'espera en els camps de refugiats, Tawfiq Zaiiad —alcalde de Nazareth— roman tossut a Israel, tot arrelant la seva història i el seu clam «en el tronc d'una olivera», també per gravar-hi la lluita i el record dels poblets palestins de Deir-Iasin i Kafr-Qasim (massacrats per grups sionistes el 1948 i el 1956). Se'm fan avinents uns versos del poeta basc Gabriel Aresti:

«Defensaré
la casa del meu pare.
Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré
la casa
del meu pare.
Perdré
els ramats,
els horts,
la pineda;
perdré
els dividends,
les rendes,
els interessos,
però defensaré la casa del meu pare. (...)»

Pertot, la voluntat de permanència, l'afany d'arrelament, la pruïja de ser: un roure, un pi o una olivera per a aquest desig universal i mediterrani!

EN EL TRONC D'UNA OLIVERA de Tawfiq Zaiiad

Perquè teixeixo en llana,
perquè, un dia i un altre, sóc objecte
d'ordres d'empresonament
i casa meva és blanc de les visites de la policia
que registra i «neteja»,

perquè no puc ni comprar un full de paper,
gravaré tots els meus secrets
en una olivera
del pati de casa.
Gravaré la meua història
i els capítols de la meva tragèdia
i els meus planys,
en els tarongers i en les tombes dels meus morts.
Gravaré tot el fel que m'he empassat
i que un poquiu de la mel que fruirem esborrarà.
Gravaré el número del rebut
de la nostra terra espoliada
i el lloc i les bogues del meu poblet,
i les cases dinamitades,
i els meus arbres abatuts,
i cada floreta del cap aixafada;
gravaré els noms d'aquells qui foren mestres
en consumir-me els nervis i l'alè,
i el nom de les presons
i de cada classe de manilles
que aferraren les meues mans,
i l'historial dels meus guardes
i cada insult que em tiraren a la cara.
Gravaré: «Kafr Qasim, no t'oblido».
Gravaré: «Deir-Iasin, el teu record ha arrelat en mi».
Gravaré: «Hem arribat al cim del drama,
ens ha anat rosegant la nostra tragèdia
però
hem arribat a dalt».
Gravaré tot el que m'explica el sol
i el que em xiuxiueja la lluna
i el que em conta una alosa
prop del pou que abandonaren els amants.
Per recordar,
perfidiós, continuaré gravant
tots els capítols de la meva tragèdia
i totes les parts del desastre,
de cap a cap.
Allà,
del pati de casa.
Gravaré la meva història

²